Anarcoefemèrides del 21 de novembre
Esdeveniments
- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.
***
- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.
***
- Míting d'homenatge a
Durruti: El 21
de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València
(País Valencià) un
míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura
Durruti Domínguez en complir-se
un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la
Federació Local de Sindicats
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. L'acte fou presidit
per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel
González Inestal i Onofre
García Tirador, per la Federació Local de
Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez
Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro
Beltrán havia d'intervenir per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però finalment no hi pogué assistir.
L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per
Pérez Feliu.
***
- Setmana Confederal Durruti:
Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a
Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte
y en
memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por
la
libertad», organitzada per un conjunt de vell militants
anarquistes per
commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre
el 21 i el 24 van
tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i
xerrades-col·loqui
sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la
Confederació Nacional del
Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es
projectà la pel·lícula Un pueblo
en armas i
altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se
celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric
Marcos, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi
parlaren, entre altres
companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones
es concentraren al
cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco
Ascaso i Francesc
Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada
de parlaments,
palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la
lluita per la
llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari.
També davant la fosa
comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes
i
d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment
s'entonà A
las
barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es
realitzà aquest
mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència
d'Enric Marcos. Els actes van
ser aprofitats perquè antics membres de les columnes
confederals es trobessin
després de molts d'anys sense veure's. També hi
assistiren Émilienne Morin,
companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT
es
mantingué orgànicament al marge d'aquests actes,
encara que hi assistiren
alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors.
Les
diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a
tots els actes.
Naixements
- José Nakens
Pérez: El 21 de
novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista,
republicà
radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens
Pérez. De família humil i
liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII
durant l'anomenada
Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el
destí de son fill. Per necessitat,
molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou
destinat a la Direcció
General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit
dues obres de teatre
que mai no arribarien a representar-se. En 1866
començà a escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El
Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir
de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» --peces curtes generalment d'un
acte que eren populars per
la seva facilitat de versificació-- on reeixí;
però ni l'autor mateix recopilà
i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876
començà a treballar
en el periòdic El Globo, des de les
pàgines del qual acusà Ramón de
Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que
llançà el seu nom a les rotatives. El
10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien
arribat
al poder, va treure el setmanari satíric,
republicà i anticlerical El Motín,
la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat
del
Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En
1891 tingué un fill
no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que
arribarà a ser un
destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb
l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà
Cánovas del
Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important
de la Generació del
98, Vida Nueva. Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz
Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica
Estanislao Figueras, primer
president de la República, blasmà contra els seus
successors, Emilio Castelar i
Nicolás Salmerón. Proposà la
creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de
març
de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans
que acordaren crear un únic
partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta
seva, qui a més fou
elegit per ocupar un càrrec en la comissió
directora. Però, desil·lusionat,
dimití l'any següent i en 1905 se separà
de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical revolucionària. La tornada al
poder del Partit Conservador
el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure
sobre el seu
mordaç periòdic 84 processos per delictes
d'impremta, amb copioses multes i
empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes
dictaren
almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant
això, el periòdic
aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses
subscripcions i les
seves dificultats de distribució, ja que
pràcticament no es podia vendre al
carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans
moderats, com ara
Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo
Morral, que
havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però
el que es demostrà fou que va
ajudar a amagar-lo a la redacció del seu
periòdic. Per aquest fet fou condemnat
el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a
la cel·la número 7
de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie
d'articles en El País
que compilà en dos llibres --Mi paso por la
cárcel i La celda número
7-- on, entre altres coses, defensà el programa de
reformes penitenciàries
de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de
l'Escola Moderna,
fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara
que fou alliberat,
fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de
1908, a petició de
popular signada per Benito Pérez Galdós, fou
indultat pel govern d'Antoni Maura
i tornà a redactar El Motín,
afegint el subtítol «Semanario
Político» i
arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó
l'havia donat cert
prestigi «martirològic» i les seves
edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren
tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a
perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li
impossibilitava
d'escriure, ell que era l'únic redactor de la
publicació. En la dècada dels vint
el periòdic estava en franca decadència,
però el gener de 1923 edità un número
extraordinari amb la col·laboració d'eminents
republicans (Roberto Castrovido,
Hermenegildo Giner de los Ríos,
Marcel·lí Domingo i Álvaro de
Albornoz). A
finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar
diners en la
seva ajuda i l'any següent l'Associació de la
Premsa, presidida pel metge maçó,
periodista i alcalde de Madrid, José Francos
Rodríguez, li concedí una pensió
vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any
després, el 12 de novembre de 1926
José Nakens Pérez va morir d'una
congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa
filla continuà editant El Motín.
Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques i és autor de centenar de llibres i
fullets.
***
- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.
***
- Paul Dhermy: El 21
de novembre de
1890 neix al X Districte de París (França) el
militant anarquista i
sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista
de Saint Denis (Illa
de França, França), durant el congrés
de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés
de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a
París, on
s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) per
la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica
automobilística Hotchkiss
de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica (AUS) a
la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934,
donà compta de la seva
estada a les pàgines de Le
Libertaire
sota el títol «Soviets 1933».
També relatà les seves impressions del periple
entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les
pàgines de La
Révolution Prolétarienne sota el
títol «Carnet de route d'un
délégué ouvrier
français». En aquests escrits
relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos
durant les trobades
oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control
incessant dels«intèrprets», a més de
palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El
juliol de 1934 col·laborà en el segon
número del periòdic Ce
Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional
de Defensa
Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica),
titulat «Pour la défense des
révolutionnaires persécutés en URSS.
Pour le droit d'asile et contre le
Guépéou», on també figuren
els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny
de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en
l'administració de Le Libertaire.
Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le
Libertaire,
on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de
diners. Més
tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París.
En 1938, en plena
guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya),
des d'on mantingué
correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia
anotà que havia
abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de
França). Després de
la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant
(Provença, Occitània) i estava
subscrit a Le Libertaire. En 1949,
quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença,
Occitània), el seu nom encara
figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar».
***
- Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Fosco Falaschi: El
21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe
Falaschi, obrer,
i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família
emigrà a l'Argentina i
s'establí a Buenos Aires. En 1916
començà a treballar al forn d'una
bòbila. En
1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de
Bòbila, que agrupava
els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual
esdevingué en 1923
secretari, a més de dirigir el seu òrgan
d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y
Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada
per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933
va ser detingut en nombroses ocasions
com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A
part del
front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança
Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar
en el periòdic La Protesta
i en el seu suplement
literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di
Giovanni i el
desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel
coronel Atilio
Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes
argentins. Detingut
el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats
subversives». Quan desembarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Città di Castello, on se li va assignar la
residència. Pocs dies després fugí,
però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de
Moncenisio quan
intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell
nou a la seva ciutat
natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament
amonestat. L'agost de
1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a
França i després passar
a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya),
col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la
redacció del
qual treballà, i Tierra y Libertad,
on va fer servir el pseudònims FF
i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des
del
Comitè Regional de Catalunya de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el
proposà com a director de Solidaridad
Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou
empresonat després de
l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a
Madrid, visqué amb José
Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant
la redacció de Revolución
Social. Després dels fets
d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i
processat amb
Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener
de 1936 es
desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu
alliberament. Un cop lliure,
després de l'amnistia que portà el triomf del
Front Popular, tornà a Barcelona.
Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936
s'allistà voluntari en
la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario
Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys
(Michele Centrone, Vicenzo
Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret
al
ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó,
entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia
de la seva mort va ser ressenyada en els
diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers
prengueren
el seu nom. Després de morir, Diego Abad de
Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable
(1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud
(1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y
Libertad i en la revistaTimón.
***
- Demetrio García
Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a
Moscardón
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio
García Pérez, també
conegut com El Chato de Gràcia, ja que
es trencà el nas fugint de la policia.
Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al
Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del barri de Gràcia.
En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la
Construcció de Gràcia, va ser fins
a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la
Construcció de la CNT.
Participà activament en la constitució d'ateneus
llibertaris. Inscrit en la
llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la
construcció de 1933 fou
empresonat i també arran dels fets d'octubre
d'Astúries. En 1936 va combatre en
la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins
a 1937. Amb la
militarització, fou nomenat capità del Servei
d'Informació Perifèric (SIP) de
la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià
a França i patí els camps de
concentració i les companyies de treballadors.
Després actuà a la guerrilla del
Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines
de Gard.
Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de
sindicats, en la
CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A
començaments dels anys
seixanta mantingué contactes amb Joan García
Oliver, a qui havia conegut a les
presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava
l'organització de Defensa
Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El
Luchador. Sempre
es mantingué afí a la línia ortodoxa
confederal i contrari a l'Aliança Sindical
amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa
companya fou
Evarista Pérez Murciano. Demetrio García
Pérez va morir, després de caure
greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
***
- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina)l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada«etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.
***
- Guy Batoux: El
21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne,
Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades
erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de
la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al
Pritaneu Nacional
Militar de La Flèche (País del Loira,
França). Estudiant de filosofia, vivia a
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on
feia de professor en un
col·legi tècnic. A començaments dels
anys seixanta entrà a militar en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li
va encomanar una missió i el 3
d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després,
el 7 d'abril de 1963, va ser
detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver
preparat
un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la
Basílica del Valle de
los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta
contra la visita a Espanya del
representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)
A. Stevenson.
L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de
Carabanchel. El 17
d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per
Alejandro
Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista
Julián Grimau, i condemnat
a 15 anys de presó per «possessió
d'explosius i activitats subversives». A
finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats
franceses,
va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia
havia estat alliberat
el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol.
Posteriorment s'afilà
al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i actualment
viu a Le Courneuve (Illa de França, França).
Defuncions
- Santiago Salvador Franch:El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista«Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de«Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.
Santiago Salvador Franch (1865-1894)
***
- Ricardo Flores Magón: El 21 de novembre de 1922 mor a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Havia nascut el 16 de setembre de 1873 a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic). Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.
---