Anarcoefemèrides del 17 de novembre
Esdeveniments
- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.
***
- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.
Naixements
- Maurice Onic: El
17 de novembre de 1857 mor a Caromb (Provença,
Occitània) l'anarquista Maurice
Alfred Onic, conegut com Mort aux Rats.
Sos pares es deien Pierre Onic i Marie Cordet. En 1875 es
presentà voluntari
per cinc anys en el I Regiment de Caçadors
d'Àfrica i en 1879 va ser degradar
de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de
venedor
ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista
aïllat, no freqüentà cap grup i
rarament assistí a reunions i conferències.
Recorregué les Boques del Roine per
ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella
(Provença, Occitània). Condemnat
per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel
Tribunal de
Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a
Tarascó
(Provença, Occitània) com a còmplice
de l'atemptat comès contra el Quarter
General i alliberat tres dies després. Setmanes
després, va ser greument ferit
al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia,
escridassà paraules violentes contra la societat i
amenaçà en tot moment amb
cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de
març de 1894 es
presentà com a candidat anarquista en la primera
circumscripció de Marsella tenint
com a programa «la supressió de tot
govern». En aquesta ocasió, signà un
cartell verd titula «Appel des morts aux vivents»
(Crida dels morts als vius),
amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director
del periòdic Le Radical;
el cartell va ser imprès pel
cunyat del director de Le Petit
Provençal
i es desencadenà una violenta polèmica entre
ambdós diaris. Onic obtingué 15
vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a
Nevers
(Borgonya, França) acusat de fer «apologia de
l'anarquia i de la propaganda pel
fet»; en aquesta ocasió digué ser el«professor d'anarquia» de Sébastien
Faure.
En 1895 retornà a Marsella i assistí a les
conferències donades per Sébastien
Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor
dels jueus algerians arran de
les revoltes antisemites de l'època. La policia
assenyalà la seva presència a
Marsella el maig i el setembre de 1898.
***
-
Voltairine de
Cleyre:El 17 de
novembre de 1866 neix a Leslie
(Michigan, EUA), en una família d'origen francès
molt humil, l'activista atea,
lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine
de
Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare,
Auguste de
Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el
nom en honor de
Voltaire; però amb el temps va recloure a la
força sa filla adolescent en un
convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà),
encara que més per necessitat
econòmica que perquè hagués tornat al
si de l'Església. Va fugir del convent en
dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17
milles,
però son pare la va tornar a internat, i la segona va
escapar-se amb èxit i mai
no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el
qual va
aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta
experiència, juntament amb els
lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i
l'Underground Railroad
--el Ferrocarril Clandestí era una xarxa
de rutes furtives construïdes
pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord
i al
Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a
la pobresa amb la
qual va créixer i la influència de les idees
lliurepensadores, van fer d'ella
una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el
convent
va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de
música, de francès,
d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van
permetre guanyar-se
durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el
moviment lliurepensador,
especialment anticatòlic i anticlerical, també en
sortir del convent,
realitzant conferències en nom de la l'American Secular
Society i escrivint articles
en els periòdics del lliure pensament --del The
Progressive Age, va ser
redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure
influenciada per
Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com
per Henry David
Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per
Eugene Debs. Va
esdevenir anarquista després de l'execució, l'11
de novembre de 1887, dels
quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els
Màrtirs de Chicago). En
aquesta època va començar a destacar com a una
excel·lent oradora, posseïdora
d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a
Emma Goldman,
Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va
començar a freqüentar els
anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista
llibertari,
especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era
partidària,
i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària
de l'abolició de la
propietat privada i de la instauració del comunisme
econòmic-- i de la
llibertat; però es va qualificar com a «anarquista
sense adjectius» i va mirar
sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries
sempre que fossin
antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va
col·laborar en Liberty,
el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser
partidària de l'«acció
directa»
com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar
contra els
ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i
les
pràctiques educatives sexistes; també va lluitar
contra la violència domèstica
i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va
mostrar-se
fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que
l'únic que fan es que
les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la
insubmissió. Molt
pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va
acabar suïcidant-se en 1893, i a
T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny
de 1890
va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot,
però com que no
es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni
emocionalment, ni
econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia
per son pare que s'havia separat
de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però
Harry adorava sa
mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa
malaltissa
i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en
dues ocasions. En
1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga
Liberal de
Dames), una organització de lliurepensadores que tractava
temes feministes
(sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat,
socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la
creació del Club de
Ciència Social, grup anarquista de discussió i de
lectura. El 19 de desembre de
1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí
greument ferida amb
tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que
l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la
justícia com a bona
llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes
companyes anarquistes
(Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca
Revolucionària,
que prestava obres radicals als obrers subscrits per una
mòdica quantitat. En
aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira
propagandística i a
Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols
i
francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com
ara Kropotkin,
Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la
primavera de 191, en
un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer
costat la revolució
mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo
Flores Magón, fent
conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i
distribuint Regeneración,
el seu òrgan d'expressió. Va
col·laborar en infinitat de publicacions: Open
Court,Twentieth Century,Magazine
of Poetry, Truth, Lucifer,Boston
Investigator,Rights of Labor, Chicago
Liberal, Free
Society, The Independent, TheProgressive
Agee, The Truth
Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración,
etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the
nineteenth
century (1889), In defense of Emma Goldmann
[sic] and the right
of expropriation (1894), The past and future of the
Ladies Liberal
League (1895), The gods and the people
(1898), The worm turns
(1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime
and punishment
(1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint
(1907), Anarchism
and american traditions (1909), The dominant ideal
(1910), Direct
action (1912), Sex slavery (1914,
pòstum), The first mayday: the
Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum),
entre d'altres. També va
realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean
Grave, articles
del castellà i també va fer la versió
anglesa de L'Escola Moderna de
Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència
en el desenvolupament de la
pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres
s'han traduït a
diverses llengües, com ara el danès, el suec,
l'italià, el castellà, l'alemany,
el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de
Cleyre va morir el
20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago
(Illinois, EUA)
d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels
Màrtirs de Haymarket,
al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van
dir
l'últim adéu.
***
- Camil Piñón i Oriola: El 17 de novembre de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. De pares valencians amb antecedents liberals i carlistes, va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 15 de març de 1979 a Barcelona (Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón.
***
- Primo Bassi: El
17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el militant i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer
servir el
pseudònim de Wania. Sos pares es deien
Battista Bassi i Giulia Venturi.
A començaments de segle sa família es
traslladà a Imola, on son pare treballà
el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet,
després d'haver assistit a
l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i
contra els esquirols.
Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i
en 1913 se subscriví
al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il
Pungolo i distribuí
el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser
cridat a files i
conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic
antimilitarista anarquista Ropete
le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave
Hervé, intentà, no
sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en
l'exèrcit. En 1919 va ser
llicenciat sota la qualificació de «tirador de
primera». Ben aviat esdevingué
un dels anarquistes més influents de la Romanya i
entrà a formar part de la
Comissió de Correspondència de Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la
direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI)
d'Imola, partidari del corrent
organitzador i seguidor d'Errico Malatesta.
Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i
va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant
un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir
els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920,
al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia
poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el
setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings
parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig
de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo!
que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI
d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora,
frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys
posteriors,
però, patí la violència dels seguidors
de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de
tenir caràcter regional i esdevingué
l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda.
Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb
articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita
agrària,
el suport a les víctimes polítics, la
violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets
del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim
número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de
provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és
reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament
pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels
agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i
pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la
comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort
d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser
tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els
esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant
foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i
Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur
ministre de Gràcia i Justícia-- i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de
l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son
germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de
balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23
d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20
anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que
Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera
es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la
sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat
a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí
cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del
Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les
publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren
al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el
jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia
la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins
i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es
reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la
pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista
perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son
fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de
cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat,
però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son
germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933
s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista
també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat
visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de
1934, com
a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta
d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia
viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de
feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia,
pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa
família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però
el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a
Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i
visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els
carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a
Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi,
Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà
un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del
comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la
milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en
totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb
bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després
d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries,
càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo
Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo
Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà
activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945
assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la
situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro,
publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el
periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la
Comissió de
Correspondència. El 5 de setembre de 1948
presentà a Imola un congrés de grups
anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses
conferències arreu
de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a
l'antimilitarisme.
El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital
psiquiàtric
local, manejada per un membre comunista del consell
d'Administració de
l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge
polític fou tan
evident que fins i tot La Scintilla Socialista
publicà articles en la seva
defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els
anarquistes italians i
italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt,
però no va ser
restituït en la direcció de l'hospici. Vell,
reprengué el seu antic ofici de
venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat
política. El març de
1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a
Civitavecchia i el maig de 1954 en
el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta
organització, on va ser reelegit en el
càrrec de membre de la Comissió de
Correspondència. Continuà participant
activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità
Nova
amb articles sobre les víctimes polítiques,
l'autonomia municipal,
l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc.
El 18 de desembre
de 1955, com a membre de la Comissió de
Correspondència, presentà el míting
commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al
teatre Goldoni d'Ancona i on
intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo
Vella,
Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans.
Mantingué polèmiques
amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de
la FAI que se celebrà a
Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la
Convenció
Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació
dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà
en la FAI. En aquests anys
col·laborà en el Bollettino
Interno i
en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Aldo Venturini:
El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya,
Itàlia) el
litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini.
Sos pares es deien
Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa
família es
traslladà a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la
resta de la seva existència. Quan tenia
15 anys esdevingué socialista, però sota la
influència de Luigi Fabbri,
aleshores mestre de primària al barri bolonyès de
Corticella, a mitjans de 1916
deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil
Socialista) on militava
i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any
redactà el programa
del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile
Rivoluzionario». Formà part del
Grup Anarquista «Emilio Covelli»,
constituït el novembre de 1915 per joves
revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio
Diolaiti,
Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda
revolucionària.
Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista
d'Emília-Romanya que tingué
lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup
Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una
trentena de joves
llibertaris de la regió, i en el curs del qual es
fundà la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després
participa en diverses reunions
del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del
Comitè de Correspondència de la
UAER. En aquests anys juvenils treballà com a
litògraf en l'empresa Litografia
Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a
Luigi Fabbri, de qui
esdevé deixeble, col·laborador i íntim
amic, freqüentant habitualment casa
seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat
al IX Regiment de
Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any
després va ser llicenciat
i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920
prengué part en el
Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i
el 4 de juliol
d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a la
mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part
de la Comissió de
Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup
bolonyès, prenent
la gestió tècnica i l'administració
d'aquesta comissió; per portar a terme
satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a
la via Ferrarese fent-se passar
per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921
prengué part en el
Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de
Correspondència passà al grup de
Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en
l'edició romana del diari Umanità
Nova, on mantingué, entre
altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la
qüestió de la delinqüència,
fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino.
També
col·laborà en Libero
Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època
patí algunes temptatives d'agressions
per part dels escamots feixistes, especialment pel grup
encapçalat per Armando Vannini
(Pippo), però sempre
aconseguia
fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri,
estudià i aconseguí el diploma de
mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de
la qual viurà
durant gairebé quaranta anys i fins a la seva
jubilació. El 14 de febrer de
1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense
que
aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut
preventivament en
ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926,
quan Luigi Fabbri
s'exilià, restà veí de sa filla Luce
Fabbri, la qual finalitzava els seus
estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i
s'exilià
clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme
es retirà
de la vida pública i es dedicà exclusivament a la
seva professió de mestre i a
l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una
oposició moral al règim,
negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les
pressions
que rebé. Fou constantment vigilat fins el març
de 1938, quan va ser esborrat
del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà
profundament pel
pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual
es
considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de
l'anarquisme juvenil per
acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que
conservant sempre
elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme,
però encara durant
l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu
mestre, edità el
llibre de Merlino Revisione del marxismo.
Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948
publicà el llibre
pòstum de Merlino Il problema
economico e
politico del socialismo, que havia acabat en 1923,
però que encara restava
inèdit. En 1953 col·laborà amb altres
anarquistes de Bolonya en l'organització
de la commemoració del centenari del naixement d'Errico
Malatesta. Després seguiran
les edicions de Merlino de Concezione
critica del socialismo libertario (1957), en
col·laboració amb Pier Carlo
Masini, i l'antologia Il socialismo senza
Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista
(1974).
Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos
articles polítics i culturals en
diferents publicacions periòdiques (A
Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica
Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il
Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova
Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo
Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre
mantingué
contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983
publicà
l'assaig biogràfic Alle origini
del
socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e
biografico.
Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser
adquirits per la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia).
Aldo
Venturini
(1900-1995)
***
- Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saquesque es realitzaren en aquella època.
Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)
***
- Floreal Aransáez Caicedo:El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.
Defuncions
- Mario Garioni: El
17 de novembre de 1935 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. Havia nascut el 22 de
març de 1896 –algunes fonts
citen 1895– a San Rocco al Porto (Llombardia,
Itàlia). En 1920 fugint del
feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12 d'octubre
de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap
a Bèlgica, d'on també fou
expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a
Suïssa, en 1931, amb la
proclamació de la II República, passà
a Catalunya, però en 1933 va ser portat a
la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona
(Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi».
***
- Nino Napolitano: El 17 de novembre de 1958 mor a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino,Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor,L'Esule, etc.). Havia nascut el 20 de juny de 1893 a Palerm (Sicília). Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en elúnic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari.
---