Anarcoefemèrides del 3 de maig
Esdeveniments
Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista
- Trobada campestre anarquista:
El 3 de
maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre»,
amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada
llibertària campestre de
companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador
Max Nettlau i del
destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un
míting de controvèrsia
on es discutiren problemes educatius. També se
celebrà una Festa Literària en
la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia
Llozas, Josep
Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña,
Llibertat Puig i Rosa
Traveset, entre d'altres. A més es representà, a
càrrec d'Armonia Segarra i de
Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural»,
l'entremès Solico en el mundo.
Els actes es van
veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la
participació de la
militància llibertària va ser molt nombrosa.
Trobada
campestre anarquista (3 de maig
de 1931)
***
Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937
-
Esclaten els Fets
de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a
Barcelona
(Catalunya), en un clímax de tensions entre
anarcosindicalistes i comunistes,
l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la
Generalitat i militants
del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la
Unió General de
Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i
militants de la CNT-FAI,
grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i
del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la
història amb el nom de
Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el
Manco), exanarquista,
expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre
Públic –amb
una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i
conseller de
l'Interior–, intentà amb tres camionetes de forces
de
guàrdies d'assalt
apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la
plaça de Catalunya,
controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va
ser
confiscat al trust nord-americà American
Telegraph & Telephon,
acusant el comitè d'extralimitació en les seves
funcions en el control de les
comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la
CNT –tots els
transports públics i tramvies van deixar de
funcionar–, la
lluita de
barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va
arribar a Barcelona el
president de la Generalitat Lluís Companys, que al
matí havia anat a Benidorn a
entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A
les 8
del vespre, Companys va convocar una reunió
extraordinària del Consell de la
Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar
fins a la
matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat.
També al
vespre va tenir lloc una reunió comuna dels
Comitès regionals de la CNT, de la
FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè
executiu del POUM; els
representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar
fins al
final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van
estar-hi d'acord i van
decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va
estendre per altres
localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000
guàrdies
d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué
uns cinc-cents morts i més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió estalinista: els comunistes del PSUC van
aconseguir l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)
- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació –de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)– a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt –en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.
Naixements
William T. Holmes fotografiat per Maub a Chicago
- William T.
Holmes: El 3 de maig de 1851 neix a Yorkshire (Anglaterra)
l'anarquista William
T. Holmes. Sos pares es deien William Holmes i Rebecca Taylor. Quan
encara era
un infant emigrà amb sa família als Estats Units.
D'antuvi fou membre del
Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista del Treball) i amic
d'Albert
Parsons. En 1883, amb la feminista anarquista Elisabeth Mary Hunt (Lizzie) i la parella formada per Albert
Parsons i Lucy Parsons, s'afilià a l'American Group de
Chicago (Illinois, EUA)
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional dels Treballadors), coneguda també com«Internacional Anarquista»
o «Internacional Negra», creada en 1881 i que tenia
com a finalitat ressuscitar
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta
en 1876, i de la
qual va se nomenat, el juny de 1884, el seu secretari, al costat del
tresorer
Samuel Fielden. El 7 de febrer de 1883 es casà a Chicago amb
Blache Eugenia
Beecher, que morí l'any següent, però
amb qui va tenir temps de tenir un fill,
Edward Arthur Holmes. El 25 de novembre de 1884, juntament amb Albert
Parsons,
participà en una gran manifestació que
recorregué els carrers dels barris aristocràtics,
on fou la primera vegada que s'arborà la bandera negra a
Chicago, i que s'aturà
per a protestar davant de la residència d'Elihu B Washburne,
exministre
plenipotenciari dels EUA a França que havia denigrat la
Comuna de París. El
novembre de 1895 es casà a Chicago amb Elisabeth Mary Hunt,
a partir d'ara Lizzie Holmes, que
tenia dos infants (Raphael
Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank) del seu anterior matrimoni amb
Hiram J.
Swank, i la parella s'establí a Geneva (Kane, Illinois,
EUA). Quan la campanya
per a la defensa dels inculpats i condemnats a mort per la«Tragèdia
d'Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago,
organitzà una gira de
conferències i mítings en el seu suport arreu de
l'Oest Mitjà i l'Oest dels EUA.
En 1887, juntament amb Joseph Labadie, amb qui establí
amistat, visità els
presos d'Haymarket a la presó de Chicago. Després
de l'execució l'11 de
novembre de 1887 dels «Màrtirs de
Chicago» (George Engel, Adolph Fischer, Albert
Parsons i August Spies), continuà amb sa companya
participant activament en el
moviment anarquista de Chicago. En 1892 publicà, amb altres,
el fullet The Whyt I am's. An Economic
Symposium i
en 1893 fou, amb sa companya, l'organitzador del Congrés
Anarquista que se
celebrà a Chicago. Cap el 1895 s'establí a La
Veta (Colorado, EUA) i aquest any
publicà The Historical,
Philosophical and
Economical Bases of Anarchy. Després
s'instal·là a Denver (Colorado, EUA),
on en 1897 publicà Labor Exchange
Guide.
Amb sa companya va redactar un informe sobre els«Màrtirs de Chicago» que
s'havia de presentar entre el 19 i el 22 de setembre de 1900 al
Congrés
Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a
París (França),
congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats;
aquest informe es va
publicar en el número 24 del Supplément
Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de
1900 sota el títol«Histoire du martyrologe de Chicago».
També en 1900 redactà l'informe «A
Short History
of the Movement in America», que es va publicar per
lliuraments en Les Temps Nouveaux
de
Jean Grave –aquest text
va sortir traduït al castellà entre 1923 i 1924 per
lliuraments en el suplement
setmanal del periòdic La Protesta
de
Buenos Aires (Argentina) i en fullet en 1938 publicat per«Ediciones Nuevo
Mundo» de Barcelona (Catalunya) sota el títol Historia del movimiento anarquista en los Estados
Unidos hasta 1900.
Edità el periòdic The
Industrial Advocate,
on col·laborà sa companya. Lizzie Holmes va morir
en 1926. Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions anarquistes,
com ara The Alarm, Beacon,Discontent, The
Detroit Sentinel, Firebrand,Freedom, Free
Society, Labor Enquirer,Liberty, Mother
Earth, The Rebel, Solidarity,
etc. William T. Holmes va morir el 13 de setembre de 1928 a Santa Fe
(Santa Fe,
Nou Mèxic, EUA) va ser enterrat amb sa companya al cementiri
de Fairview
d'aquesta població.
***
Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)
- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tartària, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la condemna de Léopold Bossy apareguda en el diari
lionès Le
Progrès de l'1 de febrer de 1894
- Léopold Bossy:
El
3 de maig de 1860 neix a Senaç (Provença,
Occitània) l'anarquista Léopold Bossy–en l'acta de naixement cita com a nom Léopol.
Era fill de Louis Bossy,
conreador, i d'Augustine Mille. D'antuvi es guanyà la vida
treballant d'ajustador
mecànic a la Companyia Marítima de Marsella
(Provença, Occitània) i visqué al
número 25 del bulevard Battala. L'1 de març de
1881 s'enrolà voluntari per a
fer el servei militar en els Equipatges de la Flota de Toló
(Provença,
Occitània), on va romandre fins el 19 de gener de 1886.
Sembla que després
passà un temps a Amèrica. A principis dels anys
noranta tingué com a company
Marie Saut. El 26 d'octubre de 1893 assistí a una
reunió celebrada al bar
Isnard, a la plaça Saint-Michel de Marsella, juntament amb
altres setanta
anarquistes, amb la finalitat d'organitzar un míting de
protesta contra
l'aliança francorussa aprofitant la recepció dels
oficials de l'esquadra russa
i de la visita de l'almirall Theodor Avellan l'endemà.
Durant la nit del 15 de
novembre de 1893 es va produí una explosió davant
la residència del general
comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer
Arméry del VI Districte de Marsella;
aquesta explosió no ferí ningú i
ocasionà desperfectes materials poc
importants. El 17 de novembre de 1893 la policia procedí a
l'escorcoll de 58
domicilis, detenint totes les persones que tenien fitxades com a
anarquistes. A
finals de novembre d'aquell any, la policia descobrí nous
explosius al
soterrani de l'anarquista Émile Charreyron, qui
confessà que els explosius
pertanyien a Léopold Bossy. Detingut, juntament amb
Charreyron i Valentine
Léonie Hélène Mandon, que sembla que
era la seva amant, però no la seva esposa com
es digué a la premsa, va ser empresonat preventivament fins
al judici. El
desembre de 1893 l'anarquista Alphonse Lauze engegà una
subscripció al bar de
la Croix de Malte amb la finalitat de treure diners per
finançar la defensa
dels inculpats en l'atemptat del carrer d'Arméry, recaptant
una suma de 140
francs. El 2 de gener de 1894 la policia escorcollà 42 nous
domicilis
d'anarquistes marsellesos, entre ells Jacques Boisson, Julius Boisson i
Sébastien
Faure, i 14 anarquistes estrangers van ser expulsats del
país. El 31 de gener
de 1894 Bossy, Charreyron i Mandon van ser jutjats pel IV Tribunal
Correccional
de Marsella; l'endemà, Bossy va ser condemnat a cinc anys de
presó, cinc anys
de residència obligada i 50 francs de multa per«possessió de materials
explosius»; Charreyron a sis mesos i Mandon a tres mesos de
presó. A principis
de segle figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o
nòmades. El 12
d'octubre de 1905 va ser declarat insubmís per les
autoritats militars perquè
no es presentà als exercicis militars de la reserva. El 25
de maig de 1915 es
casà al IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya)
amb la xarcutera Louise Joséphine
Léontine Colomiés, vídua de
Félix Pierre Gasnier. Aleshores treballava de
mecànic i vivia al número 21 del carrer
Hauts-Pavés de Nantes. Al final de sa
vida treballà de xarcuter. Léopold Bossy va morir
el 13 de juliol de 1920 al
seu domicili, al quai de l'Île Gloriette, del IV
Cantó de Nantes (Bro Naoded,
Bretanya).
***
Victor Coissac
- Victor Coissac:
El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí,
Occitània) el mestre i escriptor
anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els
pseudònims Marcel Illidé
i Ambroise Fournier. Havia nascut
en una família modesta, catòlica i
nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i
Marie
Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a
París (França) per que aprengués
l'ofici de sastre, però, atret per la vida
intel·lectual de la capital
francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora
que freqüentà els
cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a
l'Escola
Politècnica. Després d'acabar els estudis
universitaris de magisteri, en 1889 marxà
a Tours (Centre, França), on exercí la
docència. S'integrà en el moviment
sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista
Unificat (PSU), que
feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències
de cooperatives
obreres i d'educació popular. El febrer de 1909
fundà a Tours, amb alguns
companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena
d'universitat popular
especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a
més de fomentar el
teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de
l'intel·lectual
anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire
(1908-1913) i Revue d'Éducation.
Petites chroniques
d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art
(1912-1913). Després
de veure com els partits socialistes i els sindicats eren
incapaços de suprimir
la injustícia social, es decantà cap a una forma
de revolució no violenta
llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos
dels patrons
associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera
comunitària;
aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i
va ser descrita detalladament en la seva obra La
réalisation du bonheur par l'établissement
fraduel et pacifique du
régime communiste, ou la Rénovation sociale
accomplie sans à coups ni violence (1916).
Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i
publicà el Bulletin de
l'Intégrale, des soutiens de
l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de
France. En 1917 aquesta
associació, ja legalitzada, tingué
força èxit entre la militància i entre
els
cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base
d'obligacions
reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions
van ser
subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922,
adquirí una finca
agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo
Pui d'Agenés (Aquitània,
Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en
comunitat, sota els
principis del comunisme econòmic i la «camaraderia
amorosa». Entre 1926 i 1934
dirigí La Libre Pensée
Intégrale.
Però l'agricultura no reeixí i la impremta i
l'edició de llibres no fou suficient
per a finançar el projecte; només el projecte
pogué subsistir gràcies al suport
d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale»
deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per
reemborsar els creditors
i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret
anomenat
Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya,
Occitània), on dirigí a partir de 1935
i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos
llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des
moyens
d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle
confère (sd), Les
entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que
soulève la libre-pensée et sur les
questions sociales (sd i 1938), L'Être
vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse
nouvelle sur les causes de la vie
et explication rationelle des phénomènes qu'elle
présente, par le système
pluraliste (sd), La
réalisation du
bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail
normal, la vie
large, confortable et heureuse (sd), Les
manifestations de l'énergie. Explication scientifique
d'ensemble sur les causes
de tous les phénomènes naturels et nouvelles
théories sur l'attraction
universelle, la lumière, la chaleur,
l'électricité et la constitution intime de
la lumière (1905), Dieu
devant la
science et devant la raison. Étude critique sur les
religions, les sytèmes
philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de
Dieu (1913 i
1932), La Nature et ses secrets
(1913), Les erreurs de la science
contemporaine. Exposé et discussion des
hypothèses erronées ayant actuellement
cours dans les milieux scientifiques. Théorie des
ondulations de la lumière et
de l'éther, théorie de la fin du monde par le
froid, théorie de la dégradation
de l'énergie, théorie cinétique des
gaz et des mouvements browniens, théorie de
la dissolution de la matière, théorie physique de
la musique, théorie de la
dissociation de la matière, théorie physique de
la musique, théorie géologique
des plissements du sol, théorie mécanique de la
puissance vive, théorie d'Einstein,
etc. (1914), L'évolution
des mondes.
La conquête de l'espace (1916), La
morale
sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de
base à une morale
rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer
l'homme à faire le bien
(1916 i 1938), Le mariage, le
ménage et l'éducation
des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille
(1923), Histoire impartiale de la
Troisième
République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes»
(1925), La conquête de l'espace.Étude
sur la possibilité des communications avec les
différentes planètes du système
solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais
non impossibles
(ca. 1928), L'évolution des
mondes. Exposé
des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste
processus qu'elles
déterminent (ca. 1928), Contes,
nouvelles et récits et poésies philosophiques et
sociales. Résumé du système
pluraliste (1929), L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la
lune (1935) i L'éducation
sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres.
Victor Coissat va morir el 7
de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya,
Occitània), al costat de sa
companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista»,
i del seu fill Georges,
nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin
publicaren la biografia L'exercice du
bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux
guerres dans
la communauté de l'Intégrale.
***
Notícia
de la detenció d'un dels germans Stanchi apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
21 de juliol de 1938
- Attilio Stanchi:
El
3 de maig de 1894 neix a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria,
Itàlia) l'anarquista
i anarcosindicalista Attilio Stanchi. Obrer
metal·lúrgic
de professió, milità
abans de la Gran Guerra amb son germans Carlo Stanchi i Dante Stanchi
en el
grup anarquista del suburbi industrial de Sestri Ponente de
Gènova i en l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Durant la guerra va ser enviat
a
una companyia
disciplinària del «Batalló San
Marco». Durant
la post guerra milità amb sos germans
Carlo, Dante i Roberto Stanchi en el grup anarquista«Germinal» de Sestri Ponente,
participant en vagues i en l'organització del moviment
anarquista lígur. A
partir de setembre de 1920 s'integrà en el moviment
d'ocupació de fàbriques.
Després d'haver participat en 1921 en el moviment de defensa
dels locals de la
Cambra del Treball de Sestri Ponente atacats pels feixistes, el
setembre de 1922
passà amb sos germans a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània).
En 1923 retornà amb son germà Carlo a
Itàlia. El
29 de març de 1928 tingué un
fill, Walter Stanchi, que va ser resistent antifeixista enquadrat en la
Divisió«Langhe» i morí en acció
bèl·líca el 13 de març de
1944. Durant la
primavera de
1931, a resultes de la intercepció d'un enviament
clandestí de propaganda per
la policia provinent de Marella, Attilio va ser detingut amb son
germà Carlo i
ambdós van ser deportats a l'illa de Lipari.
Després de
la II Guerra Mundial
milità amb sos germans Carlo i Dante en la
Federació
Comunista Llibertària
(FCL) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Attilio
Stanchi va morir el
5 de març de 1967.
***
Émile
Ith
- Émile Ith:
El 3
de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster ebenista,
psicòleg,
antimilitarista i anarquista Émile Ith. Fill d'una
família modesta originària
del cantó suís de Turgòvia,
visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Aprengué
l'ofici d'ebenista a Vevey (Vaud, Suïssa). Durant els anys
vint i trenta milità
en la Fédération Ouvrière du Bois et
du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta
i de la Construcció). Objector de consciència, en
1926 va ser condemnat per un
tribunal militar a tres mesos de presó i l'any
següent a quatre. En sortir de
la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per
haver perdut els drets civils.
El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana
(Vaud, Suïssa) i fou condemnat
a sis mesos de presó, a l'expulsió de
l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels
drets cívics i polítics i al pagament de les
despeses judicials. Durant el seu
empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB
destinés un subsidi
setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé
la visita de l'escriptor i
psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta
disciplina i
que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la
Universitat de
Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting
antimilitarista
organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de
l'objecció de
consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais
(Ginebra, Suïssa). A
partir de 1929 col·laborà en el
periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil
Anarchiste. En
1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille
(1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del
llibre Hommes
sans visage (1942,
1950 i 2014), que recull
testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la
Gran
Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys
(Francis
Lebet, Émile Luscher, Charles Meillasson, Louis Tronchet,
Edmond Scopellino) a
48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a
pagar la taxa militar; arran
d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a
cadascun
i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del
cantó de Ginebra, en
1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny
de 1947 publicà «La Suisse et le servei
civil» en el número 6 de la revista de
René Bovard Suisse Contemporaine i del qual
s'edità una
separata. En aquesta època col·laborà
en el periòdic pacifista L'Essor.
En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de
consciència Garry Davis i on
s'exigia una legislació que garantís aquest dret.
Mantingué estrets contactes
amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI),
Pierre
Ceresole. Émile Ith va morir en 1965 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
Lorenzo
Ruipérez Sánchez
- Lorenzo Ruipérez
Sánchez: El 3 de maig de
1904 –algunes
fonts citen erròniament el 2 d'octubre de 1901–
neix a Balsapintada
(Fuente Álamo, Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo
Ruipérez Sánchez. Sos pares es deien Antonio
Ruipérez i Rosario Sánchez. Fill d'obrers
temporers,
començà a treballar quan tenia 11
anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i
emigrà a França, on es reuní amb
son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les
fàbriques
metal·lúrgiques «Grammont» de
Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes
factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en
contacte amb el moviment
anarquista, incorporant-se a més en «La Libre
Pensée». Després
s'instal·là a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925
s'afilià al Nucli de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups
anarquistes de
militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes
espanyols a la regió de
Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de
Francisco Ascaso Abadía en aquell
moment radicat a la capital arpitana. Més tard
participà en el grup artístic
anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el
qual animava els mítings i
les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927
conegué Thérèse Paquin, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué tres
infants. A partir de 1928 entrà a
treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de
la qual va ser acomiadat per les seves
activitats sindicals. Després es passà al sector
tèxtil i treballà com a obrer
tintorer a la fàbrica tèxtil«Bertrand», on acabà jugant un paper
important
durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la
guerra civil
espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la
Revolució Espanyola i en la
colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la
Unió General de
Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General
del Treball (CGT)
de França, al Château des Halles, a prop de
Lió, i on van ser acollits i
escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va
ser
detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al
camp de
concentració de Vernet i després enviat al
Quarter Colonial de Bordeus
(Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de
Treball Obligatori (STO) fins
a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Villeurbanne, on
continuà militant en la CNT de l'Exili i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una
conferència a Lió. Lorenzo
Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de
1980 al VII Districte de Lió (Arpitània),
quan ocupava el càrrec de secretari de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos
va ser donat a
l'Institut Medicolegal de Lió.
Lorenzo Ruipérez
Sánchez (1904-1980)
***
Emilio
Pedrero Mardones
- Emilio Pedrero
Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó
(Castella, Espanya) el metge
anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones.
Sos pares,
mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero
Caballero i Matilde
Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era
director
del periòdic Magisterio
Leonés i
redactor en cap del diari lleonès Las
Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el
5 de gener de 1916 a
Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre
mestre, Florencio García,
morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat
quedà orfe també de mare i hagué
de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó,
Castella, Espanya).
Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo
(Astúries, Espanya),
realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va
doctorar. En aquests
anys estudiantils formà part de la Federació
Universitària Escolar (FUE). El
febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la
càtedra del professor Rafael
Argüelles López, vicerector de la facultat de
medicina de Valladolid, plaça que
obtingué per oposició. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
partir de 1936 entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat
d'haver participat en
l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en
acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange
Española y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre
Calderón
de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls.
L'acusació, sense cap
fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del
jutjat –per
aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de
presó el mestre
anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels
fets
revolucionaris que es produïren a molts indrets de la
geografia peninsular, va
ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de
novembre d'aquell
any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del
Dueso (Santoña, Santander,
Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936
s'amagà en una cova
de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat.
Després trobà refugi al
domicili d'una família «amiga» a canvi
d'importants quantitats de diners que
les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a
Lleó, a través del bisbe
d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al
carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos
amagat, va ser reconegut
en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va
ser portat a Las
Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les
cotxeres dels tramvies de
Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments
(sense
dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit)
que els
detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els
confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de
pallisses, saques i terror que s'hi
vivia. Posteriorment
va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on
José Getino, metge i company
seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser
afusellat. Pedrero,
desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les
canonades del bany amb uns
cinturons, però un detingut, un pres comú
anomenat El Chaval, encarregat de
vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo
en joli fins que arribaren els guàrdies. Després
va ser enviat a la cel·la que
ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de
1938, va ser
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va
ser
afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro
de Valladolid
(Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña;
ambdós van ser enterrats en una
fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
***
Josep
Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958,
juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casasés el primer per la dreta) i alguns familiars
- Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien Josep Prat Prat, llaurador, i Maria Closa Rovira. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per«rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.
***
Gumersind Dilmé Amagat
- Gumersind Dilmé Amagat: El 3 de maig de 1915 neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarcosindicalista Gumersind Albert Salomó Dilmé Amagat. Sos pares es deien Carles Dilmé Visi, llaurador, i Clara Amagat Brusi. Milità des de la seva adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència com a membre de la XI Brigada de Guerrillers, que actuà al departament llenguadocià d'Erau, participant en actes de sabotatge a Agde i Viàs. El 1 de maig de 1944 va ser detingut i el 2 de juliol d'aquell any va entrar al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i tres dies després va ser deportat, sota la matrícula 77.949, al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on va romandre fins el 30 d'abril de 1945, quan va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, va ser guardonat amb diverses condecoracions (Legió d'Honor, Medalla Militar, Medalla de la Resistència i Medalla de la Deportació). Va ser membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de l'Amical d'Antics Guerrillers Espanyols a França de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A l'exili es guanyà la vida treballant de mecànic. Sa companya fou Carme Queralt. Gumersind Dilmé Amagat va morir el 24 de gener de 1991 a la Policlínica du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia, i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Lardenne d'aquesta població.
---
