L'altra cara del múndial de futbol

No hi ha cap dubte que un mundial de futbol és un dels esdeveniments esportius que més impacte mediàtic té. Els que defensen la conveniència d'organitzar aquests esdeveniments ho fan amb la idea de què, tot i les grans despeses, el retorn econòmic cap al país sempre és superior. En aquest cas es parla d'una inversió de 10.000 milions d'euros de despeses, que se suposa que generaran uns 50.000 milions d'euros per a l'economia del país. Això evidentment no deixen de ser previsions que sols amb el pas del temps es podran contrastar. Sempre s'ha dit que els Jocs Olímpics de Barcelona van suposar un gran impuls per la ciutat però també hi ha altres casos com els Jocs Olímpics d'Atenes o l'Eurocopa de Portugal on els resultats no varen ser tan positius per a l'economia del país organitzador. El que no ens aclareixen mai és el repartiment de les despeses i els beneficis. Sense haver fet cap estudi econòmic tinc la sospita que, com sol succeir habitualment, les despeses es reparteixen entre la gran majoria de la ciutadania i els beneficis entre uns pocs, principalment la FIFA i les grans multinacionals.

Tampoc es valoren els costos socials de fets com el de desallotjar de mala manera i sense cap tipus de compensació a multituds de famílies que vivien en els llocs on s'han construït els estadis. També s'ha parlat d'un augment de la prostitució, inclosa la infantil, que s'ha posat al servei del turisme.

Brasil és un dels païssos més desiguals d' Amèrica Llatina i tot i que els governs d'esquerres han reduït la pobresa extrema, això s'ha aconseguit no a partir del repartiment de la riquesa sinó per mor del creixement econòmic de la nació. Tampoc no s'han solocionat les enormes mancances dels serveis públics. Tot això explica l’enorme protesta popular. Sols un de cada dos brasilers recolza l'organització del mundial, el que ha agafat per sorpresa el govern de Dilma Rousseff, que sols ha estat capaç de respondre amb repressió policial.

Una vegada més, partits que tenen vocació transformadora, quan arriben a governar, s'adapten a la lògica dels poders establerts i abandonen les seves arrels populars per convertir-se en una eina més del sistema capitalista.

Un altre tema polèmic i que ens afectava més directament és el de les primes als jugadors espanyols (qui, finalment, han decidit ser solidaris i deixar-se eliminar a les primera fase per no cobrar-les). La selecció Espanyola tenia les primes més elevades de totes els participants, un 20% més elevades que les del mundial de Sudàfrica. En aquest cas eren de 720.000 euros per assolir la copa, 360.000 pel subcampionat, 180.000 per arribar a semifinals, 120.000 per arribar a quarts de final i 80.000 pels quals de final.

S'ha de dir que les primes que reben els jugadors i entrenadors són un percentatge del que reben les seleccions de la FIFA depenent de la classificació i que els jugadors tributen més del 50%. Tot i això, aquestes quantitats són inacceptables en un país en la situació econòmica i social com l’actual, tenint en compte que els jugadors ja són multimilionaris i que se suposa que defensar el seu país ja hauria de ser un premi per a ells, com de fet passa a molts d'altres esports. També caldria recordar que el salari mínim a Brasil és de uns 250 euros i a Espanya d'uns 650 euros.

Però més enllà de la crítica justificada als jugadors i entrenadors el que s'ha de valorar és si es pot seguir mantenint un model d'esport d'elit a nivell global, on els grans beneficiaris són entitats com la FIFA o les grans multinacionals que escapen totalment dels controls dels estats. Les quantitats de diners que cobren les estrelles esportives són totalment immorals en un món on encara milions de persones moren de fam però en definitiva no deixen de ser un percentatge de tot el muntant econòmic que es mou dins aquest món i que s'engloba dins la lògica del sistema capitalista, un sistema que permet que 80% de la riquesa mundial s'acumuli en mans del 10% de la població.