Anarcoefemèrides
del 24 de juny
Esdeveniments
- Assassinat de
Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la
Ré de
Lió (Arpitània), el forner anarquista
italià emigrat a França per no fer el
servei militar i instal·lat a Seta, Sante
Geronimo Caserio, traspassa el cor
del president de la República francesa Sadi Carnot de visita
a l'Exposició
Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i
negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels
companys anarquistes
Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir
a les ferides tres
hores després a la prefectura de Roine on l'havien
traslladat i la gentada
histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada
d'Itàlia, al carrer
de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va
rebre una fotografia de Ravachol,
expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben
venjat.» Caserio, que no
va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i
guillotinat el
16 d'agost de 1894.
***
- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Émile Janvion, Charles Malato, Francis Prost, Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.
***
-
Atemptat contra
Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la
tarda, mentre
esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la
plaça del Carmen
de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta,
president de l'organització
patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de
Gijón, rep un tret que li
travessà la mà esquerra i un altre a la
regió glútia, lesions que sanà
després
de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino
Suárez Sánchez i
només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el
revòlver s'encasquetés.
En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón,
Orueta es mostrava
inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar
la jornada laboral
de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts
els socialistes Ángel
Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista
Eleuterio Quintanilla, com a
obrers més significats del comitè de vaga i
possibles membres del complot,
encara que foren alliberats poc després. Defensat per
l'advocat anarquista Eduardo
Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat
entre l'11 i el 15 de desembre
de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de
presó
correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i
quatre
mesos, més indemnització--, dels quals
purgà un any i mig. Marcelino Suárez
Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries,
Espanya) i després de propagar
l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona
va fer feina a
l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou
empresonat a Barcelona. En
sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a
Astúries. Durant l'any i mig que va
estar empresonat per l'atemptat d'Orueta,
col·laborà en El Libertario,
sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el
Comitè Pro Presos de
Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per
delictes de premsa i
purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el
temps que va estar empresonat a
Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La
Voz del Obrero, de
La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En
1913 l'editorial
argentina «La Protesta» li publicà el
llibret Eco de las cárceles españolas.
En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción
Libertaria,
periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra
y Libertad.
En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera
d'Astúries, publicació en la
qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada
dels vint realitzà nombrosos
mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el
suspengué de militància
i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.
***
- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».
***
-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.
***
![Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/exposition1958/exposition195801.jpg "Cartell de la \"III Exposition des Artistes Espagnols\" realitzat per Joan Call Bonet (\"Call\") [CIRA-Lausana]")
- III Exposition
des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de
juliol de 1958 té lloc al
Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la
III Exposició dels
Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva
artística (pintura, dibuix,
escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada
per Teófilo
Navarro Fadrique i Manuel
Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Espanya
a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de
diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno,
José Alejos, Almerich, Armengaud,
Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel
Camps Vicens, Joan
Call Bonet (Call), Company,
Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc
Forcadell
Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina,
Lamolla,
Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella,
José Vargas,
Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última
exposició concloïa un cicle
obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels
Artistes Espanyols que se
celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es
complementà l'abril d'aquell
any amb l'exposició «Arte español en el
exilio» a la Galeria La Boétie de
París;
la II Exposició dels Artistes Espanyols es
realitzà en 1952 també a la Cambra
de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig
Elías i Frederica
Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les
tendències
artístiques i polítiques, exposant artistes
socialistes i, fins i tot,
comunistes.
Naixements
- Georges Durupt: El
24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França)
el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt.
D'antuvi va ser
membre del Cercle Catòlic d'Épinal,
però quan en 1900 va deixar el domicili
familiar va començar a freqüentar els cercles
anarquistes. Com que era coix de
la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat
exempt del
servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a
prop d'Épinal, i va
fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de
març de 1902,
quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la
policia
d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels
sants que ornaven l'església
de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal
correccional a
tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes
d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de
juny. En aquesta època va
col·laborar en Les Temps Nouveaux, de
Jean Grave. Partidari de l'acció
violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint
durant les
reunions anarquistes. També va col·laborar en Le
Libertaire, del qual va
ser administrador, i en Le Combat Social, editat
per Jean Peyroux.
L'abril de 1907 va participar en la fundació de
l'anarcosindicalista Federació
Revolucionària, de la qual serà membre de la
direcció amb R. De Marmande, M.
Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser
nomenat secretari de la
secció francesa l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), creada en
1904, i que s'havia reconstituït després de patir
una dura repressió. El 2 de
juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre
vaguistes i
gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga,
però, va
continuar i el 30 de juliol es va organitzar una
manifestació a Villeneuve-Saint-Georges
on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat
activament en
la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost,
per l'Audiència de
Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de
militars a la desobediència». El juny de 1909 va
aconseguir la llibertat i el
setembre va crear a París el grup «Les
Révoltes», que publicà un
periòdic amb
el mateix nom, del qual només van sortir dos
números, i el gerent del qual va
ser René Dolié. Després va intentar
crear una organització anarquista d'àmbit
estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser
membre del comitè directiu.
Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de
l'eficàcia, va participar a
començaments de 1910 en la creació del Partit
Llibertari, que reagrupava
anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave
Hervé, del qual va acabar totalment
decebut. Després, en ocasió de les eleccions
legislatives de la primavera de
1910, va prendre part d'un «Comitè
Antiparlamentari», que un cop acabada la
campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista
(ACA). El maig de
1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser
administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer
parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el
desembre de
1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules
Durand,
titulat Pour l'innocent Durand. També va
col·laborar en L'Insurgé,
el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le
Combat Social.
En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a
tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En
aquesta època va col·laborar
en el periòdic de Loquier La Vrille, del
qual serà un dels principals
redactors. També va ser gerent, després de Pierre
Ruff, de la revista mensual Le
Mouvement Anarchiste, òrgan del Club
Anarquista-Comunista de París. El
desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista
una
article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va
haver de fugir a Suïssa. Va
ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX
Cambra
Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs
de multa per«provocació a l'assassinat i a
l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La
Libre Fédération, que sortia a Lausana
sota la direcció de Jean Wintsch i
que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La
Vie Ouvrière.
El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a
corrector de proves a
l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1
de maig
de 1934. En aquesta època va col·laborar en la
revista Plus Loin, del
doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la
Unión Anarquista
(UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.
***
- Antoni
García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a
Barcelona (Catalunya)
el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la
professió de son
pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se
diverses vegades de
domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la
residència a Lleida. En aquesta ciutat va
començar els estudis de dibuix
i pintura,
inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo
Almela als 18 anys,
on aprengué ràpidament les tècniques
pictòriques. Va formar part del grup de
joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva
primera exposició
col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume
Morera. Aviat comença
l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix
coneixements i
sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu
d'artistes Uns
Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell
mateix. Així mateix,
quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes,
entre ells Lamolla,
obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi
exposaren
les seves
obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després,
a les Galeries
Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació
de la
revista Art,
començà a interessar-se pel surrealisme i
assistí a les
tertúlies del Rialto.
En 1934 presentà la seva primera exposició
individual
(paisatges urbans i
figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els
seus
enfrontaments amb
les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a
l'Ateneu
de
Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En
aquesta època començà a
realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius,
en les
quals la línia cobrà un clar protagonisme,
contrastant amb
el tractament
d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb
molt
d'èxit --elogis de
García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes
a Madrid i coneix
Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre
Cristòfol, en
l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou
(ADLAN) a la
barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a
Madrid; obres
seves
són enviades a París per a formar part de
l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va
presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida
i a
Tenerife, i és mostrà molt
preocupat per salvar les obres artístiques durant el
conflicte
bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual
es casarà posteriorment.
Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes
i
confederals, especialment en la lleidatana Acracia
(1936-1937). Després
de la contesa es refugià a França i
passà pel camp de
concentració d'Argelers,
on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà
recuperar la llibertat a
través de
les seves amistats més influents. Finalment sa companya
aconseguí que pogués
sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on
en 1939 nasqué son
primer fill,
Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni,
Carme i Iolanda). En
aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que
passà d'una interessant
i personal interpretació surrealista de la pintura, a un
paisatgisme
postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos.
Presentà en
aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament,
a París i a altres
ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de
París.
Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé.
També exposà a Estocolm,
Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va
compartir estudi amb
Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la
tertúlia anarquista parisenca (Téllez,
Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo,
etc.). Durant els anys seixanta començaren les
seves visites esporàdiques a la Península, que
posteriorment
realitzarà més sovint.
Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i
en 1973 exposà a Saragossa. En
1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en
l'exposició del
Grup Dau al Set a
Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà
exposicions diverses
sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a
pintor s'ha d'incloure
en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però
també va ser un ferm
defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García
Lamolla va morir el 13
gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de
2005 la família del pintor
i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i
de venda d'obres
del pintor que es van incorporar al fons artístic del
lleidatà Museu d'Art de
Jaume Morera.
***
- José Barroso:
El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura,
Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa
mare va morir quan ell
tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va
acabar en
un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van
treure
als 11 anys i va començar a treballar en la
construcció, malgrat sos avis
materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan
es va casar amb un
electricista. Les tardes feia classes a Acció
Catòlica. Després de la mili a
Canàries, va tornar a la construcció. A
començaments dels anys seixanta va
començar les mobilitzacions per la millora de les condicions
laborals sindicat
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va
participar
activament en la vaga de la construcció, que va durar 55
dies, i en la qual van
participar més de set mil obrers. Com que la Unió
General de Treballadors (UGT)
i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va
continuar amb
les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a
l'església
de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la
Regional
Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.
Defuncions
- Charles
Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París
(França)
el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista
Charles
Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya,
França). D'antuvi
va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear
un
sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a
venedor de llanes. Dos anys
després va fundar el Sindicat dels Empleats de la
Regió Parisenca i en 1909,
com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als
grans
magatzems. Va ser membre del comitè de la
Confederació General del Treball
(CGT), però també de la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i
sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de
l'acció directa, el
boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a
cap dels
sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs
(capgirar
els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid
sulfúric, ous farcits de
tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del
periòdic La Bataille
Syndicaliste, que serà l'origen de la
creació, el juny de 1913, del Comitè
de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles
Gogumus va morir de tuberculosi
el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou
incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
- Jean-Louis
Pindy:El 24 de juny de
1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el
membre de la Internacional, communard i anarquista
Jean-Louis Pindy.
Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de
professió, en
1867 és membre fundador de la secció bretona de
la Internacional i participarà
en els congressos de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867
passarà a residir a
París, on desenvoluparà una important tasca
sindical. El 29 d'abril de 1870
serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el
tercer
procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any
més. Alliberat el 4
de setembre amb la proclamació de la República,
serà un dels creadors del
Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el
gener de 1871, un dels
signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!»
El 18 de març de 1871 prendrà part en
l'ocupació de l'Ajuntament de París, i
després serà elegit, el 26 de març,
membre del Consell de la Comuna pel III
Districte, i el 31 de març serà nomenat
governador de l'Ajuntament de París. Va
votar contra la creació del Comitè de
Salvació Pública. El 24 de maig de 1871,
durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar
l'Ajuntament de París. Va
aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a
París fins a març
de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i
després a
Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume,
esdevindrà un actiu
militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872
va assistir al
Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i
després participarà als altres
congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de
Guerra
contra els communards el va condemnar a mort en
rebel·lia. En 1874, amb
Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a
Itàlia. En 1877 va
crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una
secció francesa de l'AIT,
amb el seu periòdic L'Avant-Garde.
Després participarà en la fundació de
la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds
(Suïssa). És autor d'una recepta
culinària,
la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals
minerals (llegums,
patates i carn), creada per portar-la a les torrées,
picnics campestres
al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del
Jura, i
que també servirà com a ranxo durant les dures
vagues. També es diu que va
inventar una varietat de nitroglicerina.
***
- Luigi Fabbri: El 24 de juny de 1935 mor a Montevideo (Uruguai) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Havia nascut el 23 de desembre de 1877 a Fabriano (Ancona, Itàlia) en una família acomodada. Va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdicL'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb unaúlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914), Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».
***
- Bartolomé Lorda
Urbano: El 24 de juny de 1940 és executat a
Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano.
Havia nascut cap el
1900 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Criat a la
localitat sevillana
de Morón de la Frontera, a començament dels anys
vint ja militava en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la
seva cultura gens
menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb
Pedro Vallina
Martínez i Paulino Díez Martín. El 27
de juliol de 1921 va ser detingut a
Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez
Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la
dictadura de Primo de Rivera
s'exilià a l'Argentina i milità activament en
Buenos Aires i Mercedes. Detingut
arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José
Félix Uriburu, va ser
tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres
destacats
anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto
Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano,
Jesús Villanas, Victorino
Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro
Martínez, entre d'altres.
Finalment en 1931 fou deportat a la Península i
s'instal·là a Morón. En aquesta
localitat treballà de xofer i de mecànic de
màquines d'escriure. El 17 de maig
de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa
sevillana
de Montellano i acusat de «complot terrorista».
Reconegut orador, a partir del
26 de març de 1933 assistí al Congrés
de la Regional d'Andalusia de la CNT
celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del
míting de clausura,
celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara
Buenaventura
Durruti, Vicente Pérez (Combina),
Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla
i després al penal
del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en
aplicació de la «Ley
de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb
un centenar d'altres
companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per
un delicte de«tinença d'explosius». A finals de 1933
va fer un míting a Morón. L'aixecament
militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i
formà part del Comitè Revolucionari
de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes,
traslladant-se a Màlaga, Còrdova i
Jaén. Després formà part del
Comitè Regional
d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del
Comitè Anarquista de Defensa Republicana
d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari
polític de la 80 Brigada Mixta comandada
per José Galván, al front de Granada.
Més tard fou cap d'avituallament a
Barcelona, a més de col·laborar a partir de
setembre de 1938 amb el Comitè
Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva
detenció el març de 1939
per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de
concentració
d'Almeria i després passà a la presó
de Sevilla. Jutjat i condemnat, Bartolomé
Lorda Urbano va ser executat --afusellat segons uns, garrotat segons
uns
altres-- el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
***
- Jean Cauvin: El 24 de juny de 1951 mor a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista Jean Achille Cauvin. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Brest (Bretanya). Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).
***
- Attilio Sassi: El
24 de juny de 1957 mor a Roma (Itàlia) l'anarcosindicalista
Attilio Sassi,
conegut com Bestione. Havia nascut el 6 d'octubre
de 1876 a Castel
Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) en una
modesta família bolonyesa. Son
pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat
per
figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de
professió, en 1895
Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a
Belo Horizonte i després a les
mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En
aquests anys es formà
sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i
entrà en
contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904
retornà a
Itàlia i participà activament en
l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola.
Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de«rebel, mal educat, força
intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es
casà amb Maria Lucia Coraluci,
amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves.
Entre 1906
i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant
de paleta i aconsellant els
sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí
relacions amb Luigi Fabbri i
Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare
Cipriani» d'Imola. En aquestaèpoca col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo,La Voce Proletaria i Agitatore.
Denunciat per propaganda
anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat
a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball), en
el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del
Sindicat
de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè
Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en
1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana
(USI). Amb un gran prestigi
arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es
desenvolupà especialment a Imola,
Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la«Setmana Roja» i formà part del
comitè
de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio
Moroni. Quan
esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector
antimilitarista, col·laborant enLa Voce Proletaria, Guerra di Classe
i Volontà, i
enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la
intervenció. Durant
la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre
sotmès a
vigilància policíaca i empresonat durant breus
períodes de temps. Va fer costat
la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917
participà a Florència, amb
altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle
Monticelli,
Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió
clandestina de la USI on es
decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari
rus, preparar un pla
insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional
d'Estocolm. L'agost de
1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del
soviet rus. En
substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou
enviat a Valdarno
en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919
obtingué,
després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les
mines per als miners», la
jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del
món a
aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de
Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un
míting juntament amb Errico
Malatesta i envià una carta al president del Consell de
Ministres Francesco
Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el
Govern italià
bloquegés el subministrament de paper per al diari
anarquista milanès Umanità
Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San
Giovanni Valdarno
s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc
les
oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la
mort de l'enginyer
Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser
condemnat a 16 anys de
presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys.
Després de complir la
pena en dures condicions carceràries i sotmès a
continus trasllats (Perugia,
Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult,
però tres anys
més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena
que finalment va ser commutada
per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del
feixisme, les
autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes
francesos. Al final
de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la
reconstrucció de la Conferedazione
Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball)
i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori
(FIMEC,
Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre
defensant el sindicalisme
llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari
promogué el Comitè Provisional de
la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947
col·laborà amb el
sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que
no va
ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això,
sempre manifestà
el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seuúltim discurs en el IV
Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir
el 24 de juny de
1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per
militants de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista
d'Itàlia (PCI),
realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el
municipi de Caviglia
posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008
Tomaso Marabini,
Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio
Sassi detto
Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).
***
---
