Anarcoefemèrides del 12 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat de Joaquim Miguel
Artal
segons un dibuix de l'època
- Atemptat contra
Maura:El
12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miguel
Artal, impressionat pels relats de
tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya),
apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de
Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca
l'anarquia!», ferint-lo
lleument. El
polític mallorquí havia acompanyat el
Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert
per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor,
mentre
corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després.
Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la
família de Joan
Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja
havia fet feina sa
mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La
Publicidad,
altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo,
on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez en el
qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» –per l'anarquista italià
que va
assassinar Antonio Cánovas del
Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va
declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó,
que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on
va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es
van fer ressò
els periòdics llibertaris de l'època,
especialment El Rebelde de Madrid,
on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles–«A los anarquistas» (10 de
juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia
comès l'atemptat
contra Maura, entre altres raons, «perquè
personificava la més altra
representació del principi d'autoritat». El 8 de
setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla. Així
mateix va col·laborar en Liberación
de Madrid.En
morir Miguel Artal la premsa anarquista (El Libertario
i Tierra y
Libertad) va glossar la seva acció. La
teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat
contra Maura va
ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco
Miranda Concha, i amb
la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no
té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.
Joaquim Miguel
Artal (1884-1909)
***
Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)
- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).
***
Unione
Anarchica Valdarnese (c. 1920)
- Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga–de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.
***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari parisenc Le Populaire de
l'11 d'abril de 1933
- Míting per Petrini:
El 12 d'abril de 1933 se celebra a la Sala
Sociétés Savantes de París
(França)
un míting en suport del militant anarquista
italià Alfonso Petrini, empresonat
sense judici a l'URSS, on s'havia refugiat fugint de la
repressió feixista del
seu país. En aquesta acte, organitzat per la Unió
Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), hi van parlar Sébastien
Faure, Henri Guilbeaux, Maurice
Catalogne (Lashortes), Pierre Le Meillour, Julien Le
Pen, Víctor Méric i
Han Ryner, entre d'altres.
***
![Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/conferencialapeyre.jpg "Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]")
Cartell
de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]
- Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
Foto policíaca de Louis Déry (9 de març de 1894)
- Louis Déry:
El
12 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 13
d'abril– de 1833 neix a Corbigny
(Borgonya, França) l'anarquista Louis Edmery
Déry. Sos pares es deien Louis
Déry, carnisser, i Marie Claire Thibaut. Es
guanyà la vida treballant de
sabater a París (França). En 1888
assistí a les reunions del Grup Comunista
Anarquista (GCA) del XX Districte de París. El 9 de
març de 1894 va ser
detingut, juntament a altres vuit anarquistes (Hippolyte Baben, JacquesÉmile Barbichon,
Léon Boutin, Marie Adolphe Deherme, François
Joseph Kaision, Bernard Miaglia, Georges
Pivat i Alfred Reytiviat); interrogat per l'oficial de pau de la III
Brigada
d'Investigacions Fédée, va ser fitxat aquell
mateix dia com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse
Bertillon. El 20 de maig d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu
nom
figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes del
31 de desembre de
1894 i aleshores vivia al número 84 del carrer Beaubourg. En
el registre
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 vivia la número 28
del carrer Réaumur.
Es va presentar a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1898, en
la I
Circumscripció (Belleville i Saint-Fargeau) del XX Districte
de París, i va
treure 514 vots. En 1901 vivia al número 44 del carrer
Bretagne. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871
- François Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell«Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena.
***
Notícia
de la detenció d'Émile Viallet apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Caporal del 24 de novembre de 1882
- Émile Viallet:
El
12 d'abril de 1852 neix a l'hospital Hôtel-Dieu del I
Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista Émile Jean Viallet. Era
fill de Pierre Étienne
Viallet, jornaler, i d'Alexandrine Dousson. Es guanyava la vida
treballant de
fonedor en uns tallers d'Oullins (Forez, Arpitània), vivia
al número 60 del
passeig Suchet de Lió i estava casat i era pare de
família. El 19 de novembre
de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la
Federació
Revolucionària de la regió, a resultes de les
violentes manifestacions dels
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost
d'aquell any i dels
atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre de 1882. A
partir del 8 de gener
de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en
l'anomenat «Procés
dels 66» i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat, per
pertinença a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), a sis
mesos de presó, 50
francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils.
El 19 de juliol de
1883 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Julio
Prades Perfagés
- Julio Prades
Perfagés: El 12 d'abril de
1879 –algunes fonts
citen erròniament 1878–
neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades
Perfagés. Era fill de Ramón Prades Llonga i de
Lucía Perfagés Armengol. Llaurador de
professió, estava casat
amb María Rosa Ribera Costó, amb qui
tingué set infants (Ramón Jacinto,
Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els
anys vint fou un
dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament
revolucionari aragonès de
desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa
seva
per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al
dipòsit municipal de
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934,
però, va ser
alliberat en no quedar provada la seva participació en els
fets. Durant la
Revolució i la guerra, participà en les dues
col·lectivitats agrícoles a
Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària
comunista de l'estiu de 1937
contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón
Jacinto Prades Ribera, va ser
empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver
de
refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa
família els Pirineus
i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de
gener de 1941 va ser
condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc
anys
d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa.
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Angulema, on continuà
treballant com a obrer agrícola i
militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Julio Prades
Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa
filla Rafaela a Saint-Marc
(Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos
dies després.
Julio Prades
Perfagés (1879-1967)
***
Léon Lacombe (ca. 1912)
- Léon Lacombe:
El
12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de
1887– neix a Aubinh
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe,
conegut com Léautaux, Léontou o Le
Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de
Marie-Joséphine
Cibré, triadora de carbó, que el crià
tota sola. Patí una infància miserable i
quan tenia 12 anys començà a treballar de miner.
Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines
de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on
freqüentà el cercle anarquista
local i assistí a conferències. En una gira
propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de
La Planquette
pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos
després, el 30 de gener
de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de
Viviez
(Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia
introduït al seu jardí.
Lacombe, que portava una existència precària ja
que no havia pogut trobar feina
a causa de la seva militància anarquista, fou
sospitós d'haver estat l'autor
del crim. Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a
formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades
i en
les excursions dominicals. A la capital francesa es
relacionà amb André de
Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda
Bonnot». Freqüentà assíduament
la llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes,
com ara L'Idée Libre,
d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili
dels anarquistes Anna Mahé i André de
Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) va ser trobada la seva cartilla
militar. El 14 de setembre de
1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb altres tres
companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a
l'estació de Les Aubrais
(Centre, França) i fugí amb la bicicleta
d'aquest. El 9 de novembre d'aquell
any participà, segons la policia, amb altres tres companys,
en un atracament a
l'oficina de correus de Bezons (Illa de França,
França) en el qual morí el
marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es
refugià als locals del
periòdic L'Idée Libre,
al número 15
del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb
qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Santé, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
Notícia
orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 5 de novembre de 1949
- Pedro Pons
Velilla: El 12 d'abril de
1886 neix a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es
deien Manuel Pons i Valeria Velilla.
Va ser un dels principals animadors de la Federació Local
d'Alcanyís de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18
de desembre de 1919
fou delegat al Congrés Nacional de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»)
celebrat a
Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Visqué a
Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de Besiers. Sa
companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de
març de 1952 al
Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
Augusto Masetti
- Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).
Augusto Masetti (1888-1966)
***
Cesare Ragni
- Cesare Ragni: El
12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista, i
comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa
Maloffi.
Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a
anarquista. Durant la
Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu
de
Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista
Italià (PSI) i en 1921
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De
bell nou a Milà, s'acostà
novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni
Cassinelli,
Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la
comissió organitzadora de la
Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia
desmantellà a
Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne
part amb
20 militants més. Detingut, va ser tancat a la
presó de Brescia i torturat
durament per fer-lo confessar. Després de més
d'un any de detenció, va ser
jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per
manca de
proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en
els informes
policíacs com a «anarquista» o com a«comunista». Continuà mantenint
contactes
secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de
les
víctimes polítiques. El 22 de març de
1929 va ser detingut sota l'acusació de«propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell
any se li va assignar
confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de
Gorgona i de Ponça. El 5
de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia.
En 1933 mantingué
correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio
Strafelini, exiliat a França.
Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident
afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i
amb el soci en el
comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en
l'organització d'expatriacions
clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a
confinament per un
període de cinc anys, que finalment es reduïren a
tres, per afavorir
l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost
d'aquell any
desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario
Tronconi
i Michele Veglia. A Ponça continuà
freqüentant la companyia dels confinats
anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va
ser traslladat a
l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i
després a les poblacions
calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937
retornà a Milà i el 28
d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament
amb Giuseppe Jacopini,
company conegut durant el confinament. El març de 1938 va
ser expulsat de
França i passà a Espanya. Després d'un
breu curs d'instrucció a Almansa
(Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part,
gràcies a l'ajuda de
Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i
combaté enquadrat en
la «Bateria Rosselli», però l'agost de
1938 va haver d'ingressar a l'hospital
d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on
s'integrà en el grup
anarquista «Libertà o Morte» (Armando
Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida
Mastrodicasa, Carlo
Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser
reclòs als camps de
concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940
va ser enrolat en una
companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a
Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al
consolat italià de
Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va
ser detingut a la
frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc
anys de
confinament i enviat a les colònies
penitenciàries de les illes de Tremiti i de
Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en
la Resistència
enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi».
Després de la II Guerra Mundial
abandonà el moviment anarquista i s'afilià al
PCI. Cesare Ragni va morir el 19
de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
Julio
Urraca Valmaseda
- Julio Urraca Valmaseda: El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el 14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño, Espanya; actualment La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General Santiago Apóstol de Vitòria (Àlaba, País Basc), de les conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou Petra Quintana.
***
Notícia
de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari
tolosà L'Express
du Midi del 18 de gener de 1932
- Auguste Royo: El
12 d'abril de 1900 neix a Corçan (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Auguste Raymond Royo. Era fill de Raymond Royo, conreador,
i d'Augustine
Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El
16 de
març de 1920 s'integrà per a fer el servei
militar en el 55 Regiment d'Infanteria;
a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment
d'Infanteria i el 5 de
desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març
de 1922 va ser
destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup
anarquista
de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève.
Va ser candidat
abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la
circumscripció
de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc,
Occitània), però retirà la seva
candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser,
amb els
germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet,
Paul
Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un
dels animadors de la
llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16
de gener de 1932 va ser
condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit
dies de presó, amb
llibertat provisional, per«rebel·lió» per les seves
activitats durant la vaga.
A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire.
El 12 de
juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou
Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va
morir el
15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc,
Occitània).
***
Edgardo
Ricetti
- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total –inclosa la llibertat sexual–, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).
---
