Anarcoefemèrides
del 29 de gener
Esdeveniments
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Les Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó.
***
Capçalera
de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
28 de gener de 1927
- Vetllada per Le
Libertaire:
El 29 de gener de 1927 se celebra a la Sala«Utilité Sociale»
de París (França) una gran vetllada
artística a benefici del periòdic
anarquista Le Libertaire. L'acte es va dividir en
dues sessions, una primera
musical, amb cantants lírics i de cabaret (Bicot, Coladant,
Félix Gibert, Max
Henriot, Michel Herbert, Henri Heros, Aimée Morin, Dona
Munroe, Jane Musetty,
Rachel, Éliane Thumerelle, Roger Toziny, etc.), i una
segona, amb la
interpretació de l'obra teatral de Max Maurey La
recommandation pel
Groupe Théâtral.
***
Cartell
publicitari de Vida
realitzat per Vicent Ballester Marco
- Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.
***
Portada del disc de Chumbawamba
i Noam Chomsky
- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
Capçalera de L'Avant-Garde
- François
Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 27 de gener– de
1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la
Internacional i
anarcocomunista François Dumartheray –algunes
fonts citen un segon nom Constant,
però aquest no apareix a cap document oficial, i en la
partida de naixement
figura erròniament com Dumarterey. Sos
pares es deien Jacques
Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean
en la partida de
naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i
només pogué aconseguí una
educació molt rudimentària. Es guanyà
la vida com a representant de comerç i
lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de
la Llibertat a
Ginebra. En aquests anys participà en
experiències icarianes a Lió. El maig de
1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió
Federal de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
però el setembre d'aquell
any fou amnistiat amb la proclamació de la
República a Lió. Perseguit arran del
fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra
(Suïssa), on treballà en un hospital
com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i
Antoine
Perrare, de la Secció ginebrina«L'Avenir», format per un grup de refugiats
d'influència cabetiana gairebé tots de
Lió, al IV Congrés general de la
Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de
setembre de 1873 a
Ginebra –en aquest congrés proposà, amb
Perrare, que només poguessin ser membres
de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876
publicà –amb Pierre
Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré,
Charles Alerini i Jean-Louis Pindy–
el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action
politique, el
primer text que parlarà de «comunisme
anarquista»; aquest text es va distribuir
el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29
d'octubre
de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII
Congrés
de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la
constitució d'una
federació francesa antiautoritària –amb
Charles Alerini, Paul Brousse, Jules
Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu
primer congrés a La
Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i
també s'encarregarà
del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde.
Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin
i Jules Montels va redactar una moció per al II
Congrés de la Classe Obrera de
Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet,
delegat del Sindicat de
Mecànics de Lió, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de
1879, amb Piotr
Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el
periòdic Le Révolté,
propagandista del «comunisme llibertari», el qual
serà adoptat per la Federació
del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9
i el 10 d'octubre de 1880.
Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França
i restarà a Ginebra. Se
subscriví a Le Réveil Anarchiste
des del seu començament i envià suport
econòmic sota el pseudònim del Vieux
Savoyard. El 10 d'octubre de 1918
es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie
Magne. Al finals dels seus
dies s'allunya de l'activitat política, però
mantingué contacte amb destacats
militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François
Dumartheray va morir
a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra,
Suissa) i a la seva
incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre
molts altres, Pietro
Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre.
Aquest discurs va ser
publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.
Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000
- Victor Minne: El
29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes)
l'ebenista i
propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888
emigrà a
França en 1888 i en
1893 en va ser expulsat per la seva militància
llibertària. El 12 de setembre
de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica)
per haver aferrat cartells
anarquistes i aquest mateix dia havia participat en
l'ocupació de la redacció
del periòdic Journal du
XXè Siècle.
En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser
publicat
anònimament, Révélations
sur la prétendue
folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser
detingut
repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère
Victoria, reine des poires
d'Angleterre et impératrice des roupies de singes;
després d'escorcollar el
seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest
text. Jutjat per
l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies
després de la mort
Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits
contra aquesta
reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la
princesse Louise, fille du roi
dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa policíaca
d'Amédée Pauwels (1891)
- Amédée
Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,Émile Henry.
***
Foto
antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de
Niça (1897)
- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del«Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius«L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per«escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).
***
Notícia
de la detenció d'Émile Hureau publicada en el
diari parisenc Journal
des Débats Politiques et Littéraires
de l'11 de març de 1915
- Émile Hureau:
El
29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre,
França)
l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile
Hureau. Sos pares es
deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i
Eugénie Buge. Cresqué a Montargis
(Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle
tenia per companya
Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el
magnetisme i a altres
ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la
Gran Guerra
col·laborà en el setmanari L'Anarchie
i en la primera sèrie de L'Idée
Libre, periòdic fundat per André
Lorulot, qui pensava que era un «militant
de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al
número 102 del carrer Saint-Lazare
del IX Districte de París (França) i es trobava
sense feina. El 15 de novembre
de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment
d'Infanteria i el
24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de
Comissionats i Obrers militars de
l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a
la reserva militar
activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912
signà, amb
altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul
Delasalle,
Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una
protesta contra la condemna a
mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos.
El 13 d'agost de
1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA,
però el 13 d'octubre
d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió
melancòlica amb obsessions
hipocondríaques». En 1915 edità els
pamflets antimilitaristes J'acusse, On
nous ment! i On nous trompe, que
repartí pels carrers i que donà
lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915,
juntament amb sa companya, i «mèdium»,
Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu)–també van ser detinguts en
aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat
amb sa
companya, el 23 de
juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres
anys
de presó i
1.000 francs de multa per «complicitat de
difamació cap a
l'exèrcit,
provocacions de militars a la deserció i
publicació
d'informacions concernents a
les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir
una
influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i
de la
població» –la defensa
ressaltà
les seves «idees filosòfiques,
cosmològiques i
psíquiques» i la seva«jesuïtofòbia,
i la premsa el qualificà d'«il·luminat,
espiritista
i practicant de les
ciències ocultes». En aquest judici
també van ser
condemnats els anarquistes Léon
Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu,
el marit
de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues
ocasions, l'abril i el
juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu
estat
mental, el
classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va
ser
enviat a la II
Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya
encara
purgà tres mesos
de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de
salut
militar li va
diagnosticar una «psicoastènia». El 12
de febrer de
1919 va ser desmobilitzat i
es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V
Districte
de París.
Després de la guerra col·laborà en«Les
Publications Mensuelles» de L'Idée
Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i
en el periòdic Le
Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador
del qual fou Auguste
Gorion i el director Manuel Devaldès, en
substitució d'André Lorulot. En 1921
era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava
en L'Avant-Garde,
de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al
número 105 del bulevard
Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del
carrer Descartes del V
Districte de París, que va ser el seu últim
domicili. Va ser autor de nombrosos
obres, com ara L'ascension de la science
(traduït en 1922 a l'esperanto
com L'acenso di cienco a Estocolm); De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée; La faillite
de la politique; Les jésuites,
la classe ouvrière et la révolution; À
l'oeuvre contre le catholicisme!;Le problème de la langue International, sa solution;Le secret de l'univers
devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va
ser condemnat
a quatre mesos de presó per «robatori i
encobriment». En sortir de la presó,Émile
Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921
llançant-se al riu Sena al
barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París
(França) i el seu cos
va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de
defunció cita com a
professió «autor científic».
Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota
necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio
de l'1 de juny
de 1922, Émile Hureau era un «filòsof
defensor de les teories de Clémence
Roger», la filòsofa, científica
eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona,
traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée encara s'edita
actualment.
***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920
- Édouard Mouche:
El 29 de gener de 1878 neix al XI
Districte de París (França) el lampista
anarquista i antimilitarista Édouard
Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a
domicili,
i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al
XX Districte de
París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part
del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que no
aparegué a resultes de la prohibició per part
del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar,
i participà en
diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du
Peuple. En
1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la
Federació de Joves Anarquistes (FJA). A
començaments de 1920 va ser detingut
per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache,
i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de
juny de 1920 va ser
jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte
juntament amb
sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500
francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre
d'aquell any. A finals de gener
de 1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon
Louis, Morthel Oupiter i René Péache,
dimití del seu càrrec de tresorer. En
1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de
París de l'FJA. El
20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va
ser
escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921,
arran de
la detenció de René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del
periòdic La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA animat, entre d'altres,
per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923
era membre del «Foyer
Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i
del Comitè
d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En
1929 s'instal·là a
Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest
mateix any era membre de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i
corresponsal local de La Voix Libertaire.
A començaments de la
dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) i sembla
que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el
tenia fitxat com a
membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940
es casà
a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment
emigrà a Algèria. Édouard
Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).
***
Orlando
Bolgioni
- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista«Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.
***
Foto
policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)
- Vincenzo
Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts
citen 1895– neix a Cocconato (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero,
anglicitzat Vincent Ferrero i
més conegut com John the Cook.
Sos mares es deien
Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova
York (Nova York, EUA)
i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de
la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA). En aquesta
ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot
com a membre del«International Grup», format per militants de
diverses llengües (italians,
espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué actiu fins
a la dècada dels trenta. També formà
part dels grups anarquistes italians«Libre Pensiero» i«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un míting
antibel·lista al carrer sota l'acusació de«vagància» i el 3 de març
d'aquell
any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el númeroúnic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel«Ferrero-Sallitto Defense Conference»
(Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto),
encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment
Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores
del Vestit),
l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per
les Llibertats
Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San
Francisco,
Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren
recollir els 2.000
dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de
nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone
Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman,
Arthur
Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton
Sinclair,
Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener
de 1936
van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva
deportació,
però un habeas corpus
l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya
de protesta
engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto,
però a ell se li va
decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la
dictadura de Benito
Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i
la més que probable execució a la
Itàlia feixista, trencà la llibertat sota
fiança i fugí a Windsor (Ontario,
Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de la
fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne,
Michigant) i després treballà de
cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco
sense despertar les
sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb
destacats
anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe
Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca,
Errico
Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene
Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John
Vattuone, etc.
Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de
1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA).
Paul Avrich recollí el seu testimoni
en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism
in America
(1995).
***
Notícia
de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el
diari de Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 18 de
juny de 1907
- Georgette
Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant
Félix Manereck,
paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la
vida de
costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà aÉpernay amb el
venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de
1906 la
parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès,
Occitània) per «ultratges i
rebel·lió vers els agents»; quan van
ser detinguts ambdós cridaren: «Visca
l'anarquia! Fora la República!» i «Mort
aux vaches!» –literalment «Mort a les
vaques!», és una expressió
antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia,
militars, etc.); etimològicament prové de Wache
(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula
que estava escrita
a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX.
Jutjats pel
Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va
ser
condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i
son company a un mes
amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren aÉpernay on ella
hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella,
segons informes
policíacs, partí després cap a Verdun
(Lorena, França) i Luxemburg. El maig de
1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i
Vitry-le-François).
El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya,
França)
condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense
bitllet al tren.
Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son
company, pel
departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar
paraigües i a treballs de
pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb
Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la
data i el lloc de defunció.
***
Jean
Duval
- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
Charles
Berthelot
- Charles Berthelot:
El 29 de gener de 1892 neix a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) el
sindicalista
llibertari i resistent antifeixista Charles Adolphe Berthelot. Era fill
d'Yves
François Louis Berthelot, primer mestre furrier de la flota,
que morí l'any
següent, i de Marie Pauline Bergot. Es guanyava la vida
treballant d'obrer
calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de Brest (Bro
Leon,
Bretanya). Mariner en la Marina Nacional, va ser destinat al
Batalló Disciplinari
de Calvi (Còrcega) per mor de les seves activitats
sindicalistes i el 9 d'octubre
de 1913 va ser destinat al II Dipòsit d'Equipatge de Flota
de Brest i enviat a
l'Arsenal de Sidi Abdallah (Alger, Algèria Francesa;
actualment Algèria). L'11
de setembre de 1915 es casà a Brest amb l'obrera
Joséphine Marie Le Goff, amb
qui tingué dues filles, Marcelle i Raymonde. En aquestaèpoca encara feia de
mariner no especialitzat i vivia amb sa mare al número 35
del carrer Armorique
de Brest. Militant força actiu, va ser secretari del
Sindicat d'Obrers de l'Arsenal
de la Confederació General del Treball (CGT) abans de la
seva renovació l'agost
de 1918. En 1920 era administrador de la Casa del Poble de Brest. El
juliol de
1923, quan es reconstituí el nou sindicat de la CGT a
l'Arsenal, en va ser
nomenat secretari, amb el suport de Jean Vibert (secretari adjunt),
Agustes Brehinier
(tresorer general), Jean Le Lann (tresorer adjunt) i
Théophile Mérour
(conseller, a més de gerent del restaurant cooperatiu de
l'Arsenal). El 6
d'octubre de 1924 va ser nomenat delegat de la Comissió de
Salaris de
l'Arsenal, juntament amb Henri Cadec, candidat de la
Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). Durant molts d'anys Berthelot
encapçalà el Sindicat d'Obrers
de l'Arsenal de la CGT i en 1927 entrà a formar part del
Buró del Sindicat. En
1931 era secretari, amb Jean-Marie Soubigou, del Sindicat de Mutilats
del
Treball. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1935 figurava en un
llistat d'anarquistes del departament de Finisterre i aleshores vivia
al número
7 del carrer Kérivin de Brest. El 8 d'agost de 1935
parlà en les exèquies de
l'obrer de l'Arsenal Joseph Baraer, mort en uns incidents amb la
policia. El
desembre de 1935 va ser nomenat secretari de la Unió
Departamental de la CGT,
continuà després de la reunificació
com a secretari del Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal i secretari de la Unió Departamental fins a 1939.
Durant la II Guerra
Mundial, encara que en 1941 formà part del Consell Municipal
de Brest, rebutjà
participar en el sindicalisme organitzat pel Govern de Vichy i el 30 de
desembre
de 1941 s'abstingué de votar la confiança al
mariscal Philippe Pétain. Formant
part de la Resistència, i fugint de les
represàlies a Brest, passà al departament
de Sarthe com a enllaç entre la resistència de
Brest i del moviment «Libération
Nord», en el qual s'integrà. El 18 de
març de 1944 va ser detingut pels nazis i
tancat a la presó de Pontaniaou a l'Arsenal de Brest.
Després de passar pel
camp de trànsit de Campiègne (Picardia,
França), va ser deportat cap a
Alemanya, arribant el 22 d'agost de 1944 al camp de
concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya), sota la matrícula 78.773.
Posteriorment va ser traslladat
al Kommando«Neu-Stassfurt»,
dependent del de Buchenwald, d'on va ser
evacuat davant l'avanç de les tropes nord-americanes. Molt
afeblit, Charles
Berthelot va morir el 17 d'abril de 1945 a Lauta (Saxònia,
Alemanya) –algunes fonts
diuen que va ser afusellat. El seu cos va ser trobat en 1951 a Schildau
(Saxònia, Alemanya). Rebé diverses condecoracions
a títol pòstum i un carrer de
Brest porta el seu nom.
---
