Anarcoefemèrides del 6 d'agost
Esdeveniments
Portada del primer número de Liberty
- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order–aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència dels
anarquistes parisencs: El 6 d'agost de 1892 se celebra a
la Sala Commerce de
París (França) una gran conferència
pública organitzada pels anarquistes
parisencs. Els temes tractats van ser d'allò més
variat: la repressió contra
Ravachol, executat setmanes abans; les acusacions de delator a
l'anarquista
Charles Chaumentin; la propaganda pel fet; el dret a
l'existència i els drets al
robatori i a l'assassinat; la prostitució de la premsa; etc.
Hi van prendre la
paraula destacats representants del moviment llibertari parisenc, com
ara Noël
Berthier, Couturier, Henry Fortuné, Poulain, Jacques Prolo,
Louis Vivier, Michel
Zévaco, etc. A la sortida es va fer una
recol·lecta en suport de les companyes
i infants dels anarquistes detinguts.
***
Banc
dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari
parisenc Le
Journal Illustré del 9 d'agost de 1894
- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen;Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.
***
Foto
de família de la festa de l'ARAC
- Festa de l'ARAC:
El
6 d'agost de 1922 se celebra a Écully (Lió,
Arpitània) una festa de germanor organitzada
per l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC).
Aquesta organització
esquerrana, en la qual participaven militants anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris, va ser creada el novembre de 1917 pels comunistes Henri
Barbusse i Raymond Lefebvre per a fer oposició a la guerra i
promoure la pau i
la solidaritat entre els pobles. L'ARAC actualment encara existeix.
Naixements
Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)
- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).
***
Foto
policíaca d'Hiskia Giuseppe Rovigo (1894)
- Hiskia Giuseppe
Rovigo: El 6 d'agost de 1863 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) l'anarquista Hiskia Giuseppe Rovigo, conegut
com Morelli i Nonzolo
Cesetta. De família jueva, era fill d'Enrichetta
Rovigo,
vídua de Buchbinder, i de pare desconegut. Es guanyava la
vida com a agent de
comerç i a finals del segle XIX i principis del XX
consolidà el seu pensament
llibertari, però restant sensible a l'irredemptisme. En 1883
s'adherí a la
societat secreta «Cercle Socialista Revolucionari per Trieste
i Ístria», creada
a iniciativa de Goffredo Belloti da Pontelagoscuro. El 25 de maig de
1884 va
ser detingut en tornar a Venècia (Vèneto,
Itàlia) sota l'acusació d'«alta
traïció» per distribució
d'impresos subversius i sospitós de pertànyer a
la
societat «Alpi Giulie» de Milà
(Llombardia, Itàlia); jutjat, el 23 de juliol de
1884 va ser condemnat a 10 mesos de presó. Un cop purgada la
pena, passà a Roma
i a Milà, on entrà en contacte amb destacats
subversius, entre ells Andrea
Costa. A partir de 1885 residí per quatre anys a
París (França), on treballà
d'obrer i de representant comercial de segells de cautxú,
portant a terme
alhora una destacada activitat propagandística anarquista i
relacionant els
grups locals amb membres dels grups italians i austríacs
(Charles Malato,
Saverio Merlino, Luigi Parmeggiani, Vittorio Pini, etc.). En 1887
formà part
del «Grup Cosmopolita» de París i
participà en la «Festa de la
Internacional»
que se celebrà a la Sala Favier. Cap el 1888
participà en les reunions del Grup
Socialista Revolucionari Independent del XX Districte de
París. El 3 de
setembre de 1888, després de ser condemnat per«possessió il·lícita
d'armes»,
va ser expulsat de França i passà a
Bèlgica i a Suïssa. Entre setembre i
desembre de 1890 va romandre a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
va establir
relacions polítiques. Expulsat de Suïssa el 15 de
desembre de 1890, retornà a
Milà, on esdevingué gerent del
periòdic anarquista 18 Marzo.
El 14 de gener de 1891 edità l'únic
número del periòdic
anarquista milanès Carnevalone.
Feste-Farina-Forca. Entre abril i maig de 1892 va ser
detingut a Venècia
juntament amb altres anarquistes locals per«intimidació pública» i el
juliol
d'aquell any, fitxat per diverses policies europees, retornà
a Trieste, on
comercià amb segells de cautxú per a la firma«Giovanni Battara» i
col·laborà
en la redacció del periòdic Il
Proletario,
juntament amb Carlo Ucekar, convertint-se en el seu responsable a
partir del
número 5. Aquest periòdic deixà de
publicar-se el 27 de desembre de 1892,
després de l'enèsim escorcoll policia a la
redacció i al seu domicili. Dos dies
després, va ser detingut a Pula (Ístria, Imperi
Austrohongarès; actualment
Croàcia), on desenvolupava la seva activitat comercial, per
haver palesat el seu
pensament anarquista en una conferència il·legal
celebrada el 18 de desembre
d'aquell any a la sala Albergo Europa de Muggia (Trieste) davant unes
quatre-centes persones, la majoria treballadors de les drassanes navals
de San
Rocco. També va ser acusat de«possessió d'un hectògraf».
Jutjat, el 21 de juny
de 1893 va ser condemnat a quatre mesos de presó i a 10
florins de multa. En
aquest mateix procés, el fiscal de l'Estat, per manca de
proves, no li va
atribuí l'autoria de dos impresos, entre ells el manifest en
tres llengües«Souvenons-nous!» signat pel Partit Anarquista
Revolucionari - Federació
Austríaca, amb seu a Trieste, on es commemorava els
anarquistes executats en
1887 a Chicago i es feia una crida a la seva venjança. A
principis de 1895,
assistí a les reunions dels grups llibertaris que es reunien
a llocs públics i
cases de companys on es feien reunions polítiques i es
cantaven cançons
subversives, actes sovint interromputs per la policia que detenia els
concurrents. El juny de 1901 formà part del
comitè promotor del quinzenal
anarquista L'Internazionale i del
qual només sortiren quatre números abans de ser
segrestat. Durant la nit del 13
de febrer de 1902, vigília dels sagnants enfrontaments
esdevinguts als carrers
durant la vaga general dels fogoners de l'empresa naval«Lloyd Austriaco di
Navigazione», va ser acusat d'agredir un confident
policíac al Cafè Sociale,
conegut lloc de trobada anarquista, i detingut alguns dies
després. El 13 de
març de 1893 es trobava a Alexandria (Egipte)
sotmès a constant vigilància
donat que en aquell moment viatjaven per aquell país
personatges de cases
reials, encara que ell va afirmar que es trobava allà per
negocis de la seva
companyia «Rovigio e Dagiat» de Trieste,
elaboradora de bosses de paper. Segons
un informe policíac del 21 de març de 1903 enviat
per la Direcció de Policia de
Trieste al Consolat Austrohongarès d'Alexandria, estava
relacionat amb
anarquistes d'El Caire (Robert D'Angiò, Ugo Icilio Parrini,
etc.). L'agost de
1905 va ser acusat per la policia grega d'haver comés, amb
el suport d'altres
tres anarquistes italians, el 21 de juliol d'aquell any un atemptat amb
cotxe
bomba contra el soltà de l'Imperi Otomà Abdul
Hamid II, que donà com a resultat
la mort de alts funcionaris de la cort i d'un general. El 29 de maig de
1909 la
policia assenyalà al Consolat General d'Itàlia a
Trieste que havia partit via
fèrria cap a San Giorgio di Nogaro (Friül). En un
informe policíac del 13
d'octubre de 1910 la policia documentà que des de feia temps
ja no freqüentava
subversius i que havia subvencionat publicacions anarquistes, com ara Il Germe i Germinal.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Hiskia Giuseppe Rovigo (1863-?)
***
Foto
policíaca d'Alphonse Grégoire (2 de juliol de
1894)
- Alphonse
Grégoire: El 6 d'agost de 1866 neix a La
Briandière (Saint-Jean-de-Boiseau, País
del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie
Grégoire. Sos pares es deien
Jean Grégoire, rajoler, i Marie Joséphine
Griffon. Establert a París (França), treballava
en una foneria de ferro i també feia de mecànic.
Figurava en una llista
d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia el 30 de gener de
1893 i
era considerat «militant exaltat». En aquestaèpoca vivia al número 20 del
carrer d'Allemagne, però hi anava a buscar la
correspondència al domicili de sa
cosina. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en el llistat de
recopilació d'anarquistes, però amb el domicili
desconegut. El 14 d'abril de 1894
vivia, fadrí, al número 44 del carrer Gauthey.
L'1 de juliol de 1894 va ser
detingut en una gran agafada de 154 anarquistes. El seu domicili, al
número 45
del carrer Lafayette, va ser escorcollat per la policia i li van
decomissar
periòdics, cançons i un sac que contenia
ferralla. Traslladat a comissaria, va
ser fitxat el 2 de juliol en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. Posat a disposició judicial
sota l'acusació
d'«associació criminal», el jutge
d'instrucció demanà informació sobre
la seva
persona a la Prefectura de Policia, que va ser enviada el 6 de juliol
d'aquell
any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Lorenzo
Nannini
- Lorenzo Nannini:
El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i
Marianna
Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita
població
on va néixer destacà com a anarquista, topant
especialment amb les forces
catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a
Còrsega, on desenvolupà diferents
activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà
realitzar tasques de
propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense
obtenir
grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en
un hostal
perquè fins i tot sa família el rebutjava per les
idees anarquistes que
professava. De bell nou a Còrsega, obrí un
restaurant al port de Bastia. Entre
1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per
qüestions de salut,
però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va
escriure al cònsol italià a Còrsega
una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la
policia com a distribuïdor
de material i de propaganda antifeixista entre els italians de
Còrsega, i cap a
Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar
reunions antifeixistes de
l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar
fons per a
la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes
activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els
registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar.
Lorenzo
Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia,
Còrsega).
***
Plinio
Nomellini
- Plinio
Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) el pintor anarquista
Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini,
funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb
sa
família a Càller (Sardenya), on son pare havia
estat traslladat, i en 1875
retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En
1883 es va graduar a l'Escola
Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i
Oficis de Liorna. Entre
1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i
ornamental impartits pel
pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també
en aquesta escola va
fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies
a una beca, va ser
admès a l'Acadèmia de Belles Arts de
Florència (Toscana, Itàlia), on va
estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco
Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San
Gallo. El
seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza
da Volpedo, que estudiava amb
ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en
l'Exposició de la Societat de Belles
Arts de Florència, on exposà de manera continuada
fins a començaments del
segle. En 1889 exposà la seva obra Il
Fieno a l'Exposició Universal de París
(França). En 1890 s'instal·là a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
entrà en contacte amb el moviment anarquista. A
partir de 1890 començà a mostrar les seves obres
en les exposicions de la
Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i,
més esporàdicament, en la«Promotrice» de Torí (Piemont,
Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de
Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza
Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero
Mascagni. Al seu
domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i
literats,
majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo
Balbi, Ceccardo
Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario
Novaro, Eugenio
Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que
prengué el
nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la
conjunció en l'art dels valors
estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes
(Giuseppe Pellizza da
Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de
les
experiències artístiques europees, fruit de la
seva estada a París (França), i
el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític
genovès, van influenciar la
seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels
esdeveniments dels
proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers
impressionistes –Il
fienaiolo (1888), Il vangatore
(1889), Contadina che zappa (1889),Sciopero (1889), I
Mattonai (1889)–, per passar després al
corrent divisionista –Sciopero
(1899), Incidente in fabbrica (ca.
1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino
in officina (1893), La Diana del
lavoro (1893), Il Naufrago
(1893), L'incidente in fabbrica
(ca.
1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per
Jean-François
Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de
tensió polèmica
contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8
juny de 1894 va ser encausat,
juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont,
entre ells Luigi
Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància
llibertària en l'anomenat«Procés Pallone», muntatge
policíac concebut pel superintendent romà Siro
Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un
retrat,
i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor
Telemaco Signorini.
Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui
va organitzar una
subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar
una gran quantitat
d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant
els cinc
mesos que restà tancat a la presó genovesa de
Sant'Andrea pogué realitzar els
aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que
combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera
artística que
esdevingué una constat partir de 1903. En 1898
participà en l'Exposició de Torí
i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El
6 de maig de 1899
es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de
l'estètica simbolista també es
reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i
de crítica artística que
realitzà en els periòdics progressistes que
col·laborà, com ara Caffaro,L'Elettrico, Endymion,L'Era Nuova (del qual va dissenyar
la
capçalera), Il Lavoro
(del qual va
redactar en 1903 el manifest), La Riviera
Ligure, Lo Svegliarino,
etc.
Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la
comarca toscana de Versilia,
primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i,
després, a partir de
1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El
setembre de 1903
participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori
i Corrado
Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se
celebrà a
Viareggio. Al seu
voltant es va
constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per
Lorenzo Viani,
membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua»
(Delenda Carthago, Ceccardo
Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres
destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquestaèpoca
freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini,
Grazia Deledda, Isadora Duncan,
Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini,
etc., i
mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris
com Alceste de
Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu
periòdic Il Popolo),
Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el
propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres
dècades del segle XX la
seva pintura es caracteritzà per una ambivalència
que el fa oscil·lar entre
l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un
simbolisme al·legòric
carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i
humanitari. Tot això
caracteritzà les pintures relacionades amb la
temàtica proletària –L'Orda
(1905), Migrazione d'uomini (1905),Gl'Insorti
(1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del
Risorgimento –L'imbarco dei Mille a
Quarto (1911),
il·lustracions pels Poemi del
Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les
il·lustracions per a
novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris
o de contingut social –Il Popolo
(1906); La zattera (1907); La Nuova
Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata
Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a
Roma, Inno a Torino, de Giovanni
Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico
Pea, els sues Sonetti e poemi
(1910);
etc.); L'arte del Sogno, enllestida
en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb
Galileo Chini, Edoardo
De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi.
En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a
l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat
amb els pagesos de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i
hostatjà els seus fills als quals
ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi,
dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera
del Lavoro di Parma,
mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la
unió del
proletariat ciutadà i pagès».
També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar
el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe
Garibaldi a Sanremo
(Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser
nomenat president de la
Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on
ensenyaren els seus
amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells
decoratius de temàtica
social (Cantieri i Gente
Nova) per a l'Ajuntament del barri
genovès de Sampierdarena. Probablement en aquestaèpoca és l'autor, que signa
sota el pseudònim Pittore,
dels
articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel
vitalisme de tall nietzschià,
passà de posicions patriòtiques a posicions
nacionalistes i fins i tot
intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la
inauguració del«Monumento ai Mille», al barri genovès
de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni,
moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra.
En 1916 col·laborà
en el setmanari Versilia. Settimanale
socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els
paràmetres estètics
de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là
definitivament a Florència, encara
que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i
l'illa d'Elba. Durant
els anys vint, una certa confusió ideològica i
una interpretació força
superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al
moviment
feixista. En aquests anys col·laborà en revistes
artístiques i periòdics (La
Nazione, Il Telegrafo,
etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit
nova aetas, que mostra l'arribada a Florència delscamises negres. En 1936
morí la seva
companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva
minvà. Des de 1939
fins a la seva mort fou president de l'artístic«Gruppo Labronico». Plinio
Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de
Florència
(Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després
de la II Guerra Mundial, a
causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut
fins al 1966, quan
una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al
Palazzo Strozzi de
Florència reivindiqués el seu lloc en la
història de l'art.
***
Foto
policíaca d'Édouard Landschoot (2 de juliol de
1894)
- Édouard Landschoot:
El 6 d'agost de 1867 neix al XIX
Districte de París (França) l'anarquistaÉdouard François Landschoot. Sos pares
es deien Jean François Landschoot, jornaler, i Odile
Berring, botonera. Es
guanyava la vida com a joier al seu domicili. En 1887 vivia al
número 117 del
passatge de l'Avenir e Saint-Ouen (Illa de França,
França). El 12 de març de
1889 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc
anys; destinat al 45 Regiment
d'Infanteria, l'11 d'abril de 1892 recobrà la vida civil. El
16 d'octubre de
1892 vivia al número 31 del carrer Mathieu de Saint-Ouen. L'agost de 1893 es va
presentar, amb Élisée
Bastard i Numa Jourdan, a les eleccions municipals per la II
Circumscripció de
Saint-Denis (Illa de França, França), sostingut
pel Comitè Revolucionari de
Saint-Ouen i de Saint-Denis, però, segons la policia, es
tractava d'una
candidatura anarquista. A finals de juny de 1894 es trobava sense feina
i,
sense diners, passà a viure amb sos pares, al
número 66 del Quai de la Loire.
El 30 de juny del prefecte de Policia ordenà la seva
detenció i l'escorcoll de
casa seva sota l'acusació de pertinença a«associació criminal». L'1 de juliol
de 1894, en una gran batuda on van ser capturats 154 anarquistes, va
ser
detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-se
documentació que li
incriminaria com a propagandista revolucionari. Durant el seu
interrogatori
negà ser anarquista i que només havia format part
d'un comitè a Saint-Ouen,
però que des de feia un any havia abandonat tota
militància. L'endemà, 2 de
juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, inculpat
per «associació criminal»
i tancat dos dies després a la presó parisenca de
Mazas, però el jutge
d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas i va ser
posat en llibertat
el 6 de juliol de 1894. L'agost de 1895 vivia al número 157
del carrer
Saint-Maur. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de
recapitulació
d'anarquistes. El 26 d'agost de 1905 va ser llicenciat de
l'exèrcit per «degradació
de l'estat general i palpitacions (etilisme)». El seuúltim domicili fou al
número 25 del carrer Morand de París.Édouard Landschoot va morir el 30 de juny
de 1929 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París
(França).
***
Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953
- Adamas: El 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents),«Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i«Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Adamas va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).
Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana
- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Sos pares es deien Angelo Gobbi i Solimita Ferrari. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el«Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per«distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup«Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.
---
