Anarcoefemèrides del 5 d'agost
Esdeveniments
Miners de Montceau-les-Mines
- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Capçalera
de l'edició de Sabadell de La Protesta
- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.
***
¡Luz!
- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.
***
Portada
d'un número de Le
Mouvement Anarchiste
- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de
1912 surt a París
(França) el primer número de Le
Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle.
Fundada per Édouard Boudot com a òrgan
d'expressió del Club Anarquista
Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista
Revolucionari». Pierre Ruff
en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de
presó el novembre de 1912,
va ser substituït a partir del número 5 per Georges
Durupt. Dedicà especial
atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional,
a més dels temes
clàssics (solidaritat, antirepressió,
antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi
van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando
Borghi, Édouard Boudot,
Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard,
Auguste Dauthuille,
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari,
Raphaël Fraigneux,
Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta,
Charles-Ange
Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A.
Miles, J.
Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre
Ramus, León Robert,
Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc.
L'últim número va ser el
6-7 de gener-febrer de 1913.
***
Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com"la pistola dels sindicalistes"
- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.
Naixements
Emilio Covelli
- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).
***
Foto
policíaca d'Antonio Reano (1894)
- Antonio Reano: El
5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Antonio Reano, també conegut com Antoine
Reano o Réanno.
Fuster de
professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud,
Suïssa) i posteriorment a
Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes
policíacs, encapçalava un grup
anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius
Koënigstein (Ravachol), amb
qui va compartir
habitació a París (França).
Instal·lat a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània), al
carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de
França. De
bell nou a la Confederació Helvètica,
s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa).
El setembre de 1892 sembla que era a França i a
Toló (Provença, Occitània) se
li va decretar la seva detenció per «cops i
ferides». Segons informes
policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una
reunió del Grup Anarquista
Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894
treballava
d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons
la policia, hauria estat
denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb
possessió d'un revòlver
carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la
seva
expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un
registre per a la «vigilància
especial» establert pel servei de policia
ferroviària de fronteres francesa aixecat
en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en
un ball popular al
barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly
publicada en el periòdic parisenc L'Humanité
del 29 de novembre de 1918
- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari«L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari«Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup«L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de setembre de 1950
- Marcel Froget: El
5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París
(França)
l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es
deien
Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. Es guanyava la vida com a
mesurador en la construcció. El 15 de juliol de 1920
es casà
al XVIII Districte de París amb la
taquimecanògrafa Geneviève Anne
Virginie Godard. En aquesta època vivia al número
8 del carrer Ernestine de París. Durant els anys
trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de
França,
França). Cobrador de la Societé des Transports en
Commun de la Région
Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la
Regió Parisenca), en
1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic
Corporatiu i
Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari
general.
Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per
un centenar
d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Sonòrgan oficial fou el
periòdic mensual Le Clairvoyant,
el
gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que
aquest
sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es
mostrà sensible a la
influència llibertària. Més tard
s'establí amb sa companya Geneviève a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El
novembre de 1948 va
ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per«propaganda
antimilitarista», pena que es va veure incrementada en
l'apel·lació a tres
mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va
morir el 22 d'agost
de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill
Jean Froget tambéés militant llibertari.
***
- Aquilino Moral
Menéndez: El 5 d'agost –segons el certificat
de defunció el 10 d'agost–
de 1893 neix a La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els
pseudònims de Mario
Guzmán i Teócrito.
Sos pares es deien Dionisio Moral i Segunda Menéndez.
Era
el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de
la fàbrica
Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va
enviudà aviat;
encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades,
donant-li dues
germanes més de la seva última esposa. Quan tenia
10 anys començà a treballar
recercant carbó als enderrocs, dos anys després
fou aprenent de paleta i amb 15
anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera
per fer feina d'obrer
metal·lúrgic. Formà part del Centre
Obrer «La Justícia», on en 1911, amb
José
María Martínez Sánchez,
fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de
l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries,
Espanya). Després del fracàs de la vaga
de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les
represàlies, amb
un nom fals es posà a treballar a la mina, però
després pogué retornar a la
seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de
1917 va ser
empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any
va criticar
durament en el periòdic anarquista Tierra
y Libertad la creació per Laureano
Piñeira, secretari de la Confederació
dels Metal·lúrgics de tendència
anarquista, de l'agrupació política Grup
Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions
municipals
a Gijón. Col·laborà habitualment en el
diari El Noroeste de
Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad
Obrera criticà rotundament la línia
sindical dels
socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino
González Mallada i José
María Martínez Sánchez) a trobar feina
i aquest mateixa any va ser nomenat
delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Astúries al Congrés
Nacional («Congrés de la
Comèdia») que se celebrà a Madrid
(Espanya). En 1920
participà com a delegat de La Felguera al I
Congrés de la CNT d'Astúries que se
celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del
periòdic
anarquista de La Felguera El Comunista
i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta
població de la CNT. En aquesta època
col·laborà, sota el pseudònim Teócrito,
en la revista anarquista Tierra y
Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional
d'Astúries de la CNT i
fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16
de
setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb
Benjamín Escobar,
Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli
asturià del Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de
l'Associació «El Horreo».
Després de participar activament en la Revolució
d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer
d'Unificació
Marxista (POUM) d'Astúries i
col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seuòrgan d'expressió La
Batalla i en Tribuna
Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president
del Sindicat
Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de
la Unió General dels Treballadors (UGT).
En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser
detingut i empresonat per
l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941
aconseguí la
llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de
la qual va ser
nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970
participà en l'intent
de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE).
En 1965 representà Astúries
en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968
s'encarregà del transport
de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà
activament en diverses
organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera
d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries
d'Acció Socialista (CRAS), el
Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural«Gesto» de Gijón, el Comitè
de
Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de
març de 1975 va ser
entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y
recuérdalo a otros. Historia
oral de la guerra civil española (1979). El 26
d'agost de 1976 presidí el
primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de
La Felguera
després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977
va ser nomenat
vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem
articles seus en diferents
publicacions, com ara Acción
Libertaria,La Batalla, Sindicalismo
i La Voz de
Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia
pamflets a les
portes de les fàbriques. Vegetarià
convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir
el 16 de febrer de 1979 al seu domicili de La Felguera (Langreo,
Astúries,
Espanya) i el seu
enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat,
constituí una
impressionat manifestació de dol al qual assistiren
gairebé totes les
organitzacions obreres de la regió. Pòstumament,
l'octubre de 2003, l'Ateneu
Obrer de Gijón publicà el seu breu relat
autobiogràfic sota el títol Mis
memorias. Correspondència seva es
troba dipositada a l'International Institute of Social History
d'Amsterdam i
les cartes que creuà amb Joaquín
Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a
l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).
Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)
***
Convocatòria
dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juliol de 1946
- Édouard Rotot:
El
5 d'agost de 1901 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista i
anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Era fill dels
polidors Charles Gustave
Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant
de
polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà
el servei militar i va ser
destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat
de Châlos-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època
vivia amb sos pares al número 26
de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França,
França). El 10 de desembre
de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca
Antoinette Charlotte
Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer
Nationale de París
i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer
Pommiers de Pantin (Illa
de França, França). Durant la II Guerra Mundial
va ser destinat als serveis
especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa
de França, França).
Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce
qu'il faut diré. En 1945 era un dels
responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la
Confederació
General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes
en el sindicat. Entre
1945 i 1946 col·laborà en La Bataille
Syndicaliste, òrgan de la CGT.
Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista
(FS), que tenia la seu
al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de
París, i, des de la
seva creació, de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), militant en el Sindicat
Industrial Metal·lúrgic de la Regió
Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser
nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb
Pierre Besnard, va
fer la conferència «Le problème des
salaires» al local de Saint-Marthe. El 21
de juliol de 1946 parlà, en representació de la
CNT francesa, en el gran míting
de commemoració de la Revolució espanyola del 19
de juliol de 1936, celebrat a
la Sala de la Mutualité de París. En 1946
publicà el fullet Le sindicalisme et
l'Etat. En 1947 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el míting
del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de
Sociétés Savantes de París.
En 1947 participà en l'organització de la vaga
dels obrers de la fàbrica
Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i
Charles Salembier, en
nom de la CNT, una declaració amb una delegació
del Comitè d'Acció Sindicalista
(CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de
crear un comitè de coordinació per
arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir.
Militant de la Federació
Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el
míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase
Huyghens de París. Ente
el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels
metal·lúrgics parisencs en
el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on va ser
nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre
Jacquelin. En 1948 era
gerent del butlletí CNT-Métallurgie
i col·laborava en CNT-Action
Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20
i el 21 de novembre de
1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la
conferència nacional
organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació
dels Sindicats Autònoms. El 4 de
març de 1949 parlà, com a secretari general de la
CNT, en un míting pacifista de
la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949
parlà, juntament amb
altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste
Bontemps, André
Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice
Joyeux, Louis
Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els
objectors de consciència
empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de
París. En 1950 parlà, en
nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig
celebrat a la Maison
des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans
Sicart, la
conferència contradictòria «La CNT. Ses
buts. Sa position face aux problemes actuals»,
a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia,
França). En 1953 va ser nomenat
gerent de la nova sèrie del butlletí interior
dels metal·lúrgics Action
Directe. També col·laborà enLe Combat Syndicaliste i en Le Monde
Libertaire, òrgan de la FA. Édouard
Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 al seu domicili de La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França).
***
Nemesio
Galve Lisbona (1937)
- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen erroniament el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. Sos pares es deien Lorenzo Galve Ginés, traginer, i Francisca Lisbona Alquezar. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.
***
Necrològica
de Carmen Hernández Martín apareguda en el
periòdic mexicà Tierra y Libertad
del novembre-desembre de 1963
- Carmen Hernández
Martín: El 5 d'agost de 1914 neix aÀvila (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Carmen Hernández Martín, que
va fer servir el pseudònim Nieves
Martín. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. D'antuvi a Bordeus
(Aquitània, Occitània), pogué emigrar
a
Caracas (Veneçuela). En els anys cinquanta va ser en dues
ocasions secretaria
de la CNT de Veneçuela. També fou presidenta de
l'Aliança Sindical, que
arreplegava la CNT, la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i la
nacionalista Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels
Treballadors Bascos
(ELA-STB) i secretària de la Joventuts
Llibertàries. Sota el pseudònim Nieves
Martín, va col·laborar en Ruta. En morir estava estudiant el
batxillerat de manera lliure amb la finalitat d'esdevenir mestra i
pedagoga.
Carmen Hernández Martín va morir d'un accident
d'automòbil en 1963 a Caracas
(Veneçuela).
Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972
- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.
***
Mercedes
Bateller Monios
- Mercedes Bateller Monios: El 5 d'agost de 1918 neix a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).
***
Tato
Quiñones
- Serafín
Quiñones: El 5 d'agost de 1942 neix a
l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista,
investigador,
historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista
cultural,
sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín
Quiñones Tian, més conegut com Tato
Quiñones.
Era fill d'un
destacat
anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía
Honda (La Palma, Pinar del
Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho
Mundito, iniciativa
que comptà amb el suport de l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), i que va
ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista.
Després de 1959 Tato Quiñones
s'integrà en el procés revolucionari
cubà i paradoxalment son pare restà tancat
sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta
treballava d'obrer a la
fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano
(L'Havana, Cuba), on exercí el
sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys
seixanta i principis
dels setanta treballà de professor d'Història de
Cuba per a la Direcció
Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i
posteriorment de
periodista. En 1971 guanyà el «Premio
David» pel seu llibre de contes Al
final del terraplè, el sol. Treballà
com a guionista de la productora
oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de
documentals divulgadors de les
religions populars d'origen africà, especialment el
món religiós i cultural abakuà
(Ñañiguismo).
S'encarregà durant anys de l'edició del
butlletí Desde la
Ceiba, òrgan de la «Cofradía
de la Negritud», on arreplegava textos sobre
temes diversos de la societat cubana (discriminació,
racisme, esclavitud,
descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser
fundador de
l'«Articulación Regional
Afrodescendiente», organització que atiava
activistats,
projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels
estudiosos més
importats del llegat africà en la cultura cubana i
l'antiracisme a l'illa
caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura
ioruba, la
santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha,Lukumí,La màgia del tambor, NgangaKiyangala,Quién baila aquí (La rumba
sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo
Hernández), va
ser un dels principals impulsors de la reivindicació i
reconeixement de la
participació dels abakuàs en les lluites
independentistes cubanes. Va ser
membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC),
de l'Associació
Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana«Hijos de la
Caridad», del cabildo Ifáïránlówo
i de la Societat d'Estudis Afrocubans,
entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la
pel·lícula de Tomás
Gutiérrez AleaHasta cierto punto. Com a militant llibertari
participà en l'«Observatorio
Crítico» i en el Taller Llibertari«Alfredo López», essent un dels
fundadors
del Centre Social i Biblioteca Llibertària«ABRA». En 2017 participà en la III
Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres
obres destacades seves són Ecorie
Abakuá. Cuatro ensayos sobre losñáñigos cubanos (1994), Asere,
NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá.
Algunos documentos y apuntes para una historia
de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana
(2015) i Afrodescendencias
(2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba).
Serafín Quiñones va morir
a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari«General Calixto García» de l'Havana
(Cuba) i va ser enterrat dos dies després
a la Necròpolis de Colón de la ciutat.
Defuncions
Tomba
d'Émile Eudes al cementiri parisenc de
Père-Lachaise (91 divisió, primera
línia)
-Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França).Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
---
