Anarcoefemèrides
del 7 de maig
Esdeveniments
![Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/linsurge1925.jpg "Capçalera de \"L'Insurgé\" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Insurgé: El 7 de
maig de 1925 surt a París (França) el primer
número del setmanari anarquista L'Insurgé.
Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste.
Va ser
dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert
Antoine, Émile Armand,
Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier,
Jean
Bucco, André Colomer,
Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée
Dunan, Sébastien
Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B.
Giaufret, Goulden, Hauteclaire,
F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain),
Aristide Lapeyre, Brutus
Mercereau, Marcel Millet,
Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier,
Henry Perrin, Henry
Poulaille,
Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon,
Albert
Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre
d'altres. El servei de llibreria del periòdic el
portà Madeleine Colomer. Les«Editions de l'Insurgé» publicaren en
1925 el llibre A nous deux patrie! La
conquête de soi-même, d'André
Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el
juliol de 1926.
***
García Oliver
parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937
- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».
***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution de l'1 de maig de 1938
- Ball per la
Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra
a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un«Festival i Ball de
Primavera» a benefici de la Revolució espanyola.
L'acte, organitzat per la
United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions
Llibertàries) de
Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball
amenitzat per una
orquestra de jazz.
***
Topada
amb la membres de la CRS
- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968 el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats«Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme«insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels«aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.
***
Portada
del primer número d'Action
- Surt Action: El
7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer
número del periòdic Action,
portaveu de les reivindicacions dels
grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número
portà com a nota de
menció de responsabilitat «Ce journal aété
réalisé avec le soutien de L'UNEF
[Unió
Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22
mars
(Nanterre) et des
Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a
partir del
número 4 (5 de juny de 1968) com
a subtítol «Ce journal a été
réalisé au service des Comités
d'Action, avec le
soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior]
et des
Comités d'Action Lycéens». D'antuvi
setmanal,
després tingué una periodicitat
irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers
números a una tirada de
100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir
del
número 45 (30 de
maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar
signats,
al contrari de les nombroses il·lustracions i dels
còmics
(Serge Bosc, Cardon,
Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné],
Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar
part del comitè de redacció
Frédéric Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc
Kravetz, Jean
Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els
primers números del mes de maig es
van centrar en els enfrontaments amb la policia i la
repressió i a partir de
juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre
diversos temes
(ocupacions de fàbriques, vagues obreres de
Renault-Billancourt, funcionament
de les manifestacions, consells obreres de Torí,
acció directa, comitès
d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia,
violència, etc.). També cobrí
les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del
món,
especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47
números, l'últim el 3 de juny de
1969, un cop sufocada totalment la revolta.
***
Pedro
Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions
Sindicals
- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.
Legalització de la CNT
Naixements
Foto
policíaca de François Hénon (2 de
juliol de 1894)
- François
Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a
Lió (Arpitània)
l'anarquista François Héno. Sos pares es deien
Corneille
Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise
Victorine Richelet. Es guanyava
la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27
de setembre de
1873 es casà al XII Districte de París amb la
modista Marie Mélanie Nicolas,
amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194
del carrer Charenton. El 14
d'octubre de 1879 assistí a una reunió del
Comitè Socialista del XII Districte,
celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66
del carrer de Charenton, on es
creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats
i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg
de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de
París i
amb la dona de Louis Galland, gerent de Le
Père Peinard, va crear l'anarquista«Comitè Revolucionari per la Vaga dels
Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà
l'anarquista Alphonse Jamard,
que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de
Ville-Évrard a
Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França),
després d'haver estabornit dos guardes
a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra);
l'1 de
novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a
París, on
immediatament s'adherí al grup anarquista animat perÉmile Digeon i passà a
viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al
número 46 del carrer de Lió,
al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del
barri de
Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a
París, ordenà la seva
detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon
dematí, el comissari i diversos
agent de policia entraren al domicili de François
Hénon i trobaren Jamard,
maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic
anarquista; detingut, va
ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). El 14 de novembre de 1883 publicà un
comunicat en Le Cri du Peuple on
defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una
bomba esclatà al domicili del comissari Cotton
d'Englesqueville, al carrer
Crozatier, però l'explosió no ferí
ningú, encara que si va danys importants a
l'immoble. L'endemà, François Hénon va
ser detingut per mor de les amenaces que
havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de
Mazas. En
l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un
revòlver, que ja havia estat
trobat en una perquisició anterior i que se li havia
retronat, ja que era d'un
calibre tolerat per a la defensa personal. Cotton
d'Englesqueville també va detenir
l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel.
Després de 12 dies
de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i
Hénon va ser posat en
llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió
celebrada al gimnasi
Tournayre, al número 66 del bulevard
Ménilmontant, va ser detingut amb
l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La
Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del
grup
anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885
visità a la
presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a
tres mesos de
reclusió. En aquesta època vivia al
número 38 bis del carrer Traversière. El 25
de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en
una
baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887
participà en les reunions del grup
anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al
número 195 del bulevard de
Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat
grup, parlà sobre
l'escorcoll fet a les oficines de Le
Révolté, a resultes de diverses
explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de
febrer de 1887, després de la reunió, el grup«Le Drapeau Noir» va anar a la
tomba de Jules Vallès i al «Mur dels
Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on
diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887
proposà l'edició de
butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la
finalitat que fossin declarat
nuls i posà el problema del finançament de la
impressió d'aquestes butlletes.
Els confidents policíacs també l'identificaren en
les reunions del grup
anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de
1893, segons un informe
policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de
Policia, vivia al
número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan.
El 26 de desembre
de 1893 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol
de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser
escorcollat
sense cap resultat, però va ser detingut, fixat
l'endemà en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per«associació criminal». Al final de sa
vida vivia casat amb Louise Bonneville al
número 8 del passatge Abel Leblanc. François
Hénon va morir el 24 d'octubre de
1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París
(França).
***
Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)
- Henri Savard: El 7
de maig de 1865 neix al XX Districte
de París (França) l'anarquista Henri-Auguste
Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i
Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici,
en
1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per«robatori en un palauet». Va
fer cinc anys de servei militar a les Companyies
Disciplinàries d'Algèria. A
començament de gener de 1893 hauria format part, segons la
policia, amb Granger,
Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al
número 6 del
carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a
negociants de vins i de
comestibles. En aquesta època fou un dels que
acusà Georges Roussel d'haver
estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs
mensuals». El 2 de juliol
de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la
policia dirigit per
Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894
- Antoine Bracmard:
El 7 de maig de 1866 neix al I
Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine
Marie Bracmard. Sos pares es
deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horance Decane. Es guanyava
la vida
venent joguines i gravats pels mercats ambulants. En 1886 vivia al
número 15
del carrer Vieille Monnaie del I Districte de Lió. Cridat a
files en 1886 per a
fer el servei militar va ser destinat als Serveis Auxiliars de
l'Exèrcit per«manca de talla». Cap el 1890
començà a freqüentar els cercles
anarquistes i
entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries, fet pel qual la policia el
va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En
dos escorcolls de
casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de
fullets
anarquistes. En 1890 vivia al número 34 del carrer Tables
Claudiennes del I
Districte de Lió. El 25 d'octubre de 1893, al crit de«Fora Rússia!», participà
en una contramanifestació durant una recepció
d'oficials de l'esquadra russa a
Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar
correspondència que va
permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe
Sanlaville, Marius
Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894
acusat del
delicte d'«associació criminal», en mig
del clima de repressió creat arran de
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot,
però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou
sobreseguda. Després d'aquest
fet sembla que abandonà la militància
política. El febrer de 1896 va ser
esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1897
vivia al
número 17 del carrer de l'Orangerie de Caluire-et-Cuire
(Forez, Arpitània). Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Nota
necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el
periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de gener de 1957
- Foncette
Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts
citen
erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII
Districte de París (França)
l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette
Gaultier. Sos
pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic,
i Silvine Lambert. Des de 1893
freqüentà els cercles llibertaris,
assistí regularment a les sessions del grup«Amis du Libertaire»
i fou amiga de
Louise Michel. Després del «Procés dels
Trenta» de 1894 fou la companya,«platònica» segons alguns, de
l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A
partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment
anarquista. El 17
de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per
anar a «La
Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front
el fullet Paul
Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud,
Suïssa), i
en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la
Creu Roja
(Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la
presó de
Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la
socialista Hélène Brion. En
l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris
i
correspondència amb Sébastien Faure. El 15
d'abril de 1918 va ser condemnada pel
III Consell de Guerra de París a dos anys de
presó i a 500 francs de multa per«exhortació de militars a la
desobediència amb declaracions sedicioses i
derrotistes», però obtingué la
llibertat provisional pel seu dolent estat de
salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de
Fleury que estimaven
que la seva responsabilitat era «limitada». A
principi dels anys trenta visqué en
condicions molt precàries en una granja d'un
pagès anomenat Renaud, lector de L'En
Dehors d'E. Armand, a la zona de
Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En
Dehors llançà una
subscripció al seu favor. En 1933 diverses
publicacions anarquistes (Le Libertaire,La Voix Libertaire, etc.) se sumaren
a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos
militants, com ara Marius
Berger, Céline Lambin Pierre
Madel, Jean
Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita
casa construïda
pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a
Saint-Didier
(Borgonya, França). En aquesta època es
relacionà amb Marcel Hongrois, jove
infant de l'assistència pública, que amb el temps
esdevindrà un dels fundadors
del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans)
de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi
mensual d'assistència als
desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952
ingressà a l'asil de
Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares.
Foncette Gaultier va
morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de
Saint-Denis de
Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en
una fossa comuna.
***
Francesc Tortosa Albert
- Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «ColumnaÁguilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría,Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo,Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada,Guanajuato, Horizontes, Humano,La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura,Sinfonía de ritmo y de color,Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Foto
policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935)
- Osvaldo Franceschini:
El 7 de maig de 1881 neix a Perusa
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo
Franceschini. Sos
pares es deien Serafino
Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de
tipògraf. Abans de la Gran
Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari
i
antimilitarista». En 1919
passà a França i
s'instal·là a Niça
(País Niçard, Occitània), vivint al
número
6 del carrer Hérold de la ciutat. A França
també
treballà de tipògraf. Durant
els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos
anarquistes,
com ara els
germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el
tingué
fitxat com a «anarquista
assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia
trobà a l'anarquista
Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de
desembre de
1932 demanà la naturalització francesa,
sol·licitud que va ser rebutjada pels
seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio
-
Carlos Martínez
Baena:El 7 de
maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor,
dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista
cinematogràfic
llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena.
Quan era un infant
es traslladà amb sa família a Mèxic i
amb el temps esdevingué periodista. En
1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer
d'actor i poc després retornà a
Espanya amb una sòlida formació
escènica que li va permetre actuar en les
millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol
d'Enrique
López Alarcón, la de Gregorio Martínez
Sierra i la de Catalina Bárcena, que
dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral,
la «Companyia Carlos M.
Baena», que representà obres seves i d'altres
dramaturgs. El novembre de 1923
la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva
i el 28 de juny
de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre
Novedades de Barcelona
el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va
fer una gira teatral
per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb
la de Concepción
Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo
Martín, Esther Sanjosé,
Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en
l'acte per la
igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava
de
Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929
publicà,
i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva
companyia al Teatre Eslava
de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta
Magdalena!. Durant la
primera meitat dels anys trenta realitzà
pel·lícules a l'Argentina, Espanya i
als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de
cançons. Fou primer
baríton de la Companyia Esperança Iris i
interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro
Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa
del Actor per acollir
la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos.
Instal·lat a Barcelona,
s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles
Públics (SUEP) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la
conferència «Poetes de
la Revolució» en la II Conferència
Pro-Cultura, al local social d'Artistes
Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT
de Barcelona, organitzat per
aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre,
participà en el míting
d'afirmació revolucionària i confederal,
organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price
de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R.
Magrinyà. Per encàrrec
de la CNT, realitzà guions per a documentals i
pel·lícules produïdes pel
Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La
conquista de
Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras),El cerco de Huesca
(1937, amb Ramón Oliveras), División
heroica (1937, amb Ramón Oliveras),En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El
frente y la retaguardia
(1937) o Liberación (1937, amb
Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4
d'abril de 1937, en representació del Comitè de
Producció Cinematogràfica,
parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz,
Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos
Alcón, Valentín R. González i
Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el
front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona,
organitzat pel
SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè
Nacional d'Amics de
Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu
del vintè aniversari de la
Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica, als locals
barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la
Federació de Treballadors
de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM,
participà en el míting d'homenatge a la
solidaritat soviètica i mexicana vers
la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de
Barcelona, organitzat per
la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En
1937 fou membre de
la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell
Central del Teatre
(CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora
dels Espectacles
Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest
organisme, dirigí en 1938
el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona–del
qual era director–, amb
obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard
Shaw, Jacinto
Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny
de 1938 recità un
recull de les seves poesies a l'acte de clausura de
l'«Exposició de Periòdics
Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs
dies després, el 26
de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà
en la festa (dansa, música i
poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici
dels mobilitzats
cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol
de 1938 participà
en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a
Mèxic, organitzat
pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el
poema «Mensaje al Mundo». El 18
d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies
després
clausurà– l'exposició de
dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista
mexicà Ángel Soto sobre
motius de Marià Fortuny, organitzada per la
Comissió del Centenari Fortuny i la
Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà,
amb Jaume
Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el
míting radiofònic per
celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la
Comissaria de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al
Teatre
Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM,
clausurà amb un míting
antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández
Clérigo, Joan Sauret
García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual
Leone), la «Setmana de Mèxic».
En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura
Superior de la
II República espanyola, ben igual que altres
intel·lectuals d'aleshores
(Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de
Buen, Llopis, etc.).
En aquests anys bèl·lics
col·laborà en la revista barcelonina Mi
Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940
retornà a Mèxic. A partir
de 1941 va començar a aparèixer en
pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de
caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots,
etc.) i en molts de
papers secundaris. Realitzà
pel·lícules amb Luis Buñuel –El
(1953), Ensayo de un crimen (1955),El río y la muerte (1955)–, amb
Mario
Moreno (Cantiflas) –El supersabio
(1948), El
portero (1950), El siete machos (1950), El
analfabeto (1961)– i amb
nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo
de
Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía,
Pedro Infante, Pepe Biondi,
María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va
implicar força en el Sindicat
d'Actors mexicans. En la seva època mexicana
també va escriure guions
cinematogràfics –La abuelita
(1942), Maravilla
del toreo (1943), El último amor de Goya
(1946), El amor abrió los ojos (1947).
En 1970 rodà la seva última
pel·lícula, Angelitos negros,
de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a
actor en 73
pel·lícules. Com a poeta publicà La
musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud.
Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos
Martínez Baena va morir el 29 de maig
de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill,
Carlos Baena, seguí les passes
de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.
Carlos Martínez Baena (1889-1971)
***
Article
d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de novembre de 1936
- Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).
---
