Anarcoefemèrides del 28 de gener
Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya
- Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894.
***
Capçalera d'Acracia
- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Alphonse Anon
- Alphonse Anon: El
28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França)
l'anarquista Alphonse
Anon –el segon nom Adolphe citat en
alguns registres policíacs, no
apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre,
i d'ÉliseÉlisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant
de jardiner i de
vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel
Tribunal de Laon
(Picardia, França) a sis dies de presó i a 50
francs de multa per «possessió il·legal
d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre
de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes,
França) a 15 dies de presó per«complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la
vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup
socialista local. En
1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista
revolucionari La
Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any
també visqué a Venteuil i a
Châtillon-sur-Marne,
on va distribuir Le Père Peinard i La
Révolte. En 1889 treballava
de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on
milità en el moviment
anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery
amb l'obrera
teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres
infants, que portaren els noms
de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent
del setmanari
publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire de
la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser
detingut per «pertinença
a una societat criminal», però el seu cas va ser
sobresegut. El 25 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va
ser detingut
preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig.
L'11 de setembre de
1892 organitzà a Damery la conferència«Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per
la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de
presó per «incitació a la
violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892,
segons informes policíacs, els
anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè
aquesta havia rebut un
diners per fer reaparèixer Le Déchard
i aquest els havia disposats per al
seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del
grup de fusters revolucionaris
de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de«socialista
revolucionari no perillós». Posteriorment
s'integrà a les files comunistes i va
ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França), població
on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i,
més tard, candidat a
delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné,
periòdic comunista de Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut
el 24 el juny de
1930 a Lilla sota l'acusació de«provocació de militars a la
desobediència»;
malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser
condemnat
a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse
Anon va morir el 18
d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França) i,
després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat
quatre dies després
al cementiri d'aquesta població.
***
Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)
- Louis Boutel: El
28 de gener –les fonts periodístiques citen
erròniament el 25 de gener– de 1859
neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis
Joseph Armand Boutel.
Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette
Asme, i
ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es
guanyava la vida
treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili,
al número 93 del
carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de
França, França), va ser escorcollat,
ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al
moviment anarquista.
Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10
de març de 1894 va
ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat
d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958
- Ángel
Adrián
Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalistaÁngel Adrián Trenas, conegut com El
Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i
Rafaela Trenas. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran
amic de
Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
acabà instal·lant-se a Lavardac, on
milità en la CNT local. Al final de sa vida
va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa
companya
fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir
el 9 de juny de 1958 al seu
domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Alfredo
Bonsignori
- Alfredo
Bonsignori: El 28 de gener de
1895
neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista,
després
comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els
pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe
Bonsignori i Italia
Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove
s'acostà al marxisme de la
mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al
Partit Socialista Italià
(PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions
(Cecina,
Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les
protestes contra
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917
aportà una petita summa en una
subscripció a favor del diari socialista L'Operaio,
de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G.
Massei. En 1919
organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga
Proletària i Pagesa de Cecina i
aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui
tindrà un nin que
anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor
municipal. El gener
de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia
(PCdI) i el febrer d'aquell any
va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana,
Itàlia) del feixista
Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat
greument ferit durant
una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar
l'Ajuntament, regit per
l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa
commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran
Guerra. Reclòs a la
fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat
candidat de la
circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto
per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els
vots necessaris i
restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922
per l'Audiència de Pàdua
(Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys,
tres mesos i 10 dies de reclusió
i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i retornà a
Cecina. Obligat pels feixistes a
abandonar la seva ciutat natal 24 hores després,
s'establí a Roma (Itàlia),
però va ser agredit i apallissat perquè portava
una corbata negra a l'estil
Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de
Milà (Llombardia, Itàlia), passà
clandestinament a França i s'establí a
Lió, on treballà d'ebenista. A França
desenvolupà una intensa activitat política i fou
secretari del Comitè Antifeixista
de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio
Bonito i Ludovico Rossi, del
sector esquerrà del PCdI, anomenat«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint
secretari del grup «Giustizia e Libertà»
i membre del Socors Roig Internacional
(SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar
Scarselli, cap de
l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit
de la presó de Volterra
durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista
Giuseppe
Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda
dell'Oneta». En 1927
s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per
Michelangelo
Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els
periòdics
obrers Le Réveil Communiste
i L'Ouvrier Communiste, molt
crític amb la«línia leninista», que va portar els
treballadors «a les pitjors derrotes». En
1928 se li va decretar l'expulsió de França per«indocumentat comunista», però
va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les
seves activitats
subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres
companys (Marcello
Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani,
Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia,
Giuseppe
Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada
al «Cercle Sacco i
Vanzetti» de Lió per a llançar una
campanya internacional a favor de
l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a
Sibèria. En 1931
participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una
trobada anarquista. Dissolt el
GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la
facció de
l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles
en el
periòdic belga Prometeo.
En 1933 va
ser inclòs en el llistat de terroristes residents a
l'estranger i finalment
acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se,
amb Quinzio Panni i
Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per«tendència
esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els
comunistes italians publicaren el seu
nom en un article delator i injuriós publicat en el
periòdic parisenc La Nostra
Bandiera amb la finalitat de
provocar la seva expulsió del país. Des del
periòdic marsellès La
Laterna va respondre als seus
excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el«paradís soviètic». El
novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió,
en el
Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb
Gusmano Mariani, Mazneuf,
Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'uní a la Columna Italiana «Rosselli»
de la «Columna Ascaso» –segons altres
fonts en la Centúria «Giustizia e
Libertà» de la «Columna
Italiana»,
majoritàriament anarquista–, en la defensa de la
Revolució espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara
les batalles de Monte
Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a
França –segons altres fonts
era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i
retornà l'octubre d'aquell
any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb
Enrico Gavioli i
Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un
gerent d'una
empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part
en la Resistència,
col·laborant amb el moviment partisà de
Lió, juntament amb altres exiliats
(Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio
Gervasini, Carlo
Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943
va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània)
per les tropes d'ocupació italiana i
portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18
d'agost,
mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià
de Lió una petició de«repatriació definitiva» que va ser
rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la
Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament
retornà a Cecina,
on participà en els grups anarquistes «Luce e
Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns
anys després retornà a Lió amb la seva
companya i son fill. A França va fer
costat la premsa llibertària i mantingué
relació amb els companys que
retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli,
Ludovico Rossi, Pio
Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto
Serni,
s'estimà més restar definitivament a
França. Després d'una breu malaltia,
Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió
(Arpitània).
***
Notícia
de la detenció de Julián Merino
Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31
d'agost de 1935
- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup«Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.
***
Notícia
de la condemna de Rémy Boudou apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 25 de maig de 1932
- Rémy Boudou:
El 28
de gener de 1899 neix al barri de Le Notic de Cameret-sur-Mer
(Cornualla,
Bretanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Rémy Boudou,
també citat com Rémy
Boudoux. Era fill de Marie Édouard Victorin
Boudou, segon mestre armer de
la flota, i de Marie Alexandrine Tanniou, domèstica. Es
guanyava la vida
treballant d'empleat supernumerari de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons). Formà
part del grup anarquista de Saint-Denis
(Illa de França, França), on vivia al
número 7 del carrer Bonnevide. El 19
d'abril de 1918 va ser integrat en el 103 Regiment d'Infanteria per a
fer el
servei militar i va ser destinat diverses unitats militars fins el 15
d'abril
de 1921, que passà a la reserva activa. El 14 d'abril de
1923 es casà a Groslay
(Illa de França, França) amb Lucienne
Léontine Delcloy i el gener de 1927 ja tenia
dos infants. El 24 de maig de 1932 va ser condemnat, juntament amb son
company
André Faivre, pel XIII Tribunal Correccional del Sena a 15
dies de presó per«cops i ferides voluntàries» i 500
francs de multa, comeses el 30 d'abril de
1932 contra Henri Bonnet en una baralla contra membres de les Joventuts
Patriòtiques a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). En aquesta època treballava
de torner i continuava vivint al número 7 del carrer
Bonnevide de Saint-Denis. En
1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme i
s'integrà en la «Columna
Durruti». Rémy Boudou, que segons alguns va
prendre el nom de José Segura
a Espanya, va morir en acció de guerra el 16 d'octubre de
1936 durant els
combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual
que altres
milicians anarquistes estrangers. Les autoritats franceses el donaren
oficialment per mort el 28 de novembre de 1938.
***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)
- Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista«específic». S'ocupà
secretament de la«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna.
***
Arminio
Guajardo Morandeira
- Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort.
Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936)
***
Necrològica
de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980
- Josep Agulló Lluch:
El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat,
País
Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i
mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es
deien Antoni Agulló i
Salvadora Lluch.
Des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina
(Comtat, País Valencià). Arran
d'una acció, se li hagué d'amputar un
braç. No apte per a treballar, amb el
suport dels companys organitzà una escola racionalista a
Cocentaina. Durant els
anys bèl·lics col·laborà en
el periòdic alacantí Liberación.
En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué
embarcar-se a Alacant (Alacantí, País
Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità
en
la Federació Local d'Orà (Algèria) de
la CNT. Posteriorment va ser repatriat
amb sa companya a França. L'agost de 1979,
després de 41 anys d'exili, visità
Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou
Joaquina Rodrigo. Josep
Agulló Lluch va morir,
després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al
seu domicili de
Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França) i fou enterrat quatre
dies després.
***
Necrològica
de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957
- Felip Vilella Torrelles:
El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova
de
Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien
Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació
Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Benavent de
Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria
Torrelles Baneres. Durant la
Revolució formà part del Comitè
Revolucionari del seu poble natal. Amb el
triomf franquista s'exilià a França, deixant sa
companya i sos infants a Catalunya.
En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques
de Barcelona
(Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus
béns,
expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà
de manobre i milità
en la Federació Local de Chastelnòu del
Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia.
Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes
fonts citen
erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital
de Montelaimar (Delfinat,
Arpitània).
***
Necrològica
de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983
- Mariano Roca Sanjuán:
El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja
de Ponent) –algunes fonts citen erròniament
Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el
segon llinatge també citat San
Juan. Era
fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán
Momada. Fou, amb altres companys
(José Alcaine, José Casinos Acerete,
José Fortea Gracia, Román Mampel,
Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en
la lluita
contra el caciquisme de la família Baselga
Ramírez, empresaris miners d'aquesta
població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
formà part del Comitè
Revolucionari local i participà activament en la defensa de
la població dels
atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado
Martínez. Posteriorment
formà part del procés de
col·lectivització de la localitat. Finalment
lluità
als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del
Batalló de
Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la CNT de l'exili. En 1947
va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Miguela García
Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir
el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc
(Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo:El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).
---
