Sky-Postal arrasa en el Tour 2013

Avui al Tour de França, a l’etapa reina dels Pirineus, la meva afició al ciclisme ha patit un nou cop, d’aquests que fan mal i que fan que fins i tot et plantegis si val la pena seguir passant hores davant el televisor per veure un esport que cada vegada es sembla més al “pressing catch” o la lluita, on el resultat ja es coneix abans de començar i l’únic tema important és que hi hagi espectacle. I això és el que ha passat avui a l’etapa de Pailheres, un súper port que no es mereix el lamentable espectacle de que el grup el coroni comandat per un pistard com Peter Kennaugh, que en 2 anys i mig que porta de professional no ha pujat davant ni un pont d’autopista.

Perquè el pitjor d’avui no és que en Chris Froome hagi donat un cop casi mortal al Tour 2013, no; això ja s’esperava veient la seva marxa des que va patir una greu malaltia a Àfrica i va tornar a Europa transformat en un “winner” (vegeu aquest article per entendre la transformació d’en Froome), que tot i ser miraculosa no deixa de ser semblant a la d’en Armstrong després del seu càncer de testicles i d’en Contador després del seu cavernoma cerebral. Es a dir bons corredors (en el cas d’en Froome ni això) que després d’una forta malaltia tornen al ciclisme convertits en guanyadors, en autèntics números 1.

El pitjor no és tampoc que en Richie Porte, un rodador sense massa qualitats ni per pujar ni per l’sprint s’hagi transformat en un “killer”; tots el recordem en la seva època de gregari d’en Contador i cap de nosaltres podrà recordar alguna pujada en la que estigués davant o ajudés el més mínim al “carnívor de Pinto”. Doncs sí, aquell Richie Porte què com el seu company Kennaugh arribava en la grupeta dels esprinters, avui s’ha permès el luxe de pujar els duríssims primers quilòmetres del Plateau de Bonascre (conegut comercialment com Ax-3-Domaines) esprintant com si de llençar en Cavendish a l’esprint es tractés. Ha tirant tan fort que no només ha despenjat als “segundons” dels altres equips, sinó que ha despenjat a tota la resta de líders (als que no havia despenjat ja en Kennaaugh clar). Quan el seu líder Froome ha atacat només ell ha pogut anar darrera d’ell, i els dos (dos desconeguts fa 2 anys) han entrat primer i segon a la meta.

Les exhibicions sanguínies de l’Sky-Postal fan esgarrifar

Però com dic, essent greu, el pitjor no és que aquests dos corredors desconeguts fa 2 anys hagin fet primer i segon; el pitjor és el que hem vist fer al seu company Peter Kennaugh, un corredor de pista, sense cap altre mèrit que haver nascut a l’illa de Man i ser un excel·lent rodador i pistard (és campió del món i olímpic amb persecució olímpica). Doncs aquest corredor de pla ha fet els darrers quilòmetres de Pailheres a un ritme impressionant, fent que corredors de primer nivell es despengessin; però després de terminar la pujada ha continuat tirant del grup, fent una baixada descomunal fins a Ax. I no content amb això, ha seguit tirant les primeres rampes de Bonascre a un ritme fortíssim i despenjant més corredors.

Al ciclisme professional de les grans voltes, hi ha uns nivells que tothom reconeix, els líders que són aquells que poden guanyar la general i se la solen jugar als grans ports de muntanya; els gregaris de luxe, que són aquells que els acompanyen fins als darrers ports i fan la feina bruta i finalment els gregaris de base, aquells que treballen en el pla, que pugen i baixen als cotxes per aigua, xubasqueros o menjar. Doncs bé, quan un d’aquests gregaris es capaç de destrossar el grup a un port com Pailheres i quan un dels gregaris de luxe com en Porte, no només despenja als líders de les altres formacions sinó que després segueix i fa segon, doncs quan passa això és que alguna cosa no s’està fent bé.

A la televisió, a les ràdios, als diaris es cansaran de dir que és el “nou ciclisme”, el “ciclisme que canvia”, que l’Sky és l’equip que treballa i mima fins i tot els mínims detalls; en Carlos de Andrés ens contarà els maillots tan súper perforats que porten (com si els altres duguessin el cotó que duia Ocaña); en Pedro Delgado ens parlarà dels plats ovalats i els rodaments ceràmics (com si la resta d’equips duguessin material Zeus dels anys 70); Alix o Chozas ens parlaran dels estiraments, de com es controlen amb el menjar o el pes (com si els altres mengessin Whoopers per sopar); i els diaris o teles més generalistes ens explicaran altre bajanades, com quan ens mostren a tota plana o pantalla com els pilots de Ferrari ensenyen a conduir als auxiliars de l’equip.

Tots ens parlen o ens parlaran d’aquestes beneitures, però ningú parlarà de les concentracions a Tenerife, on viu i treballa Eufemiano Fuentes i què està lluny dels controls per sorpresa; ni dels certificats metges que permeten prendre productes que els altres no poden; ni d’oblits de saber muntar en bicicleta com el de Wiggo al Giro d’Itàlia, com sí per guanyar el Tour 2012 no hagués hagut de baixar ports llarguíssims i no les baixadetes de riure on es tallava a Itàlia; ni dels wats de potència que treu Wiggo o Froome, que són literalment impossibles; ni de com cada dia que passa aquest equip se sembla més al US-Postal de n’Armstrong, al Mapei de Romminger o al Saunier-Duval d’en Ricco i Matxin.

En definitiva, ningú als medis de comunicació parlarà d’això, al contrari, ens parlaran de que desprès de l’Operació Puerto i del judici a Armstrong, el ciclisme està canviant, que ens trobem davant un nou ciclisme, el “ciclismo que cambia” i la veritat jo veig que sí, que canvia, i tant que canvia, però a pitjor...

L’Sky ja fa temps que ha superat qualsevol versió anterior i ja és l’SKY-POSTAL.