Sant Joan

no sé si aquest ha estat el pitjor any de la meua vida (els lectors han de sebre que a Ciutadella comptam els anys de juny a juny, és clar). en tot cas ha estat duret i hi ha hagut un grup de gent entestada a fer tot el possible perquè els darrers mesos hagin estat infernals. afortunadament també hi ha hagut persones de molta més qualitat que han treballat per a evitar una solsida absoluta. anar a Ciutadella per Sant Joan, per continuar comptant els anys així, forma part d'un pla de xoc contra els indesitjables. així és que després de tres anys d'absència, enguany, toca. tres anys són molts. massa. diuen (a Ciutadella Sant Joan és la mesura de totes les coses) diuen, idò, que la pols de Sant Joan ho cura tot. no sé si n'hi haurà prou de pols per curar tanta infàmia i tanta malaptesa, però ho intentarem. farem el que podrem.

entre totes les decisions que he pres aquests dies hi ha la de quedar-me a viure dins el solstici. fer que cada dia sigui llarg i lluminós com el vint-i-dos o el vint-i-tres de juny (hauré de fer un esforç, perquè a Ciutadella també deim que quan ha passat Sant Joan l'estiu ja s'ha acabat... som així d'exagerats, però ja he dit que la festa del baptista és la mesura de totes les coses al meu poble). bé, deia que em quedaré a viure dins els dies llargs que evoquen estius feliços i salats.

volia escriure de Sant Joan, el títol és ben clar, i la foto que va fer en Jesús l'any 2004 a la Beguda de ca's Caixer Senyor, que era a Ca's Comte, ho diu ben claret... però no ho estic aconseguint. al cap només em venen llocs comuns i paraules que tenen més a veure amb les emocions que amb l'estructura que es podria esperar a un text del dietari. no, no me'n surt, però abans de posar el punt i final diré que a pesar de tot i de tots, em sent molt afortunada de ser d'un poble que és capaç d'obrar el miracle que la pols de Sant Joan esborri les penes i els mals i que faci que ens oblidem dels lladres i dels corruptes i dels que no ens respecten perquè pensam diferent. sí, em sent molt afortunada de pertànyer a un col·lectiu, els ciutadellencs, que aquests dos dies ens pensam que amb un dit tocam el cel perquè encara som capaços d'emocionar-nos quan sentim el toc del tambor i el fabiol, o quan veim un cavall que fa entra o quan ens miram fotos antigues i en cada una hi reconeixem aquell instant en que un dia, en ple solstici, a una illa del Mediterrani, vam ser feliços perquè vam fer sa capadeta a un cavall.