Anarcoefemèrides del 15 d'abril
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ple del I Congrés
Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)
- Creació de la Confederació Obrera Brasilera:Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdicA Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
de Páginas
Libres
- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de Gli
Scamiciati
- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de
1913
surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer
número de la publicació
anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli
Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats.
Periòdic
quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato
Latini,
que l'estampà a la seva impremta, i la gerència
la portà Luigi Laguzzi. Van
formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno,
Giovanni
Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino,
entre
d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro
organització i
l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30
números, l'últim el 27 de
juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en
sortí un únic número amb
la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret unúnic número (29 de març
de 1913) d'un periòdic semblant, Lo
Scamiciato, que després de la Gran Guerra
publicà 14 números entre l'1 de
març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli
(Ligúria, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari
- Surt L'Adunata dei Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent«antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de Bandiera Nera
- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de
1929 surt
a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico
rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de
1931) el subtítol serà«Anarchico rivoluzionario». Aquesta
publicació estava editada pel col·lectiu
d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de
llibertaris de
llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe
Bifolchi (Viola), director, i Hem
Day, gerent. Hi
van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i
Sébastien Faure, entre
d'altres. Aquesta publicació es mostrà
contrària al fet que els anarquistes s'adherissin
a la francmaçoneria i es declarà obertament atea
i anticlerical. Entre el
número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost
1930) hi hagué una important
interrupció temporal. En sortiren 17 números,
l'últim el maig de 1931.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de La Obra
- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensualLa Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
de l'edició de la conferència (1937)
- Conferència
d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i
anarcosindicalista Alfons
Miguel Martorell (Alfonso de Miguel),
aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
pronuncia a València (País Valencià)
la conferència «La guerra de España ante
la situación de Europa». El ponent alertà de la
situació global internacional
en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta
conferència va ser
publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i
Premsa del Comitè
Nacional de la CNT.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
del primer número de L'Anarchiste
- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Capçalera de "Le Rail Enchaîné" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lerailenchaine.jpg "Capçalera de \"Le Rail Enchaîné\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de Le Rail
Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud
- Surt Le Rail
Enchaîné: Per l'abril de
1953 surt a París (França) el primer
número del
periòdic mensual Le Rail
Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des
Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union
Française (El
Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels
Ferroviaris Anarquistes de
França i de la Unió Francesa). Portava
l'epígraf «Defensar la jerarquia és
trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos"
(hipòcrites)». Existí una primeraèpoca (1944-1953) en format butlletí
imprès
amb vietnamita que publicà almenys 14 de
números. El gerent d'aquesta nova
sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond
Beaulaton, Pierre
Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot,
Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger
A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres.
També es
van publicar alguns articles col·lectius de la
Comissió Administrativa de
l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954,
sortí encartat conjuntament
amb el periòdic L'Anarchie, c'est
l'ordre,
de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En
sortiren 11 números,
l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de
l'Aliança Obrera
Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una
nova sèrie d'aquesta
mateixa capçalera i encara sortiran vuit números
entre abril de 1973 i 1976
editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
d'Anarchisme et
non-violence
- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de
Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 20 de
novembre de 1882
- Alfonso Danesi:
El 15 d'abril de 1834 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Alfonso Danesi, també
conegut com Alphonse Danesi, i que
va
fer servir el pseudònim de Dannato.
Sos pares es
deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de
professió, també va fer feines de
comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe
Garibaldi, durant els
anys setanta milità activament en el moviment anarquista de
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce
del Popolo i fou un dels màxims representants
locals de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista.
Instal·lat a Ginebra
(Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875
col·laborà en el periòdic anarquista
ginebrí Il Proletario,
dirigit pel
confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15
d'agost de
1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista
italiana, també
signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es
denunciaven públicament
les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare»
es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim
d'«espiar». En aquestaèpoca mantingué correspondència amb
l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i
el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva
impremta ginebrina («Tipografia
Italiana» o «Tipografia
dell'Internazionale») i aferrà als carrers de
Ginebra el
pasquí de color vermell Italia, 14
marzo 1879,
on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei
Humbert I d'Itàlia
si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni
Passannante, fet pel
qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa,
juntament amb els
companys Sebastiano Casadio (Cavina),
Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico
Malatesta,
Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito
Solieri)–aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a
Carlo Terzaghi. De bell nou a
Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va
ser processat pel
Tribunal de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo
Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo
Brunelli, Secondo
Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini,
Alceste
Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia,
Alfonso
Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade
Rossi,
Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando
VAlduccì, Caio
Zauli) per «associació criminal»,
però finalment tots van ser absolts. A
començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió
(Arpitània), on refugiava
companys i servia com a enllaç i bústia de
nombrosos militants italians buscats
a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8
de novembre de 1882
se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer
Stella de Lió, la
seva expulsió de França, mesura que es va fer
efectiva vuit dies després, i es
va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest
país trobà el suport de
l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar
econòmicament i li donà
feina d'impressor en el seu periòdic La
Réforma, on també hi
col·laborà. En aquesta època es
dedicà a la
distribució d'exemplars de la premsa anarquista
francòfona (Ni Dieu ni
Maître, La
Liberté, La
Réforme,
etc.) entre els estudiants de Brussel·les i
mantingué estretes relacions amb
destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico
Malatesta, Johann
Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué
una mena d'intermediari entre els
moviments anarquistes belga i italià. També
desemmascarà Tito Zanardelli,
sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885
es va casar i en 1890 emigrà
a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895
retornà
definitivament a Brussel·les, on ja no milità en
el moviment anarquista,
dedicant-se a prendre cursos a la «Université
Nouvelle» dissident. Després
d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al
domicili de Georges Lorand a Brussel·les
(Bèlgica).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre
- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de
maig de 1911
- Julien Oger: El
15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del
Loira, França)
l'anarquista Julien Joseph Oger. Sos pares, conreadors, es deien Julien
Joseph Oger i Aimée Mouazé. El 27 d'abril de 1903
es casà a Bailleul (Nord-Pas-de-Calais, França)
amb Josephine Victorineaux. Empleat en els ferrocarrils d'Angers
(País del Loira,
França) i secretari del seu sindicat, participà,
durant la vaga dels
ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge
de la
línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per
aquest fet, el 16 de maig de
1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de
presó per trencar
fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics–dos companys seus,
Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de
juny de 1911 va ser
inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com
a «anarquista partidari de
l'acció directa», amb l'ordre de
detenció en cas de guerra. Posteriorment
treballà de torner mecànic en la
fàbrica metal·lúrgica«Beauvais & Robin».
A començament dels anys trenta, encara figurava en el«Carnet B» del departament
de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En
aquesta època vivia al
número 10 del carrer Pocquet de Livonnière
d'Angers. Podria tractar-se de
l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le
Mans i secretari
de la cèl·lula «Maurice
Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista
Francès (PCF) al consell de districte del primer
cantó de Le Mans l'octubre de
1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)
- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena
(Àustria) el propagandista i
escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre
Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar
en el periòdic Freiheit
(Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany
Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el
sindicalisme
revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va
crear un grup
anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés
Anarquista
Internacional d'Amsterdam, i després en el
Congrés antimilitarista. Pacifista,
però partidari de la vaga general i de l'acció
directa, publicarà nombrosos
periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor
del llibre Die
Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen
Anarchismus (1920,
La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista),
d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien
Generation (1910-1914,
L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els
anys 30 serà l'animador a Alemanya de la
Federació dels Comunistes Anarquistes
d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie
Arbeiter, organització paral·lela a la
Freie Arbeiter-Union Deutschlands
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per
Rudolf Rocker. En
1938, fugint del feixisme, marxa a França on és
detingut i internat després de
la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar
al Marroc. Pierre Ramus va
morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que
el
portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir
els pseudònims Klaus Morleit
i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Autoretrat de Louis Moreau
- Louis Moreau:El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
d'una conferència de Cesare Stami publicada en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
de l'11 de novembre de 1916
- Cesare Stami: El
15 d'abril –algunes fonts citen el 25 d'abril– de
1894 neix a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
individualista Cesare Stami, conegut com Busetto,
i que va fer servir diversos pseudònims (Cesare
Protesta, etc.). De
pares desconeguts, estudià fins al tercer de
primària i després treballà de
mosso. Fins a fer el servei militar, va ser membre del Cercle
Socialista de
Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia),
població on residia, i de la
Lliga de Resistència, participant en manifestacions i
vagues. El 15 de juliol
de 1904 va ser condemnat pel Tribunal de Ferrara a 25 dies de
presó per «atemptat
contra la llibertat laboral». Durant el seu servei militar
realitzat a Pàdua
(Vèneto, Itàlia), segons la policia, va
freqüentar «els pitjors subversius» i
es va fotografiar, juntament amb altres soldats i joves
antimilitaristes, en un
acte on es trencaren armes i es trepitjaren els quepis, tot onejant la
bandera
roja; per aquest fet, va ser enviat a una companyia
disciplinària a Peschiera
del Garda (Vèneto, Itàlia) i el novembre de 1907
va ser llicenciat. L'abril de
1908 publicà en el periòdic milanès La
Protesta Umana una carta força
violenta contra les companyies disciplinàries i el
militarisme. En 1909
s'instal·là a Occhiobello (Vèneto,
Itàlia), on engegà una vida errant. El gener
de 1910 assumí la gerència del setmanari
anarcoindividualista La Rivolta,
en substitució d'Armando Luraghi, on
col·laborà amb breus contribucions. Perseguit
per diversos articles antimilitaristes i per l'escrit de Paolo Valera Casa
Savoia, a finals de juny de 1910 retornà a
Pontelagoscura, però l'agost
retornà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on va signar com a gerent l'últim numero de
la revista anarquista Sciarpa Nera, guanyant-se un
nou processament.
L'octubre de 1910, fugint de dues condemnes per delictes de premsa,
passà a
Marsella (Provença, Occitània).
Després d'una breu estada a París
(França),
retornà a Marsella, on treballà de manobre. El
setembre de 1911, en una mena de
duel provocat arran d'una polèmica anarquista sorgida entre
Bendinelli, Mugnai
i Nerucci, per una part, i Cancellieri, Sardini i Stami, per altra
part, amb intervenció
de pistoles i ganivets, Cancellieri i Stami abandonaren Marsella. El
desembre
de 1911, després d'haver passat a Itàlia,
tornà a Pontelagoscuro. En 1912
treballà com a cap dels mossos a la sucrera de Bondeno
(Emília-Romanya,
Itàlia), però la seva reivindicació
del sabotatge li va costar una denúncia i,
després d'algunes cartes de protesta de Giovanni Gavilli al
periòdic
anarcoindividualista Gli Scamiciati, acomiadat de
la feina. El juliol de
1914, fugint de la repressió engegada arran de la«Setmana Roja», es va
refugiar a París. De bell nou a Itàlia a finals
d'any, passà de Pontelagoscuro
a Bondeno i a Avezzno en diverses ocasions. A principis de 1915
passà a
Vallorbe (Vaud, Suïssa) i després a
París, on va fer feina de mosso de paleta.
L'1 de maig de 1915 publicà l'únic
número del periòdic Il Demolitore.
A
finals d'agost de 1916, fugint del reclutament militar,
decidí emigrar de
França, on deixà a París sa companya
Rosa Bertolini, cap a Nova York (Nova York,
EUA), juntament amb l'anarquista Mario Maroncelli. A Nova York
s'integrà en els
cercles il·legalistes al voltant de Luigi Galleani,
però també amb grups
sindicalistes, i col·laborà en Cronaca
Sovversiva, prenent la paraula en
nombrosos mítings. El 30 de setembre de 1916
participà en la Gran Concentració
Internacional per a les víctimes de la reacció
als Estats Units celebrada a
Nova York. El 15 d'octubre de 1916 va fer la conferència«Gli anarchici e lo
sciopero generale» i en 25 d'octubre participà en
altra manifestació de
protesta convocada per la Federació Anarquista Internacional
(FAI). L'11 de
novembre de 1916 va fer la conferència «La guerra
e le sue conseguenze» al
Circolo di Studi Sociali de Bridgeport (Fairfield, Connecticut, EUA).
El 29 de
novembre de 1916 va fer la conferència «La
schiavitù della donna di fronte all'attuale
legge sociale» als locals novaiorquesos del Grup Bresci. En
aquesta època
col·laborà amb pseudònims en el
periòdic L'Uomo Nuovo. Segons informes
del Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació), participà
en estafes a assegurances a Nova York. Col·laborà
activament en la campanya de
suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti i fins
i tot ideà amb altres companys un pla per alliberar-los de
la presó. En 1922 va
ser un dels creadors de L'Adunata dei Refrattari,
on col·laborà sota el
pseudònim Cesare Protesta, i en 1923
fundà i dirigí el periòdic
novaiorquès La Rivolta degli Angeli. Giornale
degli anormali (1923-1926)–després de la seva desaparició va ser
dirigit per Angiolina Algeri. Va escriure
el llibre Odio i politicanti. A partir de 1924 va
desaparèixer el seu
rastre i fins i tot es va plantejar la hipòtesi de la seva
mort. El cert es que
es va unir a un grup expropiador que va fer atracaments a diverses
poblacions d'Ohio,
Pennsilvània i Virginia de l'Oest, així com a un
banc de Detroit (Wayne, Michigan, EUA).
Segons
algunes fonts, va morir, juntament amb altres membres de la seva banda,
el maig
de 1924 tirotejat per la policia en un atracament d'un tren a
Pennsilvània que
transportava or. En un informe del cònsol italià
a Nova York del 16 de març de
1934, que encara el buscava, es comentava que «en els cercles
anarquistes ningú
no es recorda d'ell».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de l'escorcoll d'Henri Einfalt apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal
del 30 de maig de 1918
- Henri Einfalt: El 15 d'abril de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Henri Auguste Célestin Einfalt. Sos pares es deien Pierre Charles Célestin Einfalt, sastre, i Gertrude Catherine Koepgen, modista. A finals de 1910 signà una protesta, promoguda pel periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, en suport dels perseguits al Japó pel «Cas Kotoku». Antic professor a l'Escola Francesa de Brussel·les (Bèlgica), l'abril de 1913 s'instal·là a Nancy (Lorena, França), al número 8 del carrer de l'Oratoire, i treballà de representant de comerç d'una companyia de màquines forestals. L'agost de 1913, a resultes d'un control d'identitat i d'una vigilància que patí amb el company Georges Schmickrath, denuncià la feta a la Lliga dels Drets de l'Home. També visqué una temporada al Chemin des Tonneaux de Bobigny (Illa de França, França). El gener de 1914 era membre del grup anarquista de Nancy (Balzer, Gustave Bernardon, Coffigny, Evrard, Goret, Ingert, Lucien Navel, Offerle, Ome, Georges Schimickrath, Soria, etc.), que es reunia a la Borsa del Treball, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Aquest grup, sempre vigilat per la policia, investigava les millors formes de sabotejar una eventual mobilització tallant les comunicacions (vies fèrries, línies telegràfiques, etc.). President de la Secció de Nancy del Sindicat de Llogaters de Georges Cochon, el 15 de gener de 1914, quan feia la mudança del domicili que ocupava al número 8 del carrer de l'Oratoire sense haver pagar el lloguer, va ser detingut amb sa companya, la belga Jeanne Wollesse, per resistència a l'autoritat i per ultratges; jutjats per aquest fet el 22 de gener d'aquell any pel Tribunal Correccional de Nancy, ell va se condemnat a 20 dies i ella a 10 dies de presó, amb llibertat provisional. L'11 de febrer de 1914 deixà Nancy, juntament amb sa companya i un infant d'aquesta, i s'instal·là a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche» a Rambouillet (Illa de França, França), on va ser contractat com a ensenyant. Col·laborà en la segona sèrie de Le Bulletin de «La Ruche», del qual sortiren 10 números entre el 10 de març i el 25 de juliol de 1914. L'agost de 1916 signà, amb altres (Baril, Boudoux, Broutchoux, Decouzon, Faure, Mauricius, Péricat, etc.), un manifest del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) defensant els maximalistes socialistes russos i els anarquistes dels seus detractors, sobretot comunistes i socialistes i la seva premsa (L'Humanité i Le Populaire). A partir de gener de 1917 s'encarregà de recollir les aportacions solidàries amb els presos anarquistes promoguda pel periòdic anarquista Ce qu'il faut diré. Quan el febrer de 1917 «La Ruche» va tancar, cosignà, amb Sébastien Faure, una declaració favorable a la Revolució d'Octubre («La Révolution russe et les sindicats»), apareguda en Ce qu'il faut dire durant la tardor de 1917. En 1918 col·laborà en el periòdic seguidor de les tesis antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald La Plèbe. A finals de maig de 1918 el seu domicili de Bobigny va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; en aquesta època treballava de cobrador per a una entitat bancària. En 1920 treballava en explotacions forestals a Bobigny i vivia al número 8 del carrer de l'Internationale. El juny de 1920 es va fer membre de la Societat Vegetariana de França (SVF). El 14 de desembre de 1921 se li va adjudicar el servei de reconstitució forestal de diverses poblacions del departament del Somme. El 31 d'octubre de 1924 es casà a Les Lilas (Illa de França, França) amb Claire Adrienne Laurent de Faget, de qui es va divorciar. El 4 de març de 1935 es casà al XVIII Districte de París amb la venedora Marie Berthe Grosjean. En aquesta època treballava de viatjant comercial i vivia al número 7 del carrer Labat de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)
- Pierre Jourdan:
El 15 d'abril de 1887 neix al Faubourg de Planissoles de Foix
(País de Foix,
Occitània) l'antimilitarista i
anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre
Jourdan, conegut sota
diversos pseudònims (Antoine Rostini,Antoine Rostny, Louis
Clément, Imbart,L'Apache, etc.). Sos pares es deien
Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera.
Barber de professió, quan tenia
19 anys es declarà
insubmís i, fugint del servei militar, es refugià
a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota
la documentació d'Antoine Rostini,
estava
considerat per les autoritats com a un «antimilitarista
militant i anarquista
perillós». En 1906 va ser expulsat del
cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves
activitats i marxà cap a la zona de París
(França). Treballà de venedor
ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on
sos col·legues l'anomenaven Pierrel'Apache. Des de finals de 1906 el
seu nom apareix en el periòdic
anarcoindividualista L'Anarchie
signant
petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment
amb Louise-Marceline
Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista
neomaltusiana unida al grup
editor de L'Anarchie, la qual
l'ajuda
en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista
il·legalista conegut com
la «Banda Bonnot» o dels «Bandits
Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond
la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7
d'abril de 1912 va
ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia
trobà dues pistoles
Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental
de
cirurgia ginecològica. Tancat a la presó
parisenca de La Santé, el 27 de febrer
de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb
els altres 21
membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment i associació
de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre
Jourdan va morir el 30 de març de 1955 a l'Hospital de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Algunes fonts barregen les seves dades amb
Pierre Victorien
Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània)
i mort al front «per França» el 14 de
març de 1915 a Tazouka (Marroc).
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.