Anarcoefemèrides del 5 de juliol
Esdeveniments
- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tresúltims van ser segrestats per la policia.
***
- Creació dels camps
de concentració franquistes:
El 5 de juliol de 1937
la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos
(Castella,
Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de
presoners» («Secretaría de Guerra.Órdenes.
Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos,
5-VII-1937,
núm. 258»), primera peça del sistema
franquista de
camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig
milió de lluitadors
antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes,
nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra
Civil (1936-1939)
--367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00
durant
l'ofensiva final--, van
ser reclosos en camps de concentració, colònies i
destacaments penitenciaris per
la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de«rebel·lió».
Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració,
l'endemà, el 6 de
juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es
dirigí a la Junta Tècnica de
l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i
treballs
aptes per als
presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el
13
de juliol
d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava
traçat
per endavant i
no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant.
Aquests presos
de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT),
van ser
obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies
fèrries, grans
obres hidràuliques, canals fluvials, túnels,
aeroports,
hospitals, ports,
estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes,
convents, pobles
sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en
règim de
treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven
forçosament amb
l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un
exigu
salari amb el
qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues
pessetes del nou
Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi
treballador,
i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no
havia
hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava
a ser
deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un
nombrós cos de
confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En
1937 hi
havia 28 camps de concentració i mesos després,
ja en
1938, funcionaven 45
camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total,
en
1943, de 141,
nombre màxim de camps de concentració que
s'establí. En 1962 es va clausurar a
Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es
tancà fins al
1970-- l'últim camp de concentració franquista.
En 2004
el cineasta Manuel
Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria,
on historia aquesta
repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.
Naixements
- Josep Molas Duran:
El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El
Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares
es deien Aleix Molas
Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de
cinc germans. Va
fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la
guarnició de Barcelona. D'escassa
instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va
veure influenciat pel
grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina,
Lluís
Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret
Constansó, Josep Carreras Llansana
i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La
Federación Igualadina
(1883-1885). Després marxà a Barcelona, on
treballà de paleta a Gràcia i
s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a
activista en la societat
obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a
orador, en
representació dels paletes, en el míting de la
plaça de braus de Barcelona,
juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de
setembre de 1893, data
de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a
mans de Paulí Pallàs
Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a
destacat
militant anarquista i romangué empresonat governativament
durant més d'un any. Un
cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut,
però per una
qüestió de faldilles i amollat poc
després per manca de proves. El 8 de juny de
1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó
del Corpus Christi al carrer
dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts
altres
militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols.
El seu
empresonament al castell de Montjuïc va ser completament
arbitrari, sense
garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser
sotmès a tortura,
dirigida per la secció especial de la policia judicial
barcelonina encapçalada
pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas
Ascanio. Va escriure unes
cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la
premsa
anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le
Libertaire, Le
Père Peinard, de París, i Despertar,
de Nova York). En el muntatge
policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb
testimonis, de ser coautor amb
cooperació directa de l'atemptat, atribuït al
principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre
l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra
ordinari a
porta tancada, on va fer una exposició de les tortures
infligides, però el 19
de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys.
El 28
d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de
Guerra i Marina de
Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència
definitiva, condemna
a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs
Ascheri Fossati, Lluís
Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués
Figueras). El 3 de maig rebé la
notificació sentència, tot cantant l'himne
anarquista, i aquell mateix dia els
condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el
4 de
maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la
Revolució Social!», i el seu cos
sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud
Oest.
***
- Angelo Pozzi: El
5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli.
Paleta
de professió, emigrà a Suïssa i
visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric,
Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la
Bomba» de Zuric i va ser
detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies
abans del
judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919.
Va haver de
romandre a disposició del tribunal fins al final del
procés, ben igual que
altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni,
Eugenio
Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt,
com la
majoria dels detinguts preventivament, i rebé una
indemnització de 600 francs
per l'empresonament injust, després, segurament, fou
expulsat de Suïssa. En
1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i,
encara que no feia
propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista
editor de Le Réveil Anarchiste
de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta
vigilància de la policia
francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937
informà que el 19 de
setembre havia participat en una festa anarquista que reuní
58 llibertaris,
incloent una desena de dones i infants, de França i de
Ginebra.
- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.
***
- Luis Bazal
Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a
Cerecinos de Campos (Zamora, Castella,
Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia
(Ourense, Galícia)–
l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal
Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser
traslladat a Madrid
(Espanya), quan aquest morí, sa família
s'instal·là a Verín (Ourense,
Galícia).
Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a
Ourense i exercí la
seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de
Beiro, Pidre, etc.). Fou
membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament
d'Ourense (ATEO).
Milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño),
Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933,
gràcies a la implantació del
sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la
Unió General de
Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934)
col·laborà en Solidaridad
Obrera de la Corunya. Arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a
Correchouso
(Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota
l'acusació de complicitat en una
temptativa d'evasió de militants llibertaris de la
presó de Verín i de fer
costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos
(constructors de les línies ferroviàries).
Després de dos mesos empresonat, va
ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia)
com a represàlies.
Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a
Palmés (Ourense, Galícia), on
organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT,
milità en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els
moviments associatius veïnals i
pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de
1936 i quan els
franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa
embarcà cap a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després
lluità en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a
les lluites a la
Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser
jutjat a Ourense per«rebel·lió militar» i
declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista,
passà a
França i fou internat al camp de concentració
d'Argelers. Durant la II Guerra
Mundial, participà activament en la Resistència.
A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) treballà de mestre i
col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad
Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la
desenvolupà en el camp poètic,
assagístic i novel·lístic.És autor de Vaso de lagrimas
(Poemas de guerra. Poemas
del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de
poemas (1965),¡Ay de los
vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra
civil
española (1981, segona edició d'¡Ay
de los vencidos!), Dialogo de los
ociosos. Ensayo crítico filosófico
(sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para
siempre? (sd); deixà molts de manuscrits
inèdits actualment perduts. Al
final dels seus dies retornà a la Península. Luis
Bazal Rodríguez va morir el
17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on
tenia família, i fou
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador
Xerardo
Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de
l'autobiografia de
Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc,
publicà Luis Bazal. Memoria e fuga
dun mestre
anarquista galego.
***
- Josep Canal Arderiu:
El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig
(Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal
Arderiu. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan
esclatà la Revolució
llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del
procés col·lectivitzador al
Berguedà. També lluità als fronts de
guerra. Amb la victòria franquista, passà
els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser
alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra
s'instal·là a Briva la Galharda, on
milità en la Federació Local de la CNT en
l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de
1960 a Briva
la Galharda (Llemosí, Occitània).
Defuncions
- Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.
***
- Carl Einstein: El 5 de juliol de 1940 mor a Bétharram (Aquitània, Occitània) el poeta, escriptor, historiador de l’art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. Havia nascut el 26 d’abril de 1885 a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya) en una família jueva. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l’art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l’art africà. Arran d’una campanya de difamació portada a terme per l’extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d’Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. En 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau. Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915),Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L’Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d’abordar la pintura i les arts plàstiques d’aleshores, barrejant l’estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.
***
- Rodolfo González
Pacheco: El 5
de juliol de 1949 mor a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor,
dramaturg,
periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González
Pacheco. Havia nascut
el 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- a Tandil
(Buenos
Aires, Argentina). Sos pares, l'uruguaià Agustín
Pacheco i Benicia González,
eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de
primera
necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva
propietat. Després
d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent,
començà a
treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A
començaments de segle
publicà, sota el pseudònim Solrac
(Carlos a l'enrevès) els seus primers
escrits en el periòdic filomaçó Luz
y Verdad, editat a Tandil per José
A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es
decantà per l'anarquisme gràcies
a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori,
Errico
Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la
capital argentina. Orador de talent,
recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai,
Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic)
fent conferències i mítings en defensa dels
perseguits (Simón Radowitzky, Sacco
i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes
i dels miners, etc.).
Participà en la fundació i en el desenvolupament
de nombrosos periòdics
anarquistes, com ara La Antorcha, La
Batalla, Germinal, Campana
Nueva, La Mentira, La Protesta,
etc. Les seves
col·laboracions en la premsa
(«Carteles») --textos no massa extensos que es
publicaven en forma de requadres en les periòdics
anarquistes i on prenia
posició crítica dels esdeveniments
públics del moment-- assoliren un gran
ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada
pels escriptors
anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un
afamat dramaturg,
que commogué els sectors populars amb les seves obres de
teatre (Hermano
Lobo, Las víboras, La
inundación, Hijos del Pueblo,
etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que
estaven dissenyades
per representar-se en «quadres
filodramàtics», és a dir, els teatres
de les«societats de resistència» (sindicats) i
de les biblioteques populars
anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i
incendiaris articles
contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou
empresonat i deportat a
Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En
sortir, fundà a Buenos
Aires Libre Palabra i El Manifiesto.
Entre juliol i setembre de
1913 marxà a Mèxic, on establí
contactes amb el moviment magonista i analitzà
la revolució mexicana. En 1914 passà
l'Atlàntic i arribà a la Península per
la
Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a
Amèrica l'agost d'aquell
mateix any. Poc després fundà La Obra,
però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de
1919 fou clausurada, juntament amb La
Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les
amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo
Torcuato de Alvear va
ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers
Kurt Gustav Wilckens,
l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel
Héctor Benigno
Varela, repressor de la «Patagònia
Rebel». En 1931 s'exilià a la Península
i
s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se
a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta.
Dirigí
el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al
Teatre
Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste,
Monatkof!,
de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any,
fou el director de
la revista anarquista valenciana Nosotros.
Després retornà a
l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i en
1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i
Ciències Cinematogràfiques, pel
seu guió de la pel·lícula Tres
hombres del río. Amb l'arribada del
peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves
conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo
y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc.
Entre les seves obres destaquen Rasgos.
Prosa y verso (1907), La inundación
(1918 i 1920), Carteles
(1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos
del Pueblo (1921), El
sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile
(1923), Hermano lobo
(1925), Teatro (1926), A contramano
(1927), Carteles de ayer y
hoy (1928), El hombre de la plaza pública
(1928), El grillo
(1929), Juana y Juan (1932), Que la
agarre quin la quiera (1932,
amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca
(1932, amb Pedro E.
Picó), ¿Qué es el
antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan
de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E.
Picó), Un proletario.
Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual
(1935), Magdalena
(1935), Compañeros (1936), Natividad
(1936), Carteles de
España (1940), Manos de luz
(1940), Nace un pueblo (1943, amb
Pedro E. Picó), Tres hombres al río
(1944), Cuando aquí había reyes
(1947), Teatro completo (1953 i 1956,
publicació pòstuma en dos toms de
la seva obra teatral), etc. En 1963 Alfredo de la Guardia
publicà a Buenos
Aires la biografia Rodolfo González Pacheco.
A partir de 1980 un carrer
del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.
Rodolfo González Pacheco
(1881-1949)
***
- Gino Balestri: El 5 de juliol de 1983 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Havia nascut l'1 de novembre de 1901 a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) en una família antifeixista de 13 infants. Ben aviat començà a militar en el moviment anarquista i després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols.
***
- Gilbert Mers: El 5
de juliol de 1998
mor a Houston (Texas, EUA) el sindicalista wobbly
John Gibert Mers. Havia nascut el 21 de gener de 1908 a Ponca City
(Oklahoma,
EUA). El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita
Hunley. En 1918 es
traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on
l'any anterior havia hagut una
important vaga de miners que implicà la
deportació de 1.200 treballadors al
desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquestaèpoca entrà a treballar com
a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí
en el món del
sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista
Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món), fou membre de la
Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació
Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i
de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de
Corpus
Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el
president. El desembre
de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de
Corpus Christi de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de
l'edició del butlletí
oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació
Nord-americana del
Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la
vaga marítima de
1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre
tots els sindicats
obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de
Mèxic. El març de
1941 va ser cridat a files i després de la guerra
s'instal·là a Houston. En
1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la
seva autobiografia sota el
títol Working the Waterfront. The
ups and
downs of a rebel longshoreman, resum de la
història del moviment obrer
d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. El
seu important arxiu es
troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la
Houston
Public Library.
Actualització: 05-07-13