Anarcoefemèrides del 26 de novembre
Esdeveniments
Fàbrica de tabacs
- Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.
Naixements
Foto policíaca de Gaston Chavanne (28 de febrer de 1894)
- Gaston Chavanne:
El 26 de novembre de 1867 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista
Gaston Chavanne. Era fill natural de l'enquadernadora
Eugénie Adélaïde
Chavanne. L'11 de juny de 1892 es casà al XIV Districte de
París amb la modista
parisenca Denise Stiévenart. En aquesta època
treballava de gravador i escultor
en marbre i vivia al número 11 de la Grande Rue de
Saint-Maurice (Illa de
França, França). El 16 de novembre de 1892 el seu
nom figurava com a «militant»
en un registre d'anarquistes de la policia. Segons el confident de la
policia Thanne, el 30 d'abril de
1893 assistí
amb altres companys a una reunió organitzada pel
Comitè Radical-Socialista celebrada
a la Sala Vautier, a l'avinguda de Clichy de París, per a
portar-hi la
contradicció; el diputat Josep-Alexandre Pochon
declarà que l'anarquia era una
utopia, ja que els anarquistes només eren un grapat de
persones i que per a fer
la revolució es necessitaven les masses; Chavanne va
respondre que totes les
revolucions estaven fetes per les minories i que si la majoria fos
anarquista
ja s'hauria imposat l'anarquia. El 6 de maig de 1893 assistí
al gran míting
anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del
Faubourg du Temple, on
es congregaren tres-centes persones. El 5 de maig de 1893
assistí al míting
sobre el sufragi universal que se celebrà a la Sala
Commerce, on hi havia unes
250 persones. El 3 de juny de 1893, amb sa companya, assistí
al míting en
protesta per la condemna de l'anarquista Jean-Baptista Foret celebrat a
la Sala
Commerce, on s'aplegaren unes cinc-centes persones. El 24 de juny de
1893 la
parella assistí al míting en solidaritat amb
Foret celebrat a la Sala Debrune
de Saint-Ouen (Illa de França, França), on es
congregaren 250 persones, entre elles
150 anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juliol de
1893 assistí amb una
cinquantena de companys, entre ells una dotzena de dones, a la vetllada
de
germanor celebrada a la Sala Georget, al número 31 del
carrer Aumaire, amb la
finalitat de recaptat fons per a la realització el 8 de
juliol d'una gran
vetllada familiar a la Sala Commerce en commemoració de
l'execució de
l'anarquista Ravachol. L'11 d'agost de 1893 se celebrà al
seu domicili una
reunió amb destacats anarquistes (Paul Boulnois,Émile Chauvin, Millet i sa
companya, Gaston Pérot, Eugène Renard i Tosca)
per a parlar sobre la tàctica a
seguir per a combatre els candidats a les eleccions. El 8 de setembre
de 1893
es reuniren amb seu domicili Bilon, Boulnois, Brunet i Tosca, per a
parlar sobre
un projecte de diari titulat Le
Réveil
International, que hauria estat finançat amb 2.000
francs per Victor
Ricois, el qual havia heretat, però a la reunió
no assistí ningú perquè els
periòdicsLe Père Peinard i La Révolte no havien publicat
la
convocatòria. El 31 d'octubre de 1893 es reuní
amb Bilon, Boissier, Chauvin i
Denéchère al taller de Migeon per parlar de
l'organització de la propaganda. El
17 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una
reunió d'una trentena de
persones celebrada al número 92 del bulevard
Ménilmontant per parlar sobre
l'atemptat del Liceu de Barcelona i l'atemptat de Léon
Léauthier esdevingut
dies abans. El 25 de novembre de 1893 assistí amb sa
companya a una reunió d'una
quinzena de persones a la Sala Méchin, al número
23 del carrer Vanves, per a la
creació d'un grup anarquista al IV Districte de
París. El 26 de desembre de
1893 figurava com a «militant» en un llista de
recapitulació d'anarquistes i en
aquesta època vivia al número 7 del carrer
Gît-le-Coeur. El 28 de febrer de
1894 va ser detingut, juntament amb altres companys (Henry d'Auby,
Victor
Joseph Bernhart, Pierre Daressy, Isidore Guilmard, Georges Gustave
Jacob,
Alphonse Ernest Jamard, Paul Pierre Augustin Rabouin i PierreÉmile Rabouin),
sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i fitxat aquell
mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon; en l'escorcoll del seu domicili del carrer
Gît-le-Coeur es trobaren
papers cremats i una llista de companys anarquistes. El 3 de
març d'aquell any va
ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes
del 31
de desembre de 1894 i en aquella època vivia al
número 20 del carrer
Parcheminerie. En la seva última etapa treballava d'ajudant
de farmàcia i vivia
al número 12 del carrer Saint-Julien le Pauvre de
París. Gaston Chavanne va
morir el 19 de novembre de 1915 a l'Hospital Hôtel-Dieu de
París (França) i va
ser enterrat dos dies després al cementiri d'Ivry (Illa de
França, França).
***
Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903
- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda
en el diari parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913
- Philippe Goy: El
26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Philippe Goy. Es guanyava la vida com a torner de metalls.
A
partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i
Benoît Liothier,
del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne,
que comptava aleshores
amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913
esdevingué «Le Foyer
Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al
cafè Ferrio de la
ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que
s'adherí a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). L'abril de 1913 fou un
dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual
va ser nomenat
secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les
colònies penitenciàries
militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de
Saint-Étienne.
En aquesta època vivia al número 24 del carrer
José-Frappa de Saint-Étienne. El
12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël
Bénetière i Claude
Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes–en realitat un
extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna
d'infanteria Rullière
de Saint-Étienne i van ser denunciats per«provocació de militars a la
desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres
van ser condemnats pel
Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de
1913 tots tres protestaren
contra la notícia apareguda en L'Humanité
de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet
absolutament fals. Quan esclatà la
Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes com a«anarquista perillós», i
s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste
Rascle,
durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per
evitar una eventual
detenció. Després, sobretot amb Charles
Flageollet i Jean Seigne, participà en
la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un
dels fundadors del
grup de «Les Amis de Ce qu'il faut
dire»,
periòdic pacifista editat per Sébastien Faure.
Durant el moviment contrari a la
guerra i a la «Unió Sagrada» que es
desencadenà a la conca del Loira, participà
en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània). A començament
de 1920 fou membre del grup anarquista
comunista de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5
d'abril de 1920 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània).
***
Portada
d'un dels llibres d'Antonio De Carlo
- Antonio De
Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria,
Itàlia) el sastre i
propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es
deien
Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb
sa família a
Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar
part del grup
anarquista «Umanità Nova». En 1925
estava subscrit al periòdic Pensiero
e Volontà a favor del qual va
enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va
ser
segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927
col·laborà en la
revista anarquista Claridad de
Buenos
Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny
de 1930 va ser detingut a
Buenos Aires per «propaganda anarquista». En
aquesta època era corresponsal del
periòdic L'Italia del Popolo
i formà
part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA).
En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili
durant
el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda
anarquista.
En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La
herencia de un proletario, amb un pròleg de
Leónidas Barletta, director de Claridad,
que va ser distribuïda a
Itàlia. En 1937 participà activament en la
recaptació de fons a favor del
moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de
juliol de
1938, en ocasió de la commemoració de la
independència argentina, va escriure
un article en el diari L'Italia del
Popolo. En 1940 publicà Organización
y libertad. Para el bienestar de todos. També fou
autor dels llibres Veinte cuentos breves de
una nueva moral
(1932), Cartas de un corazón
angustiado
(1938) i Cuentos inquietantes
(1940).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Franz
Jung
- Franz Jung: El
26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi
Alemany; actualment
Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista
anarquista, i després
comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims
(Joe Frank, Paul
Renard, Franz Larsch,Franz Larsz i Frank
Ryberg). Nascut en una família catòlica
de classe mitjana, sos
pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca
cooperativa
i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898
començà els estudis primaris i
conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui
mantindrà una eterna
amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a
partir de 1907 va fer
estudis de música, economia, dret, art i religió
a les universitats de Leipzig
(1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la«Fraternitat Arminia» i a Jena de la«Fraternitat Germània a Jena». En
aquestaèpoca treballà en una impremta i en un
periòdic. A Breslau conegué la ballarina
Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a
l'Acadèmia de Belles
Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest
mateix any nasqué son
fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el
matrimoni es
caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911
reprengué els seus
estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el
doctorat
en economia. Començà a treballar de periodista i
en 1912 acabà a Munic una
tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der
Zündholzindustrie).
En aquesta època es lligà l'anarquista«Tat Gruppe» (Grup Acció) i,
especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich
Mühsam, l'anarcosindicalista
Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard
Frank,
Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es
relacionà
amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul
Francé, Emil Szittya i
Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les
seves primeres col·laboracions
literàries en les revistes avantguardistes Der
Sturm (La Tempesta) i Die Aktion
(L'Acció). En 1913 es traslladà a
Berlín, on mantingué un estret contacte amb
l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època
conegué a la redacció de Die
Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa
segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després
d'esclatar la Gran
Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la
insurrecció a les
trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El
desembre
d'aquell any, desertà amb documentació i
certificats falsos i marxà cap a Viena
(Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a
Alemanya i empresonat entre
abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un
asil al
barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat
gràcies a un informe psiquiàtric
d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb
Otto Gross, RichardÖhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida,
1915-1918), col·laborant
activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la
Gran
Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any
següent se separà de Margot.
Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz,
la revista
clandestina Die Neue Jugend (La
Nova
Joventut). En 1918 participà activament, amb John
Heartfield, Wieland
Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard
Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en
les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant
sobretot xerrades públiques.
Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz,
Marcel Janco, Richard
Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest
Dadà». El 9 de novembre
de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista,
comandant una tropa de
soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la
revolució dels
Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín
(República Alemanya) i el mes següent
entrà
a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit
Comunista
d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser
interrogat,
però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del
KPD, l'abril de 1920 fou un dels
fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit
Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat
del Komintern i,
amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar
Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les
converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori
Zinóviev no van
reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut,
jutjat i condemnat
per «pirateria en alta mar». A la presó
va escriure diverses «novel·les
proletàries». En 1921 va ser alliberat sota
fiança i es passà a la
clandestinitat arran de la seva participació, el
març d'aquell any a Mansfelder
Land, en l'aixecament revolucionari de la «März
Aktion» (Acció de Març). El
maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya
Cläre amb intenció d'arribar al
Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser
expulsat cap la
Rússia bolxevic, on treballà per al servei de
premsa del Komintern, alhora que
va ser nomenat president de les oficines de la Internationale
Arbeiterhilfe
(IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi
dirigí una explotació
agrícola de 33.000 hectàrees als Urals,
utilitzant material agrícola americà;
aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai
Bukharin i per Lev
Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar
subministraments. Posteriorment
dirigí la fàbrica de llumins Solnze
per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou
responsable de la
reconstrucció de la planta
metal·lúrgica Ressora
a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà
a Alemanya clandestinament
on treballà un temps com a periodista econòmic
sota el pseudònim de Franz Larsz.
En 1924 es va casar amb
Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin
Piscator adaptà
nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà
en la posada en escena de les
obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg
und Fall der Stadt Mahagonny i Die
Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der
Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren
especialment Ernst Fuhrmann,
Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931
conegué
Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui
tingué un fill,
Peter, l'any següent. En
1931 un
escàndol financer implicà la
dissolució de l'editorial Deko i es va veure
obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936
formà part de
l'organització il·legal antinazi Rote
Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El
novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la
presó l'any
següent, fugí cap a Praga
(Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es
divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), però en 1939 va
ser expulsat del país sota l'acusació
d'«espionatge industrial» i marxà cap a
Budapest
(Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una
reasseguradora
suïssa. En aquesta època
col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els
polonesos a
fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel
grup
feixista Creu Fletxada, però aconseguí
surti'ns-en. En aquest any es divorcià
d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945
aconseguí fugir i
passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al
camp de concentració tirolès de
Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se
separà d'Anna i a
Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948
emigrà als Estats Units i a la
ciutat de Nova York esdevingué corresponsal
econòmic internacional de diversos
periòdics americans i europeus (Der
Bund,Industrie-Kurier, Weser-Kurier,Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953
es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la
nacionalitat nord-americana. Aquest
any, malalt amb un càncer a la gola i després de
diverses operacions, viatjà a
Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957
començà a escriure
la seva autobiografia Der Weg nach unten,
que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos
judicials
per difamació. En 1960 s'instal·là
definitivament a Europa, vivint entre París
(França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya,
i Alemanya, i treballant en
projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va
morir, d'una crisi
cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart
(Bade-Wurtemberg,
República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies
després al Cementiri
Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie.
Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul
(1916), Opferung. Ein Roman (1916),Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe
Frank illustriert die Welt (1921), Der
Fall Gross (1921), Proletarier
(1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei
Schauspiele (1921), Die Technik des
Glücks (1921), Die Rote
Woche (1921), Annemarie. Schauspiel
in vier Akten
(1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht
(1923), Die Geschichte einer Fabrik
(1924), Der neue Mensch im neuen Russland
(1924), Geschäfte. Eine
Komödie
(1927), Hausierer.
Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der
Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961,
1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor
(1962), Bausteine für einen neuen
Menschen. Über
Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer
Tagebuch (1984), Gequältes
Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en
1927), Der Torpedokäfer. Hommage an
Franz Jung
(1988), Die Verzauberten. Erzählung
(2000), Das Trottelbuch (2013,
escrit
en 1912), Das Jahr ohne Gnade
(2014),
etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus
en 14
volums.
Franz Jung (1888-1963)
***
Maris
Baldini
- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquestaèpoca va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar senseèxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la«Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).
***
Giuseppe
Rubino
- Giuseppe Rubino:
El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols
(Campània, Itàlia) el fuster anarquista
Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco.
Quan era
un infant emigrà amb sa família a Torí
(Piemont, Itàlia). Després d'haver
militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part
del moviment
anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra,
en 1917,
amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia,
Ilario
Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di
religiosi», signà i
distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet
el 25 de setembre
de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per«incitació a la
revolta, instigació a la deserció i insults a
l'Exèrcit», però els sis
antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà
activament en les vagues
durant la postguerra i, gràcies a conferències
realitzades al la Cambra del
Treball i al Cercle «Francisco Ferrer»,
aconseguí rellevància entre els
companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el
I Congrés de la
Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut
Revolucionària Italiana) que se
celebrà a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes,
com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli,
col·laborà en L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i en Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en
la tasca de distribució de periòdics i
fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves
treballadors.
L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació
i transport de bombes amb la
finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat»,
emigrà a la regió de París
(França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en
rebel·lia a 10 anys de
reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona
(Catalunya), on milità activament en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929
va ser novament
condemnat en rebel·lia a un any de presó per
deserció. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la«Columna Internacional Lenin» del
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la«Brigada Garibaldi», combatent
a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a
l'Estat Major del Cos
de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola,
lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En
gener de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i
va ser reclòs als camps de
concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la
Unió Popular Italiana (UPI),
una mena de comitè d'amistat francoitalià creat
entre els interns que havien lluitat
com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de
Col·locació
alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense
passaport i trobà feina a
Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Roland
Moisan
- Roland Moisan:
El 26 de novembre
de 1907 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el
dibuixant, caricaturista i
periodista llibertari Roland Henri Honoré Moisan, conegut
simplement com Moisan. Era fill
d'Alfred Moisan, ferrer
modelista bretó lliurepensador, i de Clara Julie Stamm,
professora de
matemàtiques alemanya, i de petit
s'instal·là amb sa família a Bourges
(Centre,
França). Amb 15 anys va entrar a estudiar a l'Escola
Nacional Professional«Henri Brisson» (Institut Tècnic d'Arts
i Oficis) de Vierzon (Centre, França),
on es diplomà en ceràmica, i entre 1927 i 1931 a
l'Escola Nacional Superior
d'Arts Decoratives de París. Renuncià a una
plaça de professor de dibuix i va
fer el servei militar en aviació al Marroc. En 1931,
després de tornar de fer
la mili, dibuixà per a la revista mèdica La
Spidoléïne i per altres publicacions (Noir
et Blanc, Le Rire, Le Sourire, etc.). El 24 de maig de 1932
es casà al XIII Districte de París amb Marthe
Pauline Hortense Gabriet. El seus
primers dibuixos polítics apareixen a començament
de 1934 quan l'anomenat «Cas
Stavisky» en el periòdic anarquista Le
Merle Blanc, on col·laborà entre 1934 i
1940. En aquests anys també va dibuixar
per altres publicacions periòdiques, com ara Vendredi
(1936-1938), Ce Soir
(1937) i L'Os à Moelle
(1938-1940).
Durant la II Guerra Mundial treballà per Le
Rouge et le Bleu (1941-1942) i L'Oeuvre,
periòdics col·laboracionistes dirigits pels
socialistes Charles Spinasse i per
Marcel Déat, respectivament. Després de la guerra
va ser condemnat a dos anys
de prohibició de treballar en la premsa. Posteriorment
publicà dibuixos en diverses
publicacions (Le Parisien
Libéré, La
Semaine, etc.) i periòdics polítics,
com ara Le Canard
Enchaîné (a partir
de 1956), Liberté
(1958-1971), Carrefour, L'Unión Pacifiste (1972-1976)
i Le
Réfractaire (a partir de 1976). També
dibuixà per publicacions
cinematogràfiques (Objectif,Spectateur, etc.) i
còmics, com ara Zoé.
Enfant Terrible.
També conreà el
dibuix publicitari. Va dissenyar infinitat de cartells per als
moviments
pacifista, antinuclear i llibertari. El seu últim domicili
va ser a
Vanves (Illa de França, França). Roland Moisan va
morir el 28 de
febrer de
1987 a l'Hospital Institut Mutualista Montsouris del XIV Districte de
París (França). En 1993
el realitzador Bernard Baissat
estrenà un documental sobre la seva persona sota el
títol Écoutez Moisan,
caricaturiste i aquest mateix any son fill,
Paul-Henri Moisan, va exposar una mostra antològica de la
seva obra sota el
títol «Histoires d'una république, de
De Gaulle à Mitterand» al Museu-Galeria
de la Seita de París. En 2007 es va realitzà una
retrospectiva de la seva obra al
Museu de la Història de França dels Arxius
Nacionals de París sot el títol Que
dit le volatile?, per a commemorar
el centenari del seu naixement i el vintè aniversari de la
seva mort.
Roland
Moisan
(1907-1987)
***
Necrològica
d'Àngel Palagos Pujol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1966
- Àngel Palagos Pujol: El 26 de novembre de 1913 neix a Navata (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Palagos Pujol. Sos pares es deien Emili Palagos i Maria Pujol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Posteriorment es traslladà a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on visqué la resta de sa vida. L'estiu de 1949 va ser nomenat secretari de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys seixanta va ser nomenat secretari de SIA. Àngel Palagos Pujol va morir el 2 de març –algunes fonts citen erròniament l'1 de març– de 1966 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
- Josep Gatell
Comas: El 26 de novembre –el certificat de
defunció cita el 29 de novembre– del 1918 neix a
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Sos
pares es deien Amadeu Gatell, blanquer, i Esperança Comas.
Sa família, després de patir son pare el
tancament patronal a
començament de la II
República espanyola, es traslladà a Santa Coloma
de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts
Llibertàries de Santa
Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà
el 20 de juliol de
1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre
dies després
marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb
la «Columna Durruti» i després
amb la «Columna Ortiz» («Columna
Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila
(Terol, Aragó, Espanya). En 1937
col·laborà en Ruta.
Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya),
entrà a
formar part del grup guerriller de sabotatge«Petróleo», juntament amb altres
36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de
Gramenet, i entre ells
son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més
tard passà a l'Esquadró Motoritzat
de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya).
Després de la presa de Terol (Aragó,
Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de
l'Exèrcit de
Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939
se sumà
a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar
amb Enric Casañas Piera la
frontera. Patí els camps de concentració d'Arles,
Barcarès i Argelers, que
abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part
d'Alemanya, passà a
Occitània i més tard al famós
embasament de l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). En
1943 s'internà clandestinament a la Península i
s'oposà al feixisme, sempre en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT)
clandestina de l'est
peninsular. Visqué amb sa família a
València
(València, País Valencià). En 1946 es
casà amb Concepció Boscà Casas (Conxa) i l'any
següent
tingué una filla, Núria. Reduïdes les
seves possibilitats de lluita, legalitzà
la seva situació gràcies a l'amnistia a
pròfugs i desertors de 1951. Sense
feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera,
al Brasil, on seguí militant en
el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys
després
retornà a la Península i en 1957
emigrà a França tot sol i l'any següent
se li
sumà sa companya i sa filla. A l'exili treballà
d'obrer en una cimenteria i apuntalant les galeries de les mines. Josep
Gatell Comas va morir el
12 de març del 1971
al seu domicili de Sevran (Illa de França,
França) d'un infart i
fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon
(Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas
(1926-2017), fou una
destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i
militant antifranquista.
Josep Gatell Comas (1918-1971)
---
