Anarcoefemèrides del 17 de novembre
Esdeveniments
L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878
- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.
***
L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925
- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.
Naixements
Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894
- Maurice Onic: El
17 de novembre de 1857 neix a Caromb
(Provença, Occitània) l'anarquista Maurice
Alfrède Onic, conegut com Mort
aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i
Marie Anne
Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I
Regiment de
Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de
brigadier a soldat de segona
classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de
comerç.
Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i
rarament assistí a reunions i
conferències. Recorregué les Boques del Roine per
ocupar-se del seu negoci i
visitava sovint Marsella (Provença, Occitània).
Condemnat per robatori, el 26
de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a
15 dies
per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó
(Provença, Occitània)
com a còmplice de l'atemptat comès contra el
Quarter General i alliberat tres
dies després. Setmanes després, va ser greument
ferit al Bar Artistique de
Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà
paraules violentes
contra la societat i amenaçà en tot moment amb
cometre un atemptat. Durant les
eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es
presentà com a candidat
anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint
com a programa «la
supressió de tot govern». En aquesta
ocasió, signà un cartell verd titula«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als
vius), amb calavera i
tíbies, considerada injuriosa pel director del
periòdic Le Radical; el
cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le
Petit Provençal i es
desencadenà una violenta polèmica entre
ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots
sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers
(Borgonya,
França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de
la propaganda pel fet»; en
aquesta ocasió digué ser el «professor
d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895
retornà a Marsella i assistí a les
conferències donades per Sébastien Faure. En
1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus
algerians arran de les
revoltes antisemites de l'època. La policia
assenyalà la seva presència a
Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de
maig de
1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença,
Occitània).
***
Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)
- Voltairine de Cleyre:El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad–el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, TheProgressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.
***
Notícia
de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 8 d'abril de 1892
- Louis Thomasson:
El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània)
l'anarquista i
sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien
Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i
Eléonore Merle.
Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb
son germà
major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis
Segaud,
etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i
s'encarregava
de distribuir els periòdics Le
Conscrit
i Le Père Peinard. En
aquesta època
vivia al número 107 de la carretera de París. El
21 de setembre de 1891va
prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que
reuní 35 comensals i on
figurava en el menú «potatge anarquista,
llonganissa a la dinamita i amanida
revolucionària». El gener de 1892 el grup en el
qual formava part, amb Barre i Jules
Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al
Congrés Anarquista
que se celebrà a Lió (Arpitània). En
aquesta època era un dels representants
del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la
creació
d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes
disposar d'un
local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels
edificis
que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat
per a la
quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va
intentar
fer un discurs i abandonà el local al crit de«Fora la pàtria! Visca
l'anarquia!». Processat per «crits
sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira
a un mes de presó. També va
ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del
cartell«Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu
regiment i a començament de
novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893
compartia allotjament
amb l'anarquista Ferrié (Lorin)
de
Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a
França i s'instal·là
a Angers (País del Loira, França), on
treballà d'empleat de comerç. El 20 de
juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira,
França) amb Eugénie Anne Marie
Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En
aquests anys regentà amb
sa companya el comerç d'alimentació«Produits de Bretagne», al número 192
del
arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció.
***
Emilio
González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)
- Emilio González
Linera: El 17 de novembre
de 1879 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) el tipògraf anarquista,
maçó, teòsof, esperantista i
propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera,
conegut també com Emilio G. Linera,Emilio G. de Linera i Emilio
González de Linera. D'antuvi republicà,
derivà a
l'anarquisme. Propietari
d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del
Comercio de Madrid,
edità nombroses publicacions de tota casta; anys
després traslladà la seva
impremta i residència al número 5 del carrer San
Lucas. L'abril de 1908 va ser
condemnat per editar «publicacions clandestines»
per publicar un full amb un
text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació
Anticlerical. Participà
activament en l'alfabetització i l'educació dels
infants de les escoles laiques,
escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva«Colección Linera»,
de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals,
i llibres de
lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en
aquesta llengua, algunes
traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana
Rosenörn i Fernando
Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La
Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan
kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik
Lejzer Zamenhof, a
qui va fer costat econòmicament. En aquesta època
era membre de la Lliga
Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista,
entre el
10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918
edità 88 números de la revista ultraistaLos Quijotes. Revista mensual
ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio
Mangada Rosenörn la «Zamenhofa
Federacio» i publicà el seu òrgan
oficial Hispana
Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la
Universala Esperanto-Asocio
(UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que
esclatés la vaga
general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels
organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo
Barriobero
Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada
Rosenörn. El març de 1918 fou
un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No
Diària, de la junta
directiva de la qual fou vocal. En 1919
col·laborà en la revista Letras.
Durant els anys vint publicà
llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un
artefacte que inventà
en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924
contribuí en la subscripció popular
per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall
per al centenari
del seu naixement. Participà en la vaga d'arts
gràfiques de gener de 1931. Com
a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia«El Progreso» de Madrid, on va fer
servir el nom simbòlic Civilización,
i publicà les revista Luz
Española / Hispana
Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica
(1926-1933), de la lògia madrilenya «La
Catoniana»,
que presidí. També fundà la
maçònica«Biblioteca Catón» (1916-1934),
propietat
de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran
Orient
d'Espanya (GOE)
i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en
la
maçoneria. A
partir de 1924, va pertànyer a la «Rama
Madrid» de
la Societat Teosòfica
Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i
president
(1925-1926). També fou membre de l'associació«Los
Amigos del Progreso» i va
fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social.
Publicà un Catecismo
humano-social. Máximas morales
(sd). És el personatge Lucas, de l'obra La
huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de
la revista Los Quijotes, que
apareix en aquesta
novel·la com La Ofrenda.
Emilio
González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid
(Espanya) i fou
enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després
d'anys ja mort, el Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del
Comunisme franquista li va obrir
causa judicial.
Emilio González Linera (1879-1933)
***
Primo
Bassi
- Primo Bassi: El
17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el militant i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer
servir el
pseudònim de Wania. Sos pares es deien
Battista Bassi i Giulia Venturi.
A començaments de segle sa família es
traslladà a Imola, on son pare treballà
el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet,
després d'haver assistit a
l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i
contra els esquirols.
Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i
en 1913 se subscriví
al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il
Pungolo i distribuí
el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser
cridat a files i
conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic
antimilitarista anarquista Ropete
le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave
Hervé, intentà, no
sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en
l'exèrcit. En 1919 va ser
llicenciat sota la qualificació de «tirador de
primera». Ben aviat esdevingué
un dels anarquistes més influents de la Romanya i
entrà a formar part de la
Comissió de Correspondència de Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la
direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI)
d'Imola, partidari del corrent
organitzador i seguidor d'Errico Malatesta.
Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i
va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant
un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir
els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920,
al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia
poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el
setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings
parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig
de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo!
que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI
d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora,
frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys
posteriors,
però, patí la violència dels seguidors
de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de
tenir caràcter regional i esdevingué
l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda.
Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb
articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita
agrària,
el suport a les víctimes polítics, la
violència estatal, Tolstoi –en 1920
posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–,
els fets
del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim
número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de
provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és
reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament
pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels
agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i
pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la
comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort
d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser
tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els
esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant
foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i
Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio–futur
ministre de Gràcia i Justícia– i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de
l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son
germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de
balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23
d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20
anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que
Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera
es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la
sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat
a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí
cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del
Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les
publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren
al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el
jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia
la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins
i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es
reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la
pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista
perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son
fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de
cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat,
però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son
germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933
s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista
també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat
visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de
1934, com
a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta
d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia
viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de
feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia,
pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa
família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però
el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a
Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i
visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els
carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a
Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi,
Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà
un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del
comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la
milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en
totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb
bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després
d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries,
càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo
Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo
Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà
activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945
assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la
situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro,
publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el
periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la
Comissió de
Correspondència. El 5 de setembre de 1948
presentà a Imola un congrés de grups
anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses
conferències arreu
de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a
l'antimilitarisme.
El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital
psiquiàtric
local, manejada per un membre comunista del consell
d'Administració de
l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge
polític fou tan
evident que fins i tot La Scintilla Socialista
publicà articles en la seva
defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els
anarquistes italians i
italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt,
però no va ser
restituït en la direcció de l'hospici. Vell,
reprengué el seu antic ofici de
venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat
política. El març de
1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a
Civitavecchia i el maig de 1954 en
el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta
organització, on va ser reelegit en el
càrrec de membre de la Comissió de
Correspondència. Continuà participant
activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità
Nova
amb articles sobre les víctimes polítiques,
l'autonomia municipal,
l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc.
El 18 de desembre
de 1955, com a membre de la Comissió de
Correspondència, presentà el míting
commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al
teatre Goldoni d'Ancona i on
intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo
Vella,
Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans.
Mantingué polèmiques
amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de
la FAI que se celebrà a
Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la
Convenció
Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació
dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà
en la FAI. En aquests anys
col·laborà en el Bollettino
Interno i
en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Antonio Moreno Toledo
- Antonio Moreno Toledo:El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2 (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.
Antonio Moreno Toledo (1896-1978)
***
Progreso
Fernández
- Progreso Fernández:
El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Fernández
Bailén, més conegut com Progreso
Fernández o Epicuro. Sos pares
es deien Antonio Fernández i María
Bailén. En 1913 començà a militar en
grup
anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria.
Malgrat fer de funcionari municipal,
aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de
caire
anarcosindicalista. Més tard
s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on
mantingué amistat amb el misteriós
Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a
França fugint del servei militar. Milità en els
grups anarquistes de Lió i
constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo».
En 1918, després de la Gran Guerra,
retornà a la Península i participà en
l'organització de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria,
juntament amb
Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921
s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha
Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De
bell nou a
França, visqué fins al
1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer
fill, Progreso, que va morir 18 mesos
després, i on participà en les tasques del Centre
d'Estudis Socials d'aquella
ciutat arpitana. Després, a la Península,
milità en el grup d'agitació
anarquista «Luz y Vida», realitzant gires
propagandístiques per tot arreu, i
fou un dels primers en destacar la importància de la
necessitat de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva
creació entre el 25 i el 26 de
juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu
el País Valencià
aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la«Plataforma Arshinov»
contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano.
Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a
Madrid en representació dels
sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell
de València, on defensà les tesis
de la FAI i condemnà el dictamen«col·laboracionista» la CNT amb el
govern
republicà i el «pretentisme» de
Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb
una
conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets
de Fígols fou
detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat
al Sàhara fins al
setembre. Després realitzà una gira
propagandística arreu el País Valencià
amb
Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou
nomenat secretari del Comitè
Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933
assistí a l'assemblea de la
Federació Local de València de la CNT, celebrada
a la plaça de Bous de la
ciutat, on criticà durament els militants més
moderats. En 1934 abandonà la FAI
per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es
dedicà a l'ensenyament
infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els
Orriols de
València– i impartí nombroses
conferències. En acabar la guerra, i de manera
estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un
dels caps de la
FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els
anys posteriors,
després de rebutjar exiliar-se a França,
continuà mantenint les idees
llibertàries i després de la mort de Franco
tornà a la militància activa,
realitzant mítings i conferències al
País Valencià (1977-1980) i participant
activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980
dubtà davant el
trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb
l'equip editor de la
revista Bicicleta. En 1984 va participar en el
Congrés Internacional
Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en
nombrosos periòdics
llibertaris, com ara CNT, Ética,Fragua Social, Ítaca,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,
etc. Progreso Fernández va
morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del
carrer Sant
Esperit de València (València, País
Valencià) assistit per ses dues filles
Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En
1998 Libertad i
Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de
la biblioteca
d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo
de Madrid.
Progreso Fernández (1897-1996)
---
