Anarcoefemèrides del 13 de setembre
Esdeveniments
- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.
Naixements
- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.
***
- Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
- Vicente Martí
Verdú:El
13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni
el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la
difícil lectura de
l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família
d'actius militants
anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente
Martí Verdú,
també conegut com Vincent Martí.
Després sa família es traslladà
nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira
(1934). Només té 10
anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936,
però va poder veure com es
calava foc als diners del banc i com es va constituir una important
col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa
fugida i son pare
empresonat, troba feina en una granja al Grau de València.
En 1948, ja amb sa
família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple
hivern fugint de
la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on
aprendrà l'ofici de torner i
la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va
començar a militar
en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961
a 1976 participarà activament
en l'organització de campaments llibertaries internacionals
al sud de França
(1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el
congrés del
Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una
organització de combat,
Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció
revolucionària clandestina
contra el franquisme, de la qual formarà part,
encarregant-se especialment de
l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i
d'instruir en l'ús
d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado,
que seran executats
pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la
pressió del règim de
Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els
antifeixistes
de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran
empresonats en 1964 i més
tard alliberats després d'una vaga de fam. També
militarà activament en
sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976,
fixat com a
antifranquista, és deportat (assignació de
residència) a Belle-Île-en-Mer
(Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei
d'Espanya a
França --un film, Vacances royales
(1980), de Gabriel Auer retrata
aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques,
deixarà de militar en la CNT, però
no restarà inactiu després de la seva
jubilació. Va navegar amb un vaixell per
la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves
problemàtics i va
treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell,
Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana
(Suïssa), on va
contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La
Armonía d'Algiret
(València) de començaments dels anys 20,
encapçalada pel mestre Higinio Noja
Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València
en 1945. També va treballar
amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de
carrer
Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu
jardí de
Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En
1997 va publicar a Lausana
el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de
domicile: une
enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any
següent l'Atelier de
Création Libertaire de Lió li va editar les seves
memòries La saveur des
patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost
de 2004,
Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés
Edo, van enviar una carta al
ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a
favor de Granado i
Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente
Martí
Verdú va morir el
14 de juny de 2006 a Le Pontet
(Provença, Occitània).
Vicente
Martí Verdú
(1926-2006)
Defuncions
- Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
- Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la«Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Gustave
Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier
(Neuchâtel, Neuchâtel,
Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista
Gustave-Auguste Jeanneret. Havia
nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtier (Val-de-Travers,
Neuchâtel, Suïssa) i sos
pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es
va veure
atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel
món de l'art de la mà del seu
oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric
aprengué a l'Escola
Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper
d'empaperar i en
1864 marxà a Alsàcia on aquesta
indústria estava en ple desenvolupament. El seu
aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim
el descoratjà força
per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i
en 1867 abandonà
Alsàcia i s'instal·là a
París (França), on es lliurà cent per
cent a la pintura,
alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la
vida. A
la capital gala estudià a l'Acadèmia
Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al
Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet
número 30. En 1870,
durant una estada a Suïssa, decidí restar a
Neuchâtel a causa de l'esclat de la
guerra francoprussiana. Amic de la infància de James
Guillaume, s'adherí el 3
de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en
plena repressió dels
membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb
una maleta de doble fons plena
de passaports destinats a facilitar la fuita de communards.
També tenia
la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista
llibertari Eugène
Varlin. A París tingué especial
relació amb els internacionalistes Henri
Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a
Lió (Arpitània),
retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la
Secció de Neuchâtel de
l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II
Congrés de la Federació
del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta
secció,
es manifestà en contra de l'exclusió de James
Guillaume votada arran del
Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le
vauseyon va ser acceptat al
Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data
de la seva sortida cap a
París, formarà part del Comitè Federal
de la Federació del Jura. Entre juny de
1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de
redacció de L'Avant-Garde
de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger,
Schwitzguébel i Rossel.
El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel,
de la Reunió
General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds.
Ajudà son amic Guillaume
en la recerca d'informació per a la seva obra
històrica sobre la Internacional.
Quan la Federació del Jura s'extingí, es
lliurà totalment a la pintura,
realitzant obres d'allò més variades (paisatges,
natures mortes, retrats,
imatges de marginats socials, representacions del treball
pagès i
semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat
social,
etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué
influències de diversos
artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet,
Camille
Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage,
entre d'altres. També
realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En
1888 es casà amb l'acabalada Emma
Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier,
on adquirí una possessió
vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen
inspirar nombroses
obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de
comissari de la
Secció Suïssa de Belles Arts en
l'Exposició Universal de París. Durant molts
anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos,
en la qual lluità a favor de la creació d'una
caixa de socors per als artistes;
i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat.
També presidí entre
1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919
llançà un projecte
d'una federació suïssa de treballadors
intel·lectuals. Exercí de crític d'art
en ocasió de determinades polèmiques i va ser
molt amic de teòrics de l'art
(Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves
obres es
poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La
Chaux-de-Fonds,
Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges
Jeanneret també va ser un
gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i
Baucis
de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil
publicà Gustave Jeanneret.
En 1998 es realitzà
una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la
Història de Neuchâtel que
va treure de l'oblit el seu art.
***
- Niccolò
Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis
(Tunísia) l'internacionalista i
propagandista anarquista Niccolò Converti --també
Nicolo Converti--, conegut
com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de
març de 1858 a Roseto Capo
Spulico (Calàbria, Itàlia). Estudià
medicina a la Universitat de Nàpols, d'on
sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant
conegué Errico Malatesta.
Després va entrar en l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i fou
nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878
dirigí a Nàpols el
periòdic Il Masaniello, on
col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso
Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les
autoritats,
s'exilià a Marsella (Provença,
Occitània). En 1881 va ser un dels principals
atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de
Tunísia. Més tard retornà a
Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del
periòdic napolità Il Piccone. Bolletino
settimanale del movimento sociale,
amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la
condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de
Florència per un «delicte de
premsa», abandonà Nàpols i des de
Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i
d'allà s'instal·là novament a
Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili
ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista
d'antipropietaris fundat per
l'anarcoindividualista «il·legalista»
Vittorio Pini que s'encarregava de fer
discretament la mudança dels companys que no podien pagar
els propietaris i
marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà
com a dependent de
l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En
aquesta època
tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el
qualificà de «anarquista
força perillós». Amb Ugo Acquabona, va
ser un dels principals redactors de la
secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale
Anarchiste (1886)
publicat a Marsella i també distribuït a
Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb
Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a
Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després
i va ser rebut per Darniche i
Antonio Filangieri. A més de militar activament,
treballà com a metge cirurgià
a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que
ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els
indigents tunisencs i fou considerat com un
dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb
Grassi i Girolamo
Sudiero, va fer una crida a Niça per la
reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i
on figurà com a
director. El març de 1887 fundà a Tunis el
setmanari anarcocomunista L'Operaio.
Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera
publicació
revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que
tingué una gran durada
temporal distribuïda en diferents èpoques.
També fundà i dirigí el
periòdic
anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La
Protesta Umana.
Rivista de Scienze Sociali (1896); a més
col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In
marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a
Tunis a 42 dies de presó i a
500 francs de multa per la publicació d'un manifest
commemoratiu dels «Màrtirs
de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se
li deu la
celebració a Tunísia de la primera Diada del
Treball, l'1 de maig de 1890. Creà
a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el
sojorn
d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents
illes
sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat
per la
policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i
d'altres
dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en
nombroses
publicacions llibertàries a Itàlia i en
periòdics democràtics tunisencs (La
Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie,
etc.). Prengué la paraula en
reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de
lliurepensadors. Durant
els anys del feixisme italià continuà amb la
lluita i publicà, amb Vincenzo
Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli
italiani liberi;
formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi,
Loris Gallico i Barresi,
de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels
Drets de
l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes
amb destacats militants
llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una
polèmica sobre
neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo
Fedeli i Gigi
Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia
(1889), I fasci dei
lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è
il socialismo? (1900 i 1905)
i també va escriure una mena d'autobiografia sota el
títol Confessioni e
battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de
setembre de 1939 a Tunis
(Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el
Khadra. En 1940 el seu
amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita.
Niccolò Converti. Un
carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
- Leda Rafanelli:El 13 de setembre de 1971 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Havia nascut el 4 de juliol de 1880 a Pistoia (Toscana, Itàlia) i ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà --que va començar anarquista i va acabar feixista-- va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial,«Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».
***
- Alfonso
Nicolazzi: El 13 de setembre de 2005 mor a Carrara
(Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi,
conegut com Alfo. Havia nascut el 2
d'agost de 1942 a
Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia). Son pare, immigrant
als EUA, en 1915
s'enrolà «voluntari» per lluitar en la
Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà
del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a
cercar feina. Dos anys després, en
acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant
fortuna a diversos
indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en
vaixells de passatge com a
cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on
treballà en diversos hotels
curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de
vols
intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les
primeres
vagues, es deixà créixer un gran mostatxo,
aleshores prohibit per les rígides
normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys
posà en pràctica
protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant
anarquista
Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i
establí contacte amb la
redacció del setmanari Umanità
Nova,òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
A partir d'aquest moment, les
seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base
l'autogestió i el rebuig a
l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya
franquista i, dotat
d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells
militants
anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939,
entrevistes que en 1996
van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el
títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione
libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després
d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori
Alitalia) de
dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la
companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el
possible contagi del
fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per
dedicar-se exclusivament a la
militància. Establert amb sa germana Paola i son amic
Gilbert a Carrara
(Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista
italià, comprà de
segona mà maquinària tipogràfica i en
un antic graner darrere de l'històric
teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta
(Cooperativa Tipolitografica «Il
Sem», després «Anarchia») que,
amb el temps, esdevingué una de les més
importants del moviment anarquista italià, on es van
imprimir nombrosos
periòdics (Umanità Nova,Volontà, A
Rivista Anarchica, Senza
Patria, Anarres, Il Peccato, Il
Seme, Musiche, etc.),
llibres
de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco
Serantini, etc.) i infinitat de manifests
polítics de tota casta. En aquests anys, a més de
la FAI des de març de 1979,
milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
d'Anarquistes Reunits). Militant
del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es
dedicà, amb una
meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra
l'amenaça d'instal·lació
d'una planta química a Massa-Carrara, tot això
abans del desastre de Seveso
(1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no
estaven de «moda» les
lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per
l'alliberament de Marco
Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i
després a Suïssa. A principis
dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu
històrica de la «Biblioteca
Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per
una empresa que
volia reestructurar l'històric palau Politeama; el
març de 1990, després de
tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la
seu de la FAI destrossant tot el
que trobà. En plena tensió, el maig de 1991
explotà el cotxe de l'enginyer Alberto
Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que
morí,
i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista,
encara
que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció
de la Màfia.
Gràcies a conèixer molts idiomes
(anglès, francès, castellà, etc.), que
havia
adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta
col·laborà amb
la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA),
en la preparació de congressos de la Internacional de
Federacions Anarquistes
(IFA) i en la traducció simultània de nombroses
trobades anarquistes
internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant,
mentre
acabava d'imprimir el número d'Umanità
Nova, el 13 de
setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat
dos
dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb
els honors de la
banda municipal que tocava cançons llibertàries i
de milers de companys. Deixà
companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va
ser
recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento.
Actualització: 13-09-14