Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[05/10] «La Vie Ouvrière» - Varlin - Sol - Montoya - Del Papa - Esgleas - Tort - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Dagerman - Pons Llobet - Vernet - Canal - Vivancos - Cuello

0
0
[05/10] «La Vie Ouvrière» - Varlin - Sol - Montoya - Del Papa - Esgleas - Tort - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Dagerman - Pons Llobet - Vernet - Canal - Vivancos - Cuello

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de "La Vie Ouvrière"

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

Anarcoefemèrides

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin:El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Miquel Sol Torres

- Miquel Sol Torres: El 5 d'octubre de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera.

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en "La Vanguardia" (29 de juliol de 1942)

- Manuel Checa Hernández: El 5 d'octubre de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Esgleas i Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts --els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Germinal Esgleas va morir el 21 d'octubre de 1981 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

***

Emilio Tesoro Linares

- Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

***

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry,A. Duret o Le Pediculeux. Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França).

***

Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

- Antonio Serrano González: El 5 d'octubre de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Libertario, Orto,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela).

Antonio Serrano González (1918-2008)

***

Giliana Berneri

- Giliana Berneri:El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup«Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) --va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup"Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

Giliana Berneri (1919-1998)

***

Stig Dagerman

- Stig Dagerman: El 5 d'octubre de 1923 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Fill natural de pares treballadors --Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista--, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la«Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una«Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió.

***

Josep Lluís Pons Llobet

- Josep Lluís Pons Llobet: El 5 d'octubre de 1955 neix a Barcelona (Catalunya) el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) Josep Lluís Pons Llobet –també citat Llovet–, conegut com Queso. Durant el curs 1971-1972, quan estudiava el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Milà i Fontanals de Barcelona, milità en les Joventuts Universitàries Revolucionàries (JUR) i per la seva participació en les lluites estudiantils fou expulsat d'aquest centre educatiu. En 1972 establí contactes amb el clandestí MIL i a començaments de 1973 entrà a formar part dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC), participant activament en els atracaments a entitats bancàries: el 14 de setembre de 1972 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (1.000.000 de ptes.), el 18 de novembre de 1972 a la sucursal de La Caixa del carrer Escorial de Barcelona (169.000 ptes.), el 19 de gener de 1973 a la Caixa d'Estalvis Provincial de Barcelona (658.000 ptes.), el 27 de gener de 1973 en una sucursal del Banc de Biscaia (2.500.000 ptes.), el 2 de març de 1973 en una sucursal del Banc Hispano-Americà (300.000 ptes) i on fou ferit greument d'un tret un comptable, el 6 de juny de 1973 en una sucursal del Banc de Bilbao (244.000 ptes.), el 19 de juny de 1973 en una sucursal del Banc Espanyol de Crèdit (3.000.000 ptes) i el 5 de setembre de 1973 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (580.000 ptes). Perseguit per la Guàrdia Civil, amb Oriol Solé Sugranyes, va ser encerclat i detingut el 17 de setembre de 1973 en un bosc d'Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) per la Guàrdia Civil. L'endemà fou detinguda sa companya, María Angustias Mateos Fernández, al seu domicili. Jutjat en dos consell de guerra, fou condemnat a 51 anys de presó i tancat amb Solé Sugranyes a la presó Segòvia. El 5 d'abril de 1976 ambdós protagonitzaren amb 27 membres d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i del Front d'Alliberament de Catalunya (FAC) l'anomenada «Fuga de Segòvia», però fou capturat el 17 de setembre a Auritz (Navarra) mentre que Oriol fou abatut l'endemà de la fuita per membres de la Benemèrita. Després fou tancat, amb fortes mesures de seguretat, a la presó de San Antón de Cartagena, on portà a terme vagues de fam per reivindicar l'amnistia. El maig de 1977 intentà figurar, encara que sense compartir en absolut la seva línia política, com nombre dos de la candidatura per Barcelona per al Congrés presentada per la coalició Unitat Popular pel Socialisme (UPS), amb la finalitat d'agilitzar l'amnistia, en les primeres eleccions després del franquisme que se celebrarien el 15 de juny d'aquell any, però finalment això no va ser possible perquè la Junta del Cens no ho acceptà en considerar que els presos no eren elegibles. El 17 de juliol d'aquell any fou finalment alliberat gràcies al decret d'amnistia general de 1977. Quan va sortir de la presó va començar a estudiar periodisme, però ho va deixar al segon curs. Després passà a treballar com a pilot d'helicòpters i actualment és director d'una companyia d'aquests giroavions.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet: El 5 d'octubre de 1949 mor a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Havia nascut el 3 de setembre de 1878 a Le Houlme (Alta Normandia, França). Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie,Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per«propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939),Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Josep Canal Arderiu: El 5 d'octubre de 1960 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Havia nascut el 5 de juliol de 1906 a Puig-reig (Berguedà, Catalunya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat.

***

Notícia del processament de Mateo Vivancos Muñoz, i d'altres companys, apareguda en "La Vanguardia" (12 de gener de 1934)

- Mateo Vivancos Muñoz: El 5 d'octubre de 1972 mor a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Mateo Vivancos Muñoz. Havia nascut cap al 1892 sembla que a Catalunya. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari en la dècada dels deu i freqüentà els centres obrers barcelonins dels carrers de l'Olm i de Mercaders. A partir de 1917 participà en la creació del SindicatÚnic del Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat (delegat d'obra, comitè i junta central). L'agost de 1917 jugà un paper important en la vaga d'ebenistes. En 1927 entrà en la nounada Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1928 participà activament en les vagues de les obres de l'Exposició Universal on estava contractat. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França fugint de la repressió. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península. En 1933 s'instal·là i milità a Terrassa, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT i en la FAI locals. El gener de 1934 va ser processat, juntament amb altres 28 companys, després de ser detingut en una reunió clandestina al bar La Tranquil·litat de Barcelona. El juliol de 1936 respongué a l'aixecament feixista i en els anys bèl·lics fou un dels responsables de la Col·lectivitat de la Indústria de la Construcció de Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945, després de l'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT al barri parisenc de Montparnasse. Participà assíduament en les reunions de la CNT i de la FAI. Mateo Vivancos Muñoz va morir el 5 d'octubre de 1972 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) i fou enterrat a Clamart.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Fabián Cuello Margarino: El 5 d'octubre de 1996 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Fabián Cuello Margarino. Havia nascut cap al 1911 a Herrera de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Emigrà a Barcelona buscant feina. A la capital catalana s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sant Andreu. Lluità als fronts durant la guerra civil i en acabar la contesa creuà els Pirineus. Com tants altres, va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, etc.) i després fou allistat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), fins que va poder fugir amb altres companys cap a Marsella, on s'instal·là i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat.

 Escriu-nos

Actualització: 05-10-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images