Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Alleanza Libertaria
- Surt L'Alleanza
Libertaria:
El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer
número del setmanariL'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di
autorità (L'Aliança
Llibertària. Contra tota forma d'explotació i
autoritat). La creació d'aquesta
publicació sorgí arran les resolucions adoptades
en el I Congrés Anarquista
Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma,
i esdevingué l'òrgan
d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI) que es creà. L'1
de maig de 1908 s'edità un número únic
extraordinari per al Primer de Maig, que
en realitat fou un número de prova. En 1909
desplegà una intensa campanya
d'agitació contra la monarquia espanyola arran del
procés contra el pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat
gràcies a l'impuls de Luigi
Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va
ser Antoni
Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi,
Luigi Branchi,
Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli,
Sante
Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico
Malatesta,
Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni,
Adelmo
Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre
d'altres.
Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números,
l'últim el 20
d'octubre de 1911.
***
Notícia
sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 9 de maig de 1910
- Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre«propagandistes» i«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins
-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Notícia de la condemna de Julien Souchet publicada en el diari parisenc Le Temps del 25 d'abril de 1889
- Julien Souchet: El 8 de maig de 1848 neix a Saint-Prix (Borbonès, Occitània) l'anarquista Julien Souchet. Era fill de Gaspard Souchet, propietari, i de Marie Ressot. Es guanyava la vida treballant de pagès. En 1885 va ser candidat a les eleccions legislatives per Vichy (Alvèrnia, Occitània) pel socialista Partit Obrer (PO). A finals dels anys vuitanta i principis del noranta, va ser membre del grup anarquista que arreplegava companys del Borbonès (Droiturier, Lapalisse i Saint-Prix) i que es dedicava a difondre fullets editats pel periòdic La Révolte. El 18 d'abril de 1889 va ser detingut, juntament amb son germà petit Jules Souchet, Brun i Jean Marie Tartarin (L'Affamé), després d'uns aldarulls provocats quan la gendarmeria va anar al seu domicili a cobrar una multa per un delicte de caça; jutjat per aquest fet, va ser condemnat per la Policia Correccional de Cusset (Alvèrnia, Occitània) a tres mesos de presó per«rebel·lió i ultratges». En sortir de la presó denuncià que el sotsprefecte de Lapalisse li havia proposat la llibertat si signava una demanda de gràcia, a la qual ell es va negar. Tot aquest cas va ser seguit pel periòdic anarquista La Révolte. El juny de 1893, un dels germans Souchet, amb Jean Marie Tartarin, acollí François Broussouloux per a fer una conferència a Lapalisse; en aquesta època el grup anarquista del qual formaven part es deia «Les Révoltés de l'Allier». A finals de 1893 la policia assenyalà que, després de la mort de sa companya, es trobava «més tranquil». El 4 de juliol de 1894 va ser detingut i tancat a la presó de Cusset, juntament amb Jean Marie Tartarin, per apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenicó de Vittorio Cagnoli apareguda en el diari de
Nimes Le
Journal du Midi del 23 de novembre de 1903
- Vittorio Cagnoli:
El
8 de maig de 1877 neix a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia)
l'anarquista
Vittorio Cagnoli, també conegut com Victor Cagnoli.
Es guanyava la vida
treballant de mosso de perruqueria. Emigrat a França, el 6
de juliol de 1900 la
Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims va
decretar la seva expulsió
del país. Segons informes policíacs, en 1901 es
trobava en domicili desconegut
i en 1903, sembla, es trobava a París (França),
on freqüentava els cercles
anarquistes. L'octubre de 1903, quan la visita del rei
Víctor Manuel III
d'Itàlia a París, veient-se vigilat per la
policia, abandonà un temps la
capital francesa. El 21 de novembre de 1903 va ser detingut a la
sortida de la
Borsa del Treball de París, on es dedicava a la
traducció de periòdics i
fullets anarquistes italians, quan feia discursos anarquistes davant la
terrassa d'un bar i va ser processat per«provocació al crim, al pillatge i a
l'incendi», però va ser posat en llibertat
provisional dies després. El 23 de
desembre de 1903 va fer la conferència «Les
anarchistes et le mouvement
ouvrier» a les «Causeries Populaires»
(Xerrades Populars) del X i XI Districte
de París, al número 5 de Cité
d'Angoulême. El 19 de novembre de 1904 parlà en
un gran míting organitzat pels Lliurepensadors
Internacionals del XIX Districte
de París, celebrat a la Sala Omnibus, sobre la guerra
russojaponesa. A resultes
d'una nota apareguda el 15 de juliol de 1906 en el periòdic Le
Libertaire,
va desmentir tenir cap relació amb l'estampador anarquista
Barsanti (Cagnoli),
expulsat de França i acusats per certs anarquistes de ser un
confident policíac.
En aquesta època vivia al número 198 del carrer
Saint-Maur de l'XI Districte de
París. Durant la primavera de 1909 intentà crear
una Federació Internacional
Anarquista en estret contacte amb Alexander Schapiro, responsable del Bulletin
de l'Internationale Anarchiste editat a Londres (Anglaterra)
i fundat arran
del Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) d'agost de
1907. Durant la tardor de
1909 donà una conferència per al grup de les«Causeries Populaires del carrer Chevalier-de-La-Barre
de Montmartre. El novembre de 1909, en una reunió del grup
anarquista «Les
Révoltés», celebrada al
número 26 del bulevard de la Chapelle, quedà
inconscient
a cops de cadira per l'anarquista Georges Durupt que l'havia acusat de
ser un confident
de la policia i l'havia amenaçat amb un estilet. Sembla que
de tendència
anarcoindividualista, durant els enfrontaments de la tardor de 1910
entre aquest
sector i la resta de tendències llibertàries,
segons la policia, jurà venjar-se
de determinats militants, com ara Henri Cachet, Georges Durupt o Rocco
Emma. El
2 de febrer de 1912 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del
Sena a un
any de presó i a 50 francs de multa, juntament ambÉmile Quarteron, que va ser
condemnat a vuit mesos de presó i 100 francs de multa, per
un delicte
d'extorsió i xantatge a l'abat Jouin i al seu vicari
Déméré de l'església de
Saint-Augustin. En aquesta època era president de la Lliga
de Llogaters. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'abril de 1910
- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del«Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).
***
Ignazio
Scaturro
- Ignazio Scaturro:
El
8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat,
historiador i militant anarquista,
i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una
família benestant, sos pares
es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de
jove al Partit
Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i
col·laborà en el periòdic socialista
local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en
1905 a la Universitat
de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb unèxit moderat. En aquests anys
col·laborà en la revista Kronion.
S'acostà al pensament anarquista defensant
de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant
destacats
anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino,
etc.
Col·laborà en el periòdic
romà L'Agitazione, al qual
ajudà
financerament, i després en Il Pensiero,La Gioventù Libertaria
i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser
redactor juntament
amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre
del Fascio
de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la
Federació Anarquista del
Laci (FAL), va fer nombroses conferències
propagandístiques (crítica al cristianisme,
antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.),
sobretot
entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli,
Marino) i a
altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser
denunciat per primer
cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells
abstencionistes
de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29
de gener de 1905 va
ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero
Merlino i
altres, quan protestava contra la prohibició d'una
manifestació «Pro Víctimes
de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una
xerrada contradictòria amb
Massimo Rocca sobre «La gioventù e
l'ideale». En 1906 s'adherí a
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb
la
finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el
Comitè Central
de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906
publicà La Russia e la rivoluzione. El
Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió
convocada a la Cambra del Treball de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un
dels organitzadors
del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el
16 i el 20 de juny de 1907 a
Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats
anarquistes (Luigi
Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia,
etc.),
redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i
la religió»), on
palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions,
sense oblidar,
però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre
de la comissió
encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria (1908-1911),òrgan d'expressió de la recentment
constituïda Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per
Sicília (Sciacca,
Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla
(Barletta,
Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions
locals. El 22
de març de 1908 representà la
Federació del Laci en el Congrés Anarquista
celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig
de 1908 va fer una conferència
a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El
març a Benevent (Campània,
Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà
organitzar grups anarquistes. En
1909 publicà el llibre I casi di collisione
giuridica. En 1910, després
de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri
d'Educació a
Roma, eliminà de cop la seva militància
política. A partir d'aquell moment es
dedicà exclusivament a tasques burocràtiques–en 1916 va ser nomenat primer
secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar
material per a fer estudis
històrics sobre el seu poble natal i sobre
Sicília en general. Entre 1925 i 1926
publicà en dos volums la seva obra Storia della
città di Sciacca,
reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser
esborrat del
registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de
la
Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels
anys trenta s'integrà
en una organització comunista clandestina a la zona
d'Agrigent (Sicília). En
1947 publicà Io vero impiegato, unes
memòries en clau d'humor sobre els
seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una
estreta correspondència
amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves
obres podem citar Dove
nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano
e croniense
(1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr.
Arturo Politi
(1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti
di storia
dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi
e dei Sicelioti
(1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI
a.C.
(1941), Agatocle (1942) i Storia della
Sicilia (1950). Ignazio
Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia).
Una avinguda i una
escola secundària musical del seu poble natal porten el seu
nom.
***
Francisco Salgado González
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938)
- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònimFieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios,La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía,Nosotros, La Opinión, Ritmo,El Sol, Sophia,La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista«Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al«Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.
***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931)
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
François
Bonnaud a començament dels anys vint
- François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del
Loira, França)
el socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat
erròniament d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud,
ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà
ell
i sa mare. Entre 1907 i 1916
es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la
granja d'uns oncles.
El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV
Regiment de
Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França), on entrà
en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la
mà del periòdic La Vague,
i en 1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de
1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou
(País del
Loira, França).
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira,
França) –algunes fonts citen
erròniament
Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline.
---
