Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» - «Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» - «Acción» - «Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» - «Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» - «Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

0
0
[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

Anarcoefemèrides del 15 de febrer

Esdeveniments

Exemplar del "Bulletin de la Fédération Jurassienne" anotat per James Guillaume

- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual --setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

***

Portada d'un exemplar de "Bandera Social"

- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera d'"Svobondno Obshestbo"

- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

***

"Mother Earth", d'Emma Goldman

- Publicació del«Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) --entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

***

Portada d'"Iniciales" d'abril de 1932

- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

***

Capçalera d'"Acción"

- SurtAcción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes --números del 39 al 47--, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

***

Capçalera d'"Esfuerzo"

- Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

***

Capçalera de "L'Homme et la Vie"

- Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

***

Capçalera de "Monde Nouveau"

- Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

***

"Zéro de conduite" (1933)

- Reestrena deZéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

***

Capçalera de "Seme Anarchico"

- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

***

Portada del segon número d'"Anarchos"

- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

***

Portada del primer número de "Rivista Anarchica"

- Surt Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

***

Portada del número 0 d'"Acracia"

- Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia.Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista»,«Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Alavoine

- André Alavoine: El 15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós».

***

Ernesto Herrero Árboles

- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània).  

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 15 de febrer de 1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol, l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-les-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. En els últims anys de sa vida visqué amb sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya, França).

***

Joan Pujalte Berenguer

- Joan Pujalte Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull (Comtat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

***

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 15 de febrer de 1909 neix a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

***

Pepita Grau Ferrer

- Pepita Grau Ferrer: El 15 de febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.

***

Dossier de Portier

- Henri Portier: El 15 de febrer de 1941 neix a Lorient (Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada«Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet.És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'ÉcoleÉmancipée i Le Monde Libertaire. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 a Ate (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

- Alphonse Sauveur Cannone: El 15 de febrer de 1939 mor de tuberculosi a l'hospital Bicêtre de París (França) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Havia nascut el 3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat«France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d'una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l'agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l'organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després. Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

***

Autodidactisme proletari

- Faustino Piquer Nicolao: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Havia nascut el 9 de desembre de 1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesaDemain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste,Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol.

***

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Havia nascut el 13 de maig de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera.

 Escriu-nos

Actualització: 15-02-15


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images