Blai Bonet, Maria Mercè Marçal i la fresca espontaneïtat

L’altre dia parlava amb els editors de la poesia de Blai Bonet, apareguda fa no res a Edicions 1984, i Nicolau Dols em deia que el conjunt dels més de 50 anys de treball poètic del nostre santanyiner, amb versos que es fan i es refan i tornen, posa en dubte el concepte d’espontaneïtat. No hi ha espontaneïtat en el sentit naïf del terne: hi ha un efecte de frescor aconseguit amb feina.
 
Maria Mercè Marçal explica, en una carta a Jean-Paul Goujon (inclosa al volum El senyal de la pèrdua, que aplega escrits inèdits dels últims anys, i que és un testimoni esfereïdor de la lluita amb la malaltia que al final se la va endur), com li va desagradar que José Agustín Goytisolo parlàs de la “fresca espontaneidad” de la seva poesia. Diu Marçal que “sempre cal un esforç per ser sincer –per treure alguna cosa de veritat del fons de nosaltres mateixos; o, almenys, alguna traça d’aquesta recerca de la veritat.”