Anarcoefemèrides del 18 de desembre
Esdeveniments
- Surt Le Progrès: El 18
de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel,
Suïssa) el primer número de Le
Progrès. Organe des démocrates loclois,
primera publicació anarquista de
Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de
1869, portarà el subtítol
d'«Organe socialiste» i tindrà una
periodicitat bimensual, i setmanal a partir
del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la
capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el
periòdic oficiós de l'Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el
responsable de la
redacció va ser James Guillaume. Els seus principals
col·laboradors foren
Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James
Guillaume, Benoît
Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel.
Polemitzà
fortament amb el Consell General de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42
números, l'últim el 2 d'abril de
1870.
***
-«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.
***
- Surt Siete: El 18 de
desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic
número de la
publicació anarquista Siete, periòdic de
l'Assemblea de Solidaris/es amb
Grècia. Aquest butlletí sorgí per
donar compte de l'agitació revolucionària
sorgida al país hel·lènic arran de
l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any
a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de
la
policia. També hi trobem articles sobre la
repressió policíaca a l'Estat
espanyol. Els articles es publicaren sense signar.
Naixements
- Albin Villeval:
El 18 de desembre de 1870 neix a París (França)
el propagandista anarquista i
sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare,
Joseph
Villeval (Albin), fou un militant de
la Internacional i communard
d'origen
belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat
pels seus oncles Paul i Denis,
amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al
barri de Plaisance,
al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a
la impremta tipogràfica
Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se
sindicà. Durant
l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del Partit Socialista
Revolucionari (PSR), on
milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es
creà un cercle
anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué
en estret contacte amb el
Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va
ser nomenat
administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol
d'aquell any va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100
francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A
començaments de 1892 creà, redactà i
edità l'efímer periòdic La
Misère. Insubmís
al servei militar, decidí exiliar-se i
s'instal·là a Brussel·les
(Bèlgica), on
ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i
com son
pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat
belga. Amb el suport del seu
oncle Denís, edità a Brussel·les La
Misère, que va publicar 10 números
entre el 9 d'abril i el 24 de setembre
de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any,
imprimí a
Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica)
l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà
reprès en 1894
per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica). A la
Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En
1892 fundà el grup
llibertari «Art Social», que publicà la
revista L'Art pour l'Art (de
desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels
seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser
condemnat per
un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa,
però aconseguí fugir de
Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga
(POB). Després visqué
clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on hi treballà de tipògraf,
però on no hi pogué desenvolupar
propaganda. Després d'una ràpida estada a
París, marxà cap a Barcelona
(Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del
Mármol, que havia conegut
a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense
feina, decidí establir-se al
Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats
(Seta, Besiers, Nimes i
Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè,
figurant teatral,
aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i
condemnat
a dos anys de presó, però ràpidament
fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat
per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a
sis mesos de
treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure
després d'haver de fer el
servei militar, fundà una família i
reprengué la seva professió de
tipògraf,
especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per
Sébastien Faure, i va fer
reaparèixer La Misère
(1898). En 1902
fou gerent de la Revue sociale des
travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any
de la minoria
revolucionària del sector editorial. Sota la
influència de Gustave Franssen,
esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser
admès en el Sindicat de
Correctors de París, organització a la qual li
donà un gran impuls i on assentà
les bases programàtiques de la «Carta
d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i
lluità contra la direcció reformista de la
Federació del Llibre. Entre el 12 i
el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV
Congrés Nacional Corporatiu, VIII
de la Confederació General del Treball (CGT), que se
celebrà a Bourges (Centre,
França), on es manifestà contra la
representació proporcional. Entre el 5 i el
12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de
la CGT celebrat a Marsella
(Provença, Occitània) i posteriorment en els de
Lió (1919) i Orleans (1920).
Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre
1913 i
gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la
solidaritat amb les famílies
dels correctors víctimes del conflicte
bèl·lic–, i finalment, entre juny de
1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les
amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921
fou secretari
adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre
(FFTL), en
substitució de Claude Liochon. En aquests anys
col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste
(1911-1915),
i en La Bataille (1922-1925),òrgan
de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918
col·laborà
en La Plèbe, que
reagrupava els
antibel·licistes. Influenciat per la Revolució
russa, en 1921 s'afilià al
Partit Comunista Francès (PCF), però
l'abandonà ràpidament. El març
d'aquell
any col·laborà en el triple número
especial de Le Temps Nouveaux
consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a
formar part del grup editor de La
Révolution Prolétarienne i durant els
anys 1930 i 1931 va fer costat la
crida del «Comitè dels 22», que pretenia
la reunificació sindical. Albin
Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París
(França) i fou incinerat tres
dies després al columbari del cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.
***
- Herman Frank: El
18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi
rus; actual Polònia)
l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista
Herman
Frank, també citat com Herman
Franck.
Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on
es va veure fortament
influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats
Units. Entre 1940
i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en
llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme.
A començament
dels anys cinquanta col·laborà en el
periòdic rus Delo Truda
editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American
Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i
d'altres
institucions històriques i d'estudis judaics. És
autor d'obres i estudis sobre
història del judaisme i sobre el moviment cooperativista,
com ara Drei yor fun Bialistoker
konsum-kooperatsie
(1915-1918) (1918), Grikhishe
kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe
typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn
khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di
yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks.
Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte
yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul
Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un
bavegungen
bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime»
(1951), Natsionale un politishe bevegung bay
Yidn in Bialystok (1951), Anarchism
and the jews (1954, pòstum), Geklibene
shriften (1954, pòstum), etc. Herman
Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova
York,
EUA) d'un atac de cor.
***
- Enrico Crespi: El
18 de desembre de 1897 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Enrico
Crespi, conegut com Rico. Sos pares
es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només
pogué assistir a l'escola
elemental, però adquirí una bona cultura
autodidacta. De ben jovenet ja
freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran
Guerra va ser cridat a
files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia
militar acusat de «greu
insubordinació» i condemnat a 17 anys de
presó. Aconseguí la llibertat a
resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i
començà a freqüentar
les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit
Comunista Italià
(PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926
patí un
escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles
revolucionaris. Participà
activament en els motins de 1927 i el juny de l'any següent
passà
clandestinament a França. A Clarmont d'Alvèrnia
treballà com a mecànic i milità
en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per
seguir el corrent
encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte
amb un grup d'anarquistes italians
de Marsella gràcies al qual establí una forta
amistat amb el militant genovès
Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril
de 1932 va ser
condemnat en rebel·lia --possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya-- a
sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada.
Segons el consolat
feixista italià a Lió, participà
activament en les vagues i manifestacions de
juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del
començament de la guerra civil
espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la
Península i marxà a
Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció
Italiana de la Columna
Ascaso, participà, com a tinent d'artilleria, en combats a
Osca i a Almudébar on
va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la
reacció estalinista.
Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de
Barcelona i
l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de
la
caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al
camp de
concentració d'Argelers, formà part del grup
anarquista «Libertà o Morte». Durant
l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava
reclòs i en 1942 s'integrà en
el maquis i la Resistència. Després de
l'Alliberament retornà a Clarmont
d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a
Gènova on continuà militant en el moviment
anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico
Crespi va morir el 24 de
novembre de 1973 a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
***
- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).
***
- Victoriano
Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al
carrer Barrio Gimeno de Burgos
(Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i
militant
anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una
família nombrosa
molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils
del Nord
i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i
Lleó. Quan tenia 10
anys es traslladà definitivament amb sa família a
Lleó, on estudià al Cercle
Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys
publicà el seu primer poema
en el setmanari La Crónica
de León. De jove treballà
com a venedor ambulant del diari El
Castellano, peó de pagès, mosso en
l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense
en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el
diari La Mañana, locutor i periodista.
Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lleó,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo
(1931), La Calle, El
Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera
(1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys
republicans va ser
secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la
impremta «La Moderna». El
juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad
Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico
Cobas i Claro
José Sendón, va fer un míting a la
Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell
any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el
periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un
text en prosa poètic on testimoniava la
repressió del govern republicà per sufocar la
revolta llibertària de Casas
Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes,
però també
l'obertura d'un expedient militar. El capità i
maçó Juan Rodríguez Lozano, avi
de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de
Crémer, el defensà davant el
tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient.
Cap al 1934
l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va
publicar el conte Invierno,
compartint fulletó amb El porvenir de nuestros
hijos d'Élisée Reclus.
Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel
Pestaña, el 27 de març de
1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de
1936, amb
l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de
concentració de l'antic
Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la
mort, salvat per capellans
(Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues
ocasions. Després,
acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla
Larrey, va
ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo.
Alliberat en 1938, amb la
condició que treballés per al periodisme
franquista, va ser enviat com a soldat
de l'«Exèrcit Nacional» als fronts
d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra
treballà de caixista en un periòdic i es
dedicà al periodisme --col·laborant en
periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones,
etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a
Lleó, amb Eugenio
García de Nora i Antonio González de Lama, la
prestigiosa publicació Espadaña.
Revista de poesía y crítica, que
publicà l'obra de poetes oposats al règim
franquista i mantingué una línia editorial de
compromís polític i social i que
es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20
publicà un famós poema, La
fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti.
La seva escriptura lírica
es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades,
angoixants, tremendistes,
existencialistes i nihilistes força crítiques
vers la realitat d'aleshores i on
destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la
seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva
denúncia
de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de
la ciutat de Lleó.
En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi
Castella i
Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla
d'Or al Mèrit en el Treball. En
2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete.
El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit
en les Belles Arts 2008. Amb
més de 100 anys, publicava una columna diària en El
Diario de León,
titulada «Crémer contra
Crémer». Fou autor de més de 15.000
articles en la
premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León,
coneguda com «Radio
Crémer». Entre les seves obres
poètiques destaquen Tendiendo
el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra
adentro
(1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos
de mi sangre (1947), Las horas perdidas
(1949), La
espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y
esperanza
(1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II
(1952), Libro
de Santiago (1954), Furia y paloma
(1956), Con
la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad
(1962),
Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la
sangre (1966),Poesía
total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para
Elisa
(1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los
cercos (1976), Poesía (1944-1984)
(1984), El
mundo de José Jesús (1987), El
cálido bullicio de la ceniza
(1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La
escondida senda (1993), El fulgor de la memoria
(1996), Parábola de Amalia «La
Petarda» (1997), La
resistencia de la espiga (1997), La paloma coja
(la encrucijada)
(2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El
palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos
tardíos (2007), Antología
poética (2007); i
de narrativa Libro de Caín (1958), Historias
de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos
(1981,
autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los
trenes no
dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los
extraños terroristas de la Sábana Santa
(marionetas, títeres y otros volatines)
(1994), La casona (2001). Victoriano
Crémer va morir el
27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó
(Castella, Espanya) on es
trobava ingressat des de feia uns dies.
Victoriano Crémer (1906-2009)
***
- Francisco Javier
Miguel Aznares: El 18 de desembre de 1908 neix a Hecho
(Osca, Aragó, Espanya)
el resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares,
conegut
com El Largo. Durant la Guerra
Civil
espanyola comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta a escapar de la Gestapo. Francisco Javier Miguel Aznares va
morir el
29 de desembre de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Francisco Javier
Miguel Aznares (1908-1990)
Defuncions
- Pietro Ferrero: El
18 de desembre de 1922 és assassinat a Torí
(Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro
Ferrero. Havia nascut
el 12 de maig de 1892 a Grugliasco (Torí, Piemont,
Itàlia). Ben aviat s'integrà
en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario
Torinese», participà activament en les accions de
protesta contra l'assassinat
legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà
un dels primers membres del
Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera
di
Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la
qual esdevindrà
secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la
pedagogia
llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava
dirigida per Maurizio Garino. Adherit
al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI),
en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en
una vaga, s'afilia per
unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici
(FIOM,
Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione
Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball),
esdevenint
l'editor responsable de la revista mensual La Squilla,
suplement de
propaganda del Metallurgico Federale. En 1914
participà en les
agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa»
italiana. Fou un membre
destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a
Líbia. En
1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano,
participà en el motí de
Torí contra la patronal i la guerra. En 1918
començà a treballar com a mecànic a
la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es
mostrà força
actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb
el seu
company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent,
revolucionària i
anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de
la FIOM
torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i
consagrar-se plenament a la
lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en
nombroses
lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle
Lancette» --«Vaga
de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la
decisió unilateral de la FIAT
d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment
d'ocupació de
fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells»,
apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo.
El juliol de 1920, en
el moment més explosiu i abans de la primera
ocupació, presidí una assemblea del
Comitè Intern del Consell de Fàbrica on
sostingué que els treballadors
torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer
costat la
lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant
el moviment dels
Consells de Fàbriques fou un dels militants més
actius i radicals, oposant-se
fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a
Milà, a la ratificació
reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que
proposava l'evacuació de les
fàbriques i que acabà finalment amb les
ocupacions. Pietro Ferrero va morir
tràgicament en els fets coneguts com «Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí
(Piemont, Itàlia), quan un esquadró
feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro
Brandimarte va fer
una «batuda correctiva» per tot el Torí
proletari. Segrestat a la Cambra del
Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que
acabaren amb la
seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels
carrers de Torí fermat a
un camió com a un trofeu victoriós. El clima de
terror feixista a Torí era tan
absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones,
quan Ferrero era
una de les persones més estimades i conegudes de les classes
obreres de la
ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica
d'automòbils «Amo» de
Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro
Ferrero». Durant la resistència
antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu
durant la
insurrecció al Piemont, prengué el nom de«33 Battaglione Squadre di Azione
Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.
***
- Nelly Roussel: El 18 de desembre de 1922 mor de tuberculosi al sanatori de Buzenval de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. Havia nascut el 5 de gener de 1879 a París (França). En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903),Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.
***
-Áurea Cuadrado Castillón: El 18 de desembre de 1969 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Havia nascut el 23 d'agost de 1894 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca on va morir. El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.
Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)
***
- Dolores Morata Díaz: El 18 de desembre de 1974 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Havia nascut el 30 de gener de 1899 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili.
Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)
***
- Pierre Mélet: El 18 de desembre de 1991 mor a Antonavas (Provença, Occitània) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Havia nascut el 7 de juny de 1908 a Nantes (Bretanya). Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «MèreÉducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per LesCahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·laLe galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965),Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvoisà Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983),Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».
Actualització: 18-12-14