[23/07] Empresonament de Thoreau - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti - «Barcelona Libertaria» - Daressy - Mazade - Barón - Schwitzguebel - Lecadieu - Kaneko - Nettlau - Steimer - Lera - Aragó

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remyde Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco --Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres--, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Naixements

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània)–altres fonts citen Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de sabater a París (França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest any, defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta».

***

- Justin Mazade: El 23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs.  En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste --de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals.

***

- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

Defuncions

- Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

- Hélène Lecadieu: El 23 de juliol de 1916 mor a Épône (Illa de França, França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a París (França). Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de«difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire perÉmile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

- Fumiko Kaneko:El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la«Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

- Max Nettlau:El 23 de juliol de 1944 mor a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac, l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, havia nascut el 30 d'abril de 1865 a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria). A partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York),La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

- Mollie Steimer: El 23 de juliol de 1980 mor d'un atac de cor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Havia nascut el 21 de novembre de 1897 a Dunaevtsky (Rússia)  i quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Ángel María de Lera: El 23 de juliol de 1984 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i sindicalista llibertariÁngel María de Lera García. Havia nascut el 7 de maig de 1912 a Baides (Guadalajara, Castella, Espanya) i ho va fer allà per mor de la professió de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i més tard a Fuente del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la seva infantesa fins al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba, País Basc) per viure amb son avi, apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de Vitòria, on cursà estudis de Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i sa mare i germanes s'havien traslladat a La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia), localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de batxillerat. En 1932 començà la carrera de Dret a la Universitat de Granada, de la qual només va poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la dictadura de Primo de Rivera començà a escriure contra la monarquia i a partir de la instauració de la II República espanyola col·laborà en el periòdic revolucionari La Tierra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al Partit Sindicalista (PS), promogut pel seu amic íntimÁngel Pestaña, i s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Estudios. En el II Ple del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que aconseguí dos escons, però el seu el cedí a Pestaña. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el setembre arribà a Madrid. Milità activament en el PS i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El Sindicalista. En 1937 entrà a formar part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a comissari de Guerra als fronts de Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939 visqué directament la rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell Nacional de Defensa, i amb el triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de detenció falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor, però la pena fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó madrilenya de Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir la llibertat provisional, però en 1945 va ser novament detingut i tornà a ser jutjat en 1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un cop alliberat en 1947, per guanyar-se la vida treballà en diverses feines (peó de paleta, distribuïdor de gasoses, comptable en una fàbrica de licors, administratiu, etc.). Després es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint els hiverns a Madrid i els estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a periodista literari per al periòdic ABC. En 1957 publicà la seva primera novel·la, Los olvidados, que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants andalusos que malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre 1962 i 1963 viatjà a Alemanya com a enviat especial d'ABC per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants espanyols i que en 1965 van ser publicades en llibre sota el títol Con la maleta al hombro. Fundà i presidí la Mutualitat Laboral d'Escriptors de Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i fou considerat un dels pares de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets d'autor; gràcies a ell els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat Social. Entre 1974 i 1977 publicà la seva trilogia novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira --en realitat una continuació de la seva obra més popular, Lasúltimas banderas (1967, Premi Planeta)--, formada per Los que perdimos (1974), La noche sin riberas (1976) i Oscuro amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco, tornà a la militància política i participà en les eleccions de 1977 en les llistes de l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no aconseguí cap escó. En 1978 publicà la biografia novel·lada Ángel Pestaña. Retrato de un anarquista. A més de les citades, entre les seves obres, especialment novel·les de tall realista i de forta càrrega social (emigració,èxode rural, crítica de la burgesia, etc.), destaquen Los clarines del miedo (1958; Orson Welles afirmà que era la millor novel·la escrita sobre el món taurí i fou portada al cinema), La boda (1959, també portada a la gran pantalla amb guió seu), Bochorno (1960, també cinematografiada),Trampa (1962), Hemos perdido el sol (1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural (1966), Los fanáticos (1969), Necesidad del libro (1971), Mi viaje alrededor de la locura (1972), Se vende un hombre (1973, Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia (1974), Carta abierta a un fanático (1975), El hombre que volvió del paraíso (1979),La masonería que vuelve (1980), Secuestro en Puerta de Hierro (1982) i Con ellos llegó la paz (1984, pòstuma). Algunes d'aquestes obres han estat traduïdes a diversos idiomes. També va ser guionista de novel·les-serials radiofòniques. Cap al final de sa vida donà 15.000 volums de la seva biblioteca al poble d'Águilas. A començaments de juliol de 1984 va ser ingressat malalt a causa d'una metàstasi òssia no localitzada. Ángel María de Lera García va morir el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat. Deixà vídua i dos fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a més de dos premis literaris.

Ángel María de Lera (1912-1984)

***

- Francesc Aragó Bocillo: El 23 de juliol de 2009 mor a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo–el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Havia nascut el 2 de setembre de 1916 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya). Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia«Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.

Actualització: 23-07-14