Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882
- Míting
feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala
Lévis de París (França)
un «gran míting socialista
revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga
de Dones sota el tema general de «La vaga de
dones». Hi prengueren la paraula
Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe
Gripa, sobre la dona
lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les
dones; Émile
Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée
Denéchère, sobre l'esclavitud
femenina.
***
Portada
del primer número d'El
Invencible
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
Foto policíaca de
Constant Marie (2 de juliol de 1894)
- Constant Marie: El
27 d'agost de 1838 neix a Bretteville
(Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa
Normandia, França) el communard, militant i
cançonetista
anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut
com Le
Père
Lapurge. Era
fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie
Madeleine
Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París
(França) i ajudava en les barricades
durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va
ser condemnat a sis
mesos de presó per «robatori i
vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el«condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment
treballà de paleta. En 1871 lluità en
defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit
a les trinxeres del
Fort de Vanves (Illa de França, França); no
totalment recuperat, s'integrà en
el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París.
Novament ferit, va ser ingressat
a l'Hospital de Versalles (Illa de França,
França), on va fer amistat amb el
pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de
Louis Auguste
Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit,
exercí durant
sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció,
venedor ambulant, etc.)
i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890
freqüentà regularment les reunions
dels grups anarquistes de la «Rive Gauche».
Formà part del grup «La Vengeance»,
que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven
aquest
grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup«Germinal». Va ser l'autor i
el compositor de cançons revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame
Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie,C'est d'la
blague, Internationale
féministe
(a la memòria de
Louise Michel), Vive
la canaille!, Y a d'la malice, Michel,
etc. Ell i les seves cançons esdevingueren
cèlebres a les reunions anarquistes
i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys.
També freqüentà
el «Cercle Vallès», la Lliga dels
Anti-Propietaris i el grup «Terre et
Liberté». A més de cantar i recitar els
seus poemes, va fer propaganda
anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions
violentes. En
un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou
sistema de bombes
destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886
donà asil als
anarquistes Amédée
Denéchère i Rozier –aquestúltim treballava aleshores en el
fullet L'indicateur
anarchiste. A
partir de 1888 assistí sobretot a les
reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del
carrer Saint-Martin. El
22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la
convocatòria de
manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu
domicili, es decomissaren un
quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de
l'anarquista
Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el
30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a
mítings a la Sala Commerce. En
1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala
Grandes
Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de
1893 marxà cap a Essonnes
(Illa de França, França) amb una colla de
paletes. L'11 de novembre i el 2 de
desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut
Antipatriota i el 25
de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El
gener de 1894 es reuní
al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres
anarquistes (Chaillon,
Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al
restaurant Foyot de
París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els
anarquistes Breton i Cluzel. El
30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París
ordenà l'escorcoll del seu
domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i
la seva detenció sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal», perquisició que
es portà a
terme l'endemà, trobant la policia cançons,
llibres i periòdics anarquistes.
Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a«anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon;
interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies
després, se li va notificar
la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de
juliol de
1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu
cas. Aquell mateix 1895
obrí una parada de sabateria al número 22 del
carrer Parcheminerie. El maig de
1901 cofundà el «Groupe des poètes et
chansonniers révolutionnaires», que a
partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse
Rouge», grup anarquista que
actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que
estava format per
destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete,
Séverac, etc.). El desembre de 1902
el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de
sabates
noves i les que estava reparant, però es negà a
denunciar-lo; després d'aquest
fet la seva situació restà en la precarietat
absoluta. Charles Malato, des de
les pàgines de L'Aurore, demanà la
solidaritat de la militància i
gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es
llançà una subscripció per a
editar la totalitat de les seves obres, però aquesta
iniciativa no reeixí;
finalment va ser «La Muse Rouge» que
edità separadament les seves composicions
en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri
André Ibels, Maximilien
Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer
Maître
Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5
d'agost de
1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França,
França).
***
Foto
policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892)
- Numa Jourdan: El
27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie
(Illa de França, França) l'anarquista Numa
Jourdan. Era fill natural de Célina
Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer
de 1887 es casà a
Suresnes (Illa de França, França) amb la
planxadora Léontine Céline Angers. En aquestaèpoca vivia a casa sa mare, al número 4 del
carrer Saint-Antoine de Suresnes.
Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any
albergà a casa
seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de
França, França),
Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu
domicili,
on albergava l'anarquista Louis Léveillé,
després de la baralla de Clichy (Illa
de França, França) i la policia sospitava que
havia participat en un atemptat
contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser
portats a la comissaria
de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al
número 1 del carrer Jour
de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena
d'anarquistes,
a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de
1892 albergà
Léveille que havia sortit de presó i dies
després, amb Lucien Fétis organitzà a
Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per
a
imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné
Henry. El 22 d'abril
de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux,
juntament
amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació
criminal»; durant el seu
interrogatori negà pertànyer a cap grup
anarquista i al·legà que era candidat a
les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll
del seu
domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell
any en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser
posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres
(Anglaterra),
on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1
d'abril de 1893 retornà a
París. En aquesta època formà part del
grup anarquista expropiador «Point du
Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes
establerts per la
policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili,
al
número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de
França, França), va ser
escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser
detingut en un nou
escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es
presentà a les
eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera
Circumscripció
de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de
Léontine Angers, es
casà amb Louise Adélaïde
Prévost, de qui també enviudà. Numa
Jourdan Numa
Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de
Nanterre
(Illa de França, França).
***
Foto
policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)
- Paul Moucheraud:
El 27 d'agost de 1866 neix al IV
Districte de París (França) l'obrer impressor i
militant anarquista i
antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu
llinatge citat Moucherot
i Moucherand. Sos pares es deien Lambert
Moucheraud, pintor de la
construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells
al número 24 del
carrer Charlemagne de París. Ben igual que son
germà Adrien Eugène Moucheraud,
entrà a formar part del moviment anarquista com a
mínim des de finals de 1884.
El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala
Lévis de París en un enfrontament
a trets entre blanquistes i anarquistes. Era habitual en les
reunions
dels grups anarquistes «La Vengeance»,«La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde
Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou
secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15
de juliol de 1886 va ser
detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes,
va ser
acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit
dies a la presó de
Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de
presó per«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell
any, en una reunió a la Sala
Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève», celebrada
per «Le Groupe Anarchiste du 5e»,
declarà «que un soldat hauria de
començar a
lliurar-se del seu cap matant-lo sense
vacil·lació, ja que el treball dels
oficials consisteix únicament a portar els homes a la
carnisseria». El 3 de
febrer de 1887 en una reunió del «Groupe
Anarchiste du Centre» anuncià que
l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si
hagués hagut de
complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De
tota
manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment
de
Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes,
França) i, segons sembla, va ser llicenciat
en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara
Constant
Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir
d'una
reunió pública organitzada pel grup«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de
França,
França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet,
Tortelier i Villaret,
entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres
i trets de
revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu
arma. En 1888 un dels
germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions
del Cercle Anarquista
Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres
escorcolls al seu
domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia
descobrí
alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894,
que no donà cap
resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de
Saint-Merri
descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit
catéchisme
socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va
ser tancat a la presó
parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota
l'acusació
d'«associació criminal», que
s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de
Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i
un exemplar del
fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser
portat a comissaria i
posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de
1895 el
jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot
càrrec. En 1925 treballava com a
obrer impressor litogràfic als «AnciensÉtablissements Champenois» de La
Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca d'Anna Dondon
- Anna Dondon: El 27
d'agost de 1884 neix a Decize
(Borgonya, França) l'anarquista individualista i
il·legalista Thérèse
Anna Dondon. Sos pares es
deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina
s'instal·là
amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on ell treballà en el
seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà
a treballar a la fàbrica de
corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una
casa de confecció. De
jove marxà cap a París (França) i tot
d'una s'introduí en els cercles
llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie
i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades
Populars), organitzades per Joseph
Albert (Libertad). També
formà part
del «Comitè de Socors als Detinguts». En
1907 va ser detinguda, juntament amb
son germà Joseph Georges Dondon, també
anarquista, per emissió de moneda falsa;
jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i
tancada a la presó de
Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de
1909,
tornà a París amb son germà. En 1910
esdevingué companya de l'anarquista René
Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui
visqué a partir de la primavera
de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de
França, França), on la
parella conegué els membres de la «Banda
Bonnot». Fou detinguda la nit del 15
de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França) on
s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i
René Valet. També
fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la
Belge), companya de
Garnier. Durant
l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier
morí i Valet, ferit, fou
rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou
processada per pertànyer a
la «Banda Bonnot». En el període
d'entreguerres freqüentà els cercles
anarquistes, assistí assíduament a les
conferències de Sébastien Faure i durant
els caps de setmana a les excursions als voltants de París
organitzades per Le Libertaire i«Amis de Ce qu'il faut dire».
Anna Dondon passà
els últims anys de sa vida en una residència a
Bondy (Illa de França, França),
on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una
operació.
***
Nota
crítica contra Maurice Mazier publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
d'abril de 1925
- Maurice Mazier: El 27 d'agost de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Maurice Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline Cuignet i l'infant va ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens amb el mosso de magatzem Charles Jules Mazier. Metal·lúrgic de professió, el 7 de novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie Antoinette Bernard. En aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al número 17 del carrer Guidé d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del Sindicat del Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació Revolucionària del departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquestaèpoca vivia al número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es guanyà la vida en el sector tèxtil i milità en el Sindicat de la Confecció. En 1921 va ser un dels fundadors de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de 1921, com a secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) d'Amiens, presidí el Congrés de la Unió Departamental del Somme. El novembre de 1921 va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Borsa del Treball, assumint durant uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.), durant una cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien cridat «Amnistia! Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari de la Federació Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a la llista comunista en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut amb altres companys en una manifestació comunista contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. Vidu, el 6 d'agost de 1932 es casà a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era membre del Buró Departamental d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions militants en el Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des organitzacions comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser candidat en les eleccions senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935 intervingué en un gran míting a Amiens organitzat pel Comitè de Coordinació Contra el Feixisme i la Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquestaèpoca treballava empleat en el sector de l'alimentació. Adoptà un fill, Jean Gaillet. Maurice Mazier va morir el 3 de febrer de 1959 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França).
***
Necrològica
d'Éliska Coqüus apareguda en la revista
parisenca La
Révolution Prolétarienne del 25 de
març de 1935
- Éliska
Coqüus: El 27 d'agost de 1886 neix a Attigny
(Ardenes, França) l'anarquista, i després
comunista, Marie Élisa Coqüus, també
coneguda com Éliska Coqüus, Éliska
Brugière i Ida
Crémière.
Era filla natural de Marie Constance Célénie
Coqüus. Es guanyava la vida fent
de llevadora a París (França). El 23 d'agost de
1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va
ser reconeguda per son
pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc,
amb el matrimoni celebrat el
17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui
finalment va
enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de
París. Assídua dels
cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de
dones partidàries de l'amor
lliure al voltant de la Federació de Joventuts
Revolucionàries Socialistes
(FJRS) de París. En aquesta època era companya de
l'anarquista Paul Vincent
Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de
novembre de 1890,
juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet),
de París, i Paul
Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer
una
conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França)
sobre el sufragi universal, el
parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la
impressora
gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol
Martinet. Durant la nit del 27 al
28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i
Eugène Mursch)
van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París
aferrant cartells anarquistes
i, durant la investigació, la policia descobrí
que aquest cartell
antimilitarista i anticolonialista («À
l'armée coloniale, 1er mai») havia estat
encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet
va ser jutjada el 20 de juny de
1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres
companys, i en la
sessió Pol Martinet declarà que havia estat
l'autor del cartell. El 12 de gener
de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència
del Sena i Chenal i Martinet van
ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa,
Sluys a vuit mesos i
100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella
a tres mesos i 100 francs;
però en la revisió del judici del 9 de
març de 1892 Martinet va ser condemnat a
sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser
absolta. El 2 de
juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista
Ravachol, aleshores condemnat
a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren
unes cinc-centes
persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné
Henry, Gustave Leboucher,
Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel
Zévaco), ella pujà
a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo
com a un màrtir
de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en
les col·lectes a
benefici de les companyes i els infants dels detinguts
polítics que es feien al
final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893
figurava en un registre
d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de
Policia de
París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de
1893 es trobava amb Paul
Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de
l'anarquista
Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del
viatge; la parella
retornà a París dos o tres dies
després. En 1897, juntament amb Mary Huchet,
participà en les reunions parisenques del grup
femení adherit a la Internationale
Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre
de 1908 es casà al
XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari
Robert Adolphe Alphonse
Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a
Tunísia per explotar diverses
propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat
francès de Tunísia;
actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella
participà en la
formació de la Secció de Tunísia de la
Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta
formació.
Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions
comunistes, algunes
celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats
colonials la coneixien
com Ida Crémière. El maig de
1992 passà una temporada a Alger (Algèria)
per assistir a un procés jucial de son company Louzon,
aleshores empresonat.
Després d'un temps a París, amb
informà de la situació de la Federació
de Tunísia
al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922
retornà a Tunísia. El 3
de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a
Marsella (Provença, Occitània). A
partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta,Éliska Coqüus va morir
el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença,
Occitània).
***
Foto
policíaca de Luigi D'Agaro
- Luigi D'Agaro: El
27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. Luigi D'Agaro
va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia,
Friül).
***
José
Jarne Peiré
- José Jarne
Peiré: El 27 d'agost–algunes fonts
citen erròniament el 23 d'agost–
de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el
periodista republicà i anarquista José de
Calasanz Jarne
Peiré. Fill d'una
família acomodada amb
propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne
Tomás i Juana
Peiré Garzo.
Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare
s'instal·là a Bolea (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on
aprengué les primeres
lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir
estudis, on entrà en
contacte amb joves republicans i revolucionaris.
Col·laborà en els seus anys
d'estudiant en Talión
(1914-1915). Regentà
un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del
periòdic La Tierra, on
signà els articles sota el
pseudònim Uno del agro.
Fou membre de
l'Associació de Periodistes i de la societat«Turismo del Alto Aragón», amb la
qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es
casà amb Crescencia Gil Vinaguro,
de família acomodada, amb qui tingué tres infants
(Conrado, Ramón i Aurora). El
desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic
Ramón Acín Aquilué i altres, el
manifest
dels «Jóvenes Oscenses» per a la
societat llibertària «Nueva Bohemia». En
1927
assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es
dirigí al Ministeri d'Agricultura
sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu
del blat. En aquesta època
col·laborà en el diari republicà El
Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit
Republicà a Osca,
adherit a l'Aliança Republicana. Després del
fracàs de l'aixecament de Jaca del
12 de desembre de 1930, en el qual participà amb
Ramón Acín Aquilué, fugí
amb
aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després
cap a París (França) via Lisboa
(Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la
II República
espanyola, retornà amb Ramón Acín
Aquilué a la Península. L'agost de 1931
promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de
la Llibertat d'Osca
prengués el nom de «Miguel Servet». El
seu negoci de grans no hi anava massa bé
i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en
la Junta de la Mancomunitat
Hidrogràfica a Osca. En aquesta època
dirigí un periòdic de temàtica
agrícola i
col·laborà en El Radical.
Durant els
anys republicans participà activament en la
política i les institucions d'Osca.
El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de
Beneficència
d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit
Republicà Autònom
(PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè
Provincial d'Osca, que
el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà
d'Esquerres Alto Aragoneses. El 15 de
març de 1933 la seva casa patí
un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes
havien
fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de
febrer de 1934,
durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels
Serveis
Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat
col·laborà en La Voz de
Aragón i dirigí Resurgir,
i entrà en l'Associació de
Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, el
10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la
Mancomunitat
Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de
Torrero.
Acusat per l'exèrcit
franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les
Joventuts Llibertàries,
de promoure vagues, de ser enemic de la força
pública i
de pertànyer a l'Ordre
maçònica «Triángulo
Joaquín
Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José
Jarne
Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les
tàpies del cementiri de
Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya,
Florencia Gil
Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).
Autoretrat
de Man Ray (1943)
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
---
