Anarcoefemèrides del 7 de setembre
Esdeveniments
Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària
- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.
Naixements
Foto
policíaca d'Émile Méreaux (23 d'abril
de 1892)
- Émile
Méreaux: El 7 de
setembre –algunes
fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858
neix a Laon (Picardia,
França) el propagandista
anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es
deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie
Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al
barri de Charonne de París
(França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca
del periòdic Le Révolté.
Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups
abstencionistes dels XI i
XX Districte de París. En 1886 entrà a formar
part del Grup Cosmopolita de
Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky),
de tendència
socialista revolucionària «sense
etiquetes». L'agost de 1887 projectà un
robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite
i en aquesta època vivia al número 3 del carrer
Lémon. Arran de l'edició dels
primers números de Le Révolté,
el 3 de setembre de 1887 va ser
condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de
multa i a la
privació dels drets civils, per la publicació
dels resultats d'una tómbola en
favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand
Niquet i Émile
Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a
partir d'aquí, que
el periòdic va ser rebatejat amb el nom La
Révolte, amb Jean Grave com a
gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió
improvisada
realitzada després d'un míting de solidaritat amb
els anarquistes de Chicago,
organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs,
celebrat
a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de
París i on va intervenir Louise
Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand
Niquet i
Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de
revòlver sobre la
policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un
anomenat Henri
Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros,
ferit al braç. El 5
de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena
pels citats fets a
dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de
França, França). Un cop lliure
freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI)
que, fundat en 1888, era el
principal lloc de reunió anarquista de l'època.
El 22 d'abril de 1892 va ser
detingut, com molts altres companys, arran de la repressió
desencadenada
després de l'explosió de la bomba al restaurant
parisenc Véry, i va ser fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de
França, França)
una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una
cooperativa de
producció i de la qual fou el responsable de
correspondència. Fou animador
d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema
econòmic
fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada
cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici,
aquesta comuna
anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser
tancats
uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de
1894, el seu domicili
del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França) va ser
escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França.
El novembre de
1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de
Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de
la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic anarquista Les Temps Nouveaux,
de Jean
Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del
Dret», amb el grup partidari de la «Unió
Sagrada», al voltant de Jean Grave i
del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de
1915. Un any més tard, però,
reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del
manifest «La Paix des
peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes
oposats a la guerra i
dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El
seu últim domicili va
seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa
companya fou Louise Victorine
Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol
de 1922 al seu domicili del XX
Districte de París (França).
***
Foto
antropomètrica d'Oscar Bertoja (1894)
-
Oscar Bertoja: El
7 de setembre de 1867 neix a Conegliano (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista Oscar
Carlo Bertoja –el seu llinatge a vegades citat Bertoia
i Bertoya.
Era fill d'una família benestant i sos pares es deien
Giuseppe Bertoja, empleat
a la Prefectura d'Ancona (Maques, Itàlia), i Rachel Grocher–Oposher, segons
algunes fonts. Quan tenia 15 anys esdevingué anarquista.
Fugint del servei militar
passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
després a Zúric (Zúric,
Suïssa), on formà
part del «Circolo Operaio» de Thalwil
(Zúric, Suïssa), especialment amb Gaetano
Minunni i Ettore Molinari, estudiants amb ell del Politècnic
de Zúric. En 1886
creà amb Minunni i Molinari el «Club Socialista
Italià». En 1887 publicà el
fullet L'Anarchia dins la
col·lecció del periòdic Gazzetta
Operaia
de Torí (Piemont, Itàlia), el qual
envià a Élisée Reclus i que aquest li
va
respondre tot comentant les seves concepcions econòmiques.
Entre el 18 i el 19
de setembre de 1887 fou delegat dels obrers de Zúric al
Congrés Socialista
Italià celebrat a Pavia (Llombardia, Itàlia), on
es relacionà amb Andrea Costa.
Després que la policia interceptés una carta
dirigida a ell per Johann Most, passà
al Principat de Mònaco, on va ser detingut i extradit com a
desertor. Cap a
finals de 1888 arribà a París
(França), on estudià a l'Escola
Politècnica (a l'Escola
de Ponts i Dics i a l'Escola de Mines) i a l'Escola de
Llengües Orientals –segons
la policia, a més de l'italià, parlava l'alemany,
l'anglès, l'àrab, el
castellà, el francès, el rus i el
xinès. Treballà al despatx d'un expert de
quadres al carrer de Sèvres i freqüentà
els cercles anarquistes. En 1889 va ser
delegat al Congrés Internacional. A París
mantingué una estreta amistat amb
l'escriptor anarquista noruec Arne Dybfest i establí
contactes amb Louise
Michel i altres llibertaris. L'abril de 1889, segons la policia, amb
els
anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Achille
Vittorio Pini, hauria
estat l'autor del manifest «La Verità»,
publicat pel grup anarquista italià de
París «Intransigente». El 4 de gener de
1890 va ser detingut i l'11 de gener va
ser expulsat de França, fet que donà lloc a
manifestacions i mítings, com ara
el celebrat el 13 de gener de 1890 a la Sala Ermitage del carrer
Jussieu de
París, on participaren destacats anarquistes (Georges
Brunet, Christiaan
Cornelissen, Charles Malato, Louise Michel, Paolo Schicchi, etc.). Es
va
refugiar, via Bèlgica, a Londres (Anglaterra). En 1893
formà, amb altres destacats
anarquistes (Errico Malatesta, Francesco Saverio Merlino, Gennaro
Pietraroja,
etc.), el grup «Solidarietà», que es
reunia al domicili de Petraroja, al número
35 d'Est Street; aquest grup es creà en oposició
al grup individualista «La
Libera Iniziativa», seguidor de l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol).
En 1896 vivia al número 14 de Pembridge Road de Notting Hill
de Londres. Entre
1897 i 1908 mantingué correspondència amb Jacques
Gross, que havia conegut en
la seva estada a Ginebra. En 1913 hi havia deixat Milà
(Llombardia, Itàlia) i
s'establí amb sa família en un barri de Londres
com a director d'una fàbrica de
capells de palla. Va estar casat amb Jane Von Reis, que morí
en 1904, amb qui
tingué tres infants (Oscar, Boris i Aldo), i
després es casà amb Maria Turcul. Oscar
Bertoja sembla que va morir en 1920.
***
Axel
Holmström
- Axel Holmström:
El
7 de setembre
de 1881 neix a Ystad (Escània, Suècia)–algunes fonts citen erròniament Lund
(Escània, Suècia)– el periodista
i editor
anarquista i antimilitarista Nils Axel Holmström. Era fill
natural d'Elna
Olsson, qui després es casà amb Niels
Rasmus Larsen, i sembla que passà els seus primers anys en
una família
d'acollida. Després de fer els estudis primaris a Lund,
s'establí a Ystad, on
entrà a treballar d'aprenent en una fleca, participant ja
des de l'adolescència
en vagues per a la reducció de la jornada laboral. Quan
tenia vint anys s'instal·là
a Estocolm, on va treballar per al «Svenska bageri- och
konditoriindustriarbetareförbundet» (Sindicat de
Treballadors de la Indústria
de la Fleca i Pastisseria de Suècia) de la
Landsorganisationen (LO,
Organització Nacional), exercint de propagandista i de
venedor de la seva
premsa. En aquesta època fou tresorer del Club de Joves
Socialistes del Sud
d'Estocolm. Durant un temps va ser, amb August Palm, membre de
Stockholms Arbetarekommun
(SAK, Municipalitat Obrera d'Estocolm), del Socialdemokratiska
Arbetarepartiet
(SAP, del Partit dels Treballadors Socialdemòcrates),
però les seves opinions
revolucionàries van fer que s'integrés en els
Ungsocialisterna (Joves
Socialistes), el sector anarquista dels socialistes
socialdemòcrates. En 1904 començà
a treballar en la redacció del periòdic
anarquista Brand i fou un dels
creadors de «Bokförlaget Brand»,
l'editorial de Brand, que publicà
l'obra de Piotr Kropotkin. Va ser condemnat a tres mesos de
presó per les seves
opinions en una assemblea celebrada el 3 d'abril de 1906 a la Casa del
Poble d'Estocolm.
En 1906 organitzà amb l'anarquista Hinke Bergegren un
congrés amb més de
dos-cents socialistes russos i refugiats revolucionaris (Gorki, Lenin,
Plekanov,
Stalin, etc.) de visita a Estocolm. En 1908 va ser condemnat a tres
mesos de
presó per declaracions antimilitaristes en un debat d'Hinke
Bergegren sobre el
reclutament de soldats i durant aquell mateix any va ser condemnat a
quatre
mesos més de presó per antimilitarisme, pena que
purgà a la presó central de Långholmen
d'Estocolm. Posteriorment va ser condemnat a diverses penes per la seva
negativa
a realitzar el servei militar. En 1910 fundà la seva
pròpia editorial («Axel
Holmströms Förlag»), que edità
destacats escriptors estrangers i suecs (Victor
Arendorff, Harry Blomberg, Carl Johan Björklund, Ragnar
Casparsson, Carl Emil
Englund, Jaroslav Hašek, Gustav Hedenvind-Eriksson, Albert
Jensen, Artur Möller,
Ivan Oljelund, Hannes Sköld, Upton Sinclair, Augustin Souchy,
Lisa Telzner, B.
Traven, etc.), a més de nombrosos llibres i fullets de
pensadors socialistes i
anarquistes recopilats en la col·lecció«Revolutionens Förkämpar»
(Campions de
la Revolució). Entre 1912 i 1917 va ser tresorer del
comitè de suport als
encausats pel «Cas Amalthea» –tres obrers
van ser condemnats injustament per
l'atac amb bomba contra el vaixell Amalthea ancorat
al port de Malmö
(Escània, Suècia) en 1908–, els quals
finalment van ser posats en llibertat en
1917. A més de les seves activitats editorials, va fer
conferències i gires
propagandístiques i com a periodista denuncià des
del principi el perill que
representava Adolf Hitler. El 29 d'abril de 1941 es casà a
Estocolm amb la
modista Siri Ansina Serafia Larsson, amb qui tingué un fill,
Arne Sixten Sigurd
Holmström. Axel Holmström va morir el 24 de novembre
de 1947 a la parròquia
d'Adolf Fredrik d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat l'1 de
desembre al
cementiri de Bromma de la ciutat. El seu arxiu es troba dipositada a
l'Arbetarrörelsens
Arkiv och Bibliotek (ARAB, Arxiu i Biblioteca del Moviment Obrer)
d'Huddinge
(Estocolm, Suècia).
***
José
Castro Blanco (ca. 1934)
-
José Castro
Blanco: El 7 de setembre –el certificat de defunció
cita erròniament el 6 de setembre– de
1890 neix a San
Xullián de Requeixo (Valga,
Pontevedra, Galícia; actualment Pontecesures, Pontevedra,
Galícia) el
naturòpata, i simpatitzant de l'anarcoindividualisme,
José María Castro Blanco.
Fill de família nombrosa, sos pares es deien José
Castro González, mariner, i
Josefa Blanco Peisal. En 1904 emigrà a l'Argentina i
després a Montevideo
(Uruguai), on treballà de confiter. Quan tenia 21 anys es
casà amb Blandina
Romero Pato. Malalt de reumatisme i èczema, llegí
textos dels nutricionistes i naturòpates
Sebastian Kneipp i Louis Kuhne. Interessat per la dietètica,
contactà amb
naturistes americans i cursà estudis de naturopatia. En 1920
fundà a Montevideo
l'Escola Lliure Naturista i dirigí, amb el suport de
Nicolás Capó Baratta, la
seva revista ¡Vivir!. Després d'entrar
en contacte amb Benedict
Lust, fundador de la naturopatia, es matriculà a l'American
School of
Naturopathy de Nova York (Nova York, EUA) i en 1922
aconseguí el títol de
doctor en naturopatia. Desenvolupà una metodologia
naturopàtica basada sobretot
en els principis de Joan Esteve Dulin i Otoman Zar-Adusht Ha'nish (O. Z. Hanish). En 1923, amb
Nicolás Capó
Baratta, s'instal·là a Espanya.
Després de fer una gira de conferències entre
1923 i 1924 (Galícia, Astúries,
València, Barcelona, etc.), s'establí a
Barcelona (Catalunya), on l'abril de 1925 obrí, seguint la
línia de l'American
School of Naturopathy, l'Escola de Naturotrofologia, que
presidí amb Nicolás
Capó Baratta de secretari. L'Escola Naturotrofologia
comptà en principi amb el
suport de nombrosos llibertaris, però després se
li va criticar que patentés
diversos productes alimentaris, com ara la «Paella
vegetariana eutrofològica».
En 1926 col·laborà en la revista
llibertària naturista Generación
Consciente i entre 1926 i 1930 en Pentalfa.
El març de 1926, un decret de Severiano Martínez
Anido,
ministre de Governació, entrebancà legalment les
pràctiques naturistes. En els
anys posteriors s'aguditzà la polèmica entre els
anarquistes censurant-li que
hagués fet del naturisme una qüestió
alimentària de caire científic, o
pseudocientífic segons alguns (Trofologia o
Ciència Eutrofològica), allunyada
de tota reivindicació política. Malgrat aquestes
crítiques, comptà amb
nombrosos partidaris en els cercles llibertaris. En 1927 les seves
tesis reformistes
s'imposaren en el Congrés Naturista celebrat a
Màlaga. Després de trencar amb Nicolás
Capó Baratta, deixà Barcelona i
s'instal·là a Torrent (Horta Sud, País
Valencià), on obrí una consulta professional i
fundà la Colònia Vegetariana
Eutrofològica, amb molts principis anarcoindividualistes.
També es relacionà
amb l'Agrupació Tropològica Naturista de
València. En 1930 prologà el llibre de
Juan Nicanor Tinker La salud por la
alimentación racional y compatible. Entre 1931 i
1936 edità la revista mensualNaturismo Eutrofológico i
va fer
nombroses conferències sobre naturisme en centres
llibertaris i sindicats de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1933
va fer la
conferència «Solución de los problemes
sociales por medio del naturisme eutrofológico»
a l'Ateneu de la Barceloneta de Barcelona. En 1936, quan estava
preparant un Congrés
Eutrofològic del seu corrent, esclatà la guerra
civil i es cancel·là el
projecte. El novembre de 1936 va fer una conferència sobre
naturisme als locals
de la CNT de Torrent. Durant la Revolució
reivindicà un naturisme integral
revolucionari, signà un manifest dirigit als naturistes del
món sol·licitant suport
contra el feixisme i s'integrà en el Comitè
Naturista Pro Defensa de la
Llibertat amb seu a Torrent. Amb el franquisme, tingué
nombrosos problemes per
continuar amb les seves posicions naturistes, però mal que
bé pogué continuar
amb la seva activitat naturòpata, sobretot a partir dels
anys seixanta, editant
nombroses obres de divulgació naturista. Fundà la
Biblioteca de Caliobiòtica i
Macrobiòtica. Entre les seves obres podem destacar Manual práctico de
alimentación racional y crudívora
(1925), El problema del pan integral en el
vegetarismo cocido y semi-crudo (1925), La
nueva ciencia de comer y tratado completo de cocina vegetariana
eutropológica
(1930), Mis reformas e innovaciones al
naturismo (1950), Cómo
se vivirá en
el mundo cuando triunfe el naturismo moderno (1972), La diabetes: su origen y homoterapia
(1976), La nueva medicina futura: bioterapia
o normofunción (1976), La
hipertensión arterial: su origen y su
homoterapia. Nueva Medicina Crológica (1976), Nueva medicina electrobiológica
estática, dinámica (1976), Infarto de miocardio, nuevo planteo y
solución: Su origen, prevención y
curación (1976), Cómo
y cuándo se está curado (1977), Neo-naturismo personal y neo-naturismo contornal
(1977), Nuevas gerontología y
geriatría eubiótica
(1977), El nuevo yoga sin errores. El
yoga cultural, deportivo, higiénico y terapéutico
(1977), Cebolla, puerro, ajo: alimento,
condimento y
medicina cutrófica (1977), Alimentación
sana y trofoterapia (1978), La
chufa
como alimento golosina y medicina (1978), El
tomate, el pepino y los espárragos: alimento, condimento y
medicina
eutrófica (1978), Nuestra
ecología
eubiótica y contornal (1984), Reumatismo
y artritis (1994), etc. José Castro Blanco va
morir el 20
de setembre de
1981 al seu domicili de Torrent (Horta Sud, País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
població.
José Castro Blanco
(1890-1981)
***
Magí
Cabruja Martra
- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.
***
Notícia
d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el
periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme
del 30 de gener de 1934
-
Paul Prêtre: El 7
de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França) l'anarquista
Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert
Prêtre, cap de districte de la
Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine
Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de
1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la
majoria d'edat
a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta
pena, s'enrolà voluntàriament
en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà aÉcrouves (Lorena, França) amb
Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30
d'abril de 1930 era
sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de
França,
França). Un cop lliure del servei militar, es
declarà objector de consciència i
retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la
seva cartilla de mobilització,
fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va
ser
freqüentment comentat pels periòdics (Le
Cahiers des Droits de l'Homme, Le
Combat de la Paix, La Patrie Humaine,
etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer
Faubourg Saint-Martin de
París. Després es guanyà la vida com a
pintor decorador i retratista, encara
que gairebé sempre estava sense feina. En aquestaèpoca viva al número 22 del
carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista
Franchère en grup del
Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de
París, va ser expulsat el
setembre de 1936 del partit després d'haver fet
difusió de Le Libertaire
i d'haver portat militants comunistes als grups
llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en
els comitès de
desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà
en la guerra d'Espanya,
juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de
París. En
1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de
París
de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època
prengué part en nombrosos mítings
de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys
vivia a
l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva
residència, al número 83 del
carrer Daguerre de París, figurava en una llista de
domicilis a vigilar de la
regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat
policíac d'anarquistes el
domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors
de la
Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i
col·laborà en Le
Libertaire. El 30 de juny de 1960 es
casà al XIV Districte de París amb Bernadette
Françoise Marquet. Paul Prêtre va
morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de
l'Haÿ-les-Roses (Illa de
França, França).
***
Roberto das Neves
- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
***
Regino García Gómez
- Regino García Gómez: El 7 de setembre de 1907 neix a Conca (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Regino García Gómez. Sos pares es deien Bruno García i Julia Gómez. Quan era adolescent aprengué l'ofici de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina a la seva ciutat natal, emigrà a Madrid. El juliol de 1936 participà en les lluites contra l'aixecament feixista a Conca i formà part del grup que requisà per a la Revolució els mitjans de transport. Després marxà a lluitar a Madrid. De bell nou a Conca, fou membre d'un Batalló de Fortificacions de la CNT, del qual també formava part la Unió General de Treballadors (UGT). Després combaté les forces franquistes al front de l'Ebre. Al final de la guerra, el febrer de 1939, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Santa Liurada (Aquitània, Occitània). Després de l'Alliberament, treballà de paleta, s'instal·là a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT. Durant la seva últimaèpoca fou membre del Comitè Comarcal de la CNT de Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Natividad Pescador Jaiz. Regino García Gómez va morir el 14 de setembre de 1990 al seu domicili de Pujòls (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica
de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera de l'1 de setembre de 1980
-
Cándido Gracia
Alias: El 7 de setembre de 1908 neix a Zuera (Saragossa,
Espanya)
l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos. Sos pares es deien
Cándido Gracia i Francisca Alias.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
lluità contra el feixisme
en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola (antiga«Columna Ascaso»). Son germàÁlvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser
assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf
franquista,
va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en
consell de guerra,
va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment
s'establí a Catalunya amb
participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou
un dels fundadors
del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació
Local de Badalona de la
CNT, població on residia. Malat de càncer,
Cándido Gracia Alias va morir el 26
de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de
Badalona (Barcelonès, Catalunya)
i va ser enterrat en aquesta població.
***
Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988
- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Igualdad
Ocaña Sánchez
- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.
***
Tino
Maso (esquerra) durant els preparatius de l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia (setembre de
1984)
- Tino Maso: El 7 de setembre de 1951 neix a Dolo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Agostino Maso, conegut com Tino Maso. En els anys setanta formà part del moviment underground llibertari de la Riviera del Brenta (Venècia, Vèneto, Itàlia). Amb només 16 anys viatjà amb son germà a l'Iraq per a treballar en recobriments tèrmics industrials, esdevenint un especialista en el tema; posteriorment treballà en la instal·lació de comerços arreu d'Europa. En 1984 participà activament en l'organització de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Va ser un dels membres més destacats del venecià«Ateneo degli Imperfetti». Tino Maso va morir sobtadament d'un atac de cor el 9 de març de 2019 al seu domicili de Dolo (Vèneto, Itàlia).
---
