Defensa del GOB - La persecució de la dissidència política a les Illes (articles)

EL TERRITORI, EL MEDI AMBIENT I LES PERSONES, LES NOSTRES RAONS DE SER.

Els comentaris que ens fan arribar el seu malestar perquè el GOB exerceix la crítica sobre l'actual govern ni són nous ni desapareixeran mai. Per a ser una entitat legítima davant la societat, el GOB ha de ser prou autònom respecte de partits i posicions polítiques, i mantenir el seu esperit crític i l'exigència de polítiques de defensa del territori i les persones, per molt que això signifiqui haver de discrepar, i fins i tot retreure determinades actuacions a aquells que a vegades comparteixen les nostres campanyes, mobilitzacions i demandes. El GOB té un únic objectiu, la preservació del medi ambient, el territori i les persones, hi hagi qui hi hagi al Govern. El GOB no tria els governants, ni atorga llicències, ni vota a favor del pla de carreteres. Ho fan els votants i els partits que formen part dels diferents equips de govern.

Massa sovint hem sentit repetidament en els darrers vuit anys el retret per l'acció que el GOB va fer per denunciar la política urbanística del primer pacte de progrés al 2003, com si el GOB hagués propiciat la pèrdua del govern progressista i la victòria conservadora posterior, l’època negra de la corrupció i la involució ambiental, que nosaltres vàrem lamentar especialment.

Ara, de nou, el balanç que acaba de presentar el GOB sobre aquesta legislatura és atacat com un acte d’irresponsabilitat que, se’ns diu, iguala la gestió actual amb les polítiques de l’anterior legislatura i, en fer-ho, promou el retorn d’aquelles polítiques i governs. No obstant, hi ha molts motius per a considerar aquesta posició, òbviament legítima, com a injusta: ni el GOB determina els canvis de govern, ni els nostres balanços de legislatura equiparen les diferents gestions, ni tampoc no és la seva funció discriminar amb detall la gestió particular de partits, càrrecs o conjuntures polítiques que ja es fa en la comunicació diària on, per cert, el GOB ha felicitat i celebrat avanços en polítiques i actuacions concretes durant aquesta legislatura que també es reflecteixen al document de balanç.

Però aquest balanç conjunt de les polítiques que afecten el territori i el seu futur desenvolupament no es pot veure condicionat pels colors dels governants, aquesta és la nostra responsabilitat. En projectar sobre el GOB la responsabilitat d’un escenari polític i electoral determinat s’eximeix als governants actuals de la necessària reflexió crítica sobre la seva gestió, és a dir, la seva responsabilitat. Cal demanar-se perquè no es mostra aquesta determinació amb què es critica el balanç del GOB també en la denúncia i autocrítica dels projectes i compromisos polítics frustrats de les passes, necessàries i compromeses, decidides i definitives, cap a un canvi de model, amb la protecció del territori i el medi ambient com a eixos centrals d'una estratègia política que marqui vertaderament diferències, per molt advers que sigui l’escenari.

Tot això no és culpa del GOB. Son Espases, Via connectora, pla de carreteres, més incineració, continuam amb el carbó com a principal font energètica i sense una planificació pel desplegament de les renovables, ni un mmés d'espais naturals, plans d'ordenació de recursos naturals que no s'han arribat a redactar, lleis urbanístiques a la carta, el vist-i-plau a un cable elèctric que ens farà futurs consumidors d'energia nuclear... la llista és massa llarga com perquè el GOB els doni l'enhorabona. Podem discutir si el titular d'un determinat rotatiu que adjudicava al GOB l'acusació al Govern de continuisme de les polítiques de Jaume Matas, era més o menys representatiu i encertat, si era culpa dels periodistes, si la gent que ha generat les crítiques ha llegit vertaderament el nostre informe i comunicat per tal d'opinar amb coneixement de causa o s'ha limitat a reaccionar davant els titulars dels mitjans, etc. La realitat però és que en aquesta legislatura, es varen signar 800 milions d'euros per asfaltar Mallorca, just després de les eleccions de 2007. En canvi, el tramvia de Palma encara no té pressupost. En 4 anys no s'ha aconseguit acabar el projecte del tren-tram fins a Artà i mentre, el tercer carril de la via de cintura es va fer en un estiu.

Tots entenem la necessitat i el dret que els partits més progressistes tenen de reivindicar la seva tasca i diferenciar-la de la dels conservadors - amb els que han hagut de governar, en una constant tensió, palesa en les contradiccions en la gestió territorial i ambiental. En aquest sentit, el GOB reconeix els que han fet més esforços en polítiques ambientals, però no pot tancar els ulls davant les oportunitats perdudes.

Aconseguir aquest reconeixement és la seva lluita. Són ells, els nostres governants, els que han de ser capaços de generar il·lusió, d'enfrontar-se als poderosos, i de cridar basta encara que sigui a costa de perdre les eleccions, per fer front a uns moments crítics global i localment, en els que el sistema ha mostrat la seva feblesa i requereix un canvi radical en les polítiques econòmiques que afecten i determinen el futur del nostre territori i de les persones que hi vivim. L'actuació no decidida dels governs progressistes per fer el canvi de model que havien promès alenteix una mica la destrucció del medi ambient o l'augment de les diferències socials, però no les soluciona, ni en capgira la tendència ni les converteix en l'eix principal de la seva estratègia política.

Són els governants actuals qui han d’actuar d’una altra manera si volen tenir un altre paper a la història. Respecte el GOB, si se'ns pot acusar d'alguna cosa, és potser de no haver canalitzat més crítica i haver fet més campanya en alguns moments de la legislatura.

Tot plegat confirma que la crítica del GOB és encertada. Que podria ser pitjor? està clar. Però això no justifica el silenci o la condescendència.

Palma, a 22 de març de 2011

Junta Directiva del GOB Mallorca

Web GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme de suggerir, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina –deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí