Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolta
- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de
1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal)
el primer número de la publicació A
Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era
l'òrgan d'expressió de
l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat
per Antonio Tavares i
com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento.
El principal
redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho,
Caserio,
Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico
Malatesta,
Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada
d'esclatar la
Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara
una impugnació a
les opinions de Piotr Kropotkin, a més de
temàtiques diverses (teoria
anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres,
notícies sobre el
Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la
carestia de la
vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons
llibertàries, etc.). Només
sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.
***
Una sessió de la Comissió Mixta de Treball
- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.
Naixements
Edoardo Milano (gener de 1895)
- Edoardo Milano:
L'11
d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el
propagandista anarquista
Edoardo Milano, també conegut com Edouard
Milano i Eduardo Milano.
Sos
pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida
fent de
dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino,
Suïssa), obligat a l'exili
sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra
les institucions del Regne i
contra la seguretat de la família reial» i definit
per les
autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons
informacions de
la policia francesa, fou
sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes
de
Sant-Etiève (Arpitània) un
cert número d'exemplars d'una circular que
amenaçaven de
mort els jurats del
procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892
el
seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra
documentació i
correspondència compromesa, es va trobar la
traducció
italiana del fullet de
preparació d'explosius L'indicateur
anarchiste, que aparegué publicat en el
periòdic L'International
i que després fou escampat en els ambients
anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel
comissari de Lugano, continuà sota sospità
d'anarquista terrorista per la
policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que
l'adjudicà, amb Mauro Fraschini,
l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà
a finals de 1894 i
començaments de 1895 i que haurien estat
col·locades per Luigi Losi. També en
1892 aparegué, en la col·lecció de
fullets del periòdic Sempre Avanti!
de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato
agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser
atribuït i que desprès, en la segona
edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment
es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de
1894 un
nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia
Pacini i Attilio
Panizza en la preparació d'uns atemptats a París
(França) i a Lió (Arpitània),
coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla
que ell, amb Isaia
Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva
estada a
Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de
Caserio, fet
que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual
decidiren
el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i
Panizza, prohibint
la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una
estranya campanya
mediàtica pel diari Le Matin,
on es
fa ressò de la seva frustrada expulsió de
Suïssa, del seu retorn a Torí per
lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un
sospitós alliberament,
alhora que és descrit com «conferenciant sobre
l'ús de la bomba i del punyal» i
constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener
de 1895
de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti,
Ettore Luigi
Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton),
Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres
(Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa
visqué amb
Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de
Somers. Posteriorment
emigrà als Estats Units, on col·laborà
en La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que
retornà aviat,
el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals
desequilibrades. S'establí al seu poble natal i
posteriorment a Torí. En 1900
el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo
(Uruguai) publicà
la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio
Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos
elementales de la anarquía, que va ser reeditat en
1929 per La Protesta de Buenos
Aires (Argentina)
amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902
col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de
Xile (Xile).
En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver
llegit Max Stirner i
aquest mateix any Il Libertario li
va
reeditar el seu fullet Primo passo
all'Anarchia, que encara tingué posteriors
reedicions. Completament
enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos
trets son amic
Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont,
Itàlia), se suïcidà
d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
antropomètrica d'Agustte Beaudoin
- Auguste Beaudoin:
L'11
d'octubre de 1871 neix a Mâcon (Borgonya, França)
l'anarquista Auguste
Beaudoin. Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie
Fèvre. Amb poca
instrucció, es guanyà la vida de diferents
maneres (manobre, impressor, firaire,
etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de
Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó
per «complicitat en robatori
per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per
mendicitat i internat
als centres correccionals de Moulins (Borbonès,
Occitània) i de Lió (Arpitània)
fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una
per «infracció a la
policia ferroviària i vagabunderia» i altra per«rebel·lió i ofenses a
agents»
a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de
1892 va
ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de
gener de 1894 va ser ferit a Bugia
(Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre,
disparat per un tirador algerià a
les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà
l'amputació del membre. El 9 d'abril
de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina
(Constantina,
Algèria) a cinc anys de treballs públics per«ofenses i ultratges, fora del
servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada
per un decret del
5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de
1896 va ser posat en
llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per
malaltia (amputació d'un
dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de«molt exaltat», durant
la seva estada mantingué correspondència amb
Henri Rochefort i posteriorment va
ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5
d'agost de 1896 va
ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per«vagabunderia» i declarà marxar
cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare,
on treballà de
firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena,
França) per
complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent,
comès el juliol de
1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els
quals
van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de
febrer de 1898 va
ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i
Mosel·la a cinc anys de presó i a 10
anys de prohibició de residència per«complicitat en robatori qualificat». L'1
de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux,
actual
Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i
durant el seu trasllat amenaçà
els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el
seu internament va
cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot
manifestant les
seves idees llibertàries i festejant els atemptats
anarquistes. El 19 d'agost
de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota«vigilància
especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon
amb Louise Coquereaux, amb
qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i
Marie) i dos fills (Auguste i Léon).
En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels
anys vint ja
treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament,
sa dona.
En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer
Auguste-Comte de Dijon, que va
ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat
independent pel I Districte
de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El
març de
1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de
8.800 francs. Es
presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon
a les eleccions
legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va
ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per«infracció
a les lleis d'afixació electoral». Auguste
Beaudoin va morir el 17 de març de
1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser
enterrat cristianament
el 21 de març en aquesta població.
***
Carlos
Brandt
- Carlos Brandt:
L'11
d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela)
l'escriptor,
historiador, filòsof, assagista, musicòleg,
lliurepensador, metge naturista i
activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent
d'immigrants
alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper
hisendat dedicat
al conreu i exportació de cafè, i Zoraida
Tortolero Ortega. Fill primogènit de
la família, tingué tres germans (Juan Luis,
Fernando i Augusto) i dues germanes
(Asteria i María). Un any després del seu
naixement sa família es traslladà a
Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit
una fabrica de
capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a
Puerto Cabello (Carabobo,
Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més
de la instrucció curricular,
sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a
tocar el piano i son pare es
dedicà a la seva formació
intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.),
regalant-li una impremta amb la qual edità el
periòdic satíric El
Torpedo. Gaudí d'una educació
exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890
va ser
enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis
secundaris al Pro-Gimnasium
d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya
i Bèlgica i passar
una bona temporada a París (França), en 1895
retornà a Veneçuela, dominant
perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a
més del llatí i del grec. En
arribar al seu país començà la seva
carrera d'escriptor, realitzant treballs
per a diferents periòdics i revistes (Atenas,El Cojo Ilustrado, El
Estado, El Pregonero,
etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre
les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt
del caixer de la«Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de
Miranda i en 1901 retornà a
Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura,
mantingué correspondència amb
destacats intel·lectuals de l'època (Albert
Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst
Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw, Alfred Russell Wallace,
etc.), però sobre tot
amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat
i de qui en 1901
va traduir al castellà el llibre Serias
consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de
1912 es casà
amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la
col·laboració en revistes
i periòdics, a la traducció, a les classes
particulars d'idiomes i a
l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una
agència de periòdics,
en 1913 hagué de llançar al mar, per por a
persecucions polítiques, la primera
edició del seu assaig El
fundamento de la
moral, del qual només deixà un exemplar
que amplià i publicà cinc anys més
tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdicEl Pregonero s'oposà a la
dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón,
fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat,
primer al
castell San Felipe (Castillo Libertador)
de Puerto Cabello i després a la presó de La
Rotunda de Caracas (Veneçuela).
Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que
es va fer al seu
país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta
horrible experiència de
captivitat publicà posteriorment el llibre Laépoca del terror en el país de Gómez
(1947). S'exilià amb sa companya a
Barcelona (Catalunya), on col·laborà en
periòdics anarquistes, com ara Acción
Naturista, Estudios, Generación
Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos
Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista
llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels
llibres de
Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de
Trofoteràpia de Capo. A
Catalunya es relacionà força amb grup
anarconaturista editor de la revista Generación
Consciente. En 1924 el seu
llibre El problema vital va ser
traduït
a l'anglès sota el títol The
Vital
Problem, obra que, a més de merèixer
els elogis d'Albert Einstein, donà
lloc a ser nomenat doctor honoris causa
en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre
1924 i
1926 col·laborà en la revista Cuba
Contemporánea. Aprofità l'exili europeu
per viatjar pel continent (Itàlia,
Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També
viatjà als Estats Units i s'establí
fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en
la creació de la
Vegetarian Society, i freqüentà la Societat
Naturista Hispana de la ciutat. En
1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez
Chacón, retornà a Veneçuela
amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i
compositor exiliat als EUA.
El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir
una modesta feina en
la direcció de Correus, tasca que compartí amb la
d'articulista per a diversos
periòdics (La Esfera, El Heraldo, El
Nacional, Últimas
Noticias,El Universal, etc.). Propagandista
del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista
Veneçolana, i el seu
anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i
espiritualisme. Dedicà
una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de
destacats
personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de
Cervantes,
Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús,
Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc.
Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser
considerada
panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista
Pérez Jiménez
el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del
dictador s'instal·là
a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el
més absolut dels
anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die
Bibel Kritisch Dargelegtm (1908;
traduït posteriorment com El
fanatismo religioso),La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El
problema vital (1924; amb pròleg
d'Albert Einstein), Filosofía del
vegetarianisme (1927), El sendero
de
la salud (1927), Camino de
perfección
(1928), Los enigmes de la ciència
(1928), Patología racional
(1930), Las enfermedades, su origen y
curación
(1931), Belleza de la mujer (1935),Spinoza y el Panteísmo
(1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro
(1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a
operar-se, Carlos Brandt
va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica
gerontològica «Hogar San
José» de
Caracas (Veneçuela).
Carlos
Brandt
(1875-1964)
***
Taller de tipografia
- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet.Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la«Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors,Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant«Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquestaèpoca col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).
***
Foto
antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de
setembre de 1915)
- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Sacha
Schapiro
- Sacha Schapiro:
L'11
d'octubre de 1889 –diverses fonts donen altres
dates– neix a Novozybkov (Txernígov,
Imperi rus; actual Novozybkov, Briansk, Rússia) l'anarquista
Alexander
Petrovich Shapiro, conegut com Alexandre
Schapiro o Sacha Schapiro
i que
va fer servir la identitat d'Alexandre
Tanaroff (o Tanarov) i
usà
diversos pseudònims (Sacha Piotr,Sascha Pjotr, Sacha
Peter, Sacha Pietra,Sergei, etc.). Fill d'una
família
jueva hassid ucraïnesa de classe mitja, sos pares es deien
Shaya Shapiro i
Slava Shapiro, i tingué dos germans, Lev i Vladimir Shapiro.
En 1904 s'allunyà de
la llar familiar i entra a formar part del moviment anarquista,
participant
activament en la Revolució russa de 1905. En 1907 va ser
detingut amb altres
companys del seu grup anarquista i pogué salvar-se de la
pena de mort gràcies a
la seva joventut, però va ser condemnat a cadena
perpètua. Tancat a Moscou, va
ser traslladat a Iaroslavl (Iaroslavl, Imperi rus; actual
Rússia), on les
condicions de reclusió eren menys dures. En 1909,
després d'una de les seves
nombroses temptatives d'evasió, resultà ferit de
bala al braç esquerre, i,
abans de caure novament presoner, intentà
suïcidar-se d'un tret al cor senseèxit a causa de la ferida al braç. Capturat, el
braç ferit va ser finalment
amputat a l'hospital de la presó. En 1914 va ser
reclòs en aïllament durant un
any. Quan esclatà la Revolució russa de 1917 va
ser alliberat i reivindicat com
un heroi nacional. El seu anarquisme estava acostat a
l'anarcoindividualisme de
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev
Txernyi) i a l'anarcocomunisme revolucionari de Maria
Nikiforova. Amb sa
primera companya, Rakhil Khaimovich (Rachil
Shapiro), d'origen jueu, tingué un fill, David
Shapiro (Dodek). Va ser un dels
nombrosos
anarquistes que es va pronunciar en contra del sistema representatiu
per a
l'elecció de l'Assemblea Constituent proposat pel govern
provisional rus
d'Alexander Kerensky, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i
l'abolició de
tot poder. En 1921, en plena guerra civil russa, s'integrà
en el grup de
partisans anarquistes «Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna»,
encapçalat per Nèstor Makhò, que
lluità contra els «exèrcits
blancs» i
l'«Exèrcit Roig» del nou poder bolxevic
a Ucraïna. En 1921, fugint de la
repressió, passà a Minsk (RSS de
Bielorússia; actualment Bielorússia), on
trobà
l'anarquista Alexandre Berkman, qui li va aconseguí diners
per a passar la
frontera russopolonesa amb documentació falsa a nom d'Alexandre Tanaroff, esdevenint
apàtrida la resta de sa vida. A
partir d'aquest moment va viure successivament a París,
Bèlgica i Berlín,
guanyant-se la vida com a fotògraf ambulant. A
París freqüentà cercles
intel·lectuals i artístics (Sholem Asch, Aron
Brzezinski, etc.) i mantingué
contactes amb Nèstor Makhnò, i el seu plataformisme,
i l'exili anarquista rus. En 1924 fou un dels fundadors, en
representació del
moviment llibertari rus, de l'«Oeuvre Internationale desÉditions Anarchistes»
(Obra Internacional d'Edicions Anarquistes), juntament amb destacats
intel·lectuals llibertaris (Sébastien Faure, Ugo
Fedeli, Séverin Ferandel,
Isaak Gurfinkiel, Henryk Walecki, etc.). Entre 1924 i 1925
col·laborà en la
publicació trilingüe (francès, espanyol
i italià) La Revue International
Anarchiste, signant Sacha Peter.
En 1925 visqué amb l'anarquista Onofrio Gilioli a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En
1926 s'establí a Berlín, on va
fer servir els pseudònims Sacha
Piotr
i Sascha Pjotr, i
freqüentà els
cercles llibertaris russos al voltant d'Alexandre Berkman, fent amistat
amb
l'escriptor anarquista Theodor Plievier, qui li va consagrar la
novel·la Sienka Rasin
(1927). En 1928 esdevingué
amic de Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti
Domínguez, aleshores
exiliats, i de Francesco Ghezzi. A Berlín conegué
la periodista del diari
progressista Der Pranger i
simpatitzant del moviment anarquista Johanna Grothendiek (Hanka),
aleshores casada amb el periodista Alf Raddatz i amb una
filla (Frode), que esdevingué sa companya i amb qui en 1928
tingué un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb
l'arribada
del nazisme al
poder, abandonà Berlin i s'establí a
Fontenay-sous-Bois, on també hi va anar el
desembre d'aquell any sa companya, deixant a Alemanya son infant
Alexander amb la família del
pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. L'entrada
a França la va fer
sense visa, només amb el seu «Passaport
Nansen» d'apàtrida, i el 10 de març de
1935 se li va decretar l'expulsió del país, fet
que provocà la intervenció de
la Lliga dels Drets de l'Home al seu favor. Quan esclatà la
Revolució espanyola
de 1936, partí amb sa companya cap a Barcelona (Catalunya),
on col·laborà en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França
i s'instal·là amb la família de
l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig
recuperà son fill Alexandre i el setembre de
1939 tots tres van fer la verema a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Hanka, amb
estatut de refugiada política, pogué treballar de
governanta a casa del
comissari de policia Valentin a Nimes. En aquesta època
col·laborà en periòdics
russos americans (Probuzhdenie, Rasvete). El 29 d'octubre de 1939 la
Comissaria Central de Nimes aixecà una llista de 14
espanyols i un «refugiat
rus» i «anarquista» per a ser internats
al camp de concentració de Vernet. Dos
dies després va ser reclòs en aquest centre. Un
dia que l'anarquista May
Picqueray visità el militant italià Fernando
Gualdi, el va trobar a la secció
dels castigats i pogué donar-li menjar. El 16 de juny de
1941 va ser trasllat
al camp de trànsit de Noé i d'allà al
de Drancy. Sa companya i sos fills van
ser internats al camp de Rieucros i durant l'Ocupació
pogueren amagar-se a les
Cevenes. Després de ser lliurat pel Govern de Vichy a la
Gestapo, la qual li va
decomissar una maleta amb nombrosos documents sobre la
història del moviment
makhnovista, el 14 d'agost de 1942, sota el nom d'Alexander
Tanaroff, va ser deportat, juntament amb 990 persones,
del camp de Drancy cap a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita
Polònia, Polònia) i ell va ser un dels 875
gasejats en arribar al camp
d'extermini. Sa companya Hanka després de la II Guerra
Mundial s'establí a prop
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); morí en
1957 a resultes d'una
tuberculosi contreta al camp de concentració. Son fill
Alexander Grothendieck esdevingué
amb el temps un dels matemàtics més importants
del segle XX.
***
Foto
policíaca de Guido Schiaffonati
- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels«Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquestaèpoca mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels«Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seuúltim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França).
---
