Anarcoefemèrides del 26 d'agost
Esdeveniments
Anagrama de la FORA
- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar«la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de
Vandergrift
(Pennsilvània, EUA) una conferència a
càrrec del militant anarcosindicalista William
Dudley Haywood (Big Bill), membre
destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació
de Miners de
l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials
del Món)
i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del
Socialist Party of
America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte,
patrocinat pel setmanari
socialista Justice, volia mostrar
la
seva protesta per la repressió desencadenada contra la
classe treballadora
durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA),
coneguda com a«Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra
la persecució dels
militants wooblies Joseph James
Ettor
i Arturo Giovannitti.
***
Anna
Murià i Romaní, presidenta del Comitè
Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans
- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT)–més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura«consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
***
Pamflet
convocant l'acte
- Homenatge a La
Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de
festes «Manacor» de La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje
a los luchadores obreros del
pueblo de La Felguera», organitzat per la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), i que esdevingué el primer acte públic i
autoritzat d'aquesta organització
anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi
van intervenir Ramón Álvarez
Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis
García Rúa, Aquilino Moral
Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un
milenar de persones i
no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de
1976, es reté un homenatge a Eleuterio
Quintanilla Prieto a Gijón
(Astúries, Espanya), que
comptà amb semblant assistència.
Homenatge a La
Felguera (26 d'agost de 1976)
Naixements
Foto
policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)
- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Exigua
notícia de la detenció de Laureà
Ligero Galindo
apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3
de maig de 1929
- Laureà Ligero Galindo: El 26 d'agost de 1882 neix a Tiana (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista.
***
Notícia
de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari
parisenc L'Action
Française del 12 de gener de 1924
- Gaston Meunier: El
26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya)
l'anarquista
Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos.
Sos pares es deien Émile François Meunier,
sabater, i Marie Julienne Sauvagé,
cosidora a màquina de sabatilles. Establert a
París (França), l'abril de 1917
va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després
en el I Regiment
d'Infanteria Colonial, essent llicenciat el maig de 1920. De tornada a
París,
visqué al número 26 del carrer Moulin de la
Pointe, en un immoble propietat de
sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922
s'adherí a la Unió
Anarquista (UA) i participà en les reunions del
Comitè d'Iniciativa i en els
grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a
vegades la paraula. Sota
el pseudònim d'Spartakos
col·laborà enLe Libertaire. En 1923 va ser
secretari
de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA)
i edità el fullet Aux esclaves
encore patriotes, del qual
es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la
celebració del 14
de juliol, «Festa Nacional» de França.
En el Congrés Anarquista celebrat entre
el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre
del consell
d'administració de la «Librairie
Sociale». En aquesta època vivia al
número 74
del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de
l'anarquista Lucien
Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de
Charles Chauvin, va
ser nomenat gerent del setmanari Le
Libertaire i dels primers números de Le
Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al
seu domicili i
enviat a la presó parisenca de La Santé sota
l'acusació de «provocació al
robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la
desobediència» per
cinc articles apareguts en el periòdic i va ser
substituït per Gabriel Braye. El
20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà,
amb altres companys
empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis
Loréal), en
una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista
Jeanne
Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després
d'haver perdut molta
sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres
vaguistes,
i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un«terreny
neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb
André Colomer, per l'XI
Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre
mesos
de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de
1924 va ser alliberat
i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els
cercles anarquistes. El 17
de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de
París amb Marguerite MarieÉmilienne Reymond, cosidora a màquina de
sabatilles, amb qui tingué una filla.
En aquesta època, encara que domiciliat al número
26 del carrer Moulin de la
Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França,
França) i treballava de secretari
a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França,
França). Finalment va ser esborrat
del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia
- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.
***
René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)
- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette).És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Louis
Albert Coche
- Louis Coche:
El 26 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'agost– de
1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Louis Albert Coche.
Sos
pares es deien Albert
François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut,
pastissers. Es guanyava la vida
com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922
abandonà Levallois-Perret
(Illa de França, França) i 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es
casà a
Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine
Geneviève Sebert. En 1948 va
ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la
regió parisenca perquè
havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de
França, França). En
els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert
Coche va morir el
27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de
París (França).
***
Necrològica
de Víctor Santidrián García apareguda
en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994
- Víctor
Santidrián García:
El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen
erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Víctor
Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo
Santidrián i Saturnina García. Emigrà
amb sa
família a
Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià
a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més
tard s'instal·là a
Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on
conegué sa futura companya,
Felicidad González, amb qui tingué tres filles i
un fill. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una
operació
d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a
milicià. Quan la caiguda del
front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat
per mar i arribar a
Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar
controlada per la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat en
diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que
no pogué passar a
França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a
Pamplona (Navarra) i
no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a
començaments de 1950.
Després de la II Guerra Mundial, Santidrián
s'instal·là a Solhac (Llenguadoc,
Occitània), on fou un dels organitzadors de la
Federació Local de la CNT. En
1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960
s'instal·là amb sa família
a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT local, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva
passió, l'escultura i l'Art Brut,
adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra
amb nombroses
escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels
turistes i
que cridaren l'atenció de diversos mitjans de
comunicació. A partir de 1980
quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa
companya. Es traslladà a viure
amb una de ses filles a Hendaia. Víctor
Santidrián García va morir el 6 d'abril–algunes fonts citen erròniament el 4
d'abril– de
1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc).
***
Severino
Campos Campos
- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup«El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar,Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes,Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.
***
Juan
José Sacramento García
- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).
***
Antonio
López Campillo fotografiat per Paula Montálvez
Langa
- Antonio López
Campillo: El 26 d'agost de 1925 neix a Algeciras (Cadis,
Andalusia, Espanya) el
científic, escriptor i intel·lectual llibertari
Antonio Eduardo Valentín López
Campillo, conegut com Campillo.
Fill
d'una família republicana conservadora, sos pares es deien
Antonio López
Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després
d'estudiar durant la
guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es
llicencià en ciències
químiques per la Universitat Complutense de Madrid
(Espanya). Inicià la seva
trajectòria de militant social com a pastor protestant en un
petit temple del
carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al
Partit Comunista d'Espanya
(PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de
Semprún Maura (Jorge
Semprún) i organitzant activitats
culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes
estudiantils, en
1955 s'hagué d'exiliar a França. A
París, pel contacte amb militants del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i
després de passar per
diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación
Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML,
abandonà el
comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i
també estudià sociologia a
l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola
Pràctica d'Estudis Superiors).
Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre
National de la
Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques
Científiques) i de
diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els
debats de la
Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en
les jornades
culturals del VI Congrés de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entre
setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional
sobre Anarquisme de
Barcelona. En 1986 participà en la creació i en
el suport econòmic de la «Fundación
Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a
conferenciant en nombrosos
actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria,
Barcelona, Bilbao,
Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid,
Zamora, etc.). En
1993 participà com a actor en la
pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993
s'afilià a Esquerra Unida (EU).
Col·laborà en diversos programes televisius i
radiofònics de divulgació científica i
com a tertulià (Cerebro y
màquina, España,
siglo XIX, La isla del tesoro,
etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La
Ilustración Liberal, Libertad
Digital,Nada, El
País, El Topo Avizor,
etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000
prologà l'obra de Juan Ignacio
Ferreras Florilegio de la lengua atea.És autor dels llibres La
caída de la casa
Lenin (1992), Curso acelerado de
ateísmo (1996, amb José Ignacio
Ferreras), La ciència como
herejía (1998), Clones,
moscas y sabios (1998), ¿Qué
fabulan
los filósofos? Relatos de pensadores españoles
(2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002),El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc.
Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de
l'Ateneu Llibertari
Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio
López Campillo
va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari«Fundación Jiménez
Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en
aquesta població.
***
René
Lourau a Río de Janeiro
- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau. Sos pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine Gatipon-Bachette. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom desocionàlisi. El 21 de juny de 1969 es casà al II Districte de París amb Françoise Marcelle Marie Gavarini, de qui es va divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres, traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de França, França), dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.
***
Jorge
Cuña Casasbellas
- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i de Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia,Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.
---
