Anarcoefemèrides del 13 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de L'Alarme
- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominical L'Alarme.
Organe anarchiste. Portava
l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Era continuació de L'Hydre
Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de
redacció
Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit
números,
l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le
Droit Anarchiste.
***
Capçalera de L'Anarchie
- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.
***
Rafael
Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció
segons després de realitzar l'atemptat
- Atemptat contra Alfons XIII:
El
13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous
reclutes a
Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra
infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava
en
vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler
donar major
rellevància a aquest l'acte anual. Després de la
missa de campanya, els nous
reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces
marroquines,
portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall,
avança tot
sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a
la plaça de Colón,
la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després
pel passeig de
Recoletos. Després de passar la plaça de les
Cibeles i quan entra al carrer
d'Alcalà, davant del Banco Español Río
de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al
monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei
encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un
tercer tret fereix«Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia
es llança immediatament
contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un
sergent.
Aviat és dominat i exposat es portat al portal del
número 48 del carrer. La
multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El
cavall
finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida
socarrimà el guant
blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida.
Durant el judici al·legà
que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de
1909 i
que només havia realitzat un acte de venjança. El
9 de juliol de 1913 Rafael
Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y
Herrán, fou
condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser
indultat pel rei
mateix i la pena commutada per cadena perpètua.
L'anarcosindicalista Mauro
Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a
còmplice d'aquest atemptat, però
fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la
legalització de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Rafael
Sancho Alegre (1888-19??)
***
Capçalera de La Plèbe
- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld,Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.
***
Capçalera
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.
***
Propaganda
del míting publicada en el diari
barceloní La
Vanguardia del 13 d'abril de 1937
- Míting a l'Olympia: El 13 d'abril de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un gran míting anarquista. L'acte, presidit per Julián Merino Martínez, en nom de la Federació Local de Grups Anarquistes, va ser organitzat pels Comitès Regionals de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. En van ser oradors Juan Santana Calero, per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL),«Frente a la contrarevolución»; Manuel Pérez Fernández, per la FAI, «La Revolución española y la repercusión en el extranjero»; Fidel Miró Solanes, per la FIJL,«Posición de las JJ.LL. ante los problemes de la hora»; i Severino Campos Campos, per la FAI, «Posición de la FAI ante la Guerra y la Revolución».
***
Convocatòria
de la gala apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6
d'abril de 1951
- Gala de suport en Défense
de l'Homme:
El 13 d'abril de 1951 se celebra al Palais de la Mutualité
de
París (França) una gala a benefici del
periòdic anarquista Défense de
l'Homme. L'acte va consistir en diverses actuacions
(música, teatre, dansa,
màgia, etc.) i hi van participar destacats artistes, com ara
Charles d'Avray,
Léo Campion, France Cléry, Émy Danet,
Lucrèce Mistral, Marcel Mouloudji, Robert
Léon François (Mystag),
Léo Noël, Maurice Rostand, René Beziau (René
Rungis), Imperio Salas, Maurice Sardin, Catherine Sauvage i
Miguel Villabella,
entre d'altres. L'escriptor anarquista André Mahé
(Alain Sergent) signà
obres seves.
Naixements
Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)
- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
13 d'abril de 1919
- Auguste Alignier:
El
13 d'abril de 1873 neix a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya,
França)
l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier–també citat Louis Alignié.
Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es
guanyava la
vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la
construcció. El 20 de
novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Lons-le-Saunier
(Borgonya, França) a vuit dies de presó per«vagabunderia». El 16 de desembre
de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el
servei militar
i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En
1899 vivia al número
17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França,
França) i en 1901 al número
5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27
d'agost de 1902 va ser
llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya,
França) per «alteració de la
constitució (caquèxia)», estatus que es
mantingué
en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de
gener de 1909 assistí com a
membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França,
França) al Congrés
Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del
Grup d'Educació i d'Acció
Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball
d'aquesta població. En
aquesta època vivia al número 33 del bulevard
Richard-Lenoir de París (França).
En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per
Puteaux de la Federació
de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups
d'Educació
Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers,
cosignà amb altres companys
(Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri
Louviot, Eugénie
Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux
conscrits») aferrat a
la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du
soldat de Georges
Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per
l'Audiència del Sena per «injúries
a l'exèrcit i provocació de militars a la
desobediència»; ell va ser condemnat
a un mes de presó i 200 francs de multa per«injúries a l'exèrcit» amb«circumstàncies atenuants»; Forget i
Boudot van ser condemnats a tres mesos de
presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser
absolta. El 8 de juliol
de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de
la Santé, en el
sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per
reivindicar el règim
polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En
1911 era secretari
general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre
de 1911
representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran
míting contra la guerra
celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies
després prengué la paraula en un
míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al
número 33 del carrer
Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de
mobilització, els soldats haurien de
girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc
els
títols de propietat a la plaça i fer la
revolució. En 1912 era secretari de la
secció d'Asnières (Illa de França,
França) del Sindicat de Llogaters. El 6
d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de
Malakoff per al«Groupe des Libérés des Bagnes
Militaires» (Grup d'Alliberats de les
Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en
representació de la Borsa del
Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament
amb Boudet, en una
reunió antiparlamentària celebrada al
Préau des Écoles de l'avinguda de la
República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat
del Comitè
Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de
Sindicats del Sena i s'oposà
a la normalització dels Comitès Intersindicals.
Abans de l'esclat de la Gran
Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation.
En 1918 participà en el
llançament del periòdic pacifista La
Plèbe. Syndicaliste, libertaire,
socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir
el 3 d'abril
de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de
França,
França). Deixa vídua i tres infants.
***
Fernand
Després quan era redactor de L'Humanité
(1922)
- Fernand Després:
El 13 d'abril de 1877 –algunes
fonts citen erròniament 1879– neix a Mauvelles
(Ouzouer-le-Marché,
Centre, França) –algunes
fonts citen erròniament Chandry
(Ouzouer-le-Marché, Centre,
França)– el periodista
anarquista, i després comunista,
Fernand-Désiré-Alfred Després–la grafia
correcta és Després i no
Desprès–, que va fer servir el
pseudònim A. Desbois. Sos pares es deien
Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine
Leclere.
Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de
Constant Marie (Le Père Lapurge),
qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas
Dreyfus, en
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple
i en Le Libertaire, on
portà la columna «Au hasard du chemin».
Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor
llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel
Almereyda, que
esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va
ser condemnat a un
any de presó, Després demanà ajuda a
Francis Jourdain per a alliberar-lo de la
presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure
Almereyda, la parella
passà a viure en una habitació del carrer des
Saules del XVIII Districte de
París i milità en el grup «La Joventut
Llibertària» del VI Districte parisenc,
animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb
Gaston Couté i Mac Orlan, el«Manifeste de la Pensée Libre». En
aquesta època abandonà les feines manuals i
es consagrà a la política i al periodisme en Le
Libertaire En 1904 també
col·laborà en Libre Examen,
d'Ernest Girault, i en La Tribune
Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda
s'instal·là amb
Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué
l'abril de 1905, Després va ser
son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La
Guerra Sociale
aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i
1907 va escriure en Cahiers de
l'Université Populaire. En aquestaèpoca es guanyava la vida treballant de
nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i
de dia
fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va
ser admès al Sindicat de
Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En
aquesta època vivia
al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats
russos. El
4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota
l'acusació de falsificació d'ordres de pagament,
però finalment la maquinació
policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la
matinada de l'11 de
juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la
Glacière del XIII
Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una
investigació sobre una
ona de sabotatges contra les línies telegràfiques
i telefòniques. En 1911
abandonà La Guerra Sociale i
passà a La Bataille Syndicaliste,
esdevenint un dels seus principals redactors sota el
pseudònim A. Desbois.
En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista
Gaston Couté,
a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial
per a l'edició
especial de La Guerre Sociale; posteriorment va
escriure articles sobre
Couté en La Vie Ouvrière, Le
Journal du Peuple, La Bataille
Syndicaliste i L'Humanité, i
fou membre d'honor de l'associació «Les
Amis de Gaston Couté». Entre març i
maig de 1912 formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry
Combes era
el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25
anarquistes i
sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en
el«Carnet B» dels antimilitaristes i durant el
conflicte va ser donat de baixa. A
partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland
des de les
columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de
1915 dimití, amb
Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la
seva línia pro«Unió Sagrada» i expressaren la seva
posició en la carta oberta «Pourquoi nous
avons quitté La Bataille Syndicaliste».
Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École
de la Fédération. A partir de 1916
col·laborà en Le Journal du Peuple,
s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va
escriure en L'Avenir
International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril
de 1918 edità el periòdic
pacifista La Plèbe, juntament amb Jean
de Saint-Prix i Marcel Martinet,
però que ràpidament va deixar de publicar-se ja
que el 28 de maig de 1918, poc
després del congrés dels minoritaris de la CGT
celebrat a Sant-Etiève
(Arpitània), va ser detingut sota l'acusació
d'«intel·ligència amb
l'enemic»
arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra,
Suïssa); processat
pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser
sobresegut. L'agost
de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia
allunyat arran de la
seva evolució política, confià son
fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents
del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà
molt proper a Jean
Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de
Correctors. En 1920
s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais,
França) per a treballar de calderer.
En 1921 esdevingué secretari dels Comitès
Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de
Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran
propagandista, que sovint va
fer servir la violència verbal, intentà atreure
cap a la III Internacional Comunista
els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes,
però a
finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa.
Després s'afilià des de la seva
creació en la Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC) i fou força
actiu en la XX Secció de la Federació del Sena.
En aquesta època fou
l'administrador del periòdic comunista L'Humanité.
Assistí com a delegat
al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF),
celebrat l'octubre de 1912 a
París. Posteriorment, per protestar contra la
decisió d'excloure els membres
francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de
gener de 1923 el Buró Polític
del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de«grans informacions»
de L'Humanité, funció que no
podia ser confiada més que a un comunista.
En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De
cultura llibertària i
sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment
dimití en 1930. No obstant
això, es presentà com a candidat comunista a les
eleccions legislatives de 1932
per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França).
Durant molts anys portà la
crònica judicial de L'Humanité,
però el gener de 1933 va ser substituït
per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan
esclatà la II Guerra
Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al
número 17 del carrer Belgrand
(XIII Districte), i s'instal·là a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània). L'1
de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per
impagament de la cotització. El juny de 1940 es
traslladà a Alger, on visqué en
una habitació d'hotel i treballà en el
món de la radiodifusió. Els alemanys
destruïren tots els seus llibres i documents.
Després de la guerra no se li va
permetre viatjar i col·laborà en la premsa
d'Orà i d'Alger. Fernand Després va
patir una congestió cerebral que el deixà
paralitzat i dies després, el 17 de
febrer –algunes fonts citen erròniament
el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger
(Algèria).
***
Enrique Flores Magón
- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdicés assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa«Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.
***
Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)
- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquistaLa Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldoLa Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i deLiberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicarLa Feuille, seguit perLe Vieux Travailleur(1951-1957), iLe Travailleur Libertaire(1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània).
***
- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabel Della Falgás. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgás), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Camillo Sartoris
- Camillo
Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese
(Piemont, Itàlia) –algunes
fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Camillo
Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio.
Obrer
mecànic, en 1920 participà en el moviment
d'ocupació de fàbriques organitzant
la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut
per possessió
d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i
condemnat a cinc mesos de
reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament
i en 1924, expulsat de
França, retornà a Itàlia. En 1926 va
ser novament condemnat per possessió
d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a
Bèlgica, on formà part
d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto
Bruma, Carlo
Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer
robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per
la policia en el
llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de
juliol de
1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar
l'enviament d'armes per als
revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de
l'Interior italià el va
detectar a Espanya, però aquest mateix any
retornà a França. Posteriorment
passà a Bèlgica, d'on envià a la
família de Vittorio Ortore, anarquista mort en
la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI),
però va ser
confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser
expulsat de
Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser
detingut l'any següent; jutjat, va
ser condemnat a tres mesos de reclusió per
violació del decret d'expulsió i,
passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà
novament; detingut un
altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser
repatriat a
Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març
de 1940 a la Prefectura de
Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya.
Va ser jutjat i condemnat a
cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a
l'estranger i sospites
d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de
Ventotene. L'agost
de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de
concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A
partir d'aquí se'n va perdre
el seu rastre.
***
Notícia
de l'agressió a Eugène Godchaux publicada en
l'edició parisenca del diari The Chicago Tribune and The
Daily News, New York del 30 d'agost de 1930
- Eugène Godchaux:
El 13 d'abril de 1903 neix al III Districte de Lió (Forez,
Arpitània)
l'anarquista Eugène Godchaux, conegut com Kristanté.
Sos pares, no casats, es deien Eugène Godchaux, artista
pintor parisenc que
reconegué l'infant, i Émilienne Emma Grosjean. Va
créixer a París (França), on es
guanyà la vida com a decorador i torner
metal·lúrgic i treballà a les escoles
del ballarí Raymond Duncan. En 1919 era membre de la
Joventut Anarquista del
Sena i col·laborava en Le
Libertaire.
El 4 d'agost de 1920 va deixar París i marxà cap
al bosc de Rully (Borgonya,
França) per a estudiar els «secrets»
d'una planta, però va ser detingut dies
després per la gendarmeria i posat a disposició
de la justícia a Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França). Després que el 14 de juliol
de 1922 el pintor anarquista
Gaston Bouvet disparés dos trets contra el prefecte de
Policia Naudin del
seguici presidencial quan passava pels Camps Elisis, fet pel qual va
ser
condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs
forçats, Eugène
Godchaux va escriure una carta oberta al president de la
República on feia
apologia d'aquest atemptat. En fuita, va ser inscrit en un llistat
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 4 d'agost de
1922 va
ser detingut a l'estació estival de Peïra-Cava de
Luceram (País Niçard,
Occitània), on vivia refugiat per un rus. Portat a la
comissaria de Niça (País
Niçard, Occitània), va ser inculpat
d'«apologia de l'assassinat i d'amenaces
contra el cap d'Estat». Jutjat el 8 de setembre de 1922 pel
Tribunal
Correccional de Niça, va ser condemnat a un mes de
presó i a 100 francs de
multa per «amenaces de mort» i va ser alliberat
immediatament perquè ja havia complit
la pena en presó preventiva. El 8 de juny de 1923 va ser
llicenciat de
l'exèrcit a Nancy (Lorena, França) per«degenerescència mental amb idees
delirants». En 1930 vivia al número 23 del carrer
Saint-Ambroise de París. El
29 d'agost de 1930 resultà ferit de bala a l'espatlla
esquerra en una baralla
desencadenada entre feixistes i anarquistes italians al carrer
Saint-Maur de
París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Antonio Ortiz Ramírez
- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Sos pares es deien Pedro Ortiz i Teresa Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poblenou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar enSolidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» –també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»– d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar enNuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 –encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes– i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles –una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945–, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la Residència per a Gent Gran del barri de la Verneda de Barcelona (Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.
---
