Anarcoefemèrides del 14 de juny
Esdeveniments
- Surt Germinal: El 14 de
juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer
número del setmanari Germinal.
Periódico Libertario, òrgan
d'expressió del grup anarquista magonista, i
influenciat pels wobblies nord-americans de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món),«Germinal» --aquest grup i
aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova
York (Román Delgado, Jorge D.
Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura
Mijón, Herminio González, etc.).
Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura
Galván, Román
Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran,
Luis C. Torres i
José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats
de Tampico i els
d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A.
Alba, Luis Álvarez,
Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín
Bernal, Severo Brote, Pedro
Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo,
Encarnación Cavazos, Fidel Córdova,
David Díaz, Raúl Díaz,
Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc
Ferrer
Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño,
Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta,
R.
H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez,
Reynalda González Parra, Maurició
B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José
Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan
Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget,
Josep Prat, S.
Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del
Valle, Miguel Vargas Vila, R. M.
Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com
que la distribució del periòdic
era gratuïta, va ser finançat per diverses
organitzacions: Casa de l'Obrer
Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de
Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers
de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey;
Confederació Obrera
de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina
Cruz (Oaxaca); COM de
Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners
(Florence, Clifton,
Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana
(Cuba);
etc. En les seves pàgines publicà articles
teòrics sobre l'anarquisme,
culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació
nord-americana en
aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El
grup «Germinal»
impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda
organitzava els
cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre
Femení d'Estudis
Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de
febrer de 1918, coincidint
amb la destrucció de la impremta i la dissolució
governamental del grup, i
sempre fou perseguida la distribució de la
publicació per les autoritats
nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un
nou grup
anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari
que circulà amb el mateix
nom del grup.
***
- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.
***
- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.
Naixements
- Bernard Lazare:
El 15 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'escriptor,
periodista polític, polemista, crític
literari, dreyfusard i anarquista
Lazare
Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament comBernard Lazare. Fou el major de
quatre germans d'una família
burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les
festes tradicionals
judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial,
i Douce Noémie Rouget, filla d'una família
burgesa provençal que introduí el
teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les
primeres i més
reeixides indústries manufactureres de vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare
obtingué el títol de batxillerat en
ciències, però la seva passió fou la
literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta
simbolista Éphraïm-Georges
Michel (Éphraïm
Mikhaël) --ambdós es
feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël
marxà a estudiar a l'École Nationale
de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic
perquè l'acompanyés en
la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la
publicació del pamflet
antisemita d'Édouard Drumont La
France
juive, Lazare arribà a París i es
matriculà a l'École Pratique des HautesÉtudes (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis
Superiors). Estudià el curs de mossèn
Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de
París havia creat una càtedra
d'Història de l'Església. En el curs universitari
1887-1888 presentà una
memòria consagrada a la legislació conciliar
relativa als jueus. En aquestaèpoca començà a col·laborar
en la premsa «burgesa» (La
Nation, L'Evénement,L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro,
etc.)
com a periodista i crític literari. Estudiós de
les religions antigues, en 1888
va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra
dramàtica en tres actes La
fiancée de Corinthe, on ja signà amb
el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890Éphraïm Mikhaël morí de
tuberculosi, fet tràgic que el marcà
profundament. Aquest mateix any de 1890
fundà i dirigí la revista simbolista Les
Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es
casà amb Isabelle, també
jueva. En aquesta època començà a
participar activament en el moviment
anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a
finançar les seves
publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials,
especialment en l'anomenat «Procés dels
Trenta», i fent amistat amb els seus grans
personatges, com ara Élisée Reclus o
Félix Fénéon. En 1894
prengué part en la
defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La
société mourante et l'anarchie, i
testimonià en el seu procés.
Col·laborà
força en la premsa llibertària (Le
Courrier Social Illustré, L'Harmonie,La Manifestation du 1er Mai,
L'Oeuvre
sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors,L'Action Sociale,La Revue Anarchiste, La
Révolte, etc.), articles que després
van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a
corresponsal del diari L'Écho de
Paris, la revolta dels treballadors
vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés
Socialista de Londres, on
denuncià «l'autoritarisme i la gelosia»
de Karl Marx. També, en 1896, fundà la
revista L'Action d'Art, on van
col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard,
entre d'altres, i on reivindicà
un «art social» enfrontat a l'«art de
classe» regnant aleshores. Després de
conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor
Herzl, amb qui mantingué una
actitud crítica, començà a
interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia
establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment«Hovevei Tsion»
(Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses
causes, un estudi erudit i
crític sobre els orígens de l'antisemitisme.
Aquest llibre va aparèixer alguns
mesos abans de l'arrest i de la detenció del
capità jueu Alfred Dreyfus, acusat
d'alta traïció, i immediatament va contactar amb
Mathieu Dreyfus per contribuir
a aclarir la innocència de son germà,
consagrant-se gairebé exclusivament en
aquesta causa. A començaments del novembre de 1896
publicà a Bèlgica la seva
primera memòria L'Affaire Dreyfus.
Une
erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les
acusacions,
exigint la revisió del procés. En 1898
fundà la revista sionista i social Le
Flameau. Aquesta defensa del
semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu
pensament anarquista i
sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista.
El 24 de març de 1899 abandonà
el moviment sionista enviant la seva dimissió al
Comitè d'Acció Sionista (CAS)
de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania,
denuncià en una sèrie
d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore,
la terrible vida que patien els jueus en aquest país.
Després marxà a Rússia, viatge del
qual va escriure un nou reportatge sobre la
situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però
que no va poder publicar a causa
d'una malaltia. També lluità pels armenis
perseguits en l'Imperi turc i en 1902
denuncià en Pro Armenia
el Congrés
Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al
sultà otomà Abdul
Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia
com a la
representació de l'«anarquia jueva»,
durant el procés de Dreyfus no pogué
escriure en L'Aurora i
envià les
seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The
North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb
l'escriptor
catòlic Charles Péguy i
col·laborà en els seus Cahiers
de la Quinzaine. Bernard Lazare va
morir l'1 de setembre de 1903 a París (França)
després d'haver estat operat
d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un
manuscrit inèdit, Le fumier de Job,
i autoritzà la reedició de L'antisémitisme,
son histoire et ses causes
a condició que figurés encapçalat per
una nota referent a que moltes de les
seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de
la seva
vida. A més de les obres citades, publicà, entre
d'altes, Le miroir des légendes
(1892), Lettres
prolétariennes (1895), Contre
l'antisémitisme. Histoire d'une polémique
(1896), Les porteurs de torches
(1897), Antisémitisme
et Révolution (1898) i Le
nationalisme
juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta«Les Camelots du
Roi» mutilaren simbòlicament el nas de
l'estàtua que s'havia erigit per
subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor
seu, estàtua que
fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de
Vichy. A
París existeix un «Cercle Bernard
Lazare», organització lligada al socialisme
sionista.
Bernard
Lazare
(1865-1903)
***
- Jules-César Rozental:
El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk,
Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller
anarquista Jules-César
Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste
von Rosental, metge
revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat
per les seves
activitats politiques a Sibèria i que acabà
exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son
pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions
búlgares, alhora que
feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al
moviment revolucionari
federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup
partisà llibertari
d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel
militant llibertari
Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a
Macedònia per copejar
les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant
la nit de l'11 al 12 de
setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev,
Enidjié Vardar, Grigor
Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop
de Dolno Lukovo
(Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren
400 militars turcs
i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de
Christo Txernokolev i de
Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument
ferit, Jules-César
Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903.
La seva poesia es va
publicar pòstumament sota el títol de Cants
inacabats (1904).
Defuncions
- Anselmo L. Figueroa:El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de LosÁngeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per«violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L.
Figueroa (1861-1915)
***
- Rirette Maîtrejean:El 14 de juny de 1968 mor a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Havia nascut el 14 d'agost de 1887 a Corresa (Llemosí, Occitània). Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc.
Rirette Maîtrejean (1887-1968)
***
- Jacky Toublet: El
14 de juny de 2002 mor a França
el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut
com Jacky Toublet. Fill del
militant
anarcosindicalista Julient Toublet (Jean
Thersant), havia nascut el 12 de novembre de 1940 a
França.Corrector
d'impremta com son pare, va fer
feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que
tenia
més
treballadors de París, i reprendrà
també la flama
de la militància
anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors
d'una Confederació General del Treball (CGT) plena
d'estalinistes-- i llibertària com a membre de
l'Aliança Sindicalista, durant
els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació
Anarquista Francesa a
partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le
Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio
Libertaire amb
les seves «Cròniques sindicals»,
integrant del comitè de lectures de la revista
cenetista Les temps maudits,
col·laborant
en la revista Réfractions,
i a partir
de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va
reconèixer que devia
molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston
Leval, a qui va conèixer en 1967.
***
- Vicente Martí Verdú:El 14 de juny de 2006 mor a Le Pontet (Provença, Occitània) el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut el 13 de setembre 1926 --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya) en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los.
Vicente Martí Verdú (1926-2006)
Actualització: 14-06-13