Anarcoefemèrides
de l'11 de gener
Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897
- Acte contra la«Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat«Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de Faure:
L'11 de gener de 1910 se celebra al Teatre Chave de Marsella
(Provença, Occitània)
una conferència pública i
contradictòria del propagandista anarquista
Sébastien
Faure sota el títol «Les 2 écoles - Les
2 scrutins» (Les dues escoles, els dos
escrutinis), en referència als debats que aleshores es
donaven a França sobre les
escoles religiosa i laica i sobre els sistemes de
representació parlamentària
nominal i proporcional. L'acte va ser a benefici de «La
Ruche», l'escola llibertària
que dirigia Sébastien Faure.
Naixements
Giovanni Rossi
- Giovanni Rossi:
L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de
colònies anarquistes
Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nascut
en una família
liberal, sos pares es deien Tito Rossi, advocat, i Carolina Baldi,
filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i cirurgia
veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí
les obres dels «socialistes
utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries
i publicant llibres científics. En 1881 publicà
la segona edició revisada i
corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de l'Associació
Electoral Democràtica organitzada a Pisa i
participà en la campanya electoral a
favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores
condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una
oposició de veterinari a
Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps,
fundant una cooperativa
social, el periòdic Dal campo alla stalla
i escampant les idees
llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista.
El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic
número del periòdic Brescia per Cipriani,
alhora que buscà suports econòmics i morals per a
la realització del seu
projecte de colònia llibertària,
llançant una crida al Partit Socialista
Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos
periòdics socialistes
i anarquistes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La
Favilla. En
1886 fundà a Brescia el periòdic Lo
Sperimentale (L'Experiment), on
explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista»
que té. El seu pensament de «socialisme
experimental» estava lluny de les
propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el
moviment anarquista. En
1897, gràcies al suport moral i econòmic de
Leonida Bissolati i de Giuseppe
Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella»
(Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un
grup de pagesos de
la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia),
constituí
l'«Associació Agrícola Cooperativa de
la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno
Lombardo, Cremona». Aquesta associació
gestionà 120 hectàrees de camp i una
vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita
escola de pàrvuls,
tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16
persones,
l'administració es decidia comunitàriament i la
gestió de la casa s'assignà de
manera rotatòria entre les dones. No obstant
això, les dificultats es tornaren
insuperables a causa del refús del col·lectivisme
entre el pagesos de la
Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de
portar la seva experiència al
Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes
italians
(Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i
Achille
Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la
finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro
el 18 de març de 1890. Després d'una
setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de
Rio de
Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul).
Després d'un nou
viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb
diligència, arribaren el 3 d'abril
a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita
població de Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat
tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat
coneixement de les tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària,
etc.), la colònia obtingué bons resultats tant
des dels punts de vista agrari,
econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes
relacions personals no
jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir
uns 300 membres. En 1893 va
publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità
anarchica sperimentale.Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal
brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components
antisocials i
egoistes que a la colònia començaven a donar-se.
Noves dificultats personals
(població majoritàriament masculina, problemes en
l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita
d'un dels colons amb la caixa de
la comunitat, determinaren la dissolució de «La
Cecília» l'abril de 1894. Un
any després publicà el llibre Il
Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni
Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso,
on en la
primera part va fer una examen detallat de les raons
polítiques i socials que
van portar al fracàs de «La
Cecília» i en la segona una mena de
novel·la
utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred
Sanftleben,
seguidor seu, publicà Utopie un Experiment
sobre el seu pensament. Després
de l'aventura de «La Cecília» Rossi
prengué algunes responsabilitats
agronòmiques –director d'una estació
d'investigació agrícola a Rio dos
Cedros– i pedagògiques –professor a
l'Escola Superior
d'Agricultura de
Taquari– institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència d'aquesta
comunitat brasilera.
***
Notícia
sobre la condemna d'Alfred Léger apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 26 de juny de 1895
- Alfred Léger:
L'11
de gener de 1875 neix a Anizy-le-Château (Picardia,
França; actualment
Anizy-le-Grand) l'anarquista Alfred Georges Jules Léger. Sos
pares es deien
Louis Frédéric Léger, conreador, i
Aline Amélie Marie Sénéchal. Impressor
de
professió, vivia al número 91 del carrer
Montmartre de Saint-Ouen (Illa de
França, França). Es va veure implicat en el cas
dels desvalisadors anarquistes encapçalat
per Émile Spannagel. Aquesta banda va ser acusada de 23
robatoris entre finals
d'agost i finals de novembre de 1894 a diversos xalets de la
regió parisenca,
especialment a Courbevoie. El 25 de juny de 1895 va ser condemnat per
l'Audiència
del Sena a tres anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència, mentre
que Spannagel va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat; Charles Piéri
a 20 anys de treballs forçats; Victor Marceau i Nazaire
Pourcher a 15 anys de
treballs forçats; Balthazar Ackermann, Alfred Boitel,
Georges Chergny, Henri Dupuis,
Joseph Lamouroux, Alfred Spannagel i Victor Spannagel a diverses penes
de presó;
la resta dels acusats van ser absolts. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Portada
del llibre d'Alice Canova En
regardant la vie (1900)
- Alice Canova: L'11
de gener de 1883 neix al XI Districte de París
(França) la
poetessa i periodista anarquista i
propagandista de l'educació llibertària Alice
Jeanne Canova. Era filla de Jean Baptiste
Louis Canova, llauner, i de Marie Reignier. Entre 1896 i 1898
llançà un projecte
de revista d'educació llibertària i racional de
la infància, L'Enfance
Nouvelle, en la qual tenien projectat col·laborar
destacats intel·lectuals
anarquistes (Zo d'Axa, Manuel Devaldès, Louis Lumet, Charles
Malato, Louise Michel,
etc.), que sembla no reeixí. En 1897 publicà
cròniques en la revista parisenca Mascarille.
Revue littéraire, artístiques et
théâtrale i aquest mateix any participa
en
una enquesta sobre l'individualisme apareguda en la revista Matines.
Revue
de littérature et d'art, on exposà les
seves opinions llibertàries sobre el
tema. En 1898 formà part de la redacció del
setmanari anarquista parisenc Le
Droit de Vivre, d'Ernest Girault i de Constant Martin.
També en 1898
col·laborà en el setmanari d'Albin Villeval La
Misère. Organe de combat révolutionnaire
hebdomadaire i en Le Libertaire. El 2
d'octubre de 1898 participà,
amb altres companys (Maximilienne Biais, Brunet, Buteaud, Albert Diris,
Louis
Grandidier, Mary Huchet, Leboucher, Paule Mink, Paul Paillette, Francis
Prost, Louise
Reville, Rolande, Tortelier, Villeval, etc.), en un
conferència pública
contradictòria sobre diversos temes (amor lliure,
unió lliure i immoralitat del
matrimoni) celebrada a la Sala Leroy, al número 214 del
carrer Saint-Maur de
París. En aquesta època vivia al
número 22 del carrer Sainte-Eugénie de
París. En
1899 col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme
Libre. Révolutionnaire, sociològiques,
artístiques, scientifique, d'Ernest Girault i
Francis Prost, que s'enfrontava
al periòdic Le Journal du Peuple, de
Sébastien Faure, aliat amb els
republicans defensors d'Alfred Dreyfus. El 26 de març
participà, amb altres
companys (Maximilienne Biais, Bertrand, Briand, Brunet, Henri Dhorr,
Faure-Sadrin, Mary Huchet, Émile Janvion, Jaurès,
Astier de Valseyre, etc.), en
una conferència privada sobre diversos temes (els drets de
la dona, la«paparra» clerical i l'Exèrcit contra la
Nació) a la Sala Delapierre, al número
168 del carrer de Charenton de París. El 22 de juliol de
1899 va ser una de les
oradores, juntament amb Maximilienne Biais, Phélipeaux,
Renaud i Louise Réville,
d'una conferència sobre pedagogia anarquista, organitzada
pel Grup de
Propaganda d'Educació Llibertària (GPEL),
celebrada al número 37 del carrer de
l'Ouest, a benefici de la creació del periòdic La
Jeunesse Nouvelle i
d'una biblioteca llibertària del XIV Districte de
París. El 29 de juliol de
1899 parlà, juntament amb Manuel Devaldès, en
l'acte «L'Éducation cléricale et
l'éducation libertaire», organitzat pel GPEL i
també a benefici de La
Jeunesse Nouvelle, celebrat a la Sala Marchet, al
número 49 del bulevard Saint-Germain
de París. El 30 d'octubre de 1898 participà, amb
altres oradors i
cançonetistes, en una conferència sobre la
qüestió social i la llibertat de
l'amor a la Sala Delapierre de París, organitzada per la
Biblioteca de
Treballadors Llibertaris del XII Districte. En 1900 formava part del
grup «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Café
des Artistes del carrer Lepic
de París. El 12 de febrer de 1900, promoguda per Paule Mink,
va fer la
conferència «Le sentimentalisme
populaire» per a la Lliga Anticlerical del V
Districte de París. En 1900 col·laborà
amb poemes en el diari L'Éclaireur de
l'Ain d'Oyonnax (Roine-Alps, França). A finals de
1900 publicà el llibret En
regardant la vie, recull articles i poemes seus sobre
diversos temes (l'educació,
la pàtria, la religió, la revolució,
la vaga, etc.) amb un prefaci de Manuel
Devaldès. En 1901 col·laborà en el
periòdic de Vienne (Delfinat, Occitània) de
Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de
l'autorité. El 22
d'agost de 1901 la propagandista anarcofeminista Léonie
Fournival (Rolande)
anuncià en una reunió del grup «Les
Naturiens» que volia portar-se Alice Canova
a un retir d'un mes al bosc per guarir-se de certes malalties
nervioses. El 4
de setembre de 1901 va fer la xerrada «Nature et
progrés», organitzada pel grup«Les Naturiens». En 1901 va fer
conferències per al Cercle d'Estudis Socials
(CES), que es reunia en un cafè del número 15 del
carrer Durantin de Montmartre,
on també es reunia el grup «Les
Naturiens», i que editava el periòdic
anarquista Bulletin de l'Harmonie. Entre 1901 i
1902 col·laborà en La
Critique. Revue illustrée des arts et de la
littérature. En 1902 trobem textos
seus en la revista llibertària infantil Jean-Pierre.
Entre 1904 i 1905
col·laborà amb poemes i relats en el setmanari La
Tribune Internationale,
de Ferdinand Rollin. En 1905 va escriure per a la revista parisenca La
Pensée. Revue de littérature, d'art i de
sociologie i per a Le
Libertaire. El febrer de 1905 signà, amb altres
escriptors i artistes
francesos, un manifest de protesta contra la detenció de
Maksim Gorki promogut
per L'Humanité.
Col·laborà en el periòdic mensual
d'Eugène Humbert Génération
Consciente (1908-1914). A principis d'agost de 1927
s'adherí al «Comitè
Sacco-Vanzetti» i signà diversos manifest en el
seu suport. L'abril de 1932, en
una enquesta popular en la qual es demanava on s'havia de
col·locar una estàtua
del polític Aristide Briand, acabat de morir, contesta que
s'havia d'erigir
sota l'Arc del Triomf de París. Alice Canova va morir el 27
de maig de 1934 al
seu domicili, al número 80 bis del carrer de l'Ouest, del
XIV Districte de
París (França).
***
Jules
Rivet (ca. 1934)
- Jules Rivet: L'11
de gener de 1884 neix a Colombrette
(Vercoiran, Alvèrnia,
Occitània) el mestre,
periodista i anarquista individualista
i francmaçó Victorin Jules Jean Rivet, que va fer
servir el pseudònim Jean
Michel. Era fill de Jean Ferdinand Hippolyte Rivet,
benestant propietari de
terres en conreu, i de Marie Suzanne Brulat. Orfe de mare ben aviat, va
ser criat
per una àvia i una tia. Va fer de mestre a
Ròchabruna (Provença, Occitània), on,
després de la Llei de Separació de les
Esglésies i de l'Estat de 1905, segons
algunes fonts, provocà un escàndol en entrar amb
un company dins l'església
d'aquesta població, parlant i fumant com si d'un lloc
públic es tractés. El 9
d'octubre de 1905 va ser incorporat el 52 Regiment d'Infanteria per a
fer el
servei militar, però va ser enviat a tasques d'oficina fins
al 28 de setembre
de 1907 que va ser llicenciat i l'octubre de 1908 passat a la reserva.
El 30 de
setembre de 1911 es casà a Servas (Alvèrnia,
Occitània) amb la mestra Henriette
Bécheras. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2
d'agost de 1914 va ser cridat a
files i integrat l'endemà al seu regiment. El 9 d'agost de
1916 va ser donat de
baixà per «neuropatia, anèmia i mal
estat general» i el 27 de novembre de 1916 va
ser destinat al Servei Auxiliar i enviat el 24 de desembre de 1916 al
XIV
Esquadró del Tren de l'Exèrcit. El 7 d'abril de
1917 va ser donat de baixa temporal
per «astènia nerviosa força marcada,
trastorns psicastènics, neuràlgies, tuberculosi
fibrosa de l'àpex dret i estat general mediocre no imputable
al servei».
Finalment va ser llicenciat definitivament amb una proposta de
pensió per
invalidesa per tuberculosi pulmonar, anèmia i altres
alteracions. En 1916 havia
estat cofundador del setmanari satíric Le Canard
Enchaîné, del qual va
ser secretari de redacció en el període
d'entreguerres i del qual portà la rúbrica«Lettres ou pas lettres». En 1919 dirigí
alguns comunicats al periòdic La
Vague. El 27 de juny de 1920 participà en el
Congrés Federal de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i
col·laborà en el setmanari
regional socialista i sindicalista Le Sud-Est, on,
entre el 23 d'octubre
i el 25 de desembre de 1920, publicà el fulletó«Le fiancé du bolchevick ou Le
couteau sanglant», paròdia dels clixés
anticomunistes de la dreta. En aquestaèpoca col·laborà en diferents
publicacions anarquistes, anarcoindividualistes i
pacifistes, com ara La Caserne, L'Insurgé,Le Libertaire, La
Muse Rouge, L'Ordre Naturel, La
Patrie Humaine, Les Pieds
dans le plat, Les Primaires, Le
Raffut, Rectitude, La
Revue Anarchiste, La Vache Enragée,
etc., però també en la premsa
generalista (La Bonne Guerre, L'Éclaireur de l'Ain,Floréal, La
France de Bordeaux et du Sud-Ouest, Le Journal
Amusant, Le
Quotidien, etc.). El 17 de desembre de 1929
s'inicià en la maçoneria en la«Loge France et Colonies» del Gran Orient de
França. A principis de la dècada
dels trenta, va ser gerent de Bataclan i de Le
Loup Blanc, i
portà la rúbrica «Pointes
rouges» en L'Humanité. L'1 de
novembre de 1935
publicà en Le Libertaire les seves
respostes a l'enquesta «Contre la
guerre! Contre l'Union Sacrée!», on es
mostrà solidari amb el poble d'Abissínia
i contra l'ocupació italiana. Durant la Revolució
espanyola col·laborà en el
periòdic SIA. A finals dels anys trenta
col·laborà en diferents
publicacions, com ara Ce Soir, Excelsior,La Flèche de Paris,La Lumière, Messidor,Der Republikaner, Spectateur,
etc. Durant l'Ocupació alemanya, va escriure per al
periòdic col·laboracionistaLe Petit Parisien. Després de la II
Guerra Mundial, col·laborà, sota el
pseudònim Jean Michel, en el
periòdic anarquista CQFD, de Louis
Louvet. També col·laborà en L'Oeuvre.
Entre les seves obres podem destacarChronique de la cour du roi Pétaud (1921,
amb Fernand Pignatel), La
jeune fille et son piano (1922), La recrue du 606e
(1924), Le bel
eunuque (1926), À l'ombre des crocodiles
en fleurs (1928), La vierge
déshabillée (1929), La dame
aux bas bleus (1929), La chienne
(1932), Édouard Herriot, ou le
Discrédit lyonnais (1933), La course aux
plaisirs (1934), Paule Calou (1936) i Tu
seras écrivan... Manuel
pour adolescents prodiges (1939). El seu últim
domicili va ser al número
136 del carrer Ordener de París. Jules Rivet va morir el 25
de gener de 1946 a
l'Hospital Necker del XV Districte de París
(França) i va ser enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de
França, França).
***
Detenció de Liabeauf
- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies–l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).
***
Notícia
del judici de Gabriel Journé publicat en el diari
parisenc Le
Radical de l'1 de juny de 1920
- Gabriel Journé:
L'11
de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira,
França) l'anarquista Jules Gabriel
Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Sos pares es deien Jules
Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy,
costurera.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le
Libertairedel
15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca. Gabriel
Journé va
morir el 18 d'abril de 1960 a Leugny (Borgonya, France).
***
Necrològica de Juan
Perea Doña apareguda en el periòdic
parisenc Le Combat
Syndicaliste
del 15 de febrer de 1973
- Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França).
***
Necrològica
de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983
- Juan Timoneda
Celma: L'11 de gener de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen
erròniament Terol (Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma.
Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma.
Milità en el Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a
França i va ser internat al camp de concentració
de Barcarès. Acabà
establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre–algunes fonts
citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al
seu domicili d'Ieras (Provença,
Occitània).
***
Fontaura
(1986)
- Fontaura: L'11 de
gener de 1902 neix a
Mataró
(Maresme,
Catalunya) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a
Catalunya
(Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale, IRL,El
Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño.
Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
al seu domicili de Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid.
***
Dominick
Sallitto
- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).
***
Necrològica
d'Armodio Argüelles González apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 20 de juliol de 1968
- Armodio Argüelles González: L'11 de gener de 1904 neix a Mieres (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armodio Argüelles González–el seu nom també citat Harmodio. Sos pares es deien Celedonio Argüelles i Filomena González. Treballador a les mines asturianes i d'altres zones, milità des de molt jove en la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sama (Langreo, Astúries, Espanya). En 1932 treballava de miner a Guardo (Palència, Castella, Espanya) i l'octubre d'aquell any va ser denunciat, amb altres miners, per la Guàrdia Civil per desobeir l'alcalde d'aquesta població; durant el procés no es va presentar a les requisitòries. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i s'hagué d'exiliar un temps als Països Baixos. A Holanda va tenir, amb altres companys, un problema amb el moviment llibertari per qüestions del repartiment de l'ajuda econòmica per als exiliats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Verdun de Garona (Guiena, Occitània), formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Malalt de silicosi, visqué amb una petita pensió d'invalidesa. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A finals dels anys seixanta passà a viure amb una de ses germanes a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Amor Rodríguez. Armodio Argüelles González va morir el 14 d'abril de 1968 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
---
