Dimecres, 8 doctubre, matí
Visita al servei doftalmologia de lhospital clínic de València. Proves i revisió prèvia a una operació de cataractes al meu pare. La sala despera és plena de gom a gom. La majoria, persones majors com el meu pare. També hi ha algun fillet. Ens criden amb prop de mitja hora de retard sobre lhora de la cita. Entrem al passadís doftalmologia que té uns deu despatxos o consultes. Hi ha gent pel passadís. Entre el personal sanitari que atén els pacients hi ha metges, residents i infermers. Tots van atrafegats amunt i avall. A cada despatx hi ha entre dues i tres màquines per fer exploracions. I, és clar, a cada despatx hi ha entre dos i tres pacients i entre dos i tres metges. Les persones del passadís som els acompanyants o altres pacients que esperen que es buidi una de les màquines per ser explorat. Mentrestant, els metges, els auxiliars, els residents, van fent la seua feina. Amb un tacte i una delicadesa exquisits tenint en compte la precarietat en que es mouen. I amb molta paciència perquè molts dels pacients són persones grans, amb problemes de mobilitat, doïda i, és clar, de visió. Ja al final del recorregut del meu pare per tots els aparells i tots els despatxos, ens toca entrar a la consulta de la metgessa que el porta. Dins hi ha una altra persona que hi veu doble. Ho sé, perquè la intimitat i la confidencialitat és una de les primeres coses que es perd quan els malalts samunteguen als passadissos i a les consultes. Mentre parla amb nosaltres entra un altre metge que necessita no sé què que hi ha darrere una porta i per això mon pare sha daixecar del tamboret on seu amb la barra i el front fixades al suport. Li coment a la metgessa aquesta precarietat i, amb un somriure a la boca, em diu que sí. Que les coses estan canviant cap a pitjor a una velocitat incontrolable. Sobre la data doperació del meu pare em diu que podien tardar dos o tres mesos a cridar-lo. Em vull assegurar que li ho farien al Clínic i no a una concertada. Em contesta que sí, que al clínic, que ja no hi ha concerts.
Dimecres, 8 doctubre, capvespre
Sescampa el rum-rum primer lleu, quasi imperceptible, que la culpable dhaver-se contagiat lebola és la pròpia infermera ingressada. Escolt el conseller de sanitat del govern de Madrid dient que potser, tal vegada, probablement, els va mentir. Després diu que va anar a la perruqueria i a depilar-se. Els mitjans afins al govern es fan ressò daquestes paraules. Els tertulians les amplifiquen. A la nit, de manera ben oberta, la culpable destar malalta és la infermera.
Em fa ràbia.
Pens en laccident del metro on el culpable és el maquinista. I pens en que el govern és incapaç de resoldre res al dret, dassumir cap responsabilitat.
Quin fàstic!
Dijous, 9 doctubre, matí
Escolt per la ràdio el mateix conseller de sanitat de la comunitat de Madrid que diu que ell ja ha arribat comido a la política i que té la vida resulta perquè és metge. Quin nivell!!!.
Vaig a la plaça de lajuntament de València. Els companys dRTVV hem quedat per fer saber a Alberto Fabra que va cometre un error bestial tancant la ràdio i la televisió dels valencians. Enguany som molts. Tenim el sol de cara. Es fa dur esperar més duna hora a peu dret. Davant nosaltres tenim molts policies uniformats. Estan arrenglerats molt junts i molt a prop de les tanques que ens separen del seguici. Cridam i exhibim pancartes. Els companys fotògrafs i alguns càmeres enregistren les nostres consignes.
A laltra banda de la plaça hi ha un tipus vestit amb luniforme alemany de la segona guerra mundial que exhibeix una bandera amb una esvàstica molt gran i les paraules: aborto genocidio. La visió daquella bandera mesmussa. Ens esmussa a tots. Els diem als policies que no és a nosaltres que ens han de vigilar. Al costat daquest individu i ha els integrants del col·lectiu ultra España 2000 que enarboren les seues pancartes amb total llibertat. A les dotze baixen la senyera i comença la processó cívica. Escridassem Fabra i Rita que ens dediquen una mirada de menyspreu que em desmunten. Lindividu vestit de militar bota la tanca i es planta enmig del passadís exhibint tots els símbols. La policia no fa res. Els companys dRTVV avisen els agents que tenim davant. Part del públic també escridassa lhome. Els policies continuen impertèrrits. Nosaltres continuam cridant. Finalment van cap a ell i se lenduen. Comença la desfilada dentitats cíviques.
Els dEspaña 2000 se les tenen amb els del bloc. El més bèstia passa després i ho podeu veure en aquest vídeo que va fer un company dintersindical i que reprodueix La Veu. Exhibeixen símbols nazis. Saluden amb el braç en alt. Criden Mas a la cámara de gas i la policia no fa res per evitar-ho. No fa res. Això passa un any darrere un altre. Perdonau lautocita però nEmpar Marco i jo en vam voler deixar testimoni escrit a Vertigen. La llei ho prohibeix i les autoritats valencianes prevariquen si no fan que es compleixi. Fins a quan aquesta impunitat?
Arrib a casa de mal humor. Les notícies diuen que lestat de salut de la infermera ha empitjorat prou. El conseller de sanitat de la comunitat de Madrid no ha dimitit. La ministra de sanitat tampoc. El delegat del govern a la comunitat valenciana tampoc no dimiteix per permetre que els nazis embrutin la processó cívica.
Gentola!