Anarcoefemèrides del 18 de novembre
Esdeveniments
- Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.
***
Notícia
sobre el míting sindicalista apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 19 de novembre de 1935
- Míting sindicalista:
El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de
València (València,
País Valencià) un míting
d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va
ser organitzat pels Sindicats Únics de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València. En el míting, presidit per
Manuel Pérez Feliu, van
intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano
Ruiz, Pau Montllor i José
Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa
concurrència, es va
denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor
de les escissions i
es va explicar la posició de la CNT en el moviment
revolucionari d'octubre de
1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança
Obrera i propugnaren
l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a
la CNT, a la FAI i al
comunisme llibertari.
***
Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca
- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).
Naixements
Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)
- Stanislaw
Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes
fonts citen erròniament 1858–
neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus)
el periodista i propagandista anarquista
i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw
Salomon Naftali
Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també
conegut com Aleksander Messin. Fill
d'una família
benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn,
banquer, i
Salomé Marguliès, i era net del
filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de
Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor
Félix Mendelsshon Bartholdy.
Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar medicina en la
Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de
medicina, amb altres
estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein),
encapçalà
l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es
relacionà amb els
treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van ser
les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les
primeres vagues i
difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolutionéconomique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw Mendelson (1857-1913)
***
Notícia
de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 10
d'octubre de 1895
- Rémy Schouppe:
El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental,
Flandes)
el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe,
també citat com Rémi
Schouppe i conegut com Revolver.
Era germà de Placide Schouppe,
anarquista partidari de la «recuperació
individual» i membre de la banda expropiadora
encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de
1893 va ser detingut a Schaerbeek
(Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de
son germà i durant l'escorcoll
policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents
de diversos robatoris
a Bèlgica i a França, claus falses i barbes
postisses; també se li va acusar d'haver
albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda
Pini». Sa germana, Mathilde
Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de
1893 Rémy Schouppe
va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil
Mathieu, però en
l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li
fou incrementada a un any. El 5
de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les
quan ambdós petaven
la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori
havia de
finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille
Simon (Biscuit), condemnat a la
colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8
d'octubre de 1895 van ser
condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs
forçats. Posteriorment
s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Odón de Buen (ca. 1886)
- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera–el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.
***
Foto
antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)
- Joseph
Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts
citen erròniament el 20 de novembre–
de 1865 neix al I Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes
fonts citen erròniament Molmeret.
De
pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret,
qui va
reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es
guanyà la vida com
dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador
litògraf a Vauriàs
(Provença, Occitània), on va ser candidat
abstencionista a les eleccions
legislatives, va fer conferències, fundà un Grup
d'Estudis Socials i envià mensualment
10 francs al periòdic anarquista La
Révolte. A començament de la
dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon
(Lambert) i Napoleón
Lombard, en el
moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats
anarquistes perpetrats
entre 1892 i 1894, s'establí a París
(França). A començament de 1894 vivia amb
sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar
l'anarquista
Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a
París. El 28 de maig de 1894
ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost
d'aquell any van ser jutjats
a l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta», que barrejava
militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com
la major part dels
inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat
d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a
Anglaterra, el
març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on
freqüentà el tipògraf
anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment
s'instal·là a
Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on
treballà de dissenyador
litògraf. El 16 de març de 1914 es
casà a Neully-Plaisance amb Thérèse
Boesch,
vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de
domèstica. En aquesta època
vivia al número 54 del carrer del Marne de
Neuilly-Plaisance. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Domenico
Ballardini (1892)
- Domenico
Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també
conegut com Dominique Ballardini.
Sos pares es deien
Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la
inspecció mèdica militar va
ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma.
Fuster de professió,
cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892
va ser encausat a Niça (País
Niçard, Occitània), juntament amb altres
anarquistes italians (Bocchi, Consani,
Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació
criminal», però aconseguí fugir
abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat
dinamita en
una obra de la construcció del túnel de Cimiez de
Niça. De tota manera, com que
cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va
poder decretar
l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser
sobresegut, retornà a Niça, on
continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per
les autoritats com
a «anarquista actiu i perillós». Entre
el 6 i el 13 de gener de 1894 va
romandre a un hospital de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta època vivia al
número 4 del carrer Alger, en una habitació
llogada pel matrimoni Blancan,
domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la
policia
sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny
americà. La policia
sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega,
de qui
era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de
Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Albin Villeval
- Albin Villeval: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 neix al XIX Districte de París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère(1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquestaèpoca viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Maurice
Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a
Cloyes-sur-le-Loir
(Centre, França) el
cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Maurice Eugène
Gabriel Doublier. Sos pares, comerciants, es deien Eugène
Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista.
D'antuvi
treballà de venedor en una adrogueria de París
(França) i milità en la
Federació de l'Alimentació de la
Confederació General del Treball (CGT).
Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel
Sindicat d'Empleats per
a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels
anys
noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i
populars, com ara Les chants du commisépicier (1897), Le
crayon sur l'oreille (1898), Les
boîtes (1900) i La
chanson des arpètes (1900). En aquestaèpoca s'adherí al «Grup
de poetes i cançonetistes revolucionaris»
(Sébastien Faure, Constant Marie,
Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules
Lemaître en tournée i en 1902, per
lliuraments en la revista La Boucherie
Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu
la ferme... ta boite à 4h. le dimanche.
Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es
casà amb Marie
Rauez al XVIII Districte de París. En 1904
publicà les sàtires polítiques
antinacionalistes La Syvetonienne &
Carmagole des assomoirs.
El març de 1905 creà i animà, amb
René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière,òrgan del «Groupe
des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que
es fusionà cap el 1907 amb el
grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901
per Constant Marie (Le Père Lapurge)
i Ferdinand Massy, del
qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i
tresorer. Cada dimecres a la
tarda feia permanències a la seu de «La Muse
Rouge», al número 6 del bulevard
Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als
seus esforços,
esdevingué la societat obrera cantant més
important. Nombrosos autors,
intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes,
entraren a formar part
de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène
Bizeau, Claudine Boria,
Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice
Hallé, Jeanne Monteil, Clovis
Poirier (Clovys), etc. «La
Muse
Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes
(concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al
mes) i dels
cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic
i l'autonomia econòmica, fent
alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En
1906 col·laborà en el
recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul
Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un
scandale. Ignoble séquestration du personel après
le travail, dans les maisosn
Damoy et Potin. Participà amb «La
Muse Rouge», gairebé
sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i
actuà a diversos cabarets, com ara«L'Âne Rouge». També va fer
actuacions per a
diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies
maçòniques, societats
literàries i artístiques, Cases del Poble,
Universitats Populars, les Joventuts
Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de
l'Home, la
Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A
l'editorial de L'Almanach de la Muse
rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme«cançó social» i
reivindicà el de«cançó
revolucionària». Cançons d'aquestaèpoca són Accouchement Royal,Brebis
galeuse, La chanson de Bardes, La
chanson de la semaine anglaise,Impressions de grand-père, Mariages
en musique, Qui veut des
chansons, Les retraites ouvrières,Sarto a des visions, T'as
ben dit mon gas i Variations sur les doigts,
entre d'altres.
L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment
d'Infanteria
Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió
d'Infanteria, on pogué
escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux
meurisons,Le Vieux Poilu, Mimi
d'Amour, Le joueur de
flûte, etc), les quals interpretà als
fronts. Els seus poemes i cançons
aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent
esquivar la
censura militar. Les seves últimes composicions van ser
publicades en el
periòdic Le Bonnet Rouge
i també en
forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del«Bois des Merliers»,
al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides
el 16
d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El
23 d'abril de 1922
va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i
les cendres dipositades
al seu columbari.
Maurice
Doublier
(1873-1916)
***
Zelindo
Vicenzi
- Zelindo Vincenzi:
El 18 de novembre de 1882 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos
pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de
professió,
després d'una breu militància en el Partit
Socialista Italià (PSI) s'adherí al
Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus
fundadors, i a la Lega
Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena,
d'orientació sindicalista revolucionària.
Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres
del
Treball de la província de Mòdena (Carpi,
Mirandola i Mòdena), que portà al
Congrés
de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que
marcà la divisió del moviment
sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una
d'orientació socialista
i altra de sindicalista revolucionària. Després
d'aquest fet, fou un dels
màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i
entrà a formar part de
la seva comissió executiva, col·laborant en el
seu òrgan d'expressió, La
Bandiera Proletaria–posteriorment
dirigí
la seva continuació Bandiera
Operaia–,
i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril
i juliol de 1913 la
vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf
de la patronal. En aquest
mateix període participà en congressos i reunions
a diversos indrets d'Itàlia i
es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i
del sindicalisme
revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels
periòdics La Voce Proletaria
i Guerra di Classe,òrgan de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que
s'imprimia a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de
1916 participà en el Congrés
Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia),
en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya. El maig
de 1917 va ser detingut durant una manifestació
antimilitarista que havia
promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el
seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise,
Itàlia), o en mig d'una illa, però
la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en
el congrés
anarquista que se celebrà a Florència (Toscana,
Itàlia). En 1918 es va allistar
i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a
Brescia. En acabar la
Gran Guerra retornà a Mòdena i
reprengué les seves activitats sindicalistes a
la Cambra del Treball i llibertàries en la
Federació Comunista Anarquista (FCA)
de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori
de
metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de
Mòdena amb
la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran
dels fets
esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la
força pública obrí foc sobre
una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta
important agafada tenia com
a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de
la Cambra del
Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant
el procés que
tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser absolt de tots
els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva
feina de paleta sense
destacar-se massa en qüestions polítiques, encara
que militant en el moviment
anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931,
entrà a
formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de
pertorbació de l'ordre públic» i
restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo
Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964
- Miguel García Jardiel: El 18 de novembre de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Miguel García Jardiel. Sos pares es deien Valero García i Trinidad Jardiel. Des de jove milità en el moviment llibertari, especialment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg (Alsàcia), milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser delegat. Sa companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va morir el 14 de desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres dies després.
---
