Anarcoefemèrides
del 19 de juny
Esdeveniments
- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.
***
- Grup d'Estudis Socials:
El 19
de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia,
França) l'anarquista
i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a
instàncies de Benoist
Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres
militants, com ara
Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.
Naixements
- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Fill d'un comerciant francès i d'una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- a Londres (Anglaterra).
Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)
***
- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.
***
***
-
Luísa Adão: El 19 de juny de 1914
neix la
infermera i militant anarquista portuguesa Luísa do Carmo
Franco Elias Adão.
Llibertària des dels 16 anys, va compartir vida i lluites
amb
el conegut
militant anarquista lisboeta Acácio Tomás de
Aquino.
Luísa Adão va morir el 8
de febrer de 1999, dos mesos després que son company.
***
-
José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919
neix a Las
Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista
José Torremocha Arias.
Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va
interessar per la
problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar
durant un conflicte
que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la
zona de
Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan
només
tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas.
Després de fer el
servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit
en el seus ideals
com a conseqüència del contacte amb confederals
catalans i ben aviat va
aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va
ser detingut
diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre
mesos a Sevilla en
1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal
local, va
haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de
suro, peó i altres
oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a
Cazalla
i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a
trenta quilòmetres. El
18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la
resistència
contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment
contrari a
qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els
veïns del poble
partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per
l'exèrcit
franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid,
juntament amb un
centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb
Isabel
Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó
(Terol i Guadalajara) i
d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i,
després de la
militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a
comandant va encapçalar
el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la
seva brigada a Conca, va
aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major
de la
brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la
brigada al
servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada
la República, va llicenciar
les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a
Madrid i
tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe,
escorxador de
Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort,
però la pena va ser commutada
per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la
presó d'Alcalá
de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus
quan va
ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va
ajudar la guerrilla
i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys
quaranta torna a
Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè
Regional de Generoso
Grau), participa en la redacció de Solidaridad
Obrera, treballa com a
empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva
detenció.
Alliberat un any després en no ser descoberta la seva
vertadera identitat,
segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de
tornar a sortir en
llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de
1951, que ha
estat considerada com a la primera i significativa mostra de
rebel·lió popular
contra el Franquisme. Poc temps després és
descobert, però salva la vida quan
es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per
haver
encapçalat el comitè revolucionari de Las
Navas--, que el condemnen a 20 anys,
tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults
pertinents. De tornada
a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic
Cipriano
Damiano González, participa en la preparació d'un
aixecament contra Franco, fet
que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre
els
detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de
José, qui, malgrat la seva
avançada edat, és condemnat a 10 anys de
presó i és reclòs al Centre
Geriàtric
Penitenciari. També és condemnat a 10 anys
José Torremocha, que visitarà
nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño,
Bilbao...),
rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si
es presta a
integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de
bell nou
amb la CNT i intervé en la constitució del
Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez,
fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir
amb Camarasa a
València, després a Madrid i finalment, en 1962,
tot sol a França. Entre 1939 i
1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a
França, i des de
1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que
es va perllongar
fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a
qui va
proporcionar important informació. Des de la seva estada a
França es va
enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque
Santamaría,
Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la
direcció de la CNT en l'exili i va tenir
una participació important en els plens de Tolosa de
Llenguadoc i de Bordeus.
Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de
retornar a Espanya i fer-se
càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43
dies, però les informacions
que va oferir --la gairebé desaparició de la
CNT-- no van agradar a molts i
menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no
interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a
Espanya
i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en
el sindicat de
l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a
delegat en el congrés de
1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la
divisió del sindicat,
va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va
col·laborar en la
publicació Ruta, de Caracas (1967). Es
mantingué fidels als seus ideals
fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya).
Donà el seu cos a
la ciència.
Defuncions
- Senya Fléchine: El 19 de juny de 1981 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). Havia nascut el 19 de desembre de 1894 a Achtyrka (Sumy, Ucraïna) en una família jueva. En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el«fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie. L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.
***
- Justo Boltaina Dolz: El 19 de juny de 1991 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Havia nascut en 1906 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la Columna Durruti fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort.
***
- Jas H. Duke: El
19 de juny de 1992 mor a Melbourne (Victòria,
Austràlia) el poeta anarquista
James Herriott Duke, conegut com Jas Duke
o Jim Duke. Havia nascut en 1939 a
Ballarat (Vitòria, Austràlia). Sos pares eren dos
mestres d'escola descendents
d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família
es traslladà a
Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat
als escacs, treballà
principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament
d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà
anarquista. Ressentit per
la política australiana, marxà primer als Estats
Units i després a Anglaterra.
A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i
va fer especial
amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted
Kavanagh, muntà la
llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de
tancar perquè el negoci no
resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista,
especialment pels
collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el
pamflet Dadaism, publicat per
Coptic Press. Amb
sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Kavanagh,
s'instal·là a Brighton (East Sussex,
Anglaterra). La relació acabà en un trio
amorós, però finalment Blume tornà a
Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton
Anarchist Group (BAG, Grup
Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a
Fishmarket
Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en
lectures
de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer
satíric. Fou un actor assidu
de les pel·lícules experimentals i underground
de Jeff Keen. També col·laborà
artísticament amb el Brighton Combination Arts
Lab i realitzà diversos happenings
(Dada!, Onward
Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1972
retornà a Austràlia i realitzà
nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H.
Duke. Formà part del Collective Effort Press i
col·laborà en la revista poètica925 (1978-1983), feta per
treballadors i sobre el món del treball. En aquests anys es
guanyà la vida com
a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes
tècnics en la
Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la
novel·la
surrealista Destiny wood i en 1981
participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb
una obra de poesia
visual titulada Missing forms.
Entre
1982 i 1992 col·laborà en la revista
artística NMA. En 1987
s'edità el seu últim llibre Poems
of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke
va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de
Melbourne
(Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes
d'un accident que li va fracturar
una cama.
***
- Luis Arrieta de las Heras: El 19 de juny de 1997 mor a Trapagaran (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Havia nascut el 7 de març de 1920 a Bilbao (Biscaia, País Basc) i visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).
***
- Ugo Gobbi: El 19
de juny de 2012 mor
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi.
Havia nascut el 21 de maig de 1921 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia). En 1939
es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de
Bolonya i va fer
pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps tingué
dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià
(cum laude) en Medicina a la
Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
Actualització: 19-06-13