Anarcoefemèrides del 16 d'abril
Esdeveniments
Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1897
- Conferència de Faure: El 16 d'abril de 1897, Divendres Sant, se celebra a la Sala Franklin de Le Havre (Alta Normandia, França) la conferència pública i contradictòria«Dieu, c'est l'erreur!» (Déu,és l'error!) a càrrec del propagandista anarquista Sébastien Faure. Tots els eclesiàstics i autoritats van ser convidats a l'acte. A aquesta conferència, que resultà unèxit de públic, hi assistiren més de dos-mil persones i els representants del món eclesiàstic guardaren silenci. Aquesta conferència esdevingué un clàssic de les xerrades de Faure i la llegí en nombroses ocasions. En el seu fullet Réponse aux paroles d'une croyante (1903), Sébastien Faure ens diu:«He dit: Déu, és l'error, i jo no hi crec; Déu és el malson i la hipocresia, i jo el combat; Déu, és la religió i no només aquesta no consola sinó que n'afligeix; no només no aporta a la humanitat tranquil·litat ni joia, sinó que ha escrit les pàgines més doloroses i més sagnants de la història, vet aquí perquè lluito contra la religió.»
***
Exemplar d'El Hijo del Ahuizote
- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanalEl Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquestaèpoca el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo delAhuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto delAhuizote, El padre delAhuizote i El bisnieto delAhuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.
***
Manifestació
de l'USA (1923)
- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.
***
![Cartell anunciador de la conferència [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/xerradagoldman1925/xerradagoldman1925a.jpg "Cartell anunciador de la conferència [IISH]")
Cartell
anunciador de la conferència [IISH]
- Xerrada d'Emma
Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada
militant
anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al
South Place Institute
de Londres (Anglaterra), sota el títol An
exposure of the Trade Union delegation's report on Russia
(Exposició sobre
l'informe de la delegació sindical a Rússia). La
xerrada, que tingué un bis el
27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel
British Committee for
the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè
Britànic de Defensa dels
Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una
delegació de les Trade Unions
(sindicats britànics) havia retornat d'un viatge
d'inspecció a la Unió
Soviètica i els components d'aquesta comissió es
mostraren fascinats per les
grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el
llibertari
John Turner, primera víctima de la llei contra els
anarquistes (Anarchist
Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president
Williamb McKinley
per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de
contradir aquell
desastrós informe que just traduïa dades oficioses
interessades i tendencioses
preparades per les autoritats soviètiques que els delegats,
la majoria
prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu
viatge de només sis
setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta
conferència de
rèplica, Goldman confrontava les dades de la
delegació britànica amb altres
molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa
soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada,
aquell mateix mes d'abril de
1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report:
A Reply, editat
per la mateixa organització que havia convocat la
conferència. Els comunistes
en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar
que les dades
contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat
acuradament falsejades.
Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)
***
Cartell
de l'homenatge
- Homenatge a García
Calvo: El 16 d'abril de 2013 se celebra al Saló
d'Actes de l'Ateneu de Madrid
(Espanya) un homenatge al filòsof anarquista
Agustín García Calvo sota el títol«De viva voz. En recuerdo de Agustín
García Calvo». L'acte, encapçalat per
Carlos París Amador, president de l'Ateneu de Madrid,
comptà amb les intervencions
d'Ester Bellver Martín, actriu, dramaturga i alumna de
García Calvo; d'Isabel
Escudero Ríos, poetessa i companya de l'homenatjat; del
cantautor Amancio Prada
Prada; del grup teatral «A Contratiempo»; i de
membres de la Tertúlia Política
de l'Ateneu de Madrid que animà García Calvo.
Naixements
Paul Paillette
- Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians«Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée–el seu poema«Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.
Paul
Paillette (1844-1920)
***
Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni
- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels–se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.
***
Gustave-Henri
Jossot
- Gustave-Henri
Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya,
França) el dibuixant,
caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i
individualista llibertari
Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul
Karîm Jossot. Fill d'una família
burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de
la
companyia d'assegurances «Le Phénix», i
Marie Jeanne Agnès Hébert.
Quan tenia tres anys sa mare morí i son
pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens.
D'estar internat en
un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat
després d'amenaçar amb
calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon.
Posteriorment va fer el
servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya,
França) i va ser
llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una
companyia
d'assegurances a París (França), però
va ser acomiadat de la feina després
d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista
autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar
els primers dibuixos en la
premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no
fou un dibuixant
compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb
Marie-Jeanne
Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es
casà en morir son
pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de
la dècada dels
noranta es traslladà a París, on es va veure
influenciat per artistes com Émile
Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens,
entre d'altres, i va viatjar a
Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada«Escola de Pont-Aven».
En aquesta època, gràcies a la
situació política i els casos de
corrupció (boulangisme,
escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de
París el centre de la
caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà
influenciat per l'orientalisme,
l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres
tendències. Cap
a 1892 començà a publicar els seus primers
dibuixos humorístics en la premsa
d'àmbit nacional, com ara L'Art
Décoratif,La Butte, La
Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve,L'Estampe et
l'Affiche, L'Estampe Originale,Jugend i L'Ymagier.
En 1894 presentà al Saló dels Independents
caricatures
en aquarel·la, que van atreure l'atenció de
Léon Maillard, director de la
prestigiosa revista simbolista La Plume,
on començà a col·laborar. A partir
d'aquí va exposar en diferent indrets, com
ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de
la Societat Nacional de Belles
Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el
Saló dels Independents
(1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en
l'«estètica de la deformació»
i els colors vius el seu camí per al compromís
polític i subversiu. En 1894
publicà l'obra il·lustrada Artistes
et
bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces
de trognes i Pochetées.
En 1896 morí de meningitis Irma, la seva fillaúnica, fet que el va abatre
profundament i el decantà encara més pel dibuix i
la misantropia. Per
contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa
companya per Còrsega, Suïssa i
Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual
s'enamorà dels seus deserts i de la
seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club
Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en
exclusivitat com a cartellista
publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després
obrí el seu propi taller.
En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i
il·lustrà el poema Les
rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del
setmanari
satíric anarquista de crítica política
i social L'Assiette au Beurre, que
publicà el seu primer número el 4 d'abril
de 1901, autèntica revolució en la premsa de la
seva època, tant pel seu
contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat
i de la
societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura,
govern,
colonialisme, capitalisme, religió, escola,
família, costums, vivisecció,
repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels
dibuixants més prestigiosos
de l'època. En 1901 publicà Femelles!
També trobem dibuixos seus en la publicació
anticlerical Le Diable, la revista
satírica Le
Rire i en les anarquistes L'Almanach
de la Révolution i Les
Temps Nouveaux,
entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el
portà a rebutjar l'etiqueta
d'«anarquista». En 1903 participà en el
llançament del periòdic L'Action.
Quotidienne,
anticléricale, républicaine et socialiste. Organe
de la libre-pensée militante,
en el qual col·laborà. A partir de
1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre
novembre de 1904 i abril de
1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa,
Gabès, Tunis i Hammamet) i en
tornar publicà la seva novel·la
il·lustrada Viande
de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran
exposició al Rudolfinum Museum de
Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia),
organitzada pel «Club Slavia», que
també la portà a Àustria i a
Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En
1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor
i passà l'hivern a Bou Saâda
(M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a
París i exposà al Saló dels
Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes.
Després d'una forta depressió, accentuada
per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte
bèl·lic,
el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i
s'instal·là definitivament amb
sa companya a Tunísia i deixà la caricatura,
passant a pintar els paisatges, la
població indígena i escenes de la vida quotidiana
del lloc a l'estil
orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules
Grandjouan), o
moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au
Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En
aquest any de 1912 exposà al
Saló Tunisià. Després d'haver estudiat
l'ocultisme, la teosofia i
l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el
febrer de 1913 rebutjà el
catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot
(«L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet
en àrab Mi conversió
i vestint a la
manera indígena i palesant la seva figura de«renegat» de la cultura occidental.
Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà
de dibuixar i de pintar. En
aquesta època el seu pensament individualista llibertari es
va veure
influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i
Laurent
Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En
1923, atret pel
sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en
1927 publicà Le Sentier d'Allah,
on relata les seves
experiències d'iniciació. Defensà en
els periòdics nord-africans el matrimoni interracial
i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En
aquesta època va ser
amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar
Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que
també s'havia passat a la
religió musulmana. No obstant això,
acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al
seu patrònim musulmà i abandonà les
vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis
el llibre de dibuixos Le Foetus
récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els
anys quaranta trobem
col·laboracions seves en Le
Libertaire.
Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista
anarquista Maintenant i en 1947 en El
Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els
seus últims anys van
ser molt difícils des del punt de vista econòmic.
En 1951, en unes memòries que
han restat inèdites (Goutteà goutte),
proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa
companya, Gustave-Henri
Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la
metròpoli, el 7
d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i
fou enterrat civilment al «Cementiri
dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis,
Tunísia). Entre l'1 de març i el 18
de juny de 2011 es realitzà una exposició
retrospectiva en la Biblioteca Forney
de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en
periòdics tunisians
entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013
s'estrenà el documental Jossot, de
Gustave à Abdul Karim, de
Marc Faye.
Gustave-Henri Jossot (1866-1951)
***
Notícia
sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell
d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el
diari parisenc Le
Populaire del 9 d'agost de 1919
- Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França).
***
Foto
antropomètrica de Barthélémy Baraille
(1912)
-
Barthélémy
Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista i sindicalista, i després comunista,
Barthélémy Baraille. Sos
pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i
Jeanne Salles. S'allistà per
cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina
francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de
1907
passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta.
En 1907 entrà a
treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià
a la Confederació
General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a
Lo Poi (Aquitània,
Occitània) amb la també anarquista
Célestine Hontarrède. Obrer de tracció
mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin
(Nord-Pas-de-Calais,
França), esdevingué membre del consell
d'administració i delegat de la Borsa
del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910,
després de la vaga de
ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132
companys
del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser
acomiadat abans, el
13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a
Rambouillet (Illa de
França, França) i ell, contractat per una empresa
de publicitat, es dedicà a
aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà
a treballar com a
luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via
secundària i de tramvia a
Berck (Nord-Pas-de-Calais, França).
S'instal·là amb sa companya, contractada de
guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de
la mateixa
companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de
fusta al barri de Le
Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie
i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la
rúbrica «Trois mots aux
amis». El març de 1912 albergà una
setmana l'anarquista il·legalista André Soudy
(Bonvallet), membre de la«Banda
Bonnot». A conseqüència de la
delació d'un confident, Soudy va ser interceptat
el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck.
Se li va decomissar
correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville
Suzanne. Baraille va
ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va
ser inculpat i fou
alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a
la Federació
Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser
detingut el mateix dia de
la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres
mesos després del
seu alliberament, va ser novament detingut per la
distribució d'un pamflet de
la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a
Sablé-sur-Sarthe
(País del Loira, França). Amb la
prohibició de residència al Pas-de-Calais, el
març de 1915 marxà cap a Nantes i
entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la
ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb
Jean Crémet formà part d'un petit
grup de propaganda pacifista. Després de la
Conferència de Zimmerwald de
setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La
Montagne (País del Loira,
França), una secció local del Comitè
per la Represa de Relacions Internacionals
(CRRI), que en 1919 es transformà en secció el
Comitè de la III Internacional.
En aquesta època distribuí, a més del
manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa
obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La
Vague, etc.) i fullets. En aquesta època
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria
zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la
integració de l'SFIO a la III
Internacional i restà militant comunista fins a la resta
dels seus dies. El
maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets
prohibits per la
censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de
l'exèrcit
rus a França, i tancat a la presó militar de
Nantes. El periòdic comunista L'Humanité
s'encarregà de la seva
defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat
Henry Torrès, del Comitè de la
III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la
Federació
Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies
després. Des de 1920 i fins a
1939 participà activament en el moviment comunista del
departament del Loira
Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En
1936 presidí la secció de
Nantes dels «Amic de l'URSS». També va
ser candidat comunista en tots els grans
escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928,
1932 i
1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant
comunista«perillós», va ser detingut i
reclòs al camp de concentració de
Châteaubriant
(País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat
regidor municipal de
Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França),
població on residia.
Després de la II Guerra Mundial
restà com a un dels militants més destacats del
moviment comunista de la zona.
Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de
1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del
Loira, França).
***
Bernardo
Ghibesi
-
Bernardo Ghibesi:
El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i
Esterina Spada. Assistí
a l'escola fins el tercer grau elemental i després
treballà fent de forner i de
pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà
a Bèrgam, on treballà ajudant un forner
suís que tenia la fleca al barri popular
de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar
en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant
sobretot els
treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar
la seva consciència
anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en
suport dels
vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i
Torino. S'adherí
al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En
1916 es casà amb
l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella
tingué son primer
infant, que anomenaren Rivoluzionario,
nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam;
el problema se
solucionà gràcies a la mediació de
Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom
pel de Rivo Luzio Nario.
Després de la Gran
Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de
Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano
Ghirardi,
Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920
distribuí
fullets a favor de les víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les
eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà
cartells als carrers de
Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i
Luigi Caglioni,
demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la
Federació Anarquista
Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En
aquesta època
estava subscrit a la revista anarquista Fede!
El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer
Pignolo, constituïa
el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la
ubicació de
l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir
fàcilment a través d'un
parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn
suís on treballava
tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor
ambulant de mitjons, recorrent els
carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant
l'avinentesa per fer propaganda
anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la
província i
voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola,
etc.). Amb el suport
dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a
la seva feina,
ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels
pares, Rivo
Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico,
en honor d'Armando
Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el
seu
domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava
la senyera del Grup
Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el
definí com «anarquista
individualista». Arran de la fuita del tipògraf
Luigi Caglioni, membre del Grup
Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença
d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el
domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i
l'endemà va ser detingut
com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que
després va ser
alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els
informes de la policia no indicaren cap referència negativa
sobre la seva
persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de
subversius,
encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II
Guerra
Mundial proporcionà queviures i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat
el conflicte bèl·lic continuà amb la
seva feina de venedor ambulant. Bernardo
Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia). Rivo
Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat
membre del Partit
Comunista Italià (PCI).
***
Notícia
de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda
en el diari
francès Le
Rappel del 24 de setembre de 1927
- Étienne
Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a
Couëron
(País del Loira, França)
l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos
pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i
Rose Legault. Obrer de la
construcció i
electricista, s'instal·là a París
(França) on a començaments dels anys vint
milità en el grup del V Districte de la Federació
Anarquista (FA), organització
de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat
membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA).
En les eleccions legislatives
de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de
París (V
Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco,
André Colomer,
Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va
ser detingut per
haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va
ser
condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser
traslladat a la presó
de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de
setembre de 1927 va ser novament
detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre»
durant un acte de protesta
per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion
de París i
empresonat a La Santé, abans de ser alliberat
provisionalment sis dies després.
Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també
detingut, amb Lucie
Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia
al bulevard de
Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà
la seva última residència, i en 1950 encara
era vigilat per la
policia. Étienne Morinière va morir el 12
d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié
Salpêtrière de París
(França).
***
Necrològica
de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1968
- Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977
- Manuel Bruna
Artigas: El 16 d'abril de 1895 neix a Vilanova i la
Geltrú (Garraf, Catalunya)
l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Era fill d'Evarist Bruna i
d'Anna Artigas.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
1939 s'hagué d'exiliar
a França i va ser processat en rebel·lia per les
autoritats franquistes.
Instal·lat a Bordeus (Aquitània,
Occitània), es guanyà la vida treballant de
manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria
Monter Marquès. Malalt d'artritis
reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir l'11 de novembre de 1977 a
Merinhac
(Aquitània, Occitània).
***
Notícia
sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de setembre de 1949
- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la Plana Baixa. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
