Anarcoefemèrides del 22 de gener
Esdeveniments
- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.
***
- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes --la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren--, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte --que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat-- i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.
Enterrament de Louise Michel (22-01-1905)
***
- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes --de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de l'Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle-- i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».
***
- Conferència de
Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i
mestre racionalista
anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu
Llibertari del
Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución»,
organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Josep Maria de Riquer i
Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i
Ynglada.
***
- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.
Naixements
- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París.«Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc,Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.
***
- Egide Govaerts:
El
22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Egide Goverts. En
1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de
treballs
forçats i
expulsió de l'exèrcit per«provocació i
complot a la deserció», a més de«venda
de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida
com
podia, venen diaris, fent
de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877
s'afilià al Socialistsche
Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per
una«evolució socialista» i per
això també
era anomenat «Partit Evolucionista». El
setembre d'aquest any assistí al Congrés
Internacional
que se celebrà a Gant
(Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme
i es
declarà
anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup
de
lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i
entre 1878
i 1881 de la Secció
Local de Brussel·les de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). En
1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta
anarquista
partidària de la «propaganda pel fet» a
Brussel·les i era membre del grup
radical «Cercle Démocratique». En 1879
també
assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en
el
Congrés Internacional Racionalista
que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880
a
Brussel·les.
Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA,
Lliga
Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou
una de
les principals figures
de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles
Dubuyger,
secretari de la Secció Local de Brussel·les. En
el
Congrés Nacional
Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a
Brussel·les,
va ser nomenat
membre de la mesa nacional de la Unió
Revolucionària (UR)
i assistí regularment
a les reunions dels revolucionaris «Cercles
Réunis».
Entre 1880 i 1881
col·laborà en diverses publicacions
revolucionàries, com ara La
Persévérance i La
Révolution Sociale, i fou membre del consell de
redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la
costurera Elisabeth Van
Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el
febrer de 1879 i el
tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva,
nasqué en 1873. Durant la dècada
dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les
vagues
a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília
de l'any nou de 1881 cantà la
cançó La
Prolétarienne en una reunió
anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció,
rebel·lió i ultratges als
agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir
fons per als
militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883
pronuncià
l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de
Brussel·les del jove militant
anarquista francès Paul Métayer, mor per
l'explosió d'una bomba que
transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va
ser
condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en
situació
il·legal i quan l'apel·lació la pena
va ser augmentada per «injúries al
tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una
manifestació contra
l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos
joves militants
francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per
diversos
delictes (difamació als gendarmes, cops als agents,
rebel·lió) a dos mesos de
presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs.
Fou l'editor responsable de
molts periòdics anarcocomunistes publicats a
Brussel·les, gairebé tots estampats
a la seva impremta, com ara L'Insurgé
(1885), Ni Dieu ni Maître
(1885-1886), La Guerre Sociale
(1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou
testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador
de Le Libertaire, acusat de
publicar un
article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de
l'article, encara que
el tribunal no tingué en compte la seva
declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle
Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer
córrer el rumor que
era alcohòlic i un infiltrat. Son germà,
Gérard Govaerts, també va ser militant
anarquista.
***
- Josef Peukert: El
22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès;
actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef
Peukert, també citat
com Joseph Peukert. Fill d'una
família molt pobra, sa mare morí quan era molt
petit. Quant tenia sis anys
ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va
fer els 11 anys
abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871
abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg,
Hannover, etc.) fent petites
feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i
estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa i
entrà en un grup socialdemòcrata que
s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare,
passà tres mesos a Metz
i després va anar caminant fins a París, on
després d'uns mesos marxà a
Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà
activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els
pseudònims Jacques Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat amb Émile Gauthier, Élisée
Reclus i
Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus
passà a la
Península, però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran
d'una onada repressiva que es desencadenà a
França. El 30 de novembre de 1880 en
va ser expulsat i marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de
Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel
propagandista
anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a
Viena amb la intenció
de crear una organització secreta i, gràcies al
seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a
Graz. El 13 de desembre, però, va
ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de
març de 1882. El
juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del
periòdic Die Zukunft
(L'Avenir), òrgan del
corrent radical de la socialdemocràcia austríaca,
i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser
detingut amb altres
companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i
pillatge a mà armada d'un
domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març
de 1883, va ser
absolt. En aquests anys fou redactor de Der
Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de
l'electoralisme i del
parlamentarisme, reivindicà la violència i el
terrorisme com a eines de lluita.
Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre
esdevinguts entre
1882 i 1884, la intensificació de la repressió i
la detenció de la major part
dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris,
l'obligà a finals
del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia
abans de la promulgació
d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885
s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La
Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital anglesa distribuí el
periòdic de Johann Most Freiheit
(Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign.
X) i R. Gundersen, del periòdic Die
Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan
Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En
aquesta època formà part de la Lliga Socialista
britànica i fou molt amic del
esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat
disgustà l'anarquista
Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que
portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un
viatge a
Bèlgica, on el segon va passar informació a la
policia que portà a la detenció
de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva
condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave
--aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè --Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Franco Piccinelli:
El 22 de gener de
1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Franco Piccinelli,
també conegut com François
Piccinelli.
Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es
guanyava la
vida fent de perruquer i emigrà a França, on
milità en el moviment llibertari. A
París (França) s'associà amb el
també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe).
El 23 de gener de 1891 va
ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres
tres-cents companys, en
una manifestació d'obrers sense feina que partí
de la plaça de l'Opera de
París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i
per aquest motiu va
ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un
decret del 7 de febrer de
1891 va ser expulsat de França i es refugià a
Londres (Anglaterra) on exercí la
seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Posteriorment emigrà
als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en
un
hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A.
Baillif, s'obrí una
subscripció de suport per a la vídua en el
periòdic Le Temps Nouveaux,
publicació a la qual va ajudar molt el finat.
***
- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 6 d'octubre de 1957 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
- Vicenta Sáez
Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba
(Burgos, Castella,
Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina
--Sáenz, segons alguns. Companya del
militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso
Germinal), durant els anys vint emigrà a
Barcelona, on treballà de teixidora.
A la capital catalana entrà a formar part del moviment
anarquista, mostrant-se
especialment activa en el suport dels activistes d'acció i
en la l'ajuda als
presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme
hagué
d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931,
amb la proclamació
de la II República, retornà a la
Península, on Donoso ocupà el càrrec
d'administrador del setmanari Tierra y
Libertad, activitat a la qual ella ajudà
força. En 1939, amb el triomf
feixista, s'exilià amb son companya a França. El
27 de juliol de 1939 arribà al
port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic)
amb el vapor francès Mexique,
instal·lant-se amb Donoso al
país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13
d'abril de 1971 a Mèxic.
***
- Helmut Rüdiger: El 22 de gener 1903 neix a Frankenberg (Saxònia, Alemanya) el periodista, escriptor, traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut Rüdiger. Fill d'un teòleg liberal, de molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil Wandervogel i en la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i després a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). Va estudiar llengües germàniques i història de l'art a Munic i a Leipzig. En aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Ferdinand Götze va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure obligat a deixar la Universitat perquè sa família li retirà el suport econòmic per les seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a Berlín de l'òrgan d'expressió de la FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant anarquista Dora Gollin. A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und Aufbruch, de la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la FAUD. A partir de 1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de l'anarcosindicalisme alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en el seu moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la premsa llibertària germana de l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl Einstein o Augustin Souchy, participarà en la Revolució espanyola. Fou un dels responsable de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos combats integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el secretari entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937 assistí al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en representació de l'AIT. Home de confiança del Comitè Nacional de la CNT, va presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la situació a Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de París, on va defensar el«governamentalisme» cenetista. Instal·lat com a refugiat polític a París en 1938 i després a Suècia des de 1939, va ser membre de la central anarcosindicalista sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seuòrgan d'expressió Arbetaren, on es va defensar la participació llibertària alsòrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar Bergeren. Juntament amb Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys quaranta en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die Freie Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al periòdic anarquista alemany Die Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la nacionalitat sueca. Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos congressos de l'AIT: Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que abandonà amb tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre fou partidari de les tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en molts dels seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seusúltims anys, juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy va formar part del Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen Kommission (IAK, Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va fer servir diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez,D. Rodríguez, A. Rodrigues, Ivar Bergegren, M. Dashar; etc.) i podem trobar articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern,España Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge Anarchisten, Opposition und Ziel, Syndikalismen, Zenith, etc. Amb el pseudònim M. Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va publicar en 1934 un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que va ser novament editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la londinenca Coptic Press, sota el títol The origens of the Revolutionary Movement in Spain. De 1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la Revolución española. També publicà Ensayo crítico de la Revolución española (1940) i Rapport du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937, entre d'altres, a més de molts articles teòrics sobre el federalisme llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de juny de 1966 a Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC per avaluar la situació espanyola i la divergències sorgides en la CNT. El seu arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits, etc.) es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Charles Laisant: El 22 de gener de 1911 neix a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Maurice, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com araLa Patrie Humaine, Le Huron i L'Écho Pacifiste, òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any. Charles Laisant va morir el 16 de desembre de 1952 a Asnières (Illa de França, França).
***
-
Helmut Kirschey:El
22 de gener de 1913 neix a Elberfeld (Wuppertal, Rin del Nord -
Westfàlia,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Helmut Krischey. Fill d'una
família
de militants de l'Unabhängige Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (USPD,
Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya) i, a partir
de 1920, del
Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Parti Comunista d'Alemanya),
s'integrà
amb son germà petit en l'organització dels
Pioners Rojos. En 1931, després de
veure la «caça de bruixes» estalinista i
el centralisme comunista, abandonà la
Kommunistischer Jugendverband Deutschlands (KJVD, Lliga dels Joves
Comunistes
d'Alemanya) i, per influències d'un oncle,
s'adherí a les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts
Anarcosindicalistes d'Alemanya) de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands
(FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) de Wuppertal. Morts
els pares, a
partir de 1932 visqué amb la família anarquista
Benner, en la qual els seus
tres fills (Fritz, Willi i Eugen) també militaven en la SAJD
i en la FAUD. En
aquests anys formà part del grup d'acció«Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots
Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis
organitzades, i fou
empresonat arran de trobar-se una arma a casa seva arran d'un escorcoll
policíac. El març de 1933, reconegut al carrer
per una colla de «Camises Brunes»
--milícies del Nationalsozialistische Deutsche
Arbeiterpartei (NSDAP, Partit
Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors)--, aconseguí
salvar la pell
gràcies als crits de la senyora Benner que alertaren la
policia, la qual el
detingué; el règim nazi el va internà
fins al novembre de 1933 al camp de
concentració de Dinslaken. Un cop lliure, va ser vigilat per
la Gestapo, però
aconseguir arribar als Països Baixos, primer a Amsterdam i
després a l'Haia, on
fou membre de l'agrupació d'exiliats Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys), lligada a la FAUD. Assabentat del cop
militar a
Espanya, el juliol de 1936, amb documentació falsa,
marxà, amb Fritz Benner i
altres dos companys, com a voluntari per combatre el feixisme.
S'establí a
Barcelona (Catalunya) i d'antuvi visqué en un hotel de luxe
col·lectivitzat i
després, amb una quarantena d'anarquistes germans, a la
mansió d'un exlíder
nazi que vivia a Catalunya i havia estat advocat de l'empresa
farmacèutica
Merck. En col·laboració amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
intervingué en programes de ràdio que eren
emesos en ona curta a l'Alemanya nazi, en la vigilància de
la colònia alemanya
establerta a Catalunya i en l'edició de Soziale
Revolution (Revolució
Social), òrgan dels DAS. El febrer de 1937
s'enrolà en el Grup Internacional de
la «Columna Durruti», amb el qual
participà en els combats de Tardienta (Osca,
Aragó) i on més de cent voluntaris
internacionalistes van morir. Arran dels«Fets de Maig» de 1937, va ser detingut amb altres
militants alemanys per
agents comunistes i tancat fins a l'abril de 1938 a Barcelona,
València i
Segorbe. Un cop lliure, passà a França i als
Països Baixos. A començaments de
1939 s'exilià a Suècia i se li va assignar
Göteborg com a lloc de residència,
on conegué l'any següent sa futura companya. En
1943 aconseguí la seva primera
feina i milità en la International Transport Federation
(ITF, Federació
Internacional del Transport), organització sindical
clandestina que intervingué
activament en la lluita antinazi. Quan aconseguí legalitzar
la seva situació,
s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), on
milità fins als anys cinquanta.
En 1955 aconseguí la nacionalitat sueca. En desacord amb la
línia reformista de
Helmut Rüdiger, abandonà la SAC i
s'adherí al Partit Comunista Suec, però en
1968, arran de la invasió soviètica de
Txecoslovàquia, abandonà el partit. En
els anys setanta retornà a la SAC. En 1989 Angelika Feld,
Volker Hoffmann,
Dieter Nelles i Jörg Lange realitzaren un documental en
alemany sobre la seva
vida (A las barricadas), on ell mateix explica les
seves experiències
als carrers de Barcelona i als camps de Pina de Ebro. En 1998
l'editorial de la
SAC Federativ publicà la seva autobiografia sota el
títol Helmut Kirschey,
en antifascist minnen (Helmut Kirschey, memòries
d'un antifeixista), editada
per Richard Jändel i amb textos de Fritz Benner, Rudolf
Michaelis i
Helmut
Rüdiguer. En els anys noranta viatjà a Alemanya, on
parlà sobre la seva
experiència de militant anarquista alemany i d'excombatent
en la guerra
d'Espanya a instituts, associacions de joves i universitats. En 2000 es
va
publicar la seva autobiografia en alemany sota el títol A
las barricadas.
Erinnerungen und Einsichten eines Antifaschisten (A les
barricades. Memòries
i reflexions d'un antifeixista). Helmut Kirschey va morir
el 23 d'agost
de 2003 a Göteborg (Västra Götaland,
Suècia).
---