Anarcoefemèrides
del 27 de setembre
Esdeveniments
- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.
***
- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín --que dirigí la publicació en 1920--, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.
Defuncions
-
Fermín Salvochea y Álvarez:El 27 de setembre de
1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures
més importants de l'anarquisme
hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva
ciutat natal i
president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març
de 1842 a Cadis (Andalusia,
Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça
de las Viudas (avui carrer
Fernando García de Arboleya), en una família de
la burgesia liberal gaditana
d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a
Cadis procedent de
Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de
Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era
cosina del polític i economista Juan Álvarez
Mendizábal. Quan tenia 15 anys,
son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de
la burgesia
mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè es
familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època --entrà en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va
conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad
--apreciava força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda
quan va caure de la taula on
dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i
amb situació econòmica
desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació
de dol popular amb
més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va
començar a ploure a bots
i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va
ordenar que
el fèretre entrés a la casa consistorial tot
dient: «Aquesta és casa seva. Que
no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una
dita popular que
diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom
afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La
seva figura fou novel·la per Blasco
Ibáñez en La bodega i per
Valle-Inclán en Baza de espadas, iés el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
- Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut a Gijón (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri.
Actualització:
27-09-14