Anarcoefemèrides
del 10 de gener
Esdeveniments
Erich Muhsam
- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.
***
Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval
- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.
Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)
Naixements
Ranieri
Martini (1878)
- Ranieri Martini: El 10 de gener de 1852 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el garibaldí i anarquista internacionalista Ranieri Paolo Martini, conegut com Neri Martini. Sos pares es deien Giuseppe Martini i Rosa Sarti. D'antuvi republicà, amb 14 anys lluità amb Giuseppe Garibaldi en la Tercera Guerra de la Independència Italiana i destacat en la Batalla de Bezzecca (Ledo, Trentino) el 21 de juliol de 1866. Es guanyà la vida com a pintor i professor d'esgrima. Posteriorment fou secretari de l'Associazione dei Reduci delle Patrie Battaglie (ARPB, Associació dels Veterans de les Batalles de la Pàtria). A mitjans dels anys setanta va fer seus els ideals internacionalistes de Mikhail Bakunin i s'integrà en la Secció Local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), veient-se obligat a dimitir de l'ARPB, considerada moderada i patriòtica. Aquest trencament amb les posicions de Giuseppe Mazzini i els «patriotes» sobre l'irredemptisme italià, que implicà tota la Federació Toscana de l'AIT, acabà en un enfrontament obert. Entre el 6 i el 8 de setembre de 1877 fou delegat al IV Congrés de l'AIT (bakuninista) celebrat a Verviers (Lieja, Valònia) i al Congrés Socialista Universal de Gand (Flandes). L'11 de setembre de 1877 va ser detingut, juntament amb Oreste Falleri, per haver boicotejat amb altres internacionalistes, al crits de «Visca Costa! Visca Bakunin! Visca la Revolució Social!», una manifestació de membres de l'ARPB; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó i a un any de vigilància especial per «manifestació sediciosa». En solidaritat amb els dos detinguts es publicà una petició signada per 86 internacionalistes demanant ser processats pels mateixos motius. Anomenat secretari de la Federació Pisana de l'AIT, durant tot el 1878, amb altres membres de la Secció Local de l'AIT, es dedicà a preparar un projecte d'insurrecció i a organitzar el IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que es va celebrar l'11 d'abril a Pisa. En 1878, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia perpetrat el 17 de novembre i d'una bomba que esclatà a la Prefectura de Policia de Pisa, va ser detingut; jutjat amb son company Oreste Falleri i altres internacionalistes (Anna Kuliscioff, Florido Matteucchi, Luisa Minguzzi, Francesco Natta, Francesco Pezzi, etc.) a Florència (Toscana, Itàlia) per«conspiració» i altres delictes, va ser absolt, després de passar mesos empresonat preventivament, de tots els càrrecs. En aquesta època col·laborà en L'Agitatore di Siena. Sempre inclòs en les llistes de subversius i anarquistes més perillosos de la província de Pisa, acabà acostant-se a les posicions mantingudes per Andrea Costa i defensà el«socialisme evolutiu». En 1883, amb Francesco Natta i Francesco Pezzi, formà part de la comissió organitzativa de la Conferència Socialista de Pisa, que se celebrà el juliol, i durant la tardor de 1884 s'integrà en la junta directiva d'una petita organització local seguidora d'Andrea Costa. A finals dels anys noranta abandonà les activitats polítiques. Al final de sa vida presidí la Fratellanza Garibaldina de Pisa. Ranieri Martini va morir el 21 de juny de 1915 a Pisa (Toscana, Itàlia).
Foto policíaca d'Auguste Garnier (2 de març de 1894)
- Auguste Garnier: El 10 de gener de 1860 neix a Perrigny-sur-l'Ognon (Borgonya, França) l'anarquista Auguste Garnier, conegut com Fourot o Picard. Sos pares es deien Jean Garnier, manobre, i Jeanne Fourot. Establert a París (França), treballà de jornaler. Segons la seva fitxa policíaca d'abril de 1892, vivia al número 1 del carrer Deparcieux del XIV Districte de París. El 14 d'abril de 1894 estava inscrit en un llistat d'anarquistes i vivia al número 46 del carrer Liancourt amb sa companya Henriette Roumignière i dos infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut al citat domicili, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i recobrà la llibertat deu dies després. El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes ressenyat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i en aquesta època seguia vivint al carrer Liancourt, però a finals d'any ja vivia al número 73 del carrer Daguerre. El 31 de desembre de 1896 figurava en els registres policíacs com«perillós». Vidu, el 16 d'abril de 1910 es casà al XIV Districte de París amb Joséphine Félice Marie Lecerff, vídua de Léon Louis André François Verard, i amb aquest matrimoni reconegueren sa filla comuna Augustine Garnier, nascuda en 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de François Pernin (2 de juliol de 1894)
- François Pernin:
El
10 de gener de 1860 neix a Le Creusot (Borgonya, França)
l'anarquista Francis
Pernin –el certificat de naixement cita com a llinatge Perrin–,
més
conegut com François Pernin. Era fill de
François Pernin, ferrer, i de
Vivande Deliaud, i tingué un germà major, Jean
Pernin, que va ser communard
i militant blanquista, i un altre seguidor del general Georges
Boulanger. Es
guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer. El 22 de febrer de
1886 es
casà a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) amb
la jornalera belga Clémence
Abeele, de qui es va divorciar el 19 de juny de 1893. El 19 de febrer
de 1891,
en un sorteig militar a Saint-Denis (Illa de França,
França), on assistí amb set
companys anarquistes, cridà fortament «Fora la
pàtria! Visca l'anarquia!» en
passar els conscrits, a més de distribuir fullets
anarquistes. El 23 de mar de
1891 va ser processat amb altres companys (Michel Bastard,
François Collion, Henry
Decamps, Nestor Ferrière, Charles Galau i Arthur Voyez) i
tots van ser absolts,
a excepció de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos anarquistes de la regió
parisenca, va ser
detingut preventivament a Saint-Ouen davant la convocatòria
de manifestació del
Primer de Maig. Inculpat per «associació
criminal», l'11 de maig de 1892 va ser
posat en llibertat. En 1894 treballava d'obrer ferrer i vivia amb Marie
Wolck,
qui tenia dos infants, al número 55 del carrer Arago de
Saint-Ouen. Molt lligat
a l'anarquista Gustave Mathieu, freqüentava els companys
anarquistes de
Saint-Ouen, de Saint-Denis i de Clichy. El 30 de juny de 1894 la
Prefectura de Policia
ordenà la seva detenció i l'escorcoll del seu
domicili; l'1 de juliol, el cap
de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia es
presentà a la
seva habitació que ocupava al carrer Arago, però
la perquisició resultà
infructuosa. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat
com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon
i dos dies després portat a la presó parisenca de
Mazas. Durant els
interrogatoris negà haver format mai part de cap grup
anarquista i no haver
preconitzat mai la violència. El 5 de juliol diversos
regidors municipals i
habitants de Saint-Ouen –son germà Jean Pernin
n'era l'alcalde socialista de la
població– dirigiren al jutge
d'instrucció una petició, tot argumentant que
Pernin
no era anarquista. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i
el 29 de
juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció.
***
Honoré Bonnefoy
- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).
***
Notícia
de la condemna d'Émile Carré apareguda en el
diari de Reims L'Indépendent
Rénois del 12 de setembre de 1912
- Émile
Carré: El
10 de gener de 1879 neix a l'XI Districte de París
(França) l'anarquista André
Joseph Carré, conegut com Émile
Carré. Sos pares es deien Marie Joseph
Carré,
sabater, i Marie Rivollet,
domèstica. Es guanyava la vida fent de manobre jornaler. El
17 de setembre de
1904 es casà al X Districte de París amb la
florista Cécile Henriette
Dandrimont. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 15 del carrer de
Mouzaïa de París. El juny de 1912, amb una
quarantena d'anarquistes comunistes i
sindicalistes revolucionaries, creà, impulsat per la
Federació Comunista
Anarquista (FCA), el Comitè«L'Entr'aide», caixa de resistència i
solidaritat
amb els militants empresonats i les seves famílies.
També en aquesta època era
l'administrador del «Grup d'Amics de Le
Libertaire». El 6 de juliol de 1912 va ser
condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del Sena a dos anys de presó com a
gerent de Le Libertaire per un
delicte de «provocació a l'assassinat, al
robatori i al pillatge», arran d'un article sobre la«Banda Bonnot publicat en Le
Libertaire del 9 de març; en
l'apel·lació, celebrada el 10 de setembre de
1912, la pena va ser reduïda a
tres mesos de presó i a 1.000 francs de multa. El 30
d'octubre de 1912 es
lliurà a la presó parisenca de La
Santé, però denuncià que li havien
aplicat el
règim de dret comú en comptes del
règim dels penats polítics. El 3 de desembre
de 1912 se li va concedir el règim polític i el
18 de gener de 1913 va ser agraciat
per una amnistia per delictes polítics. El gener de 1916, en
plena Gran Guerra,
va ser mobilitzat en la Secció d'Infermers Militars de
l'Hospital Vuillemin de
Clamart (Illa de França, França). Vidu, el 2
d'agost de 1919 es casà a
Saint-Mandé (Illa de França, França)
amb la modista Yvonne Marcelle Baujard,
vídua de Louis Marie Émile Lainé. En
aquesta època treballava d'empleat de
comerç i vivia al número 37 del carrer de la
République de Saint-Mandé. El 22
d'octubre de 1921 es va divorciar. En 1939 col·laborava
regularment en Le Libertaire.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Membres del «Grupo
Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos,
Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida
Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez,
Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan
García Durán i Pascual Domingo
- Casiano Edo Martín: El 10 de gener –l'11 de gener segons el Registro Civl reconstituïdo en 1959– de 1890 neix a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. Era fill de Joaquín Edo Ibáñez i de María Ildefonsa Martín Redón. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. També formà part de la «Sociedad Hispanos Unidos» de Detroit. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodmere de Detroit.
Casiano Edo Martín (1890-1973)
***
Pietro
Mosso
- Pietro Mosso: El
10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia)
l'enginyer, lògic,
historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat
també com Pietro Mossi,
i que va fer servir el
pseudònim Carlo Pietri.
Sos pares es
deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran
Guerra. Enginyer mecànic
de carrera, s'especialitzà en la investigació
experimental de la lluita contra
els gasos bèl·lics i
col·laborà amb la Societat per a l'Increment de
les
Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), a Torí i a Roma. També
treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia
teorètica a la càtedra de
Lògica de la Universitat de Torí (Piemont,
Itàlia), portada pel professor i
amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de
novembre de
1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo
Pietri, en L'Ordine Nuovo,
el
setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc
lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor
e i Consigli di produttori»,
on defensà d'una manera teoricopràctica el
taylorisme, «vertadera ciència de la
vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt
de vista
anarquista. En 1920 formà part del Comitè
d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic«Comitè d'Acció» que durant
l'ocupació de les fàbriques jugà un
paper central
de coordinació i d'orientació, juntament amb
altres anarquistes, com ara Nonio
De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest
Comitè també
participaren socialistes, alguns dels quals després
fundarien el Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo
Tasca, Umberto
Terracini i Palmiro Togliatti. A més de
col·laborar en L'Ordine Nuovo,
trobem articles seus en diferents publicacions
anarquistes, com Umanità Nova
i Volontà. En 1923
publicà l'important
treball Principii di Logica del
Potenziamento. Durant els anys del feixisme es
retirà de tota activitat
política i no obstant això va ser
contínuament vigilat per les autoritats. En
1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el
seu nom i adreça
aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual
anarquista Camillo Berneri,
secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i
1941
publicà Appunti per la storia di
Cerreto
d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941
i 1944 per Storia di Piovà,
Cerreto e Castelvero del
Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit
Feixista Republicà
(PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions
de la
zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà).
Pietro Mosso va morir
el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant,
depenent d'Asti
(Piemont, Itàlia), com a conseqüència
del metrallament aeri del seu cotxe, quan
tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el
sacerdot Molas dei
Becchi per demanar la llibertat d'un religiós
salesià pres com a ostatge pels
alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a
la seva memòria.
***
Necrològica
Juan Fernández González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 30 de
maig de 1971
- Juan Fernández González: El 10 de gener de 1894 neix a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ramón Nicanor Fernández González, conegut com Juanillo. Era fill de Juan Manuel Fernández Carrascosa i d'Isabel Angustias González Valenzuela. Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord). Juan Fernández González va morir l'11 de març de 1971 en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Emilia
Pérez Pazos
- Emilia Pérez Pazos:
El 10 de gener de
1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la
resistent antifranquista llibertària
Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada.
Encara que no pertanyia a cap organització
política ni sindicat, després de la
caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una
de les agents
d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Corunya. Acusada
d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver
participat
el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de
militants a bord de la llanxa
motora pesquera Sisargas des de la
Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de
presó (Causa 291/37)
per «auxili a la rebel·lió»,
juntament amb altres companys (Generoso Rumbo
Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).
Emilia Pérez Pazos
va morir el 27 de maig de 1960.
***
Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director
- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Juan
Martín Roldán (El Baena)
- Juan Martín
Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso
del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán,
conegut com El Baena. Jornaler de
professió, destacà
com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
del seu poble
natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest
any participà
en un míting al corral de «Los
Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante
Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el
poble, però, per
evitar el seu processament, decidí viure al camp,
però dos mesos més tard va
ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat
al
Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de
1936 va
ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan
Martín Roldán va ser
assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Deixà sa
companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill,
Julio, de tres
anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor
inaugurà una
plaça del poble amb el seu nom.
Juan Martín Roldán
(1902-1936)
***
![Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]](http://www.estelnegre.org/documents/aigon/aigon01.jpg "Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]")
Charles
Aigon (dreta) [ca. 1920]
-
Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a Lo
Pòrt de Boc
(Provença, Occitània)
l'anarquista Charles Jean Baptiste Aigon.
Primogènit d'una família de tres infants, sos
pares es deien Joseph
François Aigon i Lucie Marie Bartistine Dho. Cap el
1919 es traslladà des de La
Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat
a la companyia naviliera«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa
família. Va fer feina amb son pare,
que segons la policia també era anarquista, a les drassanes
navals del carrer
de Lyon de Marsella i vivia amb ell sa mare i sos dos
germans al
número 22 del carrer Ferrari. A començament dels
anys vint, fou un dels
militants més actius del grup «Joventut
Anarquista» (JA), que es reunia al bar«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921
treballa d'obrer forjador a la
caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda
d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril
a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels«Guardians de la Pau»
quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb
Alphonse
Léon Boissin i Édouard Clément
Arestein, cartells signats pel Grup de les
Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats«Contre la guerre,
contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de
Marsella per «provocació
de militars a la desobediència», el 2 de juny de
1921 va ser condemnat, amb Édouard
Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era
condemnat a dos mesos.
Durant la primavera de 1923 començà a fer el
servei militar al 24 Batalló de
Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar
(Provença, Occitània). Anys després es
guanyà la vida com a empleat
municipal. Sa companya fou Joséphine Stassart. Charles Aigon
va morir
el 4 de febrer de 1954 al seu domicili de Marsella
(Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de José García Ortega publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
setembre de 1989
- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.
***
Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979
-
Joan Ferrer
García:
El 10 de gener de
1914 neix a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer
García. Sos
pares es deien
Josep Ferrer Folch, jornaler, i Tomasa García Folch.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de
setembre de 1932
va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota
l'acusació de «reunió
clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
feia la mili a Maó
(Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona
(Catalunya) amb la
seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i
partint cap
el front d'Aragó, on lluità durant tota la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Passà pels
camps de concentració i per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en la reconstrucció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va
ser
responsable en diferents ocasions de la
Federació Local
de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. En morir el dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
moral i econòmica de la CNT a la
Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista
Ferrer
García va morir el 23 de setembre de 1979 al seu
domicili de Cité de
Bezance de Romagnat
(Alvèrnia,
Occitània).
***
Necrològica
de Domingo Macías Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
setembre de 1989
- Domingo Macías
Muñoz: El 10 de gener –oficialment el 12 de gener–
de 1914 neix a Casares (Màlaga,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Domingo Macías Muñoz –el
certificat de defunció cita erròniament el primer
llinatge com Macía.
Era fill de José Macías Tacón,
pagès, i de Ana Muñoz Gavina.
Pogué anar molt poc a l'escola i amb
set anys ja guardava
els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment
anarquista. Després de la
caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a
Catalunya, on
s'integrà en la 24 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de
concentració, fet
que va agreujar el seu problema de descalcificació de la
columna vertebral que
patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un
Hospital
Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit
anys. Durant
l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un
ciutadà francès que patia la
mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit
a la Colònia
de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on
restà sis anys. Posteriorment
s'establí amb una família de companys a Rochefort
(Poitou-Charentes, França) i
milità en la Federació Local de
Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo
Macías
Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 mor a
l'Hospital
Saint-Louis de La Rochelle
(Poitou-Charentes, França), població on residia.
***
Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)
- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra–alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)
***
Salvador
Fernández Canto
- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i de Josefa Canto, i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz (Dora), amb qui tingué tres infants. El seu últim domicili va ser a Estivareilles (Alvèrnia, Occitània). Salvador Fernández Canto va morir el 7 de març de 2007 a l'Hospital Privat Saint-François de Desertinas (Alvèrnia, Occitània).
---
