Anarcoefemèrides del 27 de novembre
Esdeveniments
Portada del primer número de La Comune
- Surt La Comune: El 27 de novembre
de 1882
surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer
número del bisetmanal anarquista La
Comune. Urlo della canaglia (La
Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri.
Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap
deure sense drets).
Era, probablement, continuació de L'Affarista
alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de
1882), ja que tingué el
mateix director, Luigi Colli. En el primer número
publicà el programa de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra
el poder de l'Estat
central reivindicà la completa autonomia de les comunes
locals, propugnant una
Federació Lliure de Comunes Autònomes.
Criticà durament el govern esquerrà
d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que
reivindicà un «nou
radical ordre». Parlà molt sobre
política local i de com organitzar els
consells municipals. També reivindicà el dret al
treball. Trobem textos de
Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi
Policarpo i O.
Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments
l'assaig de l'anarquista
Gustave Lefrançais Della
proprietà.
En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer
de 1883, amb una interrupció
entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883.
Posteriorment, el
2 de setembre de
1888, sortí a Pàdua el primer i únic
número del periòdic L'Urlo della
Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A
benefici del
diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia
recaptar
fons per publicar un nou diari.
Naixements
L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època
- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Era fill d'uns carnissers, Jean Pierre Jules Renaud i Anne Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un«inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de«robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya, Marie Félicité Verjon, i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).
***
Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)
- Gabriel Billon: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1872 neix a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon, pedraire, i Marguerite Fanny Lejeune, costurera. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar«Visca l'anarquia!» i portar«papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França). Implicat en el«Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897, segons l'informe d'un confident, havia bravejat d'haver après a fabricar explosius ja que aleshores estava en contacte amb anarquistes russos. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Luis Lizán Gonzalvo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de novembre de 1978
- Luis Lizán
Gonzalvo: El 27 de
novembre 1890
neix a Pastriz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Luis Lizan Gonzalvo. Sos pares es deien
Juan Lizán i
Alfonsina Gonzalvo. A partir dels 10 anys visqué a Zuera
(Saragossa, Aragó,
Espanya). En 1915 entrà a formar part del grup anarquista
local i, quan els
creà el Sindicat Únic de Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Zuera s'hi
afilià. Arran del moviment revolucionari de finals de 1933 a
Zuera, va ser
detingut i empresonat amb altres companys. Quan el cop militar feixista
de
juliol de 1936, que assassinà un gran nombre d'habitants de
la seva població,
aconseguí, després de lluitar als carrers,
fugir-ne i gràcies a una columna
miliciana que arribà en suport de la població,
pogué passar a zona republicana.
S'integrà en una col·lectivitat
agrícola de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat als
camps de concentració
d'Argelers i de Bram. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació,
participà en la Resistència.
Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT
de la zona de l'Erau i
després s'instal·là a Tuïr,
on també hi milità. En 1947 sos fills, fugint de
l'Espanya franquista, es reuniren amb ell. Malalt, Luis
Lizán Gonzalvo va morir
el 25 de juliol de 1978 al seu domicili de Tuïr
(Rosselló, Catalunya Nord).
Segons el certificat de defunció era vidu de Manuela Solana.
Son fill Luis
Lizán Pérez, també va ser militant
anarcosindicalista –no sabem perquè no
coincideixen els dos llinatges.
***
Joves
anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?;
(asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena,
començaments de 1920)
- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família«subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Guido
Bruna
- Guido Bruna: El 27
de novembre –algunes fonts citen el 2 de novembre–
de 1905 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) l'anarquista Guido Efisio Bruna,
també conegut com Bruno
Bruni. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Ermina Comotto. Es
guanyava la
vida treballant de pintor de cases i d'obrer en general. Son
germà Ernesto
Bruna i sa germana Margherita Bruna també van ser militants
anarquistes. Condemnat
en diverses ocasions per activitats anarquistes i subversives, l'abril
de 1931,
després de desertar de l'exèrcit,
s'expatrià clandestinament a França i
després
passà a Bèlgica, on mantingué estrets
contactes amb els grups anarquistes de
refugiats italians. En 1932 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on el desembre
de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat per haver participat en una
reunió
clandestina anarquista i de preparar un complot contra la seguretat de
l'Estat.
L'agost de 1935, després de 18 mesos d'empresonament, va ser
posat en llibertat.
Expulsat d'Espanya pel govern republicà,
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on amb altres companys anarquistes,
creà una xarxa logística
permanent per als militants de pas (habitatge, transports,
falsificació de
documents, etc.). Només ocasionalment participà
en el grup anarquista
il·legalista de son germà Ernesto Bruna, anomenat«Gli Espropriatori» (Els
Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians
(Pietro Boggio, Federico
Brino, Carlo Girolimetti, Vittorio Ortore, Quinto Panizzi, Carlo
Piovano, Marcello
Qualizza, Camillo Sartoris, Tommaso Serra, Luigi Sofrà,
Enrico Zambonini, etc.).
L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya,
amb son
germà Ernesto Bruna, marxà com a voluntari cap a
Catalunya i s'allistà com a
milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso». L'1 de setembre de 1936,
durant l'ofensiva sobre Osca (Aragó, Espanya), a
Almudèver (Osca, Aragó,
Espanya), el camió blindat (tiznao) on es
trobava, juntament amb els
milicians italians Giovanni Barberis (José
Gómez), Giuseppe Gabbani i
Amedeo Gianotti, s'incendià després de rebre una
granada, resultant greument
ferit en un peu, però amb més sort que els seus
companys, Giovanni Barberis i
Amedeo Gianotti, que moriren. Trigà mesos a recuperar-se a
l'Hospital de Lleida
(Segrià, Catalunya). Posteriorment ocupà
càrrecs de responsabilitat com a
membre de la Secció Italiana en el Comitè
d'Investigació Política de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant-se
del control d'entrades i de
sortides dels italians en general, fent d'enllaç en el
Servei de Fronteres
entre Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). A
Portbou conegué l'anarquista Siberia Gilioli, que
esdevingué sa companya. En un
pas a França, l'1 d'octubre de 1937 va ser detingut a Tolosa
va ser detingut i
condemnat a tres mesos de presó. En 1939, amb el triomf
franquista, es refugià
a França, després passà a
Bèlgica i finalment als Països Baixos, on li
agafà
l'esclat de la II Guerra Mundial. El 15 de desembre de 1939 va ser
detingut a
Amsterdam. Greument malalt de tuberculosi, va demanar ser repatriat a
Itàlia
passant per Alemanya, però, el 2 d'octubre de 1940, en
arribar al pas fronterer
de Brenner (Tirol), va ser detingut per la policia italiana i el 19
d'octubre
de 1940 va ser traslladat a la presó de Torí.
Jutjat i va ser condemnat a dos
anys de reclusió per«deserció», pena que va purgar a la
presó militar de Gaeta
(Laci, Itàlia). Un cop complerta la condemna, se li va
assignar confinament
durant cinc anys a l'illa de Ventotene per haver combatut a la guerra
d'Espanya,
però el 27 de gener de 1943 aquest decret va ser commutat
per una amonestació
per motius de salut i es pogué establir a Torí.
Hospitalitzat en un sanatori
torinès, aconseguí sobreviure tota la guerra.
Guido Bruna va morir, en la
pobresa més absoluta, el 15 de gener de 1946 a
Torí (Piemont, Itàlia).
***
Francisco
Andrés Pérez Martínez
- Francisco Andrés
Pérez Martínez:
El 27 de novembre de
1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Francisco Andrés Pérez Martínez,
conegut com Paco. Sos pares es
deien Francisco Pérez i Carmen Martínez.
Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment
llibertari. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i
d'allà passà a
Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè
Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la
capital catalana. Després lluità
al front de València. Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus amb sa
companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta,
de 15 dies, i tots van ser
reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb
Cayetano Zaplana Zapata i molt
lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups
específics de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals
de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A
començaments dels anys
cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a
l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener
d'aquell any
per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal
davant l'oficina de correus
del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb
una trentena de
militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J.
Pascual, que
van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no
tingués res a veure
amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser
còmplice de diversos
atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i
1950. Jutjat, el
gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després de vuit anys de
tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència
durant molts anys a
Angers (País del Loira, França).
Després pogué retornar a Villeurbanne
(Lió, Arpitània).
Francisco Andrés Pérez Martínez,
un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de
1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió
(Arpitània)
d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951.
Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973)
***
- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix a Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. Sos pares es deien José Ortiz i Josefa Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 al seu domicili de Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart i va ser enterrat al cementeri de San Miguel d'aquesta ciutat.
***
Juan
Ruiz Martín
- Juan Ruiz Martín: El 27 de novembre de 1911 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Sos pares es deien José Ruiz Lina, jornaler, i Concepción Martín Gómez. D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. El 3 d'abril de 1948 es casà a Londres amb Lilli Berndt. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,España fuera de España,Faro o Nervio. Juan Ruiz Martín va morir el 2 d'agost de 1983–algunes fonts citen erròniament el 22 d'agost– al Croydon General Hospital del barri de Thornton Heath de Londres (Anglaterra) i va ser enterrat al cementiri londinenc de Putney.
***
Notícia
de la detenció de Nicolás Bergós
Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón
del 27 de setembre de 1935
- Nicolás
Bergós
Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la
Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista
i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós
Ferrero –el segon llinatge citat també
erròniament com Ferraire.
Era fill de Timoteo
Bergós
Cuella (El Abuelo),
destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero.
Participà
amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro
Agut, etc.) en
l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser
empresonat
a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i
Allepús (Terol,
Aragó, Espanya). El 26 de
setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia
Civil,
juntament
amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat
companys
perseguits
pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista
Albesa Gil, i
per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa
Miguela Irene Arnau
Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a
França, on treballà l'agricultura. En 1942
s'instal·là a Montpeller amb
sa companya. Després de la II
Guerra Mundial milità en la Federació Local de
Montpeller de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós
Ferrero va morir el 21
d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània).
Defuncions
Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov
- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov–també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.
***
- Josep Canela Recasens:
El 27 de novembre de 1920 és assassinat
a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Canela
Recasens–també citat erròniament Caneda.
Havia nascut cap el 1887. Milità en el Sindicat d'Hostaleria
de Barcelona,
primer; posteriorment, en el Sindicat Tèxtil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), i, finalment, en el Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT.
Després del «Procés de
Montjuïc», va ser deportat a Tenerife (Illes
Canàries).
Va ser enviat a fer el servei militar com a soldat del Cos d'Enginyers
a Santa
Cruz (Tenerife, Illes Canàries), on va organitzar un
sindicat de soldats que
editava un periòdic antimilitarista –segons
alguns, en aquesta època col·laborà
en el periòdic El Socialista
sota la
signatura JC i sota el
pseudònim Gabriel del
Río. En
1913 col·laborà en Tierra
y Libertad. El gener de 1916 va ser detingut a Barcelona i
empresonat. Des de la Presó Model de Barcelona
col·laborà en Solidaridad
Obrera amb articles anticarceraris.
Quan el fets revolucionaris d'agost de 1917, va ser detingut, processat
i, sembla,
deportat a les Illes Canàries. Ocupà la
secretaria d'Organització de Gràcia, on
dirigí un grup dedicat a desarmar el sometent. Entre el 10 i
el 17 de desembre
de 1919 assistí, com a delegat del Sindicat de Cigarrers de
Santa Cruz, al II
Congrés de la CNT («Congrés de la
Comèdia») que se celebrà al Teatre de
la
Comèdia de Madrid (Espanya), on va signar la
declaració de principis que
establia el comunisme llibertari com a meta. Va ser processat sota
l'acusació
d'haver col·locat dues bombes a la fàbrica de
Rosa Cabezas el 12 de desembre de
1919. El novembre de 1920 parlà en un míting a
Manresa (Bages, Catalunya) en
nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor
de Salvador Seguí
i membre sector dels sindicalistes «temperats i
realistes» (Salvador Seguí
Rubinat, Eveli Boal López, Salvador Quemades Barcia, Josep
Viadiu Valls, Joan
Peiró Belis, Andreu Nin Pérez, entre d'altres).
Josep Canela Recasens va ser
assassinat el 27 de novembre de 1920 al bar El Ciclista de la
plaça Bonsuccés
de Barcelona (Catalunya) per un escamot de pistolers del Sindicat
Lliure –format,
segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans
Alvarado–,
dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anid. Andreu
Nin Pérez va ser
testimoni d'aquest crim. En el moment de la seva mort era president del
Sindicat Únic de l'Alimentació de la CNT.
Josep
Canela Recasens (ca. 1887-1920)
***
Edició
de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez
- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres –Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.– formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.
***
Manuel
Ribeiro
- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).
***
Adolfo
Lima
- Adolfo Lima: El 27 de novembre de 1943 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Havia nascut el 28 de maig de 1874 a Lisboa (Portugal). Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade,O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries.
***
Notícia
de la detenció d'Étienne Perrot apareguda en el
diari de Brest Le
Dépêche de Brest del 7 d'octubre de
1912
- Étienne Perrot: El 27 de novembre de 1950 mor a Bourges (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Étienne Perrot. Havia nascut el 14 d'agost de 1881 a Vignoux-sous-les-Aix (Centre, França). Sos pares es dient Jacques Perrot, jornaler, i Jeanne Piquet. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de març de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bourges (Centre, França) a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per«violències als agents». Membre de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR), va ser secretari del sotscomitè de Vaga General de la Borsa del Treball, en substitució del fuster anarquista Alexandre Tourneau. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1912 va ser detingut, juntament amb Alexandre Tourneau, quan aferrava cartells antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista (FCA), on s'atiaven els soldats a la deserció, i ambdós van ser processats. Sa companya fou Marie Antoinette Adelina Sabot.Étienne Perrot va morir el 27 de novembre de 1950 al seu domicili de Bourges (Centre, França).
---
