Anarcoefemèrides del 6 de setembre
Esdeveniments
Convocatòria de l'acte
- Míting de les JJ.
LL.: El 6 de setembre de 1936 se celebra al Teatre
Victòria de Lleida (Segrià,
Catalunya) un gran míting de les Joventuts
Llibertàries, amb el suport de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest
acte, organitzat pel Comitè Local
de les Joventuts Llibertàries, van intervenir
Cèsar Broto Villegas, Diego
Franco Cazorla (Amador
Franco),
Ramón Liarte Viu, Harmonia Miró i Josep
Peirats Valls. Aquest míting va ser radiat.
Naixements
Antonio Cavalazzi
-
Antonio
Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer
servir
els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante
Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al
segon grau de l'escola
primària i després es va formar
políticament escoltant conferències i llegint
textos
de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es
decantà pel moviment
llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les
autoritats. En
1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni
Marzetti
i altres joves, creà, dins el si del Partit
Republicà de Lugo, el grup Giovani
Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar
periòdics i opuscles
revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis
repressius, va ser jutjat
amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys,
pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota
l'acusació d'haver constituït
una «associació criminal»,
però els més joves van ser absolts per la seva
curta
edat. L'any
següent, arran de
l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco
Crispi de les Lleis
314, 315 i 316 «d'excepció
antianarquistes», patí arrests domiciliaris,
primer
a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les
illes Tremiti, on, amb
contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren
de madurar la seva
formació cultural i política. En 1900, per evitar
una condemna de tres anys de
presó, passà a Suïssa. Visqué
un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on
desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les
seves primeres tasques
periodístiques, col·laborant ocasionalment en la
publicació francesa Lo Scalpellino.
En 1901 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la
fundació d'Il Risveglio,
publicació en la qual col·laborà
regularment sota els
pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la
seva secció habitual «Brevi Note» d'Il
Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern
Crispi i la
monarquia italiana, provocà un incident
diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb
la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna;
Alemanya
concilià en el conflicte, amb la promesa per part de
Suïssa de proclamar una
llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de
l'expulsió perquè la
policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi
Bertoni, però pocs
mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902,
va ser expulsat de
Suïssa amb centenars de companys.
S'instal·là a París
(França), on exercí la
seva professió de barber, militant activament n el Sindicats
de Barbers,
col·laborant assíduament en el
periòdic Coiffeur
i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt
agitat. En
aquesta època continuà col·laborant enIl
Risveglio. Convidat pels companys nord-americans,
deixà París i emigrà a
Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani
en la redacció de Cronaca
Sovversiva. Entre molts
d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest
periòdic una detallada crònica
del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a
Paterson (Nova
Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector
tèxtil de 1902. Substituí
Galleani en la redacció de Cronaca
Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires
propagandístiques
arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu
es traslladà a Lynn
(Massachusetts, EUA). Traduí del francès a
l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio
non esiste! Dodici prove della
inesistenza di Dio. Per mor de la influència de
Galleani, passà de «sindicalista
anarquista» a «anarquista
antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20
mesos
ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on
morí el juliol
de 1915 després de tres mesos d'agonia.
***
Foto
antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914)
-
Georgi Gogelia: El
6 de setembre de 1878 neix a Ozurgeti (Gúria,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment
Geòrgia) l'anarquista i anarcosindicalista Giorgi Ilitx
Gogelia, conegut de diferents
maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor
Gogeliani,K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando
Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos
pseudònims (Bâton,Iliatswilli, Orgueiani,
etc.). Fill d'una família benestant, en 1897,
després de fer estudis al Seminari
Teològic de Kutaissi (Imerètia,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia),
emigrà a França, on estudià agronomia
a Lió (Arpitània). Després es
traslladà a
Suïssa, on el 18 de març de 1899 es
diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura
de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901
participà en una manifestació
d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual
enderrocaren
l'escut tsarista col·locat a la façana del
consolat rus, el qual va ser
trepitjat pels congregats i després llançat al
riu Roine, causant un gran
escàndol en la premsa local. En aquesta època
vivia al número 12 del carrer
Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en
ciències físiques i
naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a
Ginebra el grup
anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que
publicà, entre agost de 1903 i
novembre de 1905, 24 números dels periòdic
mensual Khleb i Volia, ajudat per
sa companya, Lydia Ikonnikova,
llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i
Maria Korn (Goldsmith). Algunes
còpies d'aquesta
publicació, impresa pel tipògraf anarquistaÉmile Held, al número 49 del carrer
Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per
Polònia i Ucraïna pel
grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok
(Podlàquia, Imperi rus; actual
Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a
mà articles i
textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup«Khleb i Volia»
també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, a més de
traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave,
Errico
Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili,
etc.). Amb Luigi Bertoni i altres,
en 1903 participà en la campanya de protesta per la
detenció del revolucionari Vladimir
Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del
Partit dels Socialistes de
Geòrgia, on hi havia un nombrós grup
d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell
any, com a representant del grup «Khleb i Volia»,
fou present en una reunió de
grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905
publicà un text seu
en forma de fullet sobre els «Màrtirs de
Chicago». Tenint com a model la
Confederació General del Treball (CGT) francesa,«Khleb i Volia» reivindicà el
sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de
sindicats i borses
del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a«cap del Partit polític
georgià». Quan esclatà la
Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap
a
Geòrgia i després d'un temps retornà a
Europa. En 1912 s'ocupà d'un número
especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc
abans de l'esclat de la
Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia
Ikonnikova a París
(França), al número 44 del carrer Boulangers,
i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una
cinquantena de membres. En aquesta època
col·laborava en el periòdic
anarcosindicalista rus Golos Truda,
que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou
un dels oradors,
juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas
Rogadaeff, Georges
Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari
del naixement de
Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben
igual que
una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França.
En 1916 era membre
del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els
signataris del«Manifest dels Setze» qualificant-los
d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el
periòdic dels grups
anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic
número del periòdic ginebrí Put'k
Svobode (maig de 1917). Quan
esclatà la Revolució Russa retornà al
Caucas i a Sant Petersburg, on continuà
defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918
col·laborà en Golos
Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia
Ikonnikova a
l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid.
Malalt de
tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir
el 21 de
desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi
(República Socialista
Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment
Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de
Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a
personatges il·lustres.
***
Jules Durand
- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.
***
Manuel Pérez Feliu
- Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.
Manuel Pérez Feliu (1892-1940)
***
Notícia
de la detenció d'Eugenio Valdenebro García
apareguda en el diari valencià Las Provincias de
l'11 de novembre de 1934
- Eugenio
Valdenebro García: El 6 de setembre de
1905 neix a Berlanga de Duero
(Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio
Valdenebro García. Sos pares es deien
Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa
García Hernando.
Emigrà a Catalunya amb sa companya
Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a
la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el
Sindicat de Productes
Químics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El juny de 1932, amb
Julián Gil, va fer una subscripció de suport al
periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona quan aquest va ser perseguit per
les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934
va ser
detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va
ser
tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al
vaixell-presó Manuel
Arnús, ancorat al port de
Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. D'antuvi milità a
les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant
l'ocupació nazi va ser
detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de
les quals
l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra
Mundial milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys
cinquanta, a Drancy (Illa de França,
França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al
Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un
grup anarquista integrat
per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso
González, Juan
Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás
Marcellán Martínez, fou el
representant de la CNT en l'exili en la inauguració del
monument a la memòria
dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats)
morts durant
la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de
Père-Lachaise gràcies a
una subscripció de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs.
Durant els anys
setanta col·laborà en Le
Combat
Syndicaliste i fou un dels corresponsals i
distribuïdors a França del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. El
seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu
llibre Der kurze Sommer der Anarchie.
Buenaventura
Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el
2 de desembre
de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi,
País Basc), mentre
passava una
temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat
a Pau
(Aquitània, Occitània) i les seves cendres
dipositades el 13 de desembre de
1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La
Courneuve
(Illa de
França, França).
Eugenio Valdenebro García
(1905-1991)
***
André Arru (dreta) amb un company txec (1942)
- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Germinal
Concordia
-
Germinal
Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia,
més conegut com Germinal Concordia
i que va fer servir diversos
pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo
Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite
Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau,
son pare el va obligar a
interrompre la seva educació reglada, però ell la
continuà de manera
autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare,
s'establí a la zona de la Lomellina
(Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser
de Pavia
(Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar
a la clandestinitat
per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i
de Karl
Marx, mantingué correspondència amb el
filòsof Benedetto Croce. A partir del 8
de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament
dels
soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi,
s'integrà, amb altres companys (Armando
Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita
clandestina
d'alliberament sota el nom de Michele,
destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell
organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes,
acabaren
integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i
Antonio
Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà,
amb els germans
Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado
Bonfantini
mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara
el prefecte de la
Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto
Bettini, el prefecte de Milà Mario
Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien
distanciar-se dels líders
de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests
contactes, fortament
criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI,
Comitè
d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una
insurrecció
socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així
una major
possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys
presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les
files enemigues i
l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos
van ser
alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda«Banda
Koch» a Milà. Participà activament en
la Lliga dels Consells Revolucionaris, la
qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el
periòdic Rivoluzione, i
en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda.
També fou un dels principals
organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària«Bruzzi-Malatesta»
que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i
altres indrets alpins, i de la qual va ser
un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser
detingut i tancat,
juntament amb a
Antonio Pietropaolo, a
la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un
dels organitzadors
de la revolta dels presos que s'hi produí.
Després de la caiguda del
nazifeixisme participà activament en la Federació
Comunista Llibertària (FCL)
de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés
Interregional Comunista
Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre
el 23 i el 25 de juny de 1945
a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945
assistí a Carrara (Toscana,
Itàlia) al congrés fundacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), on
defensà les tesis reformistes. En aquesta època
col·laborà en Il
Comunista Libertario. Mentrestant,
dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda
(FCLL) s'accentuà la divisió
entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio
Perelli,
Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes
intransigents» (Ugo Fedeli, Mario
Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la
redacció de les anomenades«Tesis de Milà», document
polític obertament reformista que proposava
transformar el moviment llibertari en un vertader partit
polític per a
participar en els processos electorals i esdevenir la tercera
força entre la
reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de
gener i principis de
febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo
Andreoni, Mario Orazio Perelli,
Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació
Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera. En 1946
publicà L'ora
libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale.
Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista
Nacional Italià
(PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit
polític el
qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries
(Ordine Nuovo, Controcorrente,
Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi,
etc.),
coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al
Moviment
d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del
Partit Comunista
Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests
anys, fou el principal animador
de la revista La Comune i, entre
els
anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi
Moderni. En els anys successius va crear l'editorial
Italpress,
especialitzada en difondre la dissidència
política que es donava als països
comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva
activitat
teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys
seixanta i setanta. El 4
d'abril de 1975 redactà un balanç
històric sobre les seves experiències en la
lluita partisana sota el títol Saggio
relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal
Concordia va
morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
Germinal Concordia
(1913-1980)
***
Benito Milla
- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1918 –algunes fonts citen erròniament 1916– neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Sos pares es deien Benito Milla Martínez, sabater, i Francisca Navarro Montilla. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina –entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Malalt de càncer, Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 a la Clínica Tres Torres de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.
Benito Milla Navarro (1918-1987)
***
Antonio
Marfil Aranda
- Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre«La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna,Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta,Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.
Defuncions
Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932
-
Joaquim Ros: El 6
de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Joaquim
Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat,
Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava
als Ferrocarrils
Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident
laboral al
barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres
dies després
al cementiri de Martorell.
Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924
- Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).
***
Notícia
sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el
periòdic murcià El Liberal del 31
d'octubre de 1936
- Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes.
***
Pedra«Stolperstein» en memòria de
Florián Ibáñez Marín
- Florián Ibáñez Marín: El 6 de setembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Florián Ibáñez Marín, conegut com El Negus. Havia nascut el 27 de març de 1903 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Fill d'una família humil, aprengué l'ofici de sabater. Després d'un temps a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià), s'instal·là a Barcelona (Catalunya), al barri de Can Baró, amb visqué amb sa germana Josefa Ibáñez Marín i treballà de sabater amb son cunyat Antonio Sarrió Muñoz. En 1926 va ser cridat a files però no es va presentar. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar de juliol de 1936 participà en les lluites al carrer. Després combaté com a milicià al front d'Aragó en la III Centúria del X Grup («Los Leones») de la «Columna Ortiz». Posteriorment s'integrà en el Cos de Carrabiners i exercí en les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per la Gestapo, va ser enviat, sota la matrícula 80.164, el 5 d'abril de 1941 a l'Stalag XVII A de Kaisersteinbruch (Bruckneudorf, Neusiedl am See, Burgenland, Àustria). El 7 d'abril de 1941 va ser tancat, sota la matrícula 4.709, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 21 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 12.331, a Gusen. Florián Ibáñez Marín va morir el 6 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). El 9 de maig de 2014 la Fundació Salvador Seguí col·locà una en el seu homenatge al lloc que fou el seu domicili, al número 23 del carrer Josep Serrano, del barri de Can Baró de Barcelona. El 2 de juny de 2022 es col·locà en aquest mateix lloc una pedra«Stolperstein» en el seu record.
---
