Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[17/09] Conferència de Londres - Nadaud - González Vera - Alcubierre - Alorda - Mystag - Suárez Luque - Rashev - Lucetti

0
0
[17/09] Conferència de Londres - Nadaud - González Vera - Alcubierre - Alorda - Mystag - Suárez Luque - Rashev - Lucetti

Anarcoefemèrides del 17 de setembre

Esdeveniments

Una escena de la Conferència de Londres

- Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" (18 de maig de 1920)

- Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell«Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 a Lió (Arpitània).

***

José Santos González Vera

- José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad,òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com«Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada«minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955),La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

José Alcubierre Alastruey

- José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid i marxà a Alacant amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. Després passà a França i s'instal·là a Decazeville (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca.

***

Maria Rosa Alorda

- Maria Rosa Alorda Gràcia:El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a Barcelona (Catalunya). Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

***

Robert François ("Mystag")

- Mystag: El 17 de setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'il·lusionista i propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i lliurepensador Robert François, més conegut sota el nom artístic de Mystag. D'adolescent entrà a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va sotmetre a la vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» --en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». En aquests anys aprengué l'ofici de barber, professió que practicà nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità Sébastien Faure a Royan (Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si hagués de fer-se una nova edició del seu llibre La doleur universelle, tot el capítol dedicat al neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de l'Alliberament establí contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i organitzà nombroses conferències a l'església desafectada L'Oratoire, tant de la Federació Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del periòdic Ce Qu’il faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al 1946 organitzà una gira al sud-oest del compositor i intèrpret Raymond Asso. Després s'instal·là a París, on treballà de barber, i s'integrà en la FA. Més tard engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom artístic de Mystag i esdevingué un reconegut il·lusionista especialitzat en diferents disciplines (màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i fou membre de l'Associació Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité d'Expertise et d'Expérimentation des Phénomènes Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i secretari general del Comitè de Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la raó i denunciava en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs, ocultistes, espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o sobrenaturals, i per la qual cosa se li considera un dels precursors del mètode zetètic. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire i en L'Entente Anarchiste, butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond Beaulaton, Jean Perrin i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la línia que Georges Fontenis marcava en la FA i en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després participà en la reconstrucció de la FA al voltant de Maurice Joyeux, exercint diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els comunicats i anuncis de la redacció de Le Monde Libertaire. Arran del Congrés de la Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953, va ser nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette Martínez (Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i André Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb un grup de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey), creà el grup anarquista de lliure discussió «Centre de Recherches Philosociales» (Centre de Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats (Conferències«Défense de l'homme») a la Sala de les Sociétés Savantes de París. Fou el promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église devant ses juges. Organitzà nombroses gales i mítings per a diverses organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la«Gala de Màgia», per recaptar fons per al periòdic Liberté de Louis Lecoin. En 1965, amb Charles-Auguste Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme et la science. Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA i la creació de la Unió dels Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el congrés de fundació d'aquesta nova organització realitzat entre el 17 i el 18 de novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions, com ara La Libre Pensée --col·laborà en L'Idée Libre--, la Unió Racionalista, la Unió Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió Distributiva. A més de les obres citades, és autor de Badinages d'illusionnistes (sd), Mensonges et vérités de la magie (1976), Han Ryner, philosophe et militant libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui est l’ombre et qui est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975 intervingué en el documental d'Agnès Varda Daguerréotypes i la seva figura ha servit de model a un dels personatges de la novel·la de Patrick Pécherot Belleville-Barcelone. Robert François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac (Poitou-Charentes, França) en un accident automobilístic en el qual el seu cotxe s'incendià.

Mystag (1919-1988)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció de José Suárez Luque apareguda en el diari "El Noroeste", de la Corunya (15 de febrer de 1902)

- José Suárez Luque: El 17 de setembre de 1923 mor de tuberculosi a la Corunya (la Corunya, Galícia) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista José Suárez Luque, també conegut com Celso Dolet. Havia nascut en data indeterminada a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fuster de professió, en 1899 va ser nomenat secretari, en la seva assemblea de constitució, de la societat de resistència del seu ofici «La Emancipación, que portà una activa vaga aquell mateix any. Començà a destacar-se dins de la Federació Local Obrera (FLO) de la Corunya arran dels fets de maig de 1901, quan s'enfrontà en la tribuna pública en un míting a la Plaça de Toros al líder socialista José Rodríguez, que criticava els anarquistes per la seva positura procliu a l'ús de la vaga general com a eina de lluita. Soci del centre sociocultural«Germinal» de la Corunya, en 1901 hi estrenà l'obra de teatre Una sociedad que muere. El 21 de maig d'aquest 1901 va fer un míting, amb altres companys gallecs, al Teatre Barbieri de Madrid (Espanya) contra la repressió a la Corunya arran dels fets de maig d'aquell any i el jutge militar d'aquella regió considerà que havia injuriat la Guàrdia Civil, fet pel qual va ser processat i empresonat l'any següent. En aquesta època mostra una actitud crítica, com altres companys (Joan Toronell, Juan Fernández, Francesc Tomàs, etc.), cap a Federico Urales i la seva publicació La Revista Blanca. Després emigra a Gijón (Astúries), on conegué Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla. El 29 de maig de 1905 intervingué, amb Quintanilla, en un míting a Mieres. Aquest mateix any dirigí el periòdic Tiempos Nuevos de Gijón i més tard Solidaridad Obrera, també d'aquesta localitat. El 12 d'octubre de 1906, amb motiu d'una vaga del ram de la construcció, que fou coneguda a la Corunya amb el nom de«Vaga de la Fam», a causa de la seva durada, va ser assassinat el president de l'Associació Patronal Miguel Muñoz Ortíz i la policia el buscà com a presumpte autor d'aquest atemptat; per aquest motiu fugí a França, on visqué a París i altres indrets sota el nom de Celso Dolet fins al 1920. A França continuà la seva tasca propagandística, conegué les tendències anarcosindicalistes franceses i la tasca de la Confederació General del Treball (CGT) i col·laborà assíduament amb cròniques en La Voz del Obrero de la Corunya. En 1913 assistí, subvencionat pels obrers gallecs i en representació d'aquests, al Congrés Sindical de Londres (Anglaterra) i aquest mateix any publicà a la Corunya el fullet La muerte de un partido, invectiva contra el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). De bell nou a la Península, i encara que malalt de tuberculosi, continuà la militància. En 1918 assistí com a delegat de Galícia a la Conferència Nacional Anarquista que se celebrà a Barcelona (Catalunya) i entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid al II Congrés Confederal de la Confederació Nacional Treball (CNT), conegut com«Congrés de la Comèdia. Milità en el Sindicat de Fusters de la Corunya i l'agost de 1922 va ser nomenat secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT en el congrés fundacional i director de la gallega Solidaridad Obrera, càrrecs que van ser confirmats l'abril de 1923 a Santiago. Trobem articles seus en Cultura Libertaria, La Emancipación, El Proletariado, La Protesta,El Rebelde, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc.

***

Mosko Rashev

- Mosko Rashev: El 17 de setembre–algunes fonts citen el 8 de setembre– de 1925 mor en combat a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Havia nascut el 27 d'agost de 1903 a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 17 de setembre de 1943 mor a l'illa d'Ischia (Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Havia nascut el 31 d'agost de 1900 a Carrara (Toscana, Itàlia). Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la Primera Guerra Mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucettiés detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Escriu-nos

Actualització: 17-09-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images