Una tarda de por a Death Valley

Qui no s’ha preguntat alguna vegada que és la por? Per què tenim por? Quins motins fans que de com ens acollonem sense que aparentment hi hagi cap motivació lògica? Jo per suposat que sí, que a vegades he sentir aquesta sensació que et fa secar la boca, suar les mans i dubtar del que estàs fent; recordo perfectament alguna d’elles: escalant al Cilindre de Marbore, pujant al Pic Maou, veient com em duia la corrent a Canyamel sent molt petit... Però possiblement cap d’elles hagi estat tan irracional, tan violenta, tan absurda com la que vaig sentir al desert del “Valle de la Muerte”, a la zona nord del parc nacional del mateix nom, a Califórnia.

Els que em coneixeu o els que seguiu aquest bloc, ara molt aturat per la immediates de mitjans com el Facebook, sabeu que som una persona que, a part dels ocells o els avions, sent una atracció molt forta per els territoris de frontera i els llocs soterranis (coves, túnels, mines, cràters, etc.), coses totes elles molt abundants al desert de Califòrnia i Arizona.

Ja vos podeu imaginar el que vaig pensar quan després de recórrer la zona més “comercial” i transitada del Parc Nacional de Death Valley (Vall de la Mort) em dirigia cap al nord, en direcció a Yosemite i vaig veure al mapa un forat a la delimitació del parc nacional, un lloc que es deia “Crater” i una pista que tampoc es parc i que connecta la zona amb la carretera prop del poble de Big Pine. Immediatament vaig pensar “aquest lloc te que ser un lloc especial per nassos, segur que val la pena anar-hi”.

”Crater”: Un lloc així ha de ser un lloc especial, al mig de no res, amb una pista que arriba, i amb aquest nom...

Quan passa això hi ha poc a fer, poc importava que ja fos horabaixa avançada, que el temps no estigués gens clar amb una tempesta que amenaçava descarregar de cop (amb tot el que això comporta al desert), que fossin 68 kms de pista d’arena, que per arribar s’hagués de creuar una primera serralada (les muntanyes Panamint Range), després creuar (12 kms) el fons d’arena blanca de la vall de la Mort, anomenades Eureka Dunes i després pujar fins al cor d’una segona serralada.

Quan passa això, quan un lloc t’atreu d’aquesta forma, tot semblen petits obstacles, tot esdevé superable i cap impediment sembla insalvable, així que vaig calcular el que tardaria (encara no existia Google Earth i les aplicacions que te diuen el temps estimat) i de forma gairebé impulsiva vaig deixar la carretera cap al nord i vaig enfilar cap a Crater, tot i que no sabia ni tan sols el que era.

La ruta, el camí de terra creua una serralada, després 12 kms d’arena al fons de la vall i puja a l’altre serralada, fins i tot Google només preveu uns 30 kms/hora

No se quin factor va ser el que més va influir, si la enorme tempesta que s’estava formant i que feia que semblés que el sol estava a punt de marxar, creant una foscor que ja feia por; si va ser l’estat de la pista, que primer va pujar cap a un pas per després baixar cap al fons de la vall, sempre per barrancs de roques i sorra fosca, sense un matoll verd; si eren els cartells avisant que en cas de tempesta i fortes pluges anessis molt alerta a aquells barrancs que es produeixen torrentades sobtades; si era el fet d’anar tot sol; o si era l’electricitat que havia a l’ambient, el que recordo perfectament era la sensació d’angoixa que duia, tot el temps pensant “què faig aquí... hauria d’estar en la carretera en direcció al nord” i pensant, a cada lloc on era possible, si fotia el camp, feia mitja volta i m’oblidava de “Crater”.

Evidentment, no ho vaig fer, cada punt trobava una excusa per seguir, fins coronar el port, fins sortir d’aquest barrant, fins passar aquest comellar, fins arribar al fons i veure com es el camp d’arena d’Eureka... El cas era tenir sempre un motiu per a no tornar enrere, per a continuar. La primera hora la vaig passar creuant la primera serralada de muntanyes, les Panamint Range, de roques fosques, plenes de minerals com tota la zona; i quan la pista començava a obrir-se en valls més amples va aparèixer l’objecte que em va provocar la por més irracional que n’he tingut mai: un cotxe aturat a la vorera amb les llums enceses

No se perquè aquell cotxe amb les llums enceses em va provocar tanta angoixa, potser perquè no havia vist cap en tot el camí, potser perquè semblava aturat a la vorera, perquè no es veia ningú; no ho se, però vaig parar, vaig pensar que fer, que potser era la típica parella de novis que havia tingut una avaria recorrent Las Vegas, i els grans parcs nacionals i que ja que estava allà el millor era seguir endavant, accelerar i no parar.

Això vaig fer, accelerar, passar intentant veure si havia algú a dintre del cotxe i seguir el meu camí. Veure que no havia ningú, ni al cotxe, ni defora, ni a la zona, no va servir per calmar-me, on estava la gent del cotxe? Com tenien els llums encesos? Quant temps pot aguantar una bateria així? Aquests pensaments no em varen tranquil·litzar gens, tot al contrari, em va venir un nou dubte al cap “Si jo m’he convençut que era una parella i així i tot no hagués aturat... Qui aturaria si jo tingues un problema? Cosa gens dificil en 130 kms de pista de terra”.

La resposta no era per estar tranquil, i així vaig creuar la zona de les Eureka Dunes, a estones a 20 km/h per no foradar, i a estones a 90 o 100 per arribar ràpid a Crater i tornar enrere abans que fos de nit o caigués la tempesta que cada cop semblava més grossa. Després de creuar la zona d’arena, un estret barranc de parets verticals porta fins a Crater, que resultar ser un conjunt d’edificacions i estris esbucats d’unes mines de sulfur abandonades. Estic segur que en altres circumstàncies hagués quedat una bona estona, mirant i caminant per tot allò, però entre el fort vent, les herbes seques en forma de bola que creuaven la zona, l’amenaça de tempesta, i el cotxe dels llums encesos, no vaig estar ni cinc minuts.

Finalment Crater eren unes mines de sulfurs abandonades (Foto: Luis Oleson)

La tornada va ser un permanent patir, amb l’esperança de que el cotxe no estigués encara parat, vaig creuar la zona de dunes amb una angoixa com crec que mai he tingut, a estones accelerant molt i a estones frenant i anant tira a tira mentre pensava: “estic boig, encara pegaré amb una pedra i em carregaré una roda”; quan la pista va començar a pujar cap als Panamint, en sortir d’una corba el vaig veure; allà estava el cotxe, aturat a la vorera, sense moviment al costat, i com abans, amb els llums encesos.

Vaig parar un moment, vaig fer una foto (dolentíssima perquè les mans em tremolaven) i vaig accelerar, passant ràpid al costat del cotxe, sense veure ningú a la zona. Després ja cap a Big Pine, tot tenia un altre color, que absurda pot arribar a ser la por...

El cotxe del misteri, ningú a kms i kms a la rodona, i els llums encesos