Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
People Here Also Viewed:
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10932

[27/09] Congrés Internacional Sindicalista - «Lucha Social» - Salvochea – Entrialgo

0
0
[27/09] Congrés Internacional Sindicalista -«Lucha Social» - Salvochea – Entrialgo

Anarcoefemèrides del 27 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913

- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.

***

Capçalera de "Lucha Social"

- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín --que dirigí la publicació en 1920--, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.

Lucha Social (1919-1922)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fermín Salvochea durant els fets del 4 de desembre de 1868 a Cadis

- Fermín Salvochea y Álvarez:El 27 de setembre de 1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març de 1842 a Cadis (Andalusia, Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època --entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal,El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad --apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, iés el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el núm. 651 de "CNT" (20 d'octubre de 1957)

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut a Gijón (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació.  Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri.

Escriu-nos

Actualització: 27-09-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10932

Latest Images

Trending Articles