Anarcoefemèrides
del 30 de juny
Esdeveniments
- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.
***
- Míting a la Cooper
Union:
El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper
Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova
York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la
Free
Speech Society (Societat per
la Llibertat d'Expressió), en protesta per la
persecució
policíaca i judicial a
la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la
reivindicació del dret a la llibertat
d'expressió. Entre
els oradors hi havia
el congressista Robert Baker, Alden Freeman --que presentà
el
seu pamflet The
fight for free speech--,
Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine
de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van
llegir
nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs.
L'accés a l'acte
estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la
paraula.
***
- Atemptat a la
Constitució francesa: El 30 de juny
de 1998, a París (França), un grup d'un centenar
de persones pertanyents als
moviments d'aturats i dels «sense papers»
aconsegueixen ocupar els locals
del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de
25 anys,
Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars
originals de la
Constitució de la República francesa de 1958 al
despatx del president Roland
Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera
pàgina amb
tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida.
El proletariat decreta
l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció
iconoclasta Schifres serà
condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del
Tribunal
de Gran Instància de París a sis mesos de
presó amb pròrroga.
Naixements
- Fritz
Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric
(Zuric, Suïssa), en una família benestant, el
metge,
antimilitarista i militant
socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després
d'estudiar Medicina a
Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir
en 1901 la seva
consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona,
Lydia
Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va
freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de
James Guillaume,
de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del
Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista
suís), però
antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de
la Lliga
Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre
fortes
crítiques des de les files del seu partit i es va veure
impulsat a presentar la
dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al
Kommunistische Partei der
Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a
la Unió Soviètica,
però com que no havia abandonat el seu esperit
crític i les seves idees
llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que
li van fer la vida
impossible. En 1932 va «evadir-se de la
cèl·lula», segons la seva
expressió i
va ser expulsat del Partit l'any següent. També des
dels anys 20 va militar amb
sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher),
en el
moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una
sexualitat lliure. En
1932 va fer la introducció a la traducció del rus
de la Confessió de
Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres
obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der
Zweck des Lebens
(1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung
in der Schweiz
(1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft
(1913), Marx und
Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871)
(1917), Vom
Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die
Moral herum (1917), Wo
ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin:
der Satan der Revolte
(1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik
(1930), 60
Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des
Lebens
(1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric
(Zuric, Suïssa).
El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
***
- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix a París (França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Canes (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.
***
- Renzo Cavani: El
30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Renzo Cavani, conegut com Bruno,
encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo
Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino
Eglesias, Sebastiano
Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna
Iotti. Paleta
de professió, després de la Gran Guerra, quan
tenia 17 anys, s'adherí al
moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme
formà part, amb Luigi
Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del
Comitè d'Acció
Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels
escamots
feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el
feixista Mario Ruini,
el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes
fins la
mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb
Evangelisti i altres
companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i
l'11 de novembre d'aquell
any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot
feixista quan
tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un
altre.
Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després
d'un llarg periple (França,
Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.),
retrobaren Evangelisti a
Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit
d'Itàlia després de la mort de
Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i
Bucciarelli van se condemnats
en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència
de Mòdena a 30 anys de
reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys
estava inscrit en el
registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia
fronterera
d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i
França, on a començaments dels
anys trenta visqué clandestinament a casa de la
família anarquista dels Gilioli,
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
establint una relació
sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui
tindrà un
infant (Jacques Cavani). En 1932, amb els germans Rivoluzio i Siberia
Gilioli,
marxà a Barcelona (Catalunya), on visqué
clandestinament i milità sota la
identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant
la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes
als mariners
italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El
març de 1933 retornà
a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i
treballà en la construcció,
alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar
constantment vigilat per
la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola
d'una gran
precisió» susceptible de preparar un atemptat
contra Benito Mussolini –de fet
la història a demostrat que durant sa vida
preparà dos atemptats contra Il
Duce que no reeixiren. L'agost de
1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a
Catalunya com a voluntari
per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser
ferit durant els combats de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya).
Després de la seva convalescència, va ser nomenat
comissari polític de la de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post
fronterer de Portbou (Alt Empordà,
Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a
enllaç entre
la Península i França. El maig de 1937,
després de participar amb altres
companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en
els
enfrontaments contra la reacció estalinista,
marxà clandestinament a França i,
amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El
juny de 1939 embarcà a La
Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on
restà alguns mesos abans
d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York,
EUA). Als Estats Units
visqué sota la identitat de Sebastiano
Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a
Itàlia, on participà en el
grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio
Gilioli», en la fundació del Col·lectiu
d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri»
i en l'edició de la revista L'Avvenire
Libertario (Mòdena,
1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al
cervell, Renzo Cavani
es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de
1966 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Documentació
seva es troba dipositada al «Fons Ennio
Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della
Società
Contemporanea in Provincia di Modena.
***
- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1903 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise.
Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
***
- Jorge Quaresma: El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Estremadura, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Fill de Zé Quaresma, començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Empleat en una companyia d'assegurances a Lisboa, fou empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès.
***
- Violeta
Fernández Saavedra:
El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba)
la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra.
Néta de
l'intel·lectual i
pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat
expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal
i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada
oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona
(Catalunya).
Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en
una
escola de
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la
Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), del
qual fou secretària en 1936, i participà en la
creació de l'Ateneu «Sol y
Vida». Durant la Revolució espanyola
treballà de
mestra per al Comitè de
l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el
col·legi que
s'instal·là als locals
expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el
Ministeri
d'Instrucció Pública l'encomanà
l'evacuació
de 50 infants que portà a París
(França). A Colombes (Illa de França,
França)
dirigí una escola on estudiaven
70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a
Mèxic
amb el seu company, el
destacat militant anarquista Aurelio Fernández
Sánchez, i
impartí la docència a
l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic,
també
conegut com Col·legi
Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là
a Puebla
(Puebla, Mèxic), on treballà en
una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son
company
a França i
participà força en el moviment llibertari. Quan
la crisi
confederal de 1965,
s'acostà als «reformistes». En la
dècada dels
setanta retornà a Mèxic i
col·laborà
en els periòdics La Jornada
i La Jornada de Oriente. Violeta
Fernández
Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla,
Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria.
Aurelio Fernández
Sánchez (1892-1974)
Defuncions
- Lev Metxnikov:
El 30 de juny de 1888 mor
a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el
científic, geògraf, etnòleg, artista i
escriptor anarquista i garibaldí Lev
IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva
transcripció francesa com Léon
Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Havia
nascut el 30 de maig de 1838
--el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- a
Peterburg (Rússia). Son
pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa
mare era d'origen israelita.
Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude
clima del nord i en
1851 la família va emigrar a Khàrkiv
perquè continués els seus estudis en millors
condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi
cap a Crimea per
prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel
camí, va ser tornat a la
força a l'escola. Poc després, va
començar a estudiar medecina a la Universitat
de Khàrkiv, però set mesos després, va
ser expulsat per revoltós. De tornada a
Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i
va assistir als cursos de la
Facultat de Física i de Matemàtiques, a
més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a
l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir
una educació
multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el
règim
universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret
de la missió
diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la
direcció de Mansurov. Després de
visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel
i d'una
conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu
càrrec
d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una
societat de navegació i de
comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati,
no content amb la feina de
negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a
Venècia amb
la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les
seves
grans passions. En aquesta època va participar en grups que
lluitaven per
l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós
per la policia austríaca, va
aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a
Milbitz.
Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició
dels Mil de Garibaldi, va marxar
ràpidament a Gènova, però va arribar
tard: els bucs amb els voluntaris ja
havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860.
Després de nombroses
peripècies, va aconseguir arribar al sud de la
península italiana i va combatre
a Nàpols i a Calàbria com a capità del
Centre de Comandament d'una brigada
garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument
ferit per
una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on
camarades abnegats, entre
ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va
sortir«Annotazioni dei garibaldini», publicat en
lliuraments a la revista en rus Russkij
Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només
amb la primera lletra del
seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il
Contemporaneo
l'assaig «Caprera», també sobre
Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi
per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols,
a Liorna, a Florència, a
Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social;
i gràcies a la
seva variada educació i al seu coneixement de les deu
principals llengües
europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus
(Garibaldi,
Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a
Itàlia i
a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i
va desenvolupar una
gran tasca propagandística: discursos,
conferències, correspondència, articles
a periòdics i revistes en diferents llengües, etc.
Va col·laborar sobretot en
dos famosos periòdics russos: Kolokol
(La Campana), de Gerstsen (Herzen),
i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky.
Per sobreviure,
publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes
articles diversos
sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats
per la censura
tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però
com que aquests
ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar
xinès i japonès per
fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A
començaments de
1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre
d'Instrucció Púbica per
reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta
institució prosperà força, un eixam
d'alumnes acudia per a estudiar amb els
mètodes científics d'Occident ensenyats en la
seva llengua, amb professors
vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però
després d'un temps, una anèmia galopant el
va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San
Francisco i de Nova
York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i
il·lustrat, L'Empire
japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc
després de tornar del
Japó, va conèixer Élisée
Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina
i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle
Géographie Universelle. Els anys
següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac
Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb
traduccions de llengües que aquest no
coneixia, amb la redacció de estudis i de
memòries, llegint i anotant proves,
arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de
Neuchâtel li
va oferir la plaça de professor d'Estadística i
de Geografia Comparada a
l'Acadèmia, càrrec que acceptà
entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie
archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una
excedència, i va
retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina,
però els metges van
trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va
morir,
després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de
juny de 1888, segons
el calendari julià-- a Neuchâtel
(Suïssa). Pòstumament es va publicar La
civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un
prefaci i
necrològica del seu gran amic Élisée
Reclus. Son germà, el biòleg Ilya
Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un
dels fundadors de la immunologia
i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el
paper del
medi geogràfic van influir en el marxisme
acadèmic soviètic, especialment en
Plekhanov.
***
- Saverio Merlino: El 30 de juny de 1930 mor a Roma (Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Havia nascut el 15 de setembre de 1856 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant elsúltims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L’Italie telle qu’elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L’individualismo nell’anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L’utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.
***
- Isidore Pouget: El
30 de juny de 1933 mor a Salles-la-Sources
(Guiana, Occitània) el científic anarquista
Isidore Pouget. Germà del
revolucionari anarquista Émile Pouget, a
començaments de la dècada del noranta
del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En
1894 fou membre del grup
llibertari de Seta. Aprofitant el seu càrrec de professor a
l'Institut de Seta,
ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat
professor de la Facultat de
Ciències de Rennes, on participà activament en la
campanya a favor d'Aldred
Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger
(Algèria), realitzà
importants treballs científics sobre les malalties de la
vinya i sobre la
utilització de l'energia solar.
***
- José Oiticica: El 30 de juny de 1957 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Havia nascut el 22 de juliol de 1882 a Oliveira (Minas Gerais, Brasil). Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època i autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923),Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930),A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956),Curso de Literatura (1960),Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort. Va ser membre de Fraternitas Rosicruciana Antiqua. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.
Actualització:
30-06-13