Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10541

[20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Abate - Forti - Grossin - Leval - Gómez Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Caussimon - Ramos - Agnese

0
0
[20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Abate - Forti - Grossin - Leval - Gómez Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Caussimon - Ramos - Agnese

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera d'"Umanità Nova"

- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation–dos números, el 20 de febrer i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Ostyn

- Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Breda a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Breda, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del«verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als EUA. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York. Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'escola de disseny industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Quan Luigi Galleani s'instal·là a Barre va fer una gran amistat amb aquest conegut propagandista anarquista i dirigí i edità nominalment --Galleani estava en crida i cerca--, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions. També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini --amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli--, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Desper­tad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Estibadors

- Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut en 1871 i el seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad.

***

Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de novembre de 1959

- Juan Lavilla: El 20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a Castres, on treballà com a miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 20 d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

- Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA).

***

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo ("La Vanguardia", 10 de gener de 1924)

- Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts. En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil de Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya, on morí.

***

Típica novel·leta de l'Oest

- Juan Francisco Abad Fornieles: El 20 d'octubre de 1983 mor a Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s'incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de l'oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l'escriptura d'aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s'entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.

***

Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphae

- Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) d'un càncer de pulmó l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge (Illa de França, França). Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

***

Antonio Ramos Palomares

- Antonio Ramos Palomares: El 20 d'octubre de 1994 mor a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ramos Palomares, conegut com El Carbonero, per la seva professió. Havia nascut en 1905 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río, en 1936 en va ser nomenat secretari de la Federació Local. Quan el cop feixista de juliol de 1936, la Guàrdia Civil prengué el control de la localitat, però durant la nit del 19 al 20 de juliol formà part del grup de militants confederals que recuperà per assalt el poble, proclamant el comunisme llibertari i l'abolició de la propietat privada i la moneda. Poc després, el 23 de juliol, Almodóvar del Río fou ocupada per les tropes franquistes, però abans, un miliar de habitants fugiren de la localitat i es concentraren arreu de les muntanyes de la zona. El 3 d'agost, un grup de la Columna«Fermín Salvochea», encapçalat per Ramos Palomares, aconseguí fer fora els feixistes del poble fins la seva definitiva ocupació per l'Exèrcit Nacional el 20 d'agost següent. Durant la primavera de 1937, arran de la fuita de les tropes franquistes de la localitat cordovesa de Pozoblanco, juntament amb altres militants anarquistes d'Almodóvar del Río i amb el suport de l'Institut de Reforma Agrària (IRA), que controlava les finques de la zona abandonades pels seus propietaris, crearen una col·lectivitat agrícola que comprenia les finques Cortijo de los Eucaliptos i Las Navas del Moreno, entre les poblacions de Valsequillo i de Blázquez, molt a prop del front. Aquesta col·lectivitat funcionà durant l'any agrícola de 1937 i 1938 i fou dirigida per un Consell d'Administració del qual va ser nomenat president. A finals de març de 1939, amb les armes abandonades pels soldats republicans a l'estació d'Andújar (Jaen, Andalusia), formà amb altres companys grups guerrillers que s'instal·laren a la serra. El seu grup, capitanejat per Francisco Perales i Francisco Ballester Marín, arribà a Còrdova i a la zona d'Almodóvar del Río i, després de trobar un amagatall i un agent d'enllaç de confiança (Francisco Albanda Cesilla), es prepararen per a la resistència. A començaments de maig de 1939, però, animats per les seves famílies dient-los que «no tenien res a perdre» es lliuraren a les autoritats feixistes. Ell fou condemnat a 30 anys de presó, pena que fou commutada per la de 20 anys i un dia. En 1941 fou internat al penal gadità del Puerto de Santa María i l'hivern d'aquell any, a la cel·la número 67, organitzà un Ple Regional clandestí de la CNT d'Andalusia en el qual assistiren, a més d'ell, nombrosos companys (Carlos Zimmermann, Carlos Soriano Águila, Cristóbal Palacín Rodríguez, Salvador Reina Barriga, Diego Rangel Valenzuela, Rafael Cuesta Pastor, Sebastián Pino Panal, Antonio Rivas, etc.). En aquest ple es decidí la intensificació de la lluita clandestina, la preparació dels companys perquè quan fossin alliberats poguessin reorganitzar la estructura orgànica confederal i formar un Comitè de Relacions que es pogués posar en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT. Durant la seva estada entre reixes fou obligat a reconstruir la presó de Còrdova. El 12 de febrer de 1944 aconseguí la llibertat condicional vigilada i retornà a Almodóvar del Río, on, no sense dificultats, pogué posar en pràctica els acords plenaris i reconstituir un Comitè Comarcal amb altres companys (José Díaz Ruiz, José Arriaza Cuenca, José Granados Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero), el qual presidí. Aquest Comitè Comarcal establí contactes amb les poblacions de Hornachuelos, Posadas, La Carlota, Villaviciosa i Palma del Río. El 19 de juliol de 1945 es tingué un Congrés Comarcal confederal a l'assecador de tabac de la finca Los Lochos, situada entre els quilòmetres 21 i 22 de la carretera de Còrdova a Palma del Río, on hi treballava. Arran d'una infiltració de confidents de la Guàrdia Civil, el Comitè Comarcal en ple i nombrosos militants cenetistes van ser detinguts durant l'estiu de 1945; ell ho fou el 30 d'agost de 1945, juntament amb José Díaz Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero. Traslladats a Còrdova, van ser torturats. Sis mesos després, per raons desconegudes, el jutge instructor especial, el brigada d'Infanteria Fructuoso Delgado Hernández, encarregat de la«repressió contra el comunisme i la maçoneria», rebutjà processar els militants detinguts i els alliberar per manca de proves. A partir de 1946 els militants confederals de la zona van ser sotmesos a una forta repressió i a nombroses detencions durant les operacions portades a terme per les autoritats franquistes contra la guerrilla. Visqué tota la resta de sa vida a Almodóvar del Río.

***

Gino Agnese

- Gino Agnese: El 20 d'octubre de 2001 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el físic i militant anarquista Angelo Eugenio Agnese, conegut com Gino Agnese. Havia nascut el 20 de maig de 1940 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en física, es guanyava la vida com a professor de física teòrica a la Universitat de Gènova. En els anys cinquanta, arran d'assistir a una conferència d'Armando Borghi, freqüentà el Cercle Anarquista «Pietro Gori», del barri genovès de Certosa di Rivarolo, s'encarregà de les transmissions d'una ràdio local i formà part de grups llibertaris adherits als Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Internazionale. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes, com ara Frederica Montseny, Umberto Marzocchi, Pio Turroni, Alfonso Failla, Vincenzo Toccafondo o Giuseppe Pinelli. En 1968 va ser un dels animadors dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits) de Gènova. També fou un dels fundadors de la Gioventù Anarchica Genovese (JAG, Joventut Anarquista Genovesa), del Cercle Anarquista «Armando Borghi» i s'adherí als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Amb sa companya Carmen, fou un dels militants més actius del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària), que promovia activitats contra la dictadura franquista. En 1972, després de la ruptura del moviment anarquista italià, continuà col·laborant amb les GAF i participà, fins a començaments dels anys vuitanta, en el Cercle Ferrer del barri genovès de Marassi. Participà especialment en les activitats de la Biblioteca Ferrer, a la Piazza Embriaci, la qual renovà el moviment llibertari a Gènova. També intervingué en les manifestacions anti G8 de Gènova. Trobem articles seus en A. Rivista Anarchica. Angelo Agnese va morir d'un infart durant la nit del 19 al 20 d'octubre de 2001 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 29 d'octubre al cementiri genovès d'Staglieno.

 Escriu-nos

Actualització: 20-10-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10541

Latest Images