Publicat a tribunamallorca.cat
Podem qualificar aquests dos anys de Govern Bauzá de bienni negre, sobretot pel que fa a la política lingüística. Després de més de trenta anys de democràcia i autogovern han bastat vint-i-quatre mesos per desfer, en gran mesura, el camí recorregut en el procés de normalització lingüística i cultural. I tot sembla que vol aprofitar els vint-i-quatre mesos restants per desfer-lo del tot.
Quan el 1986 s’aprovava en el Parlament de les Illes Balears la Llei de normalització lingüística, s’obria la porta redreçar els efectes devastadors que tres-cents anys d’ocupació havien tingut en la situació social i institucional del català. Hom coincideix que aquesta era una bona Llei i sorprèn com es va poder elaborar amb el Govern de l’aleshores president Gabriel Cañellas. Amb l’aprovació per consens d’una bona Llei de normalització lingüística es pretenia desactivar el moviment en defensa de la llengua i cultura catalana. Cañellas sabia que una Llei, per molt bona que sigui, si no es desenvolupa és simplement un text articulat publicat al BOIB (aleshores BOCAIB).
De totes formes s’ha de reconèixer que al llarg d’aquests anys d’autogovern s’han desplegat diferents mesures de política lingüística, això sí més o manco ambicioses segons el color del Govern, que varen permetre que la llengua catalana recuperés presència i prestigi social, sobretot al món educatiu i a l’Administració.
Si els presidents Cañellas i Matas no es creien el tema de la necessitat de normalitzar la seva llengua, el català, no era perquè no se l’estimassin, sinó perquè tenien interioritzat el que es coneix com autoodi. Tres-cents anys d’alineació nacional ham donat els seus fruits i han aconseguit que bona part de mallorquins, menorquins, eivissencs i formentencs interioritzin una actitud de negació de la pròpia identitat nacional i cultural.
De totes formes, en la segona legislatura de Jaume Matas s’observà un canvi en la política lingüística del PP. De no fer res en contra ni a favor de la normalització de la llengua i cultura catalana de l’època en Canyelles (neutralitat que sempre anava en contra del procés de normalització), veiem els primers intents d’aplicar polítiques contràries a l’esperit de la Llei de normalització lingüística. No de bades, fou en aquesta legislatura quan s’aprovarà el conegut Decret Rodríguez que reduïa els nivells de coneixement de llengua catalana exigibles per accedir a la Funció Pública de les Illes Balears i quan començà l’intent d’introduir el trilingüisme amb la intenció de reduir la presència del català al sistema educatiu. En aquesta segona etapa del Govern Matas, observam un increment del grau d’autoodi dels governants del PP.
Però la situació s’agreuja amb l’arribada al poder en José Ramón Bauzá, L’obsessió malaltissa d’aquest personatge no és fruit de l’autoodi. José Ramón Bauzá és un madrileny (perquè va néixer en aquella ciutat de la Meseta) que directament odia la cultura i la llengua, amb totes les seves modalitats, dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formentencs. És aquest odi el que el du a legislar per minoritzat el català i substituir-lo pel castellà en tots els àmbits, fins i tot aquells que semblaven intocables.
Però amb el que no comptava José Ramón Bauzá és que no tots els hem nascut a les Illes Balears i Pitiüses tenim interioritzat l’autoodi; i que no tots els que han escollit aquestes Illes per viure-hi odien la seva llengua i la seva cultura. El seu odi ens reafirma en el nostre amor per la llengua catalana i la seva cultura.