Anarcoefemèrides de l'1 de juliol
Esdeveniments
- Surt Le
Communiste-Libertaire:Pel
juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número
del periòdic mensual
en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la
Communauté
icarienne. Liberté - Justice - Solidarité.
Era continuació de La Jeune
Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1
de maig de
1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a
la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu
representant a
París era Claude Vallère. Va
desaparèixer després d'uns pocs
números, però pot
ser considerada com una ramificació
llibertària de la comunitat fundada
per Étienne Cabet. En l'epígraf de la
capçalera figurava la famosa cita
anarcocomunista: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segon les seves
necessitats».
***
- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.
***
- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.
***
- Surt L'Action
Anarchiste:
L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les,
Bèlgica) el
primer número del periòdic L'Action
Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai
no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i
mentre
que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del
vostre desig rabiós de
ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta
publicació (gerent,
administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de
Maurice
Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un
altre número, també figurava que
era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el
subtítol «Òrgan
anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona
Micheroux una
publicació «revolucionària
comunista» amb la mateixa capçalera.
***
![Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lalanterna.jpg "Capçalera de \"La Lanterna\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de
1932 surt a Toló (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic en llengua italiana La Lanterna.
Periodico Anarchico,
editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat
francès per ajudar les víctimes de la
repressió política a la Itàlia
feixista.
El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon.
Hi van
col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci,
Ludovico Rossi i
Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de
l'anarquista Pietro
Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave
per atemptar contra
la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van
der Lubbe, empresonat a
Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt
crític amb
el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR)
d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A
més de Toló, s'editarà més
tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i
l'últim número sortí
l'1 d'octubre de 1934.
***
- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.
***
- Via Durruti: L'1
de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena
guerra civil i després dels «Fets de
Maig» d'aquell any, es ret un homenatge
públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de
novembre de 1936, i a la
seva acció revolucionària. La Via Laietana, una
de les artèries més importants
de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada
oficialment com «Via
Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de
juny i que se
suspengué pel mal temps, estava organitzat per la
Conselleria Regidoria
d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el
suport de la
Federació Local de Sindicats Únics de la CNT
barcelonina. Després de descobrir
una làpida al·legòrica en marbre
dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric
Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor
de
l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant
la Federació Local
de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan
García Oliver, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny
Mañé, pel Comitè Nacional
confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz
García , que no havia
volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a
cap de la 26 Divisió.
L'homenatge discorregué amb total normalitat.
***
Naixements
- Giulio Conte: L'1
de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario.
Sos pares es deien Antonio Conte
i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals
començà a treballar
de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista,
però després de
l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia),
s'afilià al Cercle Juvenil Comunista.
En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al
Partit Nacional Feixista (PNF)
i prengué part en la «Marxa sobre Roma».
En 1923 començà a treballar a la
fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova,
Ligúria, Itàlia), però
caigué
malalt i en 1925 s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres
per a una editorial. En aquesta època s'acostà a
l'anarquisme i al sindicalisme
de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els
anarcosindicalistes de
la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i
Nicola Modugno. A Torí
(Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la
fàbrica Michelin, però va ser
acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista
Negra» després de ser exclòs del
PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926
retornà a
Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el
setembre s'exilià a
Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa
activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una
secció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home). En
1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En
aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF,
hagué de provar la
seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de
l'emigració
italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930
s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps,
Arpitània) i continuà amb les seves activitats de
propaganda anarquistes i
antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista
núm. 2 dels
anarquistes italians i en aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
companys llibertaris de Gènova. No obstant això,
en 1935 la policia anotà que
aleshores no desenvolupava una gran activitat
propagandística. El gener de 1936
participà a Gènova en una reunió sobre
les dificultats que patia el moviment
anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre
de 1936 marxà a
Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà
com a milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué
malalt i passat uns mesos retornà a
França, on participà en el Comitè de
Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri
(Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini
i Dante Armanetti.
Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp
de concentració de
Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys
de
presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del
feixisme, el 26 de
juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova
on el 30 d'octubre de 1943
s'integrà, sota el nom de Mario,
en
la Resistència partisana en un comando de la VI Zona
Operativa del Corpo
Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat).
Greument malalt de tuberculosi,
Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San
Martino de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la
seva néta Rossana Conte publicà la
biografia Non era un uomo qualunque.
Giulio Conte (1899-1954).
Defuncions
- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).
***
- Francisco
Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a
Barcelona (Catalunya) el destacat
militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Jordán Gallego
--també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre
de 1886 a Valdepeñas
(Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén
(Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego.
Instal·lat a la localitat
granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i
milità en el
moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel
Torribas Carrasco i
altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una
escola
racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i
Guàrdia
--alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer
bona amistat--;
finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador
conservador de
Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a
Barcelona
(Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el
29 de
maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25
cartutxos de dinamita, a
més de llibres i periòdics anarquistes, durant
l'escorcoll dirigit pel cap
superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al
carrer Ponent de la
capital catalana, on habitava. Durant la investigació
d'aquesta operació es van
detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban
Jordán, Juan Linares i Gabriel
Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets
induint els companys a violar
la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va
ser
tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre
de 1911 va ser jutjat per l'Audiència
de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i
condemnat a quatre anys de
presó. El març de 1916, cridat pel seu amic
Antonio García Birlán, s'establí
fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va
fer de mestre a l'Escola
Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis
Diversos
d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor
llibertari
Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer
una gira propagandística i
pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses,
entre les que destaca
el gran míting de Castro del Río del 29 de juny.
Després retornà a Barcelona on
fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà
Trulls, Josep Godayol, Antoni
Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del
carrer
Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València
d'aquell any i, amb Manuel
Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana
després d'uns anys en la
clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de
la CNT
secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18
de novembre de 1916
participà en els mítings conjunts amb la
Unió General del Treball (UGT)
celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de
les
subsistències, treball i amnistia per als presos i
processats per qüestions
polítiques i socials. Participà activament en
l'organització de la vaga general
de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser
detingut
a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat
governativament, presentant la dimissió com a secretari del
Comitè Nacional de
la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el
16 de
març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre
diners de les autoritats
alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo
sindicalista.
El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura
del proletariado --fullet
reeditat en 1922 a Mèxic--,
on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920
col·laborà en El
Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va
ser ferit de mort a trets
per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la
plaça de les Beates
de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de
l'endemà 1 de juliol a
l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.
***
- David Wieck: L'1
de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor,
teòric llibertari i
activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el
13 de
desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats
activistes
socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i
escriptor
autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era
coneguda com The Mother Jones of Illinois,
per la
seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of
America
(PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga
Sindical de
Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns
Wieck. En 1934 sa
família es traslladà a la ciutat de Nova York
quan Edward Wieck va ser
contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials
de la
Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en
la Young Communist League
(YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després
de veure l'experiència de la
Revolució espanyola, es passà sense reserves al
moviment anarquista. Entre 1937
i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i
posteriorment va fer
estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el
procés de
centralització dels United Mine Workers of America (UMWA,
Unió de Miners
Americans) --The United Mineworkers of
America. A study in centralization. Durant la II Guerra
Mundial David va
ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula
2674, a la presó
federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de
consciència
i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit
nord-americà. En aquestaèpoca també lluità contra la
segregació racial i contra el sistema penitenciari
federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la
guerra retornà a la ciutat de Nova York i
entrà en el consell editorial de la revista Why?,
que poc després es transformà en Resistance,
publicació anarquista en la qual van col·laborar,
entre d'altres, Audrey
Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin,
Paul
Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli
--que esdevingué
sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan
deixà de publicar-se. En 1950
ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure
el seu llibre de
memòries A field of broken stones.
Entre
1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi
sobre l'estètica
del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960
començà a ensenyar filosofia
en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre
1960 i
1961 col·laborà en The
Journal of
Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb
Dennis Sullivan, Kathryn
Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA,
Associació
d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The
Free Association
(L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken
Mazlen i David Porter,
entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor
emèrit de la Universitat de
Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí
d'Alzheimer, malaltia que el
portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en
obres conjuntes, com ara Anarchism
(1970), Anarchism. Nomos XIX
(1978), Reinventing
Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El
seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library &
Robert F.
Wargner Labor Archives de Nova York.
***
- Amadeo Casares Colomer: L'1 de juliol de 2004 mor a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete,El Peque, Armando Cortés. Havia nascut l'1 d'octubre de 1915 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València.
Amadeo Casares Colomer (1915-2004)
***
- Josefa Martín
Luengo: L'1 de juliol de 2009 mor a Salamanca (Castella,
Espanya) la pedagoga llibertària
i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo,
coneguda com Pepita. Havia
nascut el 19 de setembre de 1944 a Salamanca (Castella, Espanya). De
nina
estudià en un col·legi de monges a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i
després va
fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de
Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat
Pontifícia d'aquesta
ciutat. En acabar la seva formació acadèmica,
treballà un any en un col·legi
religiós de protecció de menors a Zamora, del
qual va ser expulsada. Després va
fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment
en el
qual prengué part en les reivindicacions del personal de
magisteri i per aquest
motiu va ser destituïda. Després
participà en una campanya d'alfabetització
d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició
--primera de la seva
promoció-- una plaça de professora
d'Educació General Bàsica en l'ensenyament
públic i ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la
Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava
els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de
Badajoz decidí
crear un sistema pedagògic alliberador en
consonància amb la seva manera de
pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària;
però els seus
postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou
durament assetjada
(denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser
bandejada obligatòriament
a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura,
Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir
d'aquest exili
imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora
que assessorà un centre
d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any
després es traslladà a
Mèrida, amb la intenció de crear una escola,
però el boicot de tothom
(professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En
aquests anys
amplià els seus estudis, sempre enfocats en el
món de la pedagogia: llicenciada
en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia
pedagògica, assistència a cursos, cursets i
congressos diversos, etc. El gener
de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i
María Jesús Checa Simó,
obrí un nou
centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament
oficial.
Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un
edifici a prop de l'Arc de Trajà
de Mèrida, rebé el suport d'un petit
col·lectiu de persones i d'una cooperativa
i després d'uns anys pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat
les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a
complement a
aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres
anys en campanyes
d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà
el I Congrés d'Educació
Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998
creà el grup anarcofeminista «Mujeres por
la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí
a una trobada de pedagogia llibertària
a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002
creà l'anual Curs
de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea
i la pedagogia anarquistes.
També fou la promotora d'unes Acampades
Autogestionàries anuals per inculcar,
sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot
això participà en
nombroses exposicions i conferències de caire
pedagògic, com ara a Móstoles
(1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real,
Còrdova, Valladolid, Palència,
Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona,
Lleó, Salamanca, etc. Trobem
articles seus en infinitat de publicacions periòdiques
llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT, Ekintza
Zuzena, Igualancia,Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta,La Samblea,
etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu
del món.És autora de Fregenal de la Sierra. Una
experiencia de escuela en libertad
(1978), Intento de educación antiautoritaria y
psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb
altres), Desde
nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la
anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En
2002 testimonià la
seva experiència vital i pedagògica en el
documental Escuela viva, de
Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va
morir, a conseqüència d'un càncer, l'1
de
juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella,
Espanya).
Josefa
Martín
Luengo (1944-2009)
Actualització: 01-07-13