Anarcoefemèrides del 12 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera de Solidaridad Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.
***
Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam
- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.
Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18 d'octubre de 1919)
Naixements
Victor Considérant
- Victor Considerant:El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.
***
Moses Harman
- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA).
***
Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)
-Émile Pouget: El 12 d'octubre de 1860 neix a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean JosephÉmile Pouget. Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França).
***
Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894)
- Edmond Dupuy:
El 12 d'octubre de 1864 neix al XIV Districte de
París (França)
l'anarquista Edmond Adolphe Claude
Dupuy. Sos pares es deien Jean François
Dupuy,
destil·lador, i Adolphine
Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i empleat
de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una
reunió al Tivoli-Vauxhall de
París centrat gairebé exclusivament en els
escàndols de Panamà del moment i on
defensà que els anarquistes havien de deixar de banda
aquests temes i
centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de
març de 1893 va ser present,
amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a
una reunió pública
a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple,
també centrada en
els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893
assistí, juntament amb altres 250
persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal
celebrat a la Salle
du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de
1893,
aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al
número 2 bis del
carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand,
Amédée Denéchère,Émile
Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer
Maison-Dieu amb son germà
Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de
març de 1894 va ser detingut
juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat
en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per «associació criminal». El 7
de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte
de París amb
l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe;
en aquesta època ell també
treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare
ja vidu al carrer
Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu
domicili, al
número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de
París (França).
Paolo
Perego
- Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció«VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario;Il Vangelo dell'ora;La peste religiosa; La rivoluzione sociale;Fra contadini;Programma anarchico; L'anarchia;La Banca e la rivoluzione;Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo;Lo sciopero generale;Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948.
***
Notícia
de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Caporal del 28 de novembre de 1908
- Alphonse
Boulangier: El 12 d'octubre –algunes
fonts citen
erròniament el 12 de desembre– de 1880 neix a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era
fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie
Julie Perrin. Quan
tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va
ser enviat a un reformatori. L'1
de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de
Rouen (Alta Normandia,
França) a dos anys de presó per«temptativa de robatori» i el 21 de novembre de
1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per«temptativa de robatori i
rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de
1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el
servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de
l'Àfrica («Bat' d'Af»).
El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de
Rouen a 20 anys de
treballs forçats i a la relegació per«robatoris qualificats» i en el moment
d'abandonar la sessió cridà «Mort a la
bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava
esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la
República
de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga
carta des de la presó
de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes
(robatoris, agressions,
assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar,
va negar tota
responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era
l'única sortida que tenia
per evitar la seva deportació a la colònia
penitenciària. Durant el judici
d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i
el 25 de novembre de
1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort
després de declarar-lo
culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats,
una temptativa de
mort i diversos robatoris; en sentir la sentència,
injurià els magistrats i va
prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser
commutada per la
de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la
Guaiana Francesa. El juny de
1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió
cel·lular per «evasió».
Alphonse
Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa.
***
Necrològica
d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967
- Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. Sos pares es deien Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península; les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric. Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936 regentava el bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria, Espanya), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes, França), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. Sa companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital de Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), essent enterrat tres dies després a Royan.
***
Pilar Grangel Arrufat
- Pilar Grangel Arrufat:El 12 d'octubre de 1893 –el
certificat de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894–
neix a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País
Valencià)
la pedagoga racionalista i militant
anarcosindicalista Maria del Pilar
Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel
i Arrufas. Sos pares es deien Francisco Grangel
Bernad, jornaler, i
Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a Barcelona
(Catalunya),
va afiliar-se a la Secció de
Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable
amb son
company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato
Llull) de la racionalista Escola
Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del
Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar
amb Solidaridad Obrera de
València. Fundà
amb altres companyes el grup «Brises
Llibertàries», creat també a Sants dins
del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones
obreres, i en
1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural
Femení, que es reunia
al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936
assistí al Congrés
de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la
vaga
general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta).
Durant
la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint
en el seu òrgan d'expressió
del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar
de la
Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les
fundadores –amb
Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i
Palmira Puntes, entre d'altres– del
Comitè Femení de Solidaritat
Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de
muntar un taller de confecció de roba per al front, fer
cursets d'infermeria i
de puericultura, impartir conferències
propagandístiques, etc. En aquesta època
va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de
1937 no va fer costat
el grup de «Mujeres Libres» que va demanar
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un
míting de dones antifeixistes
per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona,
juntament amb
Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat
Mercadé, Isabel Azuara
i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT).
Va substituir Áurea
Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona
com a directora
pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar
per evacuar el juny de 1938
un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar
la contesa va marxa
a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se
a Clarmont d'Erau.
En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van
fracassar, es va
instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va
col·laborar en la
premsa de l'exili (Cenit,Espoir,
etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la
família d'editors
catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós
Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i
va exercir com a representant a França de les seves
Ediciones Vértice. En 1973
va fer una conferència a París. L'actriu,
cantant, especialista lorquiana i
llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.
Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de
març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània).
Pilar Grangel Arrufat (1893-1987)
***
AntonioÁbalos Lara
- Antonio Ábalos Lara: El 12 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista AntonioÁbalos Lara. Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França.
***
Necrològiva
de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de maig de 1976
- Vicent Vallés Puig:
El 12 d'octubre de 1900 neix a Traiguera (Baix
Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista
Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres.
Sos pares es deien Manuel
Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència
milità en el moviment llibertari.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya Rosalia Dalla
i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts
d'anys, participà
activament en la Federació Local de Bòrt
(Llemosí, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment
milità en la Federació
Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT.
En 1971 el seu cos quedà
paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir
el 2 de gener de
1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després en aquesta població.
***
Enrique
Germán Balbuena
- Enrique Balbuena:
El 12 d'octubre de 1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el
mestre
racionalista,
periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique
Germán Balbuena
(Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki.
Son pare era
funcionari
dels tribunals i sa mare professora de francès i
tingué nou germans, dels quals
Alberto i César també van ser militants
anarquistes. S'instal·là a La Plata
(Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al
Col·legi Nacional
d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma
Universitària.
Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu
per
participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària.
Es dedicà a la
docència i va fer de mestre a l'escola primària
de Remedios de Escalada (Buenos
Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista
bimestral Ideas.Órgano del Ateneo Universitario, que
s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata
per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del
Río, José Grunfeld,
José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince,
etc.) i que s'oposà a
l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera
de la Región Argentina (FORA) i
del periòdic La Protesta. Entre finals
dels anys deu i la dècada del
vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles
llibertàries
racionalistes a la província de Santa Fe (Villa
Cañás, Rosario, etc.), escoles
per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats
obrers. Cap
el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario,
que va ser tancada
per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest
sindicat. En
1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de
l'Agrupació «Antonio Loredo» de
Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de
l'acte organitzat per
la Federació Universitària de La Plata en suport
de Saúl Taborda, rector cessat
del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa
(La Plata, Buenos
Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de
Puerto de
Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina).
També col·laborà en la
revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a
General Pico (La Pampa,
Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al
periòdic La Antorcha.
En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí
portaran a
l'expulsió de la FORA del V Congrés
(anarcocomunista) dels grups editors de La
Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una
conferència organitzada
pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca«Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos
Aires, Argentina). També en 1928, participà en la
famosa Vaga Agrària a la
província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos
Aires, freqüentava la
casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop
militar del 6 de
setembre de 1930 que derrocà el president
Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i
empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats
(Humberto
Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid,
Pedro Martínez, José
Perano, Jesús Villarías, etc.),
organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos
Aires l'anomenat «Petit Congrés»
anarquista, on participaren 73 reclusos,
antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II
Congrés Regional Anarquista) de
setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de
Relacions
Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la
presidència de
Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer
secretari general del
CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la
fundació de la Federació
Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu
domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions,
el periòdic Acción
Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935
participà en el Congrés
de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de
la FACA
marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell
restà al capdavant de
l'organització. Entre 1937 i 1939
col·laborà amb Jacobo Maguid en
l'edició de
la revista Documentos Históricos de
España, que comentà la
Revolució i
la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El
setembre de
1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso,
Xile) per a ajudar els exiliats espanyols
que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953,
per divergències polítiques,
s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt,
participà activament en la
formació de l'Associació Cultural Argentina per a
la Defensa i Superació de
Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes
(liberals, socialistes i
anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el
periòdic ASCUA.
Boletín de la Asociación Cultural Argentina para
la Defensa y Superación de
Mayo. Durant sa vida participà activament en les
campanyes de suport als
presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de
Simón Radowitzky i la
dels «Presos del Bragado», i fou promotor de
iniciatives culturals i populars,
com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat
Assistència Mèdica
Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción
Libertaria, La Antorcha, ASCUA,Brazo y Cerebro, Documentos
Históricos de España, Hombre
de América, Ideas, Nervio,Pampa Libre, La Protesta, La
Voz del País, etc.). Sa
companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un
fill (Enrique). Enrique
Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
en el
seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en
nom d'ASCUA.
***
Necrològica
d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de desembre de 1984
- Agustina Llonga Agramont:
El 12 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont,
també coneguda com Agustina
Figuerola, pel llinatge de son
company. Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era
lloc d'alberg dels
companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital
Psiquiàtric de Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on
residia. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, on
milità en la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista
Luis
Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984–algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre
confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban
(Guiena, Occitània).
***
Hilario
Borau Díez
- Hilario Borau
Díez: El 12 d'octubre de 1907–algunes fonts citen erròniament l'11 d'octubre de
1906– neix a Canfranc
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau
Díez. De
família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau
Beltrán, comerciant, i Pilar Díez Monje. Es
guanyava la vida com a agent de duanes i regentava un comerç
i una oficina de
canvi a Canfranc.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Canfranc, va estar
molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El
Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí
passar a França i, després d'un dies refugiat a
Auloron Santa Maria (Aquitània,
Occitània), retornar a la Península. A Barcelona
(Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà
a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo
Giroud, que volia alliberar
Mallorca del poder feixista, que resultà un
fracàs. En tornar-hi, es reuní a
Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de
companys de Jaca i de Canfranc per
a formar l'anomenat «Batalló Alt
Aragó» o «Batalló Cinco
Villas», comandat pel
militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936
participà en el
primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca,
Aragó, Espanya). A mitjans de
1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió d'Infanteria («La
Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on hi havia de
tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser
ferit i evacuat a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan
Beltrán ja era cap de la
72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de
tinent, i el maig
de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada
la batalla de la «Bossa de
Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els
Pirineus i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després d'un
temps treballant per a la Societat
Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques
per a construir un
embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània), intentà,
amb Beltrán, partir cap a la Unió
Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya
(PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva
militància anarquista. Durant
l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El
Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El
de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de
Cavero), s'integrà en la X
Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers
espanyols que
operà a Occitània. En 1944, després de
la mort de Francisco Cavero Caveri, va
ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la
coordinació
del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona
de Col
de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van
ser condecorades
després del conflicte bèl·lic amb la
Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944
ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada«Operació
Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra
Mundial, especialment entre els
anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic
Antonio Beltrán
Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de
passatges clandestins
pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el
qual començaren els
problemes de Beltrán amb els comunistes, després
de la seva sortida del PCE. S'instal·là
a Pau (Aquitània, Occitània), al
número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es
guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de
gènere de punt i
calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren
permís per visitar el
seu poble i anys després s'hi
instal·là a casa de sa família.
Hilario Borau
Díez va morir el 27 de desembre –algunes
fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1995
a l'Hospital Clínic de Saragossa
(Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero
d'aquesta ciutat. El 17 de
maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de
la
localitat.
Hilario Borau Díez (1907-1995)
***
Antonio
Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys
- Antonio Monreal Serrate: El 12 d'octubre de 1907 neix a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio Monreal Serrate. Estudià a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns també formà part de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano i exercí el magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre altres poblacions. Mestre a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup d'una vintena de persones processades per les autoritats franquistes i, després de ser depurat del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». La primavera de 1940, durant la batalla de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner de l'exèrcit alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (BaixaÀustria,Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.895. El 28 de març de 1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí sobreviure i el 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment emigrà amb sa germana a Veneçuela, on visqué a la parròquia El Paraíso del Municipi Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de setembre de 1985 a Osca (Aragó, Espanya).
---
