Anarcoefemèrides del 6 d'octubre
Esdeveniments
- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de
1889 surt a Niça (País
Niçard, Occitània) el primer número
del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione.
Periodico settimanale. Publicat en italià per la
colònia anarquista
italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la
gerència la portava
Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi).
El
novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a
Niça, encalçat per
la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren
els següents
números del periòdic a partir del quatre. En les
seves pàgines advocà per la
creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari
(PSAR). En sortiren 7
números, l'últim el 23 de gener de 1890.
Malatesta edità quatre publicacions en
la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello
(Niça, 1889), La politica
parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra
contadini
(Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo
(Londres, 1890).
***
- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.
***
- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.
***
- Ple
Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se
celebra a Bujaraloz (Saragossa,
Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple
Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional
d'Aragó, Rioja i
Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Assistiren 174
representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del
Comitè
Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals
(«Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los
Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer»,
etc.), a més de
nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els
màxims
representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio
Jover, Antonio
Ortiz Cristóbal
Aldabaldetrecu, Julián Merino,
etc. La convocatòria d'aquesta important reunió
corregué a càrrec de Francisco
Carreño,
Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la
posició a adoptar
sobre una hipotètica col·laboració amb
elsòrgans de govern republicans o sobre
la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells
Regionals
de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de
Defensa que
exerciria de govern central i així poder sustentar de manera
segura les
conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren
la
necessitat de
crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA),
però
les diferències es
manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves
competències.
Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació
d'un
poder civil
que garantís als aragonesos la gestió de la
reraguarda i
la direcció de la
guerra enfront de les intromissions de les milícies
acantonades
a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués
competències absolutes en tots els àmbits–justícia,
obres públiques, indústria, agricultura,
propaganda,
transports, ordre públic, sanitat,
educació, economia i guerra–
(«ComandamentÚnic»), els representants de les columnes,
per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA
tingués
poder de decisió
en qüestions bèl·liques. Curiosament
destacats
militants, com Máximo Franco o
Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que
portés la
coordinació militar. La posició defensada per les
columnes, malgrat fos
minoritària, s'imposà i el nou òrgan
nasqué
sense un departament dedicat a la
guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del
Departament de
Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més
altres dues
decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la
Generalitat hauria
d'haver dos representants del CRDA i es creà
també un
Comitè de Guerra de les
forces militars al front d'Aragó, que assumia la
responsabilitat
del moviment
de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es
decidiren en una
reunió del Comitè Regional de la CNT a
Alcanyís.
Es fixà provisionalment la
seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set
departaments (Agricultura;
Economia i Abastaments; Informació i Propaganda;
Instrucció Pública; Justícia i
Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç),
que
assignaren en la seva
totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la
incorporació
de dos representants
de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant
dels partits
republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La
presidència del
CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista
Joaquín Ascaso
Budría.
***
- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!
***
- Exposició«La
premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»:
Entre el 6 i el 19 d'octubre
de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors
del CSIC, al carrer Hospital de
Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa
llibertària de clandestinitat (1939-1975)»,
organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP)
d'aquesta ciutat i amb la
col·laboració del Centre Superior
d'Investigacions Científiques (CSIC) i del
Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La
mostra arreplegà un bon
recull de publicacions llibertàries que es van editar
clandestinament durant el
franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8
d'octubre es realitzà
la conferència-debat «La clandestinitat
llibertària durant els anys 60. La
lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de
Octavio Alberola, Ariane Grasnac,
Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el
debat-col·loqui «La
clandestinitat llibertària durant els anys 40 i
50», a càrrec de Manel Aisa i
Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada
posteriorment, entre el 10 i el
19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El
Micalet» de València
(País Valencià), enquadrada en les X Jornades
Llibertàries de la Confederació
General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de
gener i el 8 de març de
2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer
Llibertari 2009».
Naixements
- Attilio Sassi: El
6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione.
Nascut en una
modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era
militant
internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i
Amilcare
Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio
emigrà al Brasil on d'antuvi treballà
a Belo Horizonte i després a les mines de
manganès de Minais Girais i de
llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la
lectura d'Arturo
Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb
nombrosos immigrants
italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i
participà activament en
l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola.
Els informes policíacs
d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat,
força intel·ligent i de
discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia
Coraluci, amb qui va tenir
cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907
romangué
com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant
els sindicats
locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions
amb Luigi Fabbri i Errico
Malatesta, formant part del grup «Amilcare
Cipriani» d'Imola. En aquesta època
col·laborà en diverses publicacions
llibertàries, com ara Il Pungolo, La
Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat
per propaganda anticlerical,
va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la
Confederazione Generale del
Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el
corrent del sindicalisme
revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola.
Participà
en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en
1912 en la fundació de la
Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu
d'Itàlia, la seva
activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola,
Crevalcore i Piacenza,
on prengué part en la «Setmana Roja» i
formà part del comitè de suport als
anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan
esclatà la
Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista,
col·laborant en La Voce
Proletaria, Guerra di Classe i Volontà,
i enfrontant-se fins
i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant
la postguerra
contribuí al desenvolupament de la USI, sempre
sotmès a vigilància policíaca i
empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la
fuga de desertors
cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a
Florència, amb altres companys (Armando
Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i
Torquato
Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es
decidí imprimir un manifest
dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista
i
adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de
1917, amb Borghi,
s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En
substitució d'Enrico
Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la
USI per
representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué,
després d'una vaga
d'11 setmanes al crit de «Les mines per als
miners», la jornada de sis hores i
mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a
aconseguir aquesta
conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el
Bienni
Roig participà en un míting juntament amb Errico
Malatesta i envià una carta al
president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti
amenaçant-lo
d'engegar una vaga general si el Govern italià
bloquegés el subministrament de
paper per al diari anarquista milanès Umanità
Nova. El 23 de març de
1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els
patrons i els
feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció
de la Societat
Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el
procés judicial,
Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors
a diverses penes
fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures
condicions carceràries i
sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i
Portolongone), en 1925 va ser
alliberat per un indult, però tres anys més tard
va ser confinat a l'illa de
Ponça, pena que finalment va ser commutada per una
amonestació. Sempre vigilat
fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva
relació amb
antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945
contribuí a
la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del
Laboro (CGIL,
Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat
secretari de la Federazione
Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de
Minaires i
Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i
l'acció directa. Amb
Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la
Cambra del Treball reunit a
Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el
sindicalista, aleshores
comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel
sector
anarcosindicalista. No obstant això, sempre
manifestà el seu rebuig al
comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim
discurs en el IV Congrés de la
CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a
Roma
(Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de
la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), realitzant el
parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de
Caviglia posà el seu
nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio
Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio
Sassi detto
Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).
***
- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.
***
- Luca Bregliano: El
6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Luca
Pierre Bregliano, conegut com Luc
Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella
(Provença,
Occitània), on formà part del moviment anarquista
amb altres companys, com ara
Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A
començament dels anys
trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella,
organitzat, entre
d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el
grup «Aurora» (Angelo
Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit
a la
Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934
participà en una reunió
anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Rodomonte Nesi,
Marcello
Cicero, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani e Angelo Girelli, etc.),
trobada
que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular
formà part
de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en
1937 va ser nomenat secretari
de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys
col·laborà en diferents
periòdics anarquistes, com ara La
Voix
Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar
per les
autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup
format per una dotzena
de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el
nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es
mostrà en desacord amb les
posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA).
Després de la II Guerra
Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la
19 Unió Regional de
la Confederació Nacional del Treball de França
(CNTF), de la qual fou primer
tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol
de 1953
participà com a delegat en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de
França, França). En 1958 respongué
l'enquesta patrocinada per Le Monde
Libertaire sobre el referèndum constitucional, que
fou publicada el
setembre d'aquell any sota el títol Les
anarchistes et le référendum. Enquête
du «Monde libertaire». A més
dels
citats periòdics, trobem articles seus en Le
Libertaire, Le Monde Libertaire
iBulletin Intérior de la FAP.
Luca
Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença,
Occitània).
***
- Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 a Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».
Defuncions
- Paulí Pallàs i Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)
***
- Andrés Carranque de
Ríos: El 6
d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i
actor
cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de
Ríos. Havia nascut el 25 d'abril
de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família
humil nombrosa
d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només
sobrevisqueren la
meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny.
Son pare, Juan de Mata
Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare,
Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per
encàrrec. Gairebé no va anar a
l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre
diaris pel carrer per ajudar sa
família. Quan va fer els 13 anys entrà com a
model a l'Escola de Belles Arts i
poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J.
Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus».
L'agost de 1917 participà
activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt
de les botigues de
queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de
Moncloa, moment que
aprofità per escriure poemes. En aquests anys
viatjà freqüentment amb sa mare
per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918
abandonà la llar
familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador
a Bilbao,
descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un
vaixell mercant
fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou
abandonat a Anvers
(Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón
per París (França)
va ser empresonat i en 1920 retornà a la
Península. Després d'un temps per Sant
Sebastià passant misèries, regressà a
Madrid. Arran de l'assassinat del
president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8
de març
de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i
repartí un manifest
subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita
armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a
Fuengirola per la
Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i
empresonat a Màlaga i
després a la presó Model de Madrid mig any, mesos
que dedicà a la lectura. Un
cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a
París, on treballà
d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital
francesa
començà a interessar-se per la literatura
(François Villon, Paul Verlaine,
etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a
Madrid, intentà viure
de les lletres, publicant un llibre de poemes
misticoàcrates, Nómada
(1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero
i del qual només es
van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de
Primo de
Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i
després a les oficines
del Govern Militar, experiència que li resultà
força dura. Després va fer un
munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta,
rajoler, venedor
ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta»,
lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu
germà Juan de Mata, model de
nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època
conegué Eugenia Castañer
(Ena o Enina), dona liberal i
amb fort caràcter que esdevingué sa
companya. Després s'introduí en el món
del cinema, mut aleshores, de la mà de
la penya de cineastes «Los Caimanes» i
arribà a ser un actor de cert renom,
protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al
Hollywood madrileño,
amb Estanislao María de Aguirre, guió de
Pío Baroja i dirigida per Nemesio M.
Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la
pel·lícula Zalacaín
el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat
que aprofità per
conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en
la pel·lícula La del Soto
del Parral, de León Artola, i en El
héroe de Cascorro, d'Emilio
Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a
París amb l'objectiu d'obrir-se a
noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als
estudis de
Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent
amistat amb
el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de
contractes
cinematogràfics, es lliurà a la literatura,
passant privacions de tota casta
--es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i
Barcelona. En 1934
l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la
seva primera
novel·la, Uno, prologada per
Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu
que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota
la
influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin,
Andreiev, Gladkov,
Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus
immediatament. En 1935
viatjà a París amb la delegació
espanyola al I Congrés Internacional per a la
Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo
de Madrid.
Aquest mateix any publicà la seva segona
novel·la, La vida difícil, i
l'any següent Cinematógrafo,
crítica esteticosocial novel·lada amb
fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars
tons barojians, és
marcadament antiretòrica i realista, dirigida i
protagonitzada per a les
classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes,
etc.) i
força revolucionària i crítica. A
més de les tres novel·les citades
publicà
contes i relats breus: Un astrónomo
(1924), En invierno (1933), En
la cárcel (1933), El método
(1933), Los primeros pasos
(1933), De la vida del señor Etcétera
(1933), Los trabajadores
(1933), Gente joven (1934), De tres a
cinco de la madrugada
(1934), El señor director (1935), Y
el sol sale (1935), etc. Publicà
(articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions
periòdiques, com Ahora,Bidasoa, Ciudad, España,Estampa, Heraldo de
Madrid, Línea, Nuevo
Mundo, La Pantalla, Tensor,¡¡Tierra!!, La Voz,
etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6
d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència
d'un càncer d'estómac. Pòstumament,
en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per
José Luis Fortea.
En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra
del anarquista, biografia
novel·lada de l'escriptor.
***
- Luis Castillejo Villar:
El 6 d'octubre de 1936 es afusellat davant els
murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord
d'Àfrica) el destacant
militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de
professió,
treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un
dels
militant més importants de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Ceuta
i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la
consegüent
reorganització del moviment anarcosindicalista la seva
figura
sobresortí
especialment. Durant els anys de la II República espanyola
es
distinguí com a
orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant
reivindicacions
obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit
Sindicalista,
fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del
qual fou
president. Fou un dels
principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17
de juliol
de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels
insurgents
feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb
cinquanta
militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs
comunistes),
entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots
sota
l'acusació d'«adhesió a la
rebel·lió». El macrojudici es
dividí en
quatre consells
de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la
Caserna de
Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i
la
resta foren condemnades a llargues penes de presó.
***
- Alphonse Tricheux: El 6 d'octubre de 1957 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Havia nascut el 22 de gener de 1880 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània). Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA).
***
- Gaetano Trigari: El 6 d'octubre de 1957 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Havia nascut el 10 d'octubre de 1895 a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943.
Actualització: 06-10-14